L'HONORABLE BALDIRI ROC - (Capítol 22è)

22

  El plenari dels representants dels vint blocs que integraven de facto el govern del districte van reunir-se amb la formalitat pròpia de les grans ocasions. Cadascuna de les representacions estava formada per tres dels residents més respectats en la vessant de la ciència – física, biologia i medecina - o de l’enginyeria – logística, seguretat i defensa. Les reunions es convocaven sempre, per rigorós ordre, en un bloc distint; era un protocol que pretenia evitar qualsevol malentès o suspicàcia, sobre predominis o capitalitats.

A més a més, el fet que la distribució arquitectònica i la decoració interior bàsica dels blocs fos una calca exacta arreu del districte, contribuïa a que els escenaris presentessin poques diferències entre ells, llevat d’alguns guarniments amb personalitat pròpia, sempre interessants i, a vegades, fins i tot sorprenents.

En canvi, el que no es podia pas evitar era que, malgrat que en principi entre els representants no s’establien jerarquies, les opinions d’alguns pesessin més que no pas les d’altres, encara que fos per un criteri de pura selecció i respecte natural. En aquest sentit, l’ascendent de l’avi Roca, molt notable i determinant durant molt de temps, l’havia heretat el pare d’en Climent, tot i que se’l començava a qüestionar des que se li notava massa que s’havia acostumat tant a exercir, sense oposició, un poder basat només en el prestigi de la família, que alguns veien a venir el perill que, a la llarga, el lideratge d’en Roca acabés pujant-li al cap. El doctor Oriol era un dels que tenia la mosca al nas.

  La reunió, doncs, es va convocar al bloc que tocava, el dels vuit-cents, i el protagonista indiscutible en fou precisament el doctor Oriol, degut a que havia d’explicar la diagnosi a que havia arribat, sobre la naturalesa de l’intrús engarjolat. El seu plantejament dels fets va ésser, fidel al seu capteniment científic, un relat breu i rigorós, sense predisposar la deriva del debat en cap sentit, per a no coartar la llibertat d’opinió de ningú.

- Vagi, per endavant, la constatació com a certa d’una sospita que sempre ha estat latent entre nosaltres, a pesar que no s’hagués materialitzat mai en cap prova concreta. Des d’ahir, però, en tenim una de concloent: l’individu caçat forma part d’un col·lectiu humà que devia resistir i superar, com nosaltres, la gran patacada. Això és un fet indiscutible i definitiu, com també ho és que aquesta proesa l’hagin aconseguida un grapat de sòmines, de ben segur amb infinitament menys recursos que nosaltres. Per resumir-ho en poques paraules: mentre aquí vivim còmodament - amb les restriccions lògiques després d’una experiència tan brutal -, la comunitat d’on procedeix l’individu ha reculat en tots els sentits unes quantes generacions, arrossegant-se ara per un estadi d’allò més primitiu. Per exemple, i pel que fa a la meva especialitat, la medecina, han retornat a pràctiques ancestrals oblidades: aquell poti-poti de remeis naturals que els nostres científics desacreditaren i menystingueren sota l’epígraf de medicina alternativa. Recordo que els que la practicaven eren una mena d’aprenents de bruixots que no tocaven vores al costat de l’eficàcia reconeguda a fàrmacs d’efectes espaterrants i, sobretot, disposant d’una cirurgia cada vegada més agosarada i menys agressiva.

- De manera que ens trobem davant d’una criatura inferior? – va preguntar en Roca.

- No seria ben bé d’aquesta manera com ho expressaria – s’afanyà a matisar el doctor Oriol -, l’individu capturat és intel·ligent, jo diria que inclús la seva capacitat de raonament és semblant a la nostra; però, es comporta i reacciona com els seus avantpassats ho feien segles enrere.

- Llavors, hem d’entendre que pertany a una societat més o menys nombrosa, però en regressió? – insistí tossut en Roca,.

- Tampoc – afirmà, convençut de les seves conclusions, el doctor Oriol -, jo no diria que aquesta gent hagi superat la gran patacada de carambola, sense que s’hagués preparat expressament per fer-ho. Han encetat una nova etapa de la seva vida pràcticament des de zero, valent-se de qualsevol cosa per tirar endavant, sense cap altra fita ni neguit que el més elemental instint de conservació..

- Us hi heu pogut entendre a fons? – volgué saber el representant dels vuit-cents.

- Finalment, ha estat més fàcil del què semblava en un principi. L’anglès no li sona de res, malgrat que abans de la gran patacada, certament tothom tenia de conèixer aquest idioma, i el parlava com a llengua indispensable per a la relació, en el marc globalitzat de l’economia, del comerç i de la ciència... Però, com us anava dient, també en aquest aspecte del llenguatge s’han arrecerat en la comoditat de la tribu, i només saben comunicar-se en català, una llengua que és possible coneguessin també alguns dels nostres avis, tot i que havia quedat relegada a l’àmbit domèstic, no comptant per res al món dels negocis. Inclús en cercles literaris, on havia gaudit d’una època d’esplendor, se la considerava una llengua morta; respectable com tantes d’altres que per manca d’ús efectiu i pràctic havien acabat asfixiades i oblidades, servint només d’esbarjo intel·lectual a uns quants lletraferits com era el cas de la meva família. Afortunadament, aquesta afició de joventut m’ha servit d’alguna cosa, permetent-me mantenir una conversa força fluida amb l’intrús..

- Què en pensa de nosaltres?

- Amb prou feines se’n fa càrrec de què li passa, degut al poc que coneix de la nostra civilització; està més desconcertat que no pas altra cosa. I espantat, sobretot molt espantat. La por l’aclapara perquè en res, del poc que ha observat, hi troba cap referent per arrapar-s’hi, per entendre què li està passant.

- Deus haver-li preguntat, però, què hi venien a tafanejar aquí, oi? – va insistir en Roca, que maldava per deixar-se estar de tantes divagacions acadèmiques i obtenir respostes concretes a les seves preguntes.

- En aquest aspecte encara no n’he tret l’aigua clara, perquè tan aviat em diu que perseguien la pista d’uns forasters, com que simplement feien una caminada. El trobo bastant dispers, i penso que costarà uns quants dies arrancar-li tota la veritat. El que no us puc assegurar, per ara, és si la seva confusió mental és real o fingida. Jo recomanaria deixar-lo en remull uns dies, a veure si s’estova i es decideix a buidar el pap.

- Tindrem una mica més de paciència, però no podem allargar gaire aquesta comèdia i la incertesa sobre les seves intencions – va manifestar en Roca, amb cruesa -. Que siguin primitius o inferiors a nosaltres, no els dispensa de la condició d’enemics potencials. Al contrari, encara poden ser més perillosos. Per tant, estimat doctor, no podem anar amb contemplacions. Donem-li si et sembla una mica més de temps perquè s’estovi, però encabada aquesta treva, se l’ ha de fer confessar; si cal a la força.

- Hi estic d’acord – intervingué altra vegada amb contundència el representant dels vuit-cents -, i també penso que hauríem de decidir com hem d’actuar a partir d’ara que sabem que no massa lluny d’aquí hi ha, com a mínim, un nucli de supervivents incontrolats. Se’n pot ressentir la nostra seguretat d’aquesta nova situació? Quan més hi penso, la veritat, més gats amagats hi trobo. Quants són aquesta trepa, per exemple?

- Està clar que se’ns ha acabat la tranquil·litat – s’hi afegí l’Andrea, una dona d’ètnia africana que representava el bloc dels nou-cents, i era temuda com una de les més aferrissades defensores de l’ortodòxia corporativa -, la nostra societat no està mentalitzada ni parida per compartir res amb intrusos. El quid de la nostra seguretat consisteix en seguir al peu de la lletra els manaments dictats per la SVR. Mentre ens hi mantinguem fidels, no haurem de patir. La nostra societat, inclosos els recursos, s’anirà perpetuant sense problemes. En la mesura que ens carreguem les normes, però, desenterrarem la caixa dels trons. La SVR, tingueu-ho present, no va imaginar-se de compartir els recursos amb hipotètics supervivents forans, no només per a no malgastar-los, sinó per prevenir que mai més caiguéssim de quatre grapes en les causes de la gran patacada. No ho oblidem! Va quedar ben clar, des de bon principi, als nostres pares, que l’equilibri demogràfic era la clau de volta de la supervivència i de la sostenibilitat de tot el projecte. I que qualsevol desviació, per petita que sigui, en un sentit o altre, pot ser fatal. Per tant, jo proposo dues actuacions simultànies. En primer lloc, arrancar-li immediatament al presoner tota la informació que ens amaga, localitzar aquest poblat del dimoni d’on diu que prové, connectar amb els seus capitostos, i si no es pot garantir al cent per cent una convivència pacífica, eliminar el tumor sense rumiar-nos-ho gens. En segon lloc, en base a l’escarment que estem patint, bellugar-nos per neutralitzar altres possibles bosses de supervivents.

- Que jo sàpiga – reflexionà el doctor Oriol -, el projecte de la SVR no és basa en la exclusió de cap supervivent ocasional, ni contempla l’extermini dels que no tinguin el nostre pedigrí.

- Jo mai he parlat d’exterminar – el va replicar una Andrea, molt susceptible i atenta a que no se li entengués l’a per la b -, però sí penso que ens trobem davant un escenari inèdit: la possibilitat que sobrevisqués a la gran patacada altra gent, durant tant de temps com nosaltres, i al marge del control de la Corporació. En conseqüència, ara que s’ha demostrat que la teoria ha fallat en aquest punt - almenys una vegada, que sapiguem -, cal fer alguna cosa tant per descartar el risc immediat, com per assegurar-nos que es tracta d’un cas excepcional. Aquesta és una teràpia urgent, doctor, que s’hauria de deixar en mans de professionals que enfoquin l’operació pragmàticament, enlloc d’anar amagant com uns encanteris el cap sota l’ala, amb camàndules.

- Jo també opino que estem davant una situació que consideràvem impossible – la va recolzar el representant dels dos-cents -; però, vist el que hem vist estem obligats a prendre tota classe de precaucions, i prioritzar la nostra seguretat per sobre de qualsevol altre mirament.

  De sobte, el monitor de la sala va emetre un so agut i seguit. Tothom va acostar-s’hi per veure què passava al bloc dels cent, que era d’on procedia l’alarma. Algú va pujar el volum de la veu, fins que el que deia la Berta va escoltar-se perfectament:

         - Més intrusos s’apropen, i uns animals arrosseguen un carro tapat amb una vela, a on podrien amagar algun tipus d’armament. El que encapçala l’escamot mou, com un guillat, un bastó amb un drap blanc estacat a la punta. Què hem de fer?

- Què us deia jo, ara mateix? – exclamà tota enervada l’Andrea –. Aquesta gent ens matarà a pessics, si no reaccionem amb mala llet!

- No us precipiteu, per favor! – pregà el doctor Oriol –. Fixeu-vos que ensenyen bandera blanca, com si volguessin parlamentar. Tampoc cal que exagerem el perill, tot plegat són set individus i no sembla ni que vagin armats. Per què no hi parlem, abans de cometre una barbaritat que no tingui remei?

  Davant la diferencia d’opinions, i com que la crispació anava pujant de to a mesura que es creuaven les intervencions, en Roca cregué arribat el moment d’exercir la seva autoritat moderadora:

- No hi perdrem res per escoltar-los; a nosaltres també ens interessa saber-ne més d’aquesta patuleia, si res més no per carregar-nos de raó abans d’escarmentar-los. Hem de saber d’on coi venen i què volen per contrastar l’abast del perill; per tant, que els de seguretat surtin a escortar-los i que escorcollin el carro de dalt a baix.

- I al més petit dubte, que se’ls carreguin sense escrúpols – interrompé, cada cop més enarborada, l’Andrea.

- Jo me’n vaig cap allà, a fer costat a la Berta – va tranquil·litzar-los el doctor Oriol -, mentrestant vosaltres podreu seguir a través del monitor l’interrogatori a que els sotmetré. Us recomano que ajornem fins després de parlar-hi, la decisió sobre com hem de comportar-nos. 

A LA TERCERA, VA LA VENÇUDA

            Avui, aniversari de la proclamació de la segona república no és un dia com un altre per parlar de la república: és el dia adequat. La vessen, a la meva manera de veure, els que demanen l’abdicació del monarca en favor del seu fill pensant, suposo que de bona fe, que aquesta és la clau de volta per regenerar la vida política d’aquest país, que alguns provocadors a sou de vés a saber quins interessos, però a sou, diuen que camina a grans passes cap a l’anarquia. Potser perquè saben que la reacció natural a l’anarquia és l’autoritarisme, i es deleixen descaradament per algú que imposi l’ordeno i mano?  Per tant procurem no jugar amb les paraules que algunes no són innocents i centrem-nos, en la reflexió d’avui, no en si ha de tocar el dos o no el monarca, sinó en preguntar-nos si com a poble ens estimem més ser súbdits o volem ser ciutadans pels quatre cantons. La distancia entre ambdues definicions depèn de si ja ens està bé que l’Estat el representi una família reial que es vagi succeint a si mateixa de pares a fills, o una persona a qui el poble li renovi la confiança cada quatre o sis anys democràticament. Si ens decantem per la primera opció, voldrà dir que ja ens està bé ésser vassalls en una monarquia de putxinel·lis. Si, en canvi, ens decantem per la segona opció, voldrà dir que preferim viure sota un sostre república i exercir el dret a decidir qui ha de ser el primer funcionari, com a ciutadans lliures. La diferència no és simplement estètica o la moda de la temporada, no es tracta de satisfer un capritxet o de fer-nos valer un rampell de mal geni. Si volem, esclar, que a la tercera vagi la vençuda.

            Ser republicà no és qüestió de simpatia, de si et cauen més bé o més malament el monarca i la seva parentela, sinó de si es vol o no que la més alta institució de l’Estat recaigui en algú que estigui per sobre del bé i del mal, inviolable i quasi eteri, o en una persona sense pedigrí que s’hagi de sotmetre als mateixos controls que qualsevol altre aspirant a servidor públic. Un president de la república com déu mana, per molt menys que per anar a caçar elefants quan no tocava, segurament ja passaria figues a casa seva faria temps. I no és pas que un president de la república sigui garantia de mans netes, però com a mínim quan les fica on no hauria de fer-ho ha d’agafar els trastets i baixar la paradeta. I això no vol dir que una monarquia no pugui conviure de cap manera amb una democràcia, perquè els britànics en són un exemple i, malgrat totes les seves arcaiques escenificacions públiques i embolics privats, una gran majoria de ciutadans s’hi senten identificats i l’haurien de fer molt grossa perquè perdessin el carisma carrincló. La resta de monarquies europees estan impregnades de republicanisme i pobres d’elles si es passessin un pèl en el paper institucional que representen. En canvi, la nostra potser és la més anacrònica que existeix, tant pel què representa com perquè ens la varen colar de penalty.   

"L'HONORABLE BALDIRI ROC" - Capítols 20è i 21è

20

  El doctor Oriol es quedà al llindar de la porta, observant l’intrús arraulit, com si passés fred, a un racó de l’habitació.

Li va semblar manyac, a pesar que els cabells esvalotats, el rostre tirant a pilós i el cos enfarcellat en una túnica de sarja embrutada, com un pellissot, després d’haver-lo arrossegat des d’on va caure estès a terra fins a dintre del bloc, li donaven un aspecte rude i feréstec. Quan s’hi acostà, seguit de la Berta, l’intrús es va incorporar en una reacció reflexa d’autodefensa i, un cop dempeus, es quedà quiet sense perdre de vista els moviments del desconegut.

El doctor Oriol vestia una bata blanca, cordada fins el coll sense botons, que li arribava per sota dels genolls, i uns pantalons foscos confeccionats amb una espècie de lona, que se li arrapaven als turmells gràcies a una elàstica. Calçava mocassins, fets d’una pell basta i gruixuda.

Pràcticament vestia la mateixa indumentària que duia la Berta, amb la particularitat que ella portava descordada la bata a l’altura del coll, que es protegia amb un mocador de color lila. En Miquel va trobar elegant el nouvingut i li va inspirar confiança des del primer cop de vista, talment com li havia passat amb la dona de veu rogallosa.

El doctor Oriol va asseure’s, mentre senyalava a l’intrús la cadira lliure a l’altra banda de la taula, invitant-lo a fer el mateix. En Miquel s’hi assegué sense desviar la mirada dels ulls de qui li parlava. L’habitació estava ben il·luminada, tot i que no havia aconseguit descobrir d’on sortia la llum. Tampoc no tenia idea del temps transcorregut des que va ser capturat, però calculava que fou a darrera hora de la matinada quan l’havien desvetllat.

No va tastar una barreja de farro amb llet que li van deixar damunt la taula en un bol, al costat del gerro d’aigua, ja que s’havia quedat ensopit al racó on s’havia ajocat quan va quedar-se sol, perquè la cuixa li feia una coïssor insuportable. Allavonves li hauria vingut de gust un trago, però se’n desdigué quan aquell home li va dirigir la paraula per primera vegada. No comprengué res del que li deia, malgrat s’hi esforçava de veritat, modulant la seva veu poc afinada.

En Miquel començava a ser conscient que si no aconseguia fer-se entendre com fos, tenia mala peça al teler. Va decidir-se a prendre la iniciativa, delletrejant paraula per paraula vàries vegades el seu histèric missatge: - Sóc amic, em dic Miquel.

 El doctor Oriol va parar més atenció, i com si de sobte li vingués a la memòria alguna cosa, l’escarní fent cara de murri: - Amic?

- Jo amic, sí – reiterà vàries vegades en Miquel.

Animat per la constant gesticulació de l’home que tenia al davant i que li reclamava no parés de parlar, afegí: - Sóc de Sant Feliu jo, a prop d’aquí.

 Fart de tant repetir el mateix com si fos un lloro, al final en Miquel es va sentir ridícul, incòmode i fora de joc, optant, finalment, per donar-se per la pell.

El doctor Oriol va tombar-se cap a la Berta sense ocultar la satisfacció que no dissimulava, amb un to de veu animat: - Aquest individu em penso que prové d’una tribu autòctona, molt antiga. Si no vaig errat, parla com ho feien els anteriors pobladors d’aquest territori en que ens estem, que es coneixia com Catalunya, abans de la gran patacada. Aquest individu no té cap relació amb la SVR, sinó que és un autèntic indígena. El misteri és com ha pogut sobreviure i, sobretot, en quines condicions ho ha fet. En qualsevol cas, el que queda clar com l’aigua és que no estem sols a aquesta part del món, mal que ens pesi.

- Però, t’hi podràs entendre o no? – li va tallar la parrafada la Berta, interessada només en treure’s el mort de sobre, quan més aviat millor.

- Espero que a la llarga, sí – respongué el doctor –, sempre que aconsegueixi fer memòria d’una llengua que vaig xampurratejar de jove, doncs la cultura dels catalans va deixar un bagatge considerable, amb  vàries obres mestres, tant en art com en literatura. Ara mateix tinc el vocabulari força rovellat, però intentaré donar-hi una repassada ràpida.

  En Roca, que havia seguit tota la conversa des de l’espiera electrònica instal·lada a l’habitació, va interrompre’l a través de l’intèrfon, perquè ho sentís tothom: - Josep, no disposem de temps. Necessitem saber-ho tot d’aquest intrús i dels que li fan costat, quan més aviat millor. A mig mati s’ha convocat una reunió general del plenari  per prendre decisions; per tant, espavila’t.

21

En Quico no pogué agafar el son en tota la nit.

En Miquel no havia estat mai sant de la seva devoció, però ara li remordia la consciència no haver-li parat els peus, impedint-li arriscar-se tan irresponsablement com ho havia fet. Era cert que ell solet s’ho havia buscat, el que li passava: pel seu mal cap i per no escoltar-se mai ningú que li portés la contraria, pel seu bé. Però no podia emmordassar el follet que l’acusava de desídia. Mestre Mateu li va encomanar la responsabilitat de la missió de rescat, precisament per evitar que en Miquel ho engegués tot a parir banderes, fent-se el milhomes.

En què pensava, quan no el va aturar a temps?

La mala consciència responia que, potser, li havia volgut donat corda expressament, esperant que es fotés una aterrossada que li servís d’escarment, i li rebaixés els fums durant una bona temporada.

El problema era que s’havia topat amb quelcom més que una bona trompada. Ara mateix no se sabia ni si estava viu, i en Juli se n’havia deslliurat de rebre, pels pèls, una altra atzagaiada. No s’ho podia treure del cap; el preocupava quina excusa donaria a mestre Mateu per justificar un desenllaç tan galdós; però, sobretot què ferien quan claregés. No podien pas abandonar en Miquel a la seva sort, i no tenia idea de com treure’l de l’embolic. Ell servia per investigar quatre coses mediambientals i per classificar mostres de plantes o de material orgànic, no per dirigir un escamot en una situació tan enrevessada i compromesa com aquella. Al regirar-se per enèsima vegada a la màrfega, va desvetllar en Juli, que estava tombat a la seva dreta.

- Que no pots clapar, Quico? – murmurà.

- Ja ho veus, no he pogut aclucar l’ull en tota la nit – respongué en veu baixa -, em sap greu haver-te desensopit.

- No et preocupis, que jo ja feia estona que tampoc no dormia. De fet, no trigarà gaire a clarejar. Saps cap on tirarem?

- Estic fet un embull. No tinc cap dubte que hem d’anar a veure què li ha passat a en Miquel, però tinc el fotut pressentiment que aquesta aventura acabarà malament.

- No cridis el mal temps, home!

- Que les ànimes t’escoltin! Però em sembla que aquesta partida l’hem començat a contrapeu. He rumiat que un de nosaltres hauria de tornar a Sant Feliu, per explicar a mestre Mateu la situació i, sobretot, perquè si veiés que no tornem, prengui mesures. Què en penses?

- No em sembla pas mala idea.

- Doncs, mira, tu fores el més indicat per encarregar-te’n.

- Vés a cagar a l’era! No puc girar-li la cara altra cop a en Miquel, ja vaig actuar prou com un covard ahir.

- Doncs algú hi haurà d’anar.

- Feu-vos-ho a palletes si vols, però jo passo de participar-hi.

  Malgrat procuraven xerrar en veu baixa per a no molestar els que dormien, el xiuxiueig de mica en mica va espavilar tothom. Al notar-ho, en Quico va preguntar:

- Que, ens llevem ja?

 Ningú es féu pregar. Recolliren les màrfegues, i en Carles posà al foc el perol de l’esmorzar, tot avivant les brases amb un ventall. Mentre s’empassaven un plat de farinetes calentes, en Quico va repetir la proposta que un tornés a Sant Feliu, per posar al corrent a mestre Mateu, mentre que la resta, amb tartana inclosa, marxarien en busca d’en Miquel. Tothom va trobar raonable el pla, però ningú es va presentar voluntari.

Finalment, en Quico els va convèncer que informar mestre Mateu era tant o més important que trobar en Miquel, i es resignaren a jugar-s’ho a l’atzar, excloent en Juli i al propi Quico, d’entrar al sorteig. La palleta més curta correspongué a en Carles que, sense dissimular la poca gràcia que li feia la seva sort, va parar atenció a les instruccions que li donava en Quico.

  Es posaren en marxa quan el sol tot just treia el nas per entremig d’un floc de núvols baixos, que enterbolien el despuntar del dia. Ningú tenia ganes de garlar ni de fer xerinola, sinó que caminaven de presset, sense badar boca doncs feia una mica de rispa. En Juli, que quasi es coneixia el trajecte de memòria, anava tot davant fent de guia, mentre que en Quico tancava la comitiva absorbit en les seves pessimistes cavil·lacions. Quan encara mancaven dues hores ben bones perquè el sol fregués migdia, localitzaren els misteriosos edificis des d’on els forasters s’havien cruspit en Miquel.

En Quico no pogué evitar un calfred de mal averany, motivat no només pel seu temor congènit al desconegut, sinó per la convicció que tenia d’ésser incapaç de prendre decisions serenes, sota la pressió de sentir-se responsable del resultat. Es va quedar palplantat sense saber què havia de decidir, fins que es va refer al acudir-se-li tot d’una, què podia manar-los: - Juli, mira de portar-nos fins on van atacar-vos ahir.

  En Juli no s’ho féu dir dues vegades, posant-se a caminar tots darrere d’ell, amb els ulls ben oberts. Tancava la marxa la tartana. Al refer la mateixa ruta, va fixar-se en detalls que li eren familiars, malgrat no se’n recordava que els hi hagués fet un cas especial el dia abans; però, allavonces, amb els nervis a flor de pell era com si el subconscient li fes un entretoc, cada dos per tres amb alguna d’aquelles referències visuals.

Precisament va tenir la certesa que es trobaven si fa o no fa al mateix punt fatídic, al adonar-se d’una particularitat del paisatge que recordava l’havia atabalat: les despulles de cases reduïdes a runa – que després de tant de temps de ròssec per part dels elements climatològics, formaven un bosc intermitent de parets esfondrades enmig d’una desolació deforme i asimètrica -, de sobte desapareixien, i tot el que abastava la vista, des d’allà on es trobaven fins als edificis, era un ermot.

Amb la mà alçada va indicar, doncs, que s’aturessin, mentre li digué a en Quico: - Ja hi som, aquí mateix és on, metro endavant metro endarrere, van abatre en Miquel; ja hi pots pujar de peus! Fixa’t que fins al primer edifici no es veu cap amagatall que l’hagués permès escapolir-se, per tant a en Miquel un cop ferit se’l degueren emportar cap a dins; n’estic ben segur!

- Bé, què fem ara, Quico? – li passaren la pilota.  

- Doncs mireu, no hi ha gaires alternatives: o ho deixem córrer o ens l’ha juguem – els hi respongué, encara impressionat per l’envergadura de l’edifici que tenia davant del nas -, però tingueu en compte que si avancem, ho farem a cara descoberta. Aquesta gent no s’ha entretingut desbrossant tots els accessos al seu refugi perquè si; ho han fet per evitar que els agafin amb els pixats al ventre.

- Hi hem d’anar, passi el que passi – assegurà decidit un de la corda d’en Miquel -, ja hem arribat massa lluny, com per arronsar-nos.

- No crec que tampoc poguéssim girar cua, ni que volguéssim – intervingué en Juli -, juraria que aquesta genteta, a hores d’ara ja ens deuen tenir ben calats. Per tant, jo em decanto també per avançar, però batent un drap blanc; suposo que comprendran que no venim a buscar brega.

- Doncs, corrim-hi tots! – aprovà alleujat en Quico -. I que tinguem sort! 

LA PLATAFORMA DE LES PLATAFORMES

            El que em crida primer l’atenció de la plataforma unitària electoral que impulsen el professor i president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, i la metgessa i monja benedictina, Teresa Forcades, és que pretén aixoplugar sota un paraigua familiar tots els moviments socials de descontents, d’indignats i d’afectats, que fan la guerrilla pel seu compte i que no tenen capitans ni banderes perquè desconfien dels lideratges i de l’organització política tradicional, per presentar-se a les properes eleccions, amb la intenció de canviar la situació social, econòmica i política de Catalunya. El paraigua familiar té marca: Associació pel Canvi Pacífic i Democràtic, per cert de difícil síntesi en un anagrama. Però, sobretot, té una ambició clara: “impulsar un procés de reflexió i confluència ampli, plural i participatiu, capaç de reconèixer la competència i diversitat de múltiples col·lectius que ja treballen pel canvi democràtic i pacífic, i capaç, també, de fer-los un lloc en una plataforma unitària que cristal·litzi el malestar social creixent en una majoria política organitzada a favor d’un canvi de model”.

            Del projecte impulsat per l’economista i la religiosa, dos intel·lectuals purs i compromesos des de fa temps en la lluita contra els dracs de la injustícia i la marginació, em crida especialment l’atenció que posin èmfasi en tres paraules màgiques: “majoria política organitzada”. És bo que una carta de presentació de qualsevol iniciativa política tingui poques ambigüitats en la declaració de principis. Aquest detall, afegit a que els dos promotors es despengen de l’honor de figurar en la llista electoral, es conseqüent amb la seva discreció i finor intel·lectual. Ara només falta que aquest paraigua tingui requesta i el comprin. La tan reclamada regeneració de les institucions i del tactisme potiner de fer política només pot arribar a través d’iniciatives trencadores, fresques i un pessic ingènues, ja que serà molt difícil que des dels propis partits es tingui el coratge de fer net i de desprendre’s del llast que porten. L’única pega que li trobo al projecte és que la parròquia a qui va especialment dirigida la crida – indignats, descontents i emprenyats – ja tenen pretendents que els festegen i per moltes simpaties que transmetin aquests galants a l’Arcadi i a la Forcades, que no oblidin, per si de cas, que són competidors a qui se’ls hi fa la boca aigua pensant com encaterinar la mateixa clientela potencial. En un país on la dispersió d’esforços, les capelletes i les empentes passen per davant de les propostes unitàries, aquesta plataforma benintencionada, honesta i ingènuament generosa, a la meva manera de veure, pot acabar trinxada.           

MACEDÒNIA DE POMES AGRES

            Amb les noticies que llegeixo als diaris o escolto a la ràdio, hi ha dies com avui que si em poso a reflexionar, per molta imaginació que hi posi no em surt res més que una macedònia de pomes agres. Els rebostos dels bancs d’aliments s’han quedat buits, no perquè els donants hagin girat l’esquena als necessitats, sinó que per molt menjar que entri als magatzems, cada vegada hi ha més boques obertes en espera de la seva ració de supervivència. ¿Quants palets de llet, llegums i articles de primera necessitat creieu que es podrien omplir amb els dotze milions d’euros que es llençaran a la bassa per pagar el funeral amb el qual la setmana que ve els britànics acomiadaran a Maggie Thatcher, més coneguda com “la dama de ferro”, com si fos la reïna de cors? I si no vos caldo, tres tasses: l’advocat d’un senegalès ha demandat l’Estat espanyol al·legant que al seu client se li ha denegat la nacionalitat per residència, amb l’excusa que el pobre pegot aspirant a carnet d’identitat havia tret nota insuficient en el test d’integració, al deixar en blanc la resposta a una pregunta tan determinant per valorar el grau de patriotisme com és ignorar el nom de la legítima de l’anterior president del govern, en Zapatero. Francament, els autors del test en qüestió, per mi ja els poden coronar de merda d’oca.

            I per acabar d’espatllar-me l’arribada de les orenetes, va i m’assabento que a vuit ciutadans manresans d’entre 60 i 90 anys, que viuen en un bloc propietat del Foment de la Rehabilitació Urbana de Manresa (Fòrum), la companyia de la llum els ha deixat a les fosques i sense ascensor, emportant-se inclús els comptadors comunitaris perquè l’empresa municipal és morosa. Els llogaters si que estan al corrent dels seus lloguers, però els propietaris de l’edifici rehabilitat de fa quatre dies estan tan escurats que no poden pagar ni els consums. Ara no cal entrar en el com i el perquè estan a la misèria, sinó escarnir el fet que s’hagi tallat radicalment el subministra a vuit avis, un d’ells amb cadira de rodes que s’ha quedat sense ascensor. Com si la companyia de la llum li vingués d’aquests miserables rebuts per anar a la ruïna. ¿Em voleu explicar com es pot ser tan destraler i donar tan poc valor a les persones? I que això passi a la “molt benèfica” ciutat de Manresa, encara fa més riure. Ja sé que vuit avis no són res de l’altre món i que a l’ajuntament tenen melics més importants per lligar. Però, molt de compte amb aquest capteniment: qui és insensible al patiment d’una sola persona, podent-lo evitar, demostra que no té sentiments. Ara bé, quan qui es comporta d’aquesta manera té responsabilitats polítiques, el que passa és que no té vergonya. A mi ja m’han amargat el dia i, a més a més, passaré gana perquè aquesta macedònia de pomes agres no hi ha qui se l’empassi.     

LA VIDA PRIVADA

La campanya d’escarnis públics a polítics que els indignats pel tracte que reben els hipotecats morosos ha impulsat, ha obert el debat sobre què s’ha d’entendre per vida privada i si tothom hi té dret o no a desconnectar. La invasió de la vida privada fa temps que es practica i es tolera sense que cap polític hagi mogut un dit, malgrat afecti a gairebé tots els ciutadans, per posar-hi fre. Tots hem estat víctimes de les trucades a hores intempestives envaint impunement la tranquil·litat de la llar a qualsevol hora del dia i de la nit. I hem comprovat que no s’hi pot fer res per evitar-ho, llevat de despenjar el telèfon a l’hora de la migdiada, per exemple. Ara que ve l’estiu, molts ciutadans veuran la seva vida privada degradada i menystinguda pels noctàmbuls clients de bars o discoteques, que sistemàticament no respecten el dret al descans dels que volen dormir, llegir, conversar o escoltar musica en pau, quan estan a casa seva, sense que les seves reclamacions individuals ni col·lectives a través d’associacions de veïns trobin empara immediata i radical. I el debat sobre aquestes molèsties en les tertúlies en els mitjans no passaven de ser testimonials, mentre que gràcies a l’escrache tenir dret a un espai de vida privada està en el centre de la controvèrsia. Ja era hora!

            Deixant de banda que el primer que se’ns acudeix és que fins que els polítics no han tastat el pa que s’hi dona quan t’emprenyen a casa, hi ha una derivada estrictament política que, francament, els que reivindiquen ara el dret a la seva vida privada haurien de meditar amb una mica menys de frivolitat: que l’aigua quan no troba sortida, es desborda. I que vulguin o no entendre-ho, pel carrer hi ha gent molt indignada que n’està farta de que els que governen, se’ls prenguin pel pitu del sereno. Esperem que si mouen fitxa per garantir el respecte a la vida privada de les persones no sigui perquè aquest ull de poll els hi pica a ells. Si es vol reconduir l’escrache en base l’argument de la vida privada, hauran de convenir que no només els polítics tenen vida privada sinó que els ciutadans també, i que s’han de prendre mesures per garantir-la. L’escarni dels indignats no els hi agrada i es pot entendre; però, s’han preguntat mai com s’ha de sentir de vexat un malalt que no pot reposar tranquil perquè li munten un sarau sota de la finestra de casa seva a altes hores de la matinada? Potser ja es podria començar a fer alguna cosa positiva fent que això del respecte a la vida privada i les normes de convivència ciutadana fossin una matèria troncal a les escoles. I a partir d’aquí, de reconèixer que a la vida privada tothom i té el mateix dret, podríem parlar-ne de l’escrache.             

L'AVALADOR DE MONTORNÉS

            Ahir tocava empaitar un avalador i tots els corbs varen volar a l’entorn de la presa, intentant acollonir-la; però, els de la plataforma contra rapinyaires van aconseguir que escampessin la boira. No se n’anaren gaire lluny, amb seny de bestia vella esperaren dues travessies més avall de la casa de l’avalador  l’ocasió de tornar-ho a provar fins que, al final, veient que hi havia massa roba estesa ho deixaren per un altre dia. No tenen pressa, n’estan convençuts que l’enxamparan amb la guàrdia baixa per sorpresa, quan els de la plataforma estiguin endormiscats. Els corbs estan ensinistrats per esperar el que faci falta, i no perden els estreps perquè els hi han dit que estan carregats de raó i que són els avaladors els que estan en fals. Els hi han dit que està escrit en el guió. Per tant, no hi donen més voltes: creuen que el destí dels molts de pares que han avalat l’hipoteca d¡’un fill. Si van maldades l’avalador té sempre mala peça al teler i els corbs no el perdran de petja, al tractar-se de “l’últim recurs” que tenen els rapinyaires de recuperar la seva inversió.

            Tant li fa si l’avalador les passa magres com si té una certa edat, els corbs no paren d’assetjar-lo. Per ells no es tracta d’una persona, sinó d’un simple expedient administratiu que han de tancar com sigui. Si l’avalat està més escurat que una rata i no pot respondre del crèdit perquè s’ha quedat sense feina o li han retallat el sou, l’aval s’ha d’executar com una sentencia. No hi hauria res a dir a aquestes regles de joc si no fos que li n’havien deixat 40 i ara li’n demanen 170. Cal donar moltes explicacions per arribar a entendre una extorsió tan colossal i vergonyosa. Però els rapinyaires no estan per donar explicacions, sinó per cobrar els interessos d’usura amb que crucifiquen els que no poden pagar. Ahir l’avalador de Montornès no va caure a les seves urpes, però que no canti victòria. Li esperen encara moltes nits dormint amb l’ull obert. Els rapinyaires el tenen encerclat i no perden els nervis: ja li ensenyaran a protestar! No és el seu problema que es quedi sense casa i es quedi allomat pel que li queda de vida. L’avalador és una víctima de rebot, un perdedor de segona mà. Els corbs ho saben i no tenen clemència, perquè la llei de l’embut del país dels rapinyaires els empara. Pensen que no hi té res a fer. I tenen raó: sol no se’n sortirà. Però què passaria amb els corbs i els rapinyaires si tothom els escarnís sense por ni hipocresies?     

CAP MÉS CRIATURA HAURIA DE MORIR AIXÍ

            Escric aquesta reflexió pensant en els dos nens del Carmel que ahir va ofegar la seva mare a la banyera de casa. Quina llei de desesperació havia niat en el cor i en cap de la dona per matar els seus fills? No es tracta pas de fer demagògia barata aprofitant un succés escabrós; a la meva manera de veure, del que es tracta és de deixar palès que tant culpable com la mare o més, en són les circumstàncies. Ai, les circumstàncies! No sabem si el desencadenant de la tragèdia va ser un desnonament en capella perquè no podia pagar el lloguer o que l’hagués deixat l’home, tant se val; de ben segur tot plegat hi tingué a veure, afegit a la impotència de veure’s acorralada. De que se li’n va anar la xaveta, no en tinc cap dubte. Però les dues criatures no es mereixien morir d’aquella manera. Com tampoc haurien de passar per tràngols semblants tants altres infants, testimonis innocents del llançament dels seus pares de casa, per mercenaris que fan la feina bruta dels bancs, per menys de trenta monedes. ¿Se la mereixen la basarda que mai més se’ls hi esborrarà de la fesomia i que, potser, es convertirà en odi que faran pagar a la societat algun dia?

            La periodista Cristina Fallaràs ha narrat en un llibre - “A la puta calle” -, en primera persona, la traumàtica experiència d’un desnonament despietat, amb una nena de quatre anys arrapada a les faldilles i un nen de deu que cada nit té malsons. La Cristina tenia feina segura i el seu sou no era pas de mileurista i s’havia vist amb cor de manllevar una hipoteca que pagava amb un terç del sou amb que es guanyava la vida. Però la feina segura i ben pagada la va piconar la crisi i es va quedar a la quinta pregunta. No era cap esbojarrada, ni vivia per sobre de les seves possibilitats, sinó una més de les víctimes innocents de les escorrialles d’un capitalisme basat en l’especulació descarada i en l’estafa sistemàtica de gent que no volia jugar a ser milionària sinó que, simplement, pretenia una vida desllastada, assegurar-se una vellesa tranquil·la i deixar alguna engruna dels estalvis pels fills. Formava part de la classe mitjana, del qual aviat no en quedarà ni una estella per mostra. Com la Cristina, n’hi ha centenars de persones acorralades per la misèria que confessen no fer-los res tirar-se a la muntanya. Però, i de les criatures què? ¿Com rebentarà la ràbia acumulada, potser dintre de deu o quinze anys, per les salvatjades que han tingut de presenciar, executades per l’establishment polític-financer amb total impunitat, sense molestar-se en prendre mesures per evitar-ho? Perquè el més fotut de tot plegat és això: que es podria evitar amb sentit comú i humanitat, com hem reflexionat tantes vegades en aquest blog. Cap més criatura hauria de morir perquè la seva mare ja no pugui més i es trenqui...      

DIVAGACIONS SOBRE TRANSPARÈNCIA

            Ara que es torna a remoure un projecte de llei de transparència, penso que amb aquesta qüestió passa una mica com entenia allò de la repartidora aquell comunista característic: tot es pot repartir mentre no es tracti de bicicletes perquè jo en tinc una. Una transparència sense entrar en massa detalls, vol dir transparència a mitges, que és el que passa quan es volen netejar els finestrals amb un drap brut: que queden entelats i tot es veu borrós. El que els ciutadans voldríem es conèixer la lletra menuda dels pressupostos, no els macro números de les partides sinó les peculiaritats de cadascuna. Per exemple, noms i cognoms dels assessors adjunts i els càrrecs de confiança de les presidències de cada autonomia i dels ministeris o conselleries, incloses les nòmines. Tanmateix, que d’una ullada es pogués saber qui és qui en tots els consells d’administració i comitès de direcció de les empreses públiques i quant costa cada rectoria.  

I com que la transparència s’hauria de notar en tots els aspectes que incideixen en una bona administració, segurament no seria balder que el contribuent pogués valorar els avenços en la millora de l’eficiència i en la gestió dels consums de cada departament (papereria, telèfon, electricitat...) o de gestió (ràtio d’absentisme, temps de tramitació dels expedients, cost dels assessoraments o informes externs i de les feines externalitzades...). Els desenganys en matèria de transparència administrativa, quan no s’està acostumat a que qui paga els sous dels funcionaris amb els seus impostos hi fiqui el nas sense intermediaris, solen ser de frustrants. Però portar la transparència fins a tots els racons és l’única manera com es pot regenerar el sistema de cap a peus, ja que no només els polítics en tenen la culpa del desori que s’hi respira, sinó que a cadascú que treballa a l’administració pública – des del rei a la senyora de la neteja, com diria un castís –, la transparència li afecta individualment. I només s’aconseguirà un resultat satisfactori quan qualsevol ciutadà, prement un simple botó, pugui tenir accés a informacions tant de pissarrí com les que he posat com exemple. Per tant, que no ens facin gabiejar més entretenint-nos mirant les esquerdes de la casa reial, doncs amb l’aluminosi que la podreix. aquell edifici té els dies comptats i, en canvi, amb la resta de l’administració potser sí que encara hi som a temps de donar-li la volta com un mitjó.        

EXAMEN DE CONSCIÈNCIA

            Un dels valors que em temo se’ns han escolat pel desguàs, per voler ésser més moderns o més prògres, és aquella bona costum de passar comptes amb un mateix, de tant en tant i a soles. En part, el que va fer-nos avorrir aquesta pràctica tan higiènica, és que se n’apropiessin descaradament algunes religions a la recerca de clientela, utilitzant el rentat de consciència com a esquer. I un cop arraconada la influència religiosa per quedar-se amb el monopoli de la ITV de consciències, la generació emergent d’executius agressius i de científics asèptics van popularitzar el principi que si es volia triomfar en aquest món, calia estabornir la consciència, ja que l’experiència havia fet palès que matar-la, com pretenien els revolucionaris francesos, era pràcticament impossible. I per aquesta raó, van créixer com bolets els gabinets de psicoanalistes i d’altres consultors aficionats més o menys estrafolaris; especialitzats en complicar aquell examen de consciència de temps reculats. La qüestió, en definitiva, és si aquells remordiments de consciència dels quals ens volem desempallegar relaxant el sentit del bé i del mal, no sent tan primmirats amb la moral i la responsabilitat individuals, realment serveixen per ser millors ciutadans i més bones persones.

            Envoltats de tants espavilats que es passen pel forro els preceptes i les normes de convivència i que, en certa manera, fan sentir com rucs els que no s’atreveixen a transgredir la línia vermella del petit tripijoc o de la corrupció en majúscules, em pregunto si la consciència ja s’ha quedat en silenci per sempre o encara els burxa cada vespre i no els hi permet agafar la son, si no és a còpia de pastilles. Em pregunto si els “imputats” que ara estan tant d’actualitat senten la veu de la consciència alguna vegada. De ben segur molts em contestareu que aquests espavilats i bandarres, de l’examen de consciència ja ni se’n recorden com es fa. Allavonces, m’agradaria saber si tampoc els defraudadors a la menuda – treballar en negre, decantar-se-la estant de baixa, petites trampes a les declaracions fiscals o d’altres misèries -, no troben mal fet el que estant fent perquè no s’escolten la consciència o perquè comparat amb la barra i la pocavergonya d’altres, les seves estafes es poden considerar peccata minuta. Si així fos, voldria dir que, com es vanten alguns, la mala consciència s’ha pujat a les golfes com un moble vell o una rampoina, i que un dels valors fonamentals de la civilització se n’hauria anat a can pistraus. Esperem que no sigui així, perquè la consciència era el que ens distingia dels depredadors.    

L'HONORABLE BALFIRI ROC - (capitols 18è i 19è)

18

  Quatre dels responsables de la seguretat en el bloc dels cent, arrossegaren el cos de l’intrús cap a dins. L’equip mèdic li féu un ràpid reconeixement a peu dret, per comprovar que, a part de la pèrdua temporal de la consciència per efecte del dard que li havien engegat, no patia cap altra seqüela. Com a mesura de precaució, el lligaren a la cadira de rodes on l’havien aconseguit asseure entre quatre perquè era un pes mort, subjectant-li l’esquena al respatller amb un cinturó ample i gruixut per evitar que el cos s’abalancés cap endavant, mentre duressin els efectes del narcòtic que, segons un dels metges, encara faria efecte uns cinc o deu minuts més. Al seu voltant, mitja dotzena de residents escodrinyaven encuriosits aquell cos d’aspecte robust i sa, desmarxat en la cadira com un gegant esquinçat i desinflat, amb la barbeta deixada caure sobre el pit.

 La responsable del bloc – la física Berta Unzueta – va aixecar-li el cap tibant-lo per un manyoc de cabells i el tombà en sentit contrari, acompanyant-lo amb cura fins que el clatell va tocar el canto del respatller de la cadira. El rostre delatava un home d’aparença jove, amb barba d’uns quants dies, inexpressiva la fesomia al tenir els ulls celats, sota les parpelles closes. A la Berta li va cridar l’atenció tant la considerable proporció de les mans i dels peus, com la brutícia que se li notava sota les ungles. No tenia cap dubte de que aquell pellingot fos una persona i no pas un animal; però, no podia evitar que li fes fàstic.

    Quan en Miquel es començà a recuperar, la primera sensació que copsà fou que estava lligat. Aquesta evidència el va desvetllar del tot, i al comprovar que el tenien immobilitzat va escridassar els desconeguts que el retenien, mentre no parava de bellugar-se per intentar desencordillar-se: - Qui sou vatros? On m’heu portat?

Al sentir la veu aguda de l’intrús es van intercanviar mirades, sorpresos de no entendre res del què deia. Per les ganyotes de la cara i pel to irat com s’expressava, era evident que l’intrús estava molt enutjat i que protestava, però ningú entenia la seva llengua.

La Berta, per assossegar-lo, li va dir: -No et volem fer mal, estigues tranquil. Només volem saber d’on vens, com has arribat fins aquí i on són els altres guillats que et feien costat.

  En Miquel se la mirà amb carica de no entendre ni un borrall de què li estava explicant aquella dona menuda que feia goig, i que semblava ser la que remenava les cireres allà dins. La seva veu sonava amable, com si pretengués apaigavar-li el geni i transmetre-li, al mateix temps, serenitat i confiança. En Miquel s’hi va repenjar: - Pots donar-me aigua? Tinc la llengua feta un parrac.

 La Berta va arronsar-se d’espatlles, impotent: -Vosaltres l’enteneu? No se pas què coi s’empatolla, i és evident que ell tampoc no pesca res del què li diem.

 El metge del bloc va suggerir que potser li faltava un bull. En Miquel, llavors, al adonar-se del desconcert que generava, va moure la ma dreta com si estigués acostant-se una tassa a la boca i es refregà còmicament la llengua pels llavis, intentant fer-los entendre que tenia la boca seca. A la Berta se li va il·luminar la mirada i li féu que sí amb el cap; que finalment l’havia entès.

De seguida va manar que li portessin aigua a dojo, mentre amb les mans li feia gestos de que no es preocupés. No trigà a arribar l’aigua; n’ompliren un gerro i per indicació de la Berta li afluixaren la corretja que li subjectava la carcanada a la cadira, perquè s’hi pogués valdre millor per beure. S’empassà l’aigua d’una glopada i va demanar, repetint els mateixos gestos, que li’n posessin més.

Una Berta més distesa li va parlar lentament, intentant recrear-se en cada síl·laba: - Ara t’hauràs d’esperar una estona. Aprofita per fer una becaina; si vols, et pots tombar a terra mateix. Et deslligarem, però no intentis fugir perquè és impossible i, a més a més, t’estarem vigilant.

 Mentre li feia aquesta advertència, exagerant la parsimònia per a no excitar-lo, procurava gesticular adequadament, per mirar de fer-li entendre el missatge. Quan el varen deslligar del tot, en Miquel s’alçà d’una revolada de la cadira, com disposat a fer no sé què; però la dona aconseguí que es tranquil·litzés, manant-li amb posat sever, que s’estigués assegut i fes bondat.

  Malgrat per corpulència en Miquel la superava de tres pams ben bons, la mirada entre dolça i agra de la Berta i, sobretot, la seva veu mig enrogallada, l’havien fascinat. Quan es va quedar sol, intentà comprendre què li estava passant, fent memòria de tot el que li havia esdevingut des que es toparen amb aquella sorpresa.

Recordà que en Quico era partidari de passar de llarg, però ell va entossudir-se en acostar-s’hi. Des de lluny, inclús amb l’ajuda dels binocles, no es podia apreciar prou bé l’abast d’aquell conjunt fortificat, que sobresortia uns metres de terra. Segurament els edificis estaven construïts en un terreny que feia una lleugera esquena d’ase i la perspectiva de conjunt no es podia endevinar venint des del sud, fins que no arribava arran del primer edifici, que era el punt on començava la depressió del terreny. A partir d’aquell punt es descobria que darrera n’hi havien uns quants més, tots aparentment idèntics i equidistants, amb una precisió tan calculada, que resultava evident que cadascuna d’aquelles construccions formaven part d’un complex racional, en posició de defensa.

No hi veié ningú ni res que li fes sospitar quina finalitat tenien unes edificacions relativament ben conservades, enmig d’un paratge on els únics vestigis de vida es reduïen a les nombroses ruïnes que encara es mantenien més o menys dretes, després de tants anys del daltabaix al qual, gairebé sempre, acabaven referint-se els ancians. El tanoca que l’acompanyava, en Juli, era una paparra i un cagadubtes que només servia per posar pegues a tot. Però ell no estava per deixar la feina a mitges, i va tirar al dret.

En aquell moment de la reflexió va adonar-se que ja no portava la daga. Li ballava vagament pel cap que al rebre aquell impacte que li va enrampar la cuixa, la gaiata se li havia escapat de les mans; però, en canvi, estava segur que la daga no se l’havia pas treta del cinturó. Això deu haver estat cosa d’aquesta trepa al engrapar-me, va deduir. I era cert, doncs els que el varen recollir de terra per entrar-lo, primer l’escorcollaren de dalt a baix.

  Mentrestant, la Berta des del comandament del bloc canviava impressions amb la resta del plenari. La conclusió de la conversa fou que era imprescindible trobar la manera d’entendre’s amb aquell intrús que – a la seva manera de veure-ho- malgrat estigués aplacat, era tan compulsiu i corpulent que en qualsevol moment, podia reaccionar amb violència. En Roca, almenys, li va donar un bri d’esperança: el metge resident al bloc dels quatre-cents - el doctor Oriol - era un fanàtic estudiós de la semiòtica, una dèria que li venia de família, ja que podia presumir de pertànyer a una saga de reconeguts filòlegs.

Si ell no era capaç de treure’n l’entrellat del llenguatge emprat per aquell intrús, no n’hi havia cap altre de més capacitat per aconseguir-ho.

Per un criteri de prudència decidiren que era preferible que l’intrús no pogués xafardejar les instal·lacions i que, per tant, seria millor no moure’l d’on estava, sent el doctor Oriol qui s’hi acostés per examinar-lo. La Berta, conformada amb la decisió, i més relaxada, va tornar a la sala on tenien retinguda aquella mena de bestiola intel·ligent. Els dos homes que feien guàrdia a la porta, pendents del monitor, informaren que l’intrús s’havia estat quiet a la cadira des que el deixaren sol. El que sí la Berta va observar de seguida, és que l’intrús s’havia begut tota l’aigua del gerro que li havien portat.

Li va preguntar, repetint els gestos amb què s’havien entès abans: -Te’ns més set?

 En Miquel va fer que no amb el cap, i una Berta més posada i segura que les coses s’estaven encarrilant, va intentar explicar-li què li esperava, vocalitzant i gesticulant delirosa de que l’entengués: -Vindrà a veure’t un metge que parla com tu i potser llavors podrem entendre d’una vegada qui ets i d’on coi has sortit. Mentrestant, ara descansa. Pots ajaure’t allà on vulguis, que no passaràs fred.

19

L’Iban Garmendia, de seguida que va rebaixar-se la tensió en el bloc dels cinc-cents, va connectar-se amb la resta de la colla per intercanviar opinions sobre els darrers esdeveniments, ja que era impossible que poguessin comunicar-se, mentre no s’aixequés l’estat d’alarma, d’altra manera que no fos mitjançant els monitors.

El primer que va respondre fou en Josep Oriol que, a part de repetir l’explicació oficial sobre la causa del rebombori, afegí un detall que en Garmendia ignorava: que el seu pare seria qui provaria d’entendres amb l’intrús capturat. A la pantalla del monitor s’hi anaren incorporant els seus amics, a mesura que s’afegien a aquella tertúlia improvisada.

- Sembla que l’intrús no parla la nostra llengua, i han recorregut al meu pare perquè intenti treure’n l’entrellat – presumí l’Oriol.

- No podem esperar més a parlar! – intervingué molt nerviós en Climent - Hem de dir tot el que sabem.

- Hi estic d’acord – el recolzà l’Oriol, i la resta, menys en Daniel i l’Iban, també assentiren amb el cap.

En Daniel va objectar: - No ens precipitem a xerrar, que ens pot costar més car del que ens pensem.

- No fotis! – exclamà la Kate -, quan més tardem a dir-los la veritat, menys arguments tindrem per justificar el nostre silenci.

- Quina veritat? – preguntà l’Iban -. Després de tot, nosaltres no en sabem un borrall del què està passant. A penes tenim unes conjectures mal embastades, sense cap ni centener. Creieu-me, esperem que el pare d’en Josep s’hi entrevisti i tracti de fer-li descabdellar més informació. Això sí que serà positiu, mentre que el que nosaltres podem aportar fins ara, només són especulacions que no duen enlloc i que no ajudaran a res; però, segons com s’ho prenguin els de dalt, ens en farem l’estella.

- Si no els hi expliquem ara, jo no podré mirar mai més el meu pare a la cara – confessà en Climent, molt trasbalsat -. Potser sí és cert que amb el què sabem fins ara no podem anar gaire lluny, però sempre més tindrem mala consciència d’haver-los-hi amagat coses importants en un moment de crisi. Es tracta d’una qüestió d’ètica, penso jo.

- No es pot ser tan primmirat – insistí en Daniel -, quan hi tens més a perdre que a guanyar. Per ventura penses que ton pare, quan ho sàpiga tot, ens deixarà gambar com fins ara, fent el que ens roti? No t’ho creguis pas. Són massa quadriculats quan senten fred de peus; i no sé si vosaltres us hi heu fixat, però encara els dura la por de si algun dia ens trobem els dotze apòstols, després d’haver-nos passat pel forro la majoria dels sagrats manaments que ens havien deixat com a penyora. Nosaltres, creieu-me, hem de continuar fent la nostra, i si algun dia n’hem de parlar d’aquestes peripècies, que sigui quan tinguem alguna cosa concreta als dits. Toqueu de peus a terra, i digueu-me si no tinc tota la raó.

- Almenys és una argumentació que costa de tombar – va acceptar la Maria Paz -. El teu punt de vista té dues qüestions de pes: la primera, que si expliquem les nostres aventures, el més previsible és que passi com tu dius, en quin cas la sinceritat ens portaria a un sacrifici estèril i contraproduent; i la segona és que, ara per ara, sabem tant com res del que està succeint, i en aquestes condicions és millor no moure fitxa.

- Què en penses tu, Miles? – la Kate volgué saber l’opinió del més reflexiu i ponderat de tots els xics.

- Ja fa temps que hem descobert que si ens avenim tant, és perquè compartim les mateixes inquietuds i ens fem preguntes a les que no trobem resposta, sobretot pel que fa a la nostra història recent - respongué l’al.ludit -. Estem molt condicionats per l’autoritat que exerceixen els nostres pares i, per tant, temem que la bona relació que hi tenim es podria enterbolir, si furgant massa el passat descobrim més del compte. I això ens neguiteja, però també ens fa patir, no és veritat? Almenys, és com jo ho sento. Ni el pare ni la mare es desfoguen gaire si trec a la conversa algunes de les incògnites que sovint ens destaroten, en especial les relacionades amb allò que en diuen la gran patacada, en per què s’hi va arribar a aquella situació extrema. És com si no en volguessin parlar de l’ahir ni de l’abans d’ahir; però encara tenen menys interès per aclarir-me què ens espera el dia de demà. Només els amoïna el present. Al final arribo a la conclusió que, per a ells, el futur consisteix en no modificar res del sistema, que una mena de déu omnipotent, encarnat d’alguna manera en aquests misteriosos dotze apòstols, va planificar en exclusiva per a nosaltres, potser un dia que anava ben pet.

- Em sembla que estàs exagerant la nota – el va tallar en Josep Oriol -, jo amb el pare sempre he pogut parlar de tot, inclús del passat. Reconec que en aquest tema alguna vegada divaga bastant, però no pas perquè intenti amagar-me res sinó més aviat perquè crec que li passa el mateix que a nosaltres: que de la missa no en sap ni la meitat.

- Potser sí – concedí en Miles -, però a més a més del que dius, hauràs d’admetre que tocar aquestes qüestions amb els grans costa, és com si, de cop, es fes fosc. Notes que comença a planar damunt la conversa, quan es fa la més mínima referència a la gran patacada, una mena de núvol, de boira imprecisa. No en volen parlar, sigui perquè no en saben res, o perquè els hi fa basarda recordar-se’n. El cas és que en passen, descaradament, d’aclarir-nos res. Però el pitjor és, que no creuen que valgui ni la pena de perdi el temps donant-me explicacions. Aquesta és la contradicció que més em dol de tot plegat. T’accepto que el teu pare no et pugui explicar allò que ell potser també ignora en part, però la diferència entre ell i tu, entre els nostres pares i nosaltres, rau en el fet que nosaltres sí que estem disposats a regirar i regirar el què convingui, si no hi ha altre remei per arribar a entendre l’origen de tot plegat, i a ells sembla que tant se’ls en fot.

- I per aquesta raó ens varem fer amics i ens trobem bé quan estem junts - afegí en Daniel -, perquè perseguim objectius idèntics i ens preocupa quelcom més que clonar-nos estúpidament, només perquè el coi de sistema es perpetuí. Si ens hem de sentir culpables per no explicar aquesta tonteria als pares, endavant, fem-ho! Però siguem conscients que la nostra especial relació s’haurà esberlat per sempre més, i que haurem traït el compromís d’arribar on calgui, per trobar un sentit a aquesta merda de vida. Els pares, tinguem-ho ben clar, no ens deixaran continuar burxant, senzillament perquè s’esfereeixen només d’imaginar quants esquelets puguem arribar a desenterrar. En el fons, temen encarar-se a una veritat que coneixen o endevinen, i que els té acollonits; però, de la qual no en volen tenir cap prova, cap evidència, res de res.

- De totes maneres – intervingué en Climent -, un dia o altre hauran d’assabentar-se de a què estem jugant.

- Segurament – respongué l’Iban -, però, quan això passi sempre serà més digerible la sorpresa, si va acompanyada de respostes, de conclusions definitives; no d’un grapat més d’interrogants i d’hipòtesis. Aquest ha de ser el nostre repte, amb la cara ben alta i la consciència ben neta. A més, així varem quedar, ens en desdirem ara?

  Ningú es va pronunciar en contra i quan en Climent aixecà la mà dreta, amb el dit polze cap enlaire, tots li varen imitar el gest i els rostres reflectiren la mateixa obstinació i coratge dels bons temps. Apagaren els monitors. No calia dir-se res més.

TOTS ELS OUS AL MATEIX CISTELL

            De petit em varen ensenyar que no era convenient tenir tots els estalvis en un mateix banc o caixa, ni sota una mateixa rajola o invertits en un mateix negoci, ja que si la cosa se n’anava en orris em quedaria en calçotets. La paraula màgica era diversificar, i no tenir tots els ous en un mateix cistell perquè t’hi pots enganxar els dits. És clar que aquets savis consells no sortien de cap universitat d’upa, sinó que els emparava l’experiència i saviesa populars. I, que se sàpiga, mai el consell va engegar ningú a la misèria, ans al contrari. Per la senzilla raó que es tractava d’una mesura de pur sentit comú. En canvi, apareix ara la ministra de treball, una tal Fàtima no sé què, en pla d’oracle flamenc per anunciar als jubilats que no han de patir per les pensions, perquè els diners del fons de reserva estan invertits al cent per cent en deute públic espanyol. O sigui, que el govern ha dipositat tot el capital de garantia de les pensions en un únic cistell: un disbarat tan bèstia com desafiar la llei de la gravetat i pensar que te’n sortiràs.

            La ministra, no obstant, diu que això de tenir un únic paraigua és bo per dues raons: que el deute espanyol ofereix una rendibilitat molt alta i que més val que la inversió, tant per tant, sigui patriòtica. Fent palesa la seva supina ignorància financera, a la ministra no se li ha ocorregut pensar que si un dia, incidència gens improbable, Espanya acabés arrossegant-se com Grècia als peus dels creditors, el valor del seu deute públic podria caure en picat i el fons de reserva convertit en calderilla. Fins no fa pas gaire, el fons estava invertit en deute d’altres països més solvents, malgrat el redit fos més petit. Però, en qualsevol escola de negocis s’aprèn que la rendibilitat és inversament proporcional al risc. A més risc, més interès. Quan hi ha el perill de perdre-ho tot, és quan els interessos són més alts. No cal ser gaire llest per entendre que ningú dóna duros a quatre pessetes, com es deia abans que arribés l’euro. Per tant, la senyora ministra que porta nom de verge amb fama de fer miracles, potser pensa de bona fe que per la seva cara bonica i castissa es farà el prodigi que una inversió tan arriscada no faci figa; però, com que està jugant amb les pensions en general i amb la meva en particular, no estic disposat a consentir-li que ens prengui per nens petits i ens vulgui fer creure que jugar amb foc no és perillós. I no li demano que foti el camp, sinó que abans de fer-ho repari el gran error que ha consentit, mesella com a bona deixeble del gallec, de posar tots els ous dintre el mateix cistell. I, a sobre, treure pit de bona administradora quan està demostrant ser només una becària de pacotilla.    

EL SOS DEL PRESIDENT MAS

            En la convulsa vida política que estem immersos hi ha tres fets recents que, al meu parer, s’han d’analitzar amb molta cura. 1)- El conseller Homs sense mossegar-se la llengua li engalta a ERC que si no dóna suport als pressupostos caurà el govern, i sense govern no hi ha consulta que valgui. 2)- El president Mas es guarda l’orgull a l’armari i llença un SOS desesperat a socialistes i republicans per compartir el pont de comandament perquè estem enmig d’una emergència nacional i el vaixell s’enfonsa. 3)- L’Oriol Junqueras proclama solemnement que a ERC “ni boixos donaran suport als pressupostos”. Francament, cadascun d’aquests tres fets per separat són preocupants; però, enllaçats em treuen la son, perquè estic convençut darrera les bambolines amaguen l’ou i, precisament per aquesta raó, em criden encara més l’atenció. És evident que qualsevol hipòtesi que faci arrel dels tres fets només es pot basar en la pura especulació; però, dit això, em sembla que reflexionar-hi no farà mal i potser l’encerto i tot. La meva teoria és la següent:

            a)- Malgrat totes les escenificacions sobre el bon rotllo entre CIU i ERC, la veritat és que des de fa unes setmanes es nota que hi ha mar de fons. ¿I si abans de la reunió extraordinària del govern a Pedralbes, ja haguessin temptejat Mas i Rajoy la possibilitat de reconduir les seves relacions de parella? No és cap bajanada, sinó que explicaria la sobtada crida a rebato dels consellers a favor del diàleg, i la farina blana que feren de sobte ministres fastigosos fins feia quatre dies. ¿I si en Junqueras estigués “in albis” d’aquest festeig previ a la cèlebre “reunió secreta”, i quan se’n va assabentar dels detalls no s’hagués convençut que la consulta sobiranista no fou moneda de canvi sobre la taula?

            b)- Malgrat l’acord de principi amb Rajoy sobre donar via lliure a un finançament exprés i bilateral per a Catalunya, l’oposició frontal i barroera d’Andalusia i de Madrid, blasmant de cap tracte diferencial envers una Catalunya presumptament secessionista, ha trencat les oracions d’un indecís gallec. En aquest supòsit, ¿podria ser que el SOS llençat per en Mas no fos una estratègia per carregar-se de raó, sinó una autèntic crit d’auxili perquè la tempesta econòmica que es pronostica pel mes d’abril pot desarborar la nau i provocar una rebel·lió a bord?

            c)- La negativa taxativa d’ERC a acudir al rescat del govern, molts observadors imparcials la titllen de simplista i alguns, fins i tot, de mesquina. Però, ¿i si realment ERC vol precipitar les coses i forçar la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries, convençuts que a la vista de la indignació de la tripulació les guanyaran de carrer? No seria cap lectura inversemblant d’una acumulació de fets tan significatius. Ara bé, ¿i si a ERC li passa el mateix que a CIU després de l’11-S, que pensava menjar-se el món a cavall d’una majoria absoluta que li permetés tenir les mans lliures, i es va quedar amb un pam de nas? Em sabria molt de greu que, una vegada més en la nostra història, per miopia d’uns i per fer massa vistes els altres, afegíssim una nova derrota al currículum nacional.      

UN RACÓ PER A UN MAL DE VENTRE

            No entenc que fem tan de rebombori perquè algú tingui ben amagat un racó per si de cas li ve un mal de ventre imprevist. És una bona costum que practica tothom que pot, estesa arreu. Semblant a aquella altra expressió tan nostrada de “guardar-se una pedra a la faixa”, encara que no vulguin dir exactament el mateix però que, en definitiva, tracten de preveure un últim recurs. Exacte: la denominador comú seria la previsió, doncs home previngut val per dos. Vist des d’aquest punt de vista, ¿se li pot retreure a ningú que estalvií per quan sigui vell o per si van maldades? En general no, però com sempre que es generalitza hi ha casos particulars. I, vés per on, el racó per a un mal de ventre del primer funcionari d’aquest país, o sigui el rei, és una excepció. I no pas perquè no tingui dret a arraconar, sinó perquè el racó el té a Suïssa i vés a saber on més. Que el cap d’Estat d’un país guardi els diners a l’estranger grinyola de mala manera.

            Però quan resulta que aquest racó no l’ha omplert com una formigueta qualsevol esgarrapant mes a mes una engruna del seu sou de funcionari, sinó que es tracta d’una herència, que quan més es desembolica la troca té tota la pinta d’una mena de fons de rèptils, manllevant l’expressió d’aquella bossa que els ministres de l’interior tenien i suposo que encara tenen per pagar encàrrecs no massa catòlics. La bossa del rei a Suïssa, i vés a saber on més perquè la fantasia és lliure mentre no l’engarjolin, ja ve de l’època de la seva rebesàvia, Isabel II, que com que era experta en viure més a fora que dintre del país, va reservar-la per quan vinguessin mals de ventres. I prou que li va servir al seu avi, Alfons XIII, quan va fugir per cames i no tenia més ingressos que les rendes d’aquesta bossa, que devia ésser prou ben mantinguda perquè cap senyor Borbó hagi de passar gana si se’n va a l’atur. Per tant, no em sembla gens bé que en un país on el frau fiscal i l’evasió de capitals són una lacra, el primer funcionari, o sigui el rei, tingui la seva particular llibreta d’estalvis a Suïssa. Però el que no li puc perdonar és que ho mantingués en secret. La qual cosa em porta a preguntar-me: com és que ara s’hagi descobert aquest nou pastel? Ha estat per casualitat o algú li està fent el llit des de dintre? El comentari és pervers, però entre tanta porqueria no es notarà.     

MASSA TOROS A LA PLAÇA

            Sempre me’n recordo d’aquell professor que ens ensenyava que si no volíem perdre els papers al gestionar un conflicte social, els toros els teníem de torejar d’un en un, ja que si ho volíem fer amb tots a l’hora acabaríem masegats i atrotinats per totes bandes. Continuant aquell símil emprat pel professor que, a part d’expert en recursos humans devia ser un bon aficionat taurí, em fa l’efecte que aquí i avui, la plaça d’aquest reconsagrat país està massa plena de banyes i cada vegada ho tenim més pelut per sortir-ne ben parats. Com en un circ en decadència que hi creixen els nans, a nosaltres les sotragades que ens sacsegen cada dia, sovint per sorpresa, ens descol·loquen i ens impedeixen pensar amb una mica de serenitat què és el que més ens convé i per on comencem a desembussar el camí. Al trist espectacle d’una classe política esgarriada i dividida, que aprofita qualsevol excusa per apunyalar-se mútuament si pot, hi hem d’afegir les esquitxades de la corrupció que no para de degotar i la ineficàcia frustrant de les institucions que estan per posar seny i que són incapaces de fer-ho perquè tants de caps tants de barrets.

            Demano perdó si aquesta reflexió fereix la sensibilitat d’algun lector delicada, però em sembla que ja seria hora que es deixessin de banda les picabaralles de pati d’escola i s’anés a resoldre els problemes dels ciutadans en base al més estricte sentit comú, per rigorós ordre de prioritat. En l’assumpte de la corrupció, per exemple, tots els partits haurien de plegar de negar que tinguin merda acumulada sota les catifes, quan són els primers en saber-ho perquè li han amagada. Si escombressin a fons, a part de donar un pas de gegant cap a la regeneració, ens farien estalviar un grapat de temps i de diners en processos judicials que en la majoria dels casos no serveixen per res, doncs les sentències, si arriben, ho fan a misses dites. Tapar les vergonyes al corrupte i sortir amb el ciri trencat de dir que ningú en sabia res, no és veritat i a més a més resulta impossible. I en quan a la màxima institució del país, la de cap d’estat, no es pot consentir ni un dia més que el desprestigi, el descrèdit i l’escarni constant l’hagin fet inservible com a òrgan moderador que, en definitiva és l’única cosa que se li demana i pel que cobra. En una plaça plena de toros desbocats, no pot ser que el president no tingui autoritat moral perquè tothom li hagi perdut el respecte a ell i a la institució.          

LES DUES CARES DE LA CRISI

El que té de dolent quan pinten bastos és que qui intenta trobar-hi una explicació primer i, després una sortida, ha de tenir en compte les dues cares de la moneda: la dels que malgrat tot els hi va de meravella i la dels que estan al caire de la depressió. Doncs, encara que sembli mentida, per punyetera que sigui una crisi, sempre n’hi ha uns que hi perden bous i esquelles i uns altres que s’hi fan la barba d’or. El més fotut, però, és quan t’entretens a fer una anàlisi objectiva, per superficial que sigui, descobreixes que els guanyadors quasi sempre fan la mateixa fatxa i els perdedors, si fa o no fa, també sembla que calquin la mala ganya de generació en generació. Per aquesta raó, quan et poses a reflexionar t’adones que els teus comentaris mai, per molt assenyats que pretenguin ser, poden ser considerats imparcials o neutrals, ja que diguis el que diguis una de les dues sensibilitats que conviuen amb la crisi no s’hi sentirà identificada o, inclús, potser es prendrà el teu comentari directament com una befa o com una ofensa. Perquè les dues cares de la moneda no es poden superposar: o t’ho mires des d’una banda o des de l’altra, per tant no pots agradar totes dues. Vatua l’olla quina complicació!

            Ara mateix, per exemple, hi ha gent que ha d’anar com aquell qui diu a viure sota un pont i n’hi ha d’altres esperant ajupits, que blocs sencers de cases, que es liquiden a preu de saldo encara baixin més i puguin fer-hi un negoci rodó. És a dir: mentre uns malviuen del pirmi o de caritat, d’altres van tan forts d’armilla que es permeten d’especular la manera de fer-se més rics. O, per fer-ho més entenedor, que mentre uns s’han hagut de conformar comprant una “mona” al supermercat de la cantonada per quatre xavos, d’altres han passat les vacances esquiant en una estació de moda, cremant benzina i tirant de beta perquè la crisi no els hi fa ni pessigolles. Ja sé que us semblarà que això és filar molt prim i que aquestes diferencies són com la cançó enfadosa. És ben veritat, però potser si es torna a repetir aquesta dicotomia perversa és perquè en temps de crisi tothom mira d’escampar com pot, enlloc de plantar-li cara junts i ben avinguts . A la meva manera de veure, mentre només siguin els perdedors els que es quedin sols a debatre causes i solucions no aconseguiran més que fer-se mala sang i esbravar-se. Perquè la solució només passa per aconseguir què les dues cares de la moneda mirin d’acostar-se i parlar amb franquesa, qüestió que necessitaria un gran miracle i, per desgràcia, ja no hi ha ningú que s’hi dediqui.