ÉS DESLLEIAL LA COMPETÈNCIA ENTRE IMATGE I PARAULA ESCRITA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 22 setembre de 2016)

● ÉS DESLLEIAL LA COMPETÈNCIA ENTRE IMATGE I PARAULA ESCRITA?.- Sempre hem sentit a dir que una imatge val més que mil paraules, i encara que des del gremi dels lletraferits s’hi tiren coces i s’hi posen de cul per admetre-ho, la veritat és que davant d’una instantània ben enfocada, oportuna i contundent, un escriptor ha de suar tinta per aconseguir que amb simples paraules pugui causar el mateix impacte que la imatge. El reportatge gràfic, francament, juga amb avantatge enfront de qualsevol crònica escrita, sense cap dubte; però si es domina bé el llenguatge i es té el do d’expressar-se amb un estil directe i poc barroc, amb paraules es poden fer miracles i, tanmateix, impactar el lector amb tanta intensitat com en una imatge. El problema rau en que l’escrit trobi qui se l’empassi des de la primera a la darrera lletra, ja que cada vegada sembla que fa més mandra llegir un text sencer, ja es tracti de pura literatura, d’un article d’opinió o d’un reportatge. L’atenció de l’individu que s’impressiona davant d’una imatge sovint s’arronsa davant l’extensió d’un escrit i es dóna per satisfet amb una ració de titulars, si pot ser cridaners millor. I si és indiscutible que les imatges, per exemple, de l’èxode dels refugiats parlen per si soles, sense explicar el com i el per què de la tragèdia la percepció del drama es quedaria coixa.

Una imatge requereix sempre menys esforç que un escrit, per fer-se’n una idea d’un fet determinat. Arribar a percebre la realitat amb tanta claredat com en una fotografia a través d’un escrit, requereix esmolar la imaginació del lector per “veure” allò que s’explica en el text amb tanta nitidesa com en una instantània; però també cal un narrador que no s’enfili per les branques i visqui amb la mateixa intensitat que si ho estigués veient, allò que pretén transmetre. Si el narrador quan escriu no està amarat de sentiments, encara que siguin contradictoris, i d’una certa dosi de passió, difícilment commourà el lector tant com el fotògraf en una simple imatge colpidora. Per aquesta raó les fotografies del cadàver del nen immigrant arrossegat per les ones fins a la platja, d’aquella nena nua fugint del napalm del Vietnam o la marea humana de refugiats caminant amb la mirada perduda entre soldats amb l’arma a la mà, donaren la volta al món i no deixaren indiferent ningú. Però les soles imatges, sense el complement de les paraules, no ajuden a comprendre cap tragèdia, succés o realitat en tota la seva dimensió i complexitat. Perquè aquesta és l’altra qüestió: una imatge retrata un instant concret sense ambigüitats, però la problemàtica que s’amaga al darrera d’un cop de flaix és molt més complexa, i sense la crossa d’una bona exposició escrita mai es podria arribar a comprendre la magnitud de molts dels drames que ens enterboleixen el dia a dia. Però igualment que escriptors competents professionalment, honestos moralment i tolerants ideològicament, calen lectors escarrassats que no tinguin mandra d’ampliar amb paraules les imatges. I, a la meva manera de veure, d’aquí plora la criatura: tots els venedors de premsa a qui els hi preguntat durant aquest estiu a tot arreu on he anat, em confirmen una realitat preocupant: que la gent que s’acosta al quiosc a comprar premsa generalista té bastant més de trenta anys ben complerts.