LA CORTINA DE FUM DELS HORARIS COMERCIALS

CARTA AL VENT

És que no tenim res més a fer que tirar-nos els plats pel cap discutint, en plena agonia del consum per culpa de les dietes d’austeritat, si els comerços han d’obrir tres festius més o a partir de quants metres quadrats de superfície, podrà tenir llibertat un botiguer d’obrir quan li roti? Francament, fem-nos-ho mirar! I encara aquestes baralles tindrien dispensa si servissin d’alguna cosa, i establissin un marc definitiu de convivència comercial. Amb aquesta que ara es proposa, de reformes del comerç ja en portem la tira, i per més vergonya moltes no han coincidit amb un canvi de truita política, sinó que en una mateixa legislatura si canvia el ministre, el nou vol deixar la seva empremta i es treu de la màniga la seva partitura particular, perquè com diuen els castellans castissos, a aquest país “cada maestrillo tiene su librillo”.

El que passa és que no sempre que es canvia la solfa és per millorar la sinfonia, sinó que la majoria de vegades, enlloc d’una melodia el que en surt és un orgue de gats. El cas és, pel que fa a la regulació del comerç, que sempre hi ha un sector que s’indigna i es queixa que li han  trepitjat l’ull de poll. Ja sé aquesta característica reformista no és exclusiva de la política comercial, sinó que també la pateixen els rams de la cultura, de l’educació, de la justícia, de la sanitat o del món industrial, que per cert en menys d’una dècada ha vist parir més d’una dotzena de “reformes laborals definitives”, sense que cap hagi resolt la taxa d’atur, ni l’absentisme, ni la productivitat. I és que les reformes sempre es queden curtes per uns o es passen de rosca, per altres.

Els polítics que les apadrinen, suposo que prou voldrien que cada reforma fos com un vestit a mida, i que tothom s’hi sentís còmode; perquè no crec hi hagi ningú tan mesell com per dedicar-se a fer entrar els claus per la cabota, sistemàticament. I és llei de vida que el que va bé per uns, toca la pera a uns altres. Inclús a l’hora de posar-se d’acord sobre qüestions tan poc susceptibles, en principi, de discrepància com por ser una ordenança de civisme, es fa palès que la regulació dels comportaments ciutadans per evitar que la llibertat es converteixi en llibertinatge, no tothom l’entén de la mateixa manera. Fins al punt que el que per uns no passa de ser el foment de la convivència basada en el sentit comú, per altres ratlla gairebé la repressió ilustrada. Doncs, no és estrany que en un sector com el del comerç, on és barregen tantes sensibilitats i, sobretot, interessos, cada vegada que es retoca alguna norma saltin espurnes.

El que ens hauríem de preguntar és si realment les reformes responen a necessitats o, simplement, consisteixen en cortines de fum hàbilment administrades per entretenir el personal i que es distregui d’altres cabòries. A priori, podríem arribar a aquesta conclusió, però no és així quan deixem de banda les qüestions de detall de la reforma que sigui, i ens endinsem en les qüestions de fons. Aleshores ens solem adonar, llevat de comptades excepcions, que hi ha interessos creats, interessos de grups de pressió més o menys organitzats, interessos, en definitiva, dels grans per cruspir-se els petits. És el que passa, per exemple, amb aquest intent del govern espanyol de reobrir el debat sobre els horaris comercials i definir les zones turístiques de barra lliure. En el rerefons d’aquestes preteses mesures liberalitzadores, no es pot dir que hi hagi un intent descarat d’afavorir les grans superfícies i de perjudicar els petits botiguers, però el resultat de l’aplicació d’aquesta reforma seria precisament aquest. I d’aquí plora la criatura.

La legislació europea del comerç obliga que els establiments comercials només s’han de sotmetre a requisits que siguin necessaris, proporcionats i no discriminatoris. I a poca cosa més. De fet, el comerç és una de les activitats més antigues de la humanitat des que per sobreviure, quan afortunadament els diners no s’havien inventat, s’havia de recórrer a l’intercanvi. Avui tot plegat ha evolucionat molt i des del culte al consumisme global, tots els governs d’arreu escombren en favor dels grans mercaders i deixen els petits botiguers que se les entenguin com puguin amb les rufagades i la mala mar. Potser seria massa agosarat demanar per a la botiga de barri, com a institució, l’honor de ser considerada patrimoni de la humanitat?  Potser sí ens passaríem una mica, però seria just.       

ABSOLTES AL CATALÀ DE LA FRANJA, DES DE L'ARAGÓ ORIENTAL

CARTA AL VENT

Qui no té feina, gats pentina enlloc de dedicar-se a activitats més interessants, productives i prioritàries. En tot cas, com si els aragonesos no tinguessin d’altres maldecaps uns quants ceballuts s’entretenen embolicant la troca de la identitat cultural per treure’n redit polític. Potser si a alguns polítics els hi sobra tant de temps, que l’aprofitin per tornar a estudi i reciclar els seus coneixements per a no seguir posant-se de peus a la galleda, reivindicant bestieses tan colossals com una mena de denominació d’origen específica per al català que es parla a la Franja des de fa segles. Els que han tingut la boteruda idea de pretendre que els de Benavarri, Tamarit o Fraga no parlen català sinó “aragonès oriental”, no només s’han begut el poc enteniment que Déu els hi havia donat, sinó que tenen ganes de tocar-nos allò que no sona als veïns catalans, sabent de sobres que aquesta atzagaiada gratuïta a la llengua ens mortificarà i ens emprenyarà. D’això, al meu poble se’n diu provocar.

El que deuen ignorar aquests polítics aragonesos desvagats i els escolans d’amen que des del PP català els hi donen suport logístic i dialèctic, és que una llengua és allò que es parla espontàniament al carrer i als carrers de la Franja es parla català, encara que els de Fraga en diguin “fragatí”, els de Tamarit “tamarità” o els de Maella “maellà”. I per molt que, des de temps reculats, els sectors anticatalanistes s’hagin tret de la màniga el terme despectiu de “chapurriau”, la realitat és que a Albeida, Alcampell, Altorricón, Benabarre, Bonansa, Fraga, Cajigar, Tamarite, Beceite, Calaceite, La Fresneda, Penyarroya de Tastavins, Vallderrobres, Fayon, Maella i Mequinenza, per citar només uns quants municipis de la Franja, es parla català i no pas “aragonès oriental”, malgrat pertanyin administrativament a Osca, Terol o Saragossa.

És veritat que d’una nina en diuen munyeca o monya; que enlloc de fer tombarelles fan volteretes, candeletes, figuretes o volantins; que no posen la mà a la butxaca sinó a la botxaca, al boldó, al bossicó, a la faldriguera o a la borxaca; que no fan estrips sinó esgarros o sets, o que del nus en diguin nuc, nugo o nyugo. Aquest és un fenomen que es dona arreu de Catalunya i, a més a més, no és ni propi de les nostres contrades: a qualsevol país del món d’una mateixa cosa se’n pot dir diferent depenent de la comarca, del departament, del land o de la província on et trobes, sense que a ningú se li acudeixi la perversitat de posar en qüestió l’unitat de la llengua de que es tracti.

   Per aquesta raó, potser, tampoc cap lingüista no ha estat capaç d’explicar què és una llengua i què és un dialecte; doncs, d’una banda, qualsevol anàlisi de la realitat lingüística explicita una enorme variació – generalitzant molt, diguem-ne geogràfica, social o temporal –, a la qual correspon un conjunt d’àmbits d’ús perfectament establerts i, de l’altra, perquè quan ens movem en un territori com el format pels Països Catalans, per exemple, sense partir d’idees preconcebudes, hi ha un criteri gramatical en el sentit més ampli de l’expressió, que desacredita acadèmicament qualsevol temptació de defensar cap singularitat lingüística, en funció de la varietat específica local, com un fet determinant d’una discriminació positiva o directament d’una segregació per afeblir la llengua troncal, si no és que es té per ganes de fer la punyeta com va passar amb el sainet dels valencians, posant-se en evidència al intentar remarcar diferències inexistents amb el català.

Però malgrat els esforços dels sectors mes reaccionaris per aparentar rigor i serietat acadèmica, els mateixos que mai s’han preocupat de les llengües minoritàries, que de cop i volta els hi hagi entrat una mena de febrada per les “modalitats lingüístiques” del català, és simplement degut a que els hi fa nosa i que el voldrien veure trencat i esbocinat, des de les Illes al país valencià. Ara que remenen les cireres a tots aquests territoris fan mans i mànigues per potinejar políticament uns sentiments culturals arrelats entre els seus habitants, als quals per cert ni pregunten l’opinió sinó que directament imposen els seus criteris, en defensa de la llengua de l’imperi. Hi ha una lamentable definició de llengua - ben coneguda pels lingüistes, que s’atribueix a Max Weinreich - segons la qual una llengua és un dialecte amb un exercit al darrera. Em temo que la majoria dels que busquen tres peus al gat a la Franja, hi combreguen bastant amb aquesta manera de pensar. Almenys deixem-ho clar!

EL DARRER A SORTIR, QUE NO TANQUI LA PORTA

EL DARRER A SORTIR, QUE NO TANQUI LA PORTA

CARTA AL VENT

            Veient el sainet diari que ens escenifiquen els incompetents i desnerits actors de la companyia titular al Teatre Nacional d’aquest país, el més saludable per a no perdre el nord i els estreps seria plantar-los amb la paraula a la boca. No es mereixen ni una engruna de la nostra atenció ni molt menys, encara, una unça de la nostra confiança. I el problema no és el recanvi, com ens volen fer creure per a fer-nos-en desdir de donar-los una bona cossa al cul, sinó que no podem pas - sense córrer el perill d’acabar sent carn de psiquiàtric o candidats al suïcidi si els mantenim dalt de l’escenari - permetre que ens consumeixin l’esperit i el senderi amb les seves parides. El més sensat per tant, de ben segur, seria plantar-los i que s’ho facin; però tampoc no s’arreglaria res amb aquesta actitud de dignitat. El quid de la qüestió és que els espectadors no podem dimitir de la nostra condició de ciutadans amb l’excusa que els actors-dirigents no ho facin, sinó que el que potser cal és que ens plantegem, com a espectadors-ciutadans,  pujar a l’escenari i fotre’ls fora a aquests mals còmics d’una revolada.

            El que més dol de l’espectacle diari no és que els actors siguin dolents, sinó que no se sàpiguen el guió i, sobretot, que ens facin passar vergonya perquè sembla que no els importa ser la riota de tothom, mentre no se’ls faci plegar. Si els hi agrada fer el ximple, que ho facin a casa seva, tancats al quarto de bany, però que no ens vulguin entretenir abaixant-se els pantalons en públic cada dos per tres, tot i desmentint-ho quan els testimonis es compten a centenars. O sigui, que aquests actors tan maldestres, a més de ser-ho en grau superlatiu, és deuen pensar que els espectadors són tan cretins que s’ho empassen tot. De manera que si bé el cop de porta als nassos estaria més que justificat, no podem ni plantejar-nos-ho en serio sense decidir-nos a donar el següent pas: canviar el repertori tronat i llardós d’uns fastigosos i avorrits actors de repartiment per textos frescos, engrescadors, planers i entenedors que ens faci trempar amb una mica d’esperança i d’il·lusió. Potser, inclús, a part de recuperar el somriure, l’autoestima i el sentit comú, l’espectacle el podrem gaudir a més bon preu.

            És a dir, que no ens sortiria a compte engegar-los a dida i anar-nos-en a passejar tranquil·lament a la muntanya, passant dels sainets diaris d’aquesta trepa. Cal implicar-s’hi en la neteja i no deixar racons amagats als armaris o dessota les catifes. Si s’ha de fer net, cal fer-ho a fons. Al cap i a la fi, som més que no pas ells i per poc considerats que ens tinguin, a la platea del teatre i fins i tot al galliner, hi podríem trobar personatges capaços de representar amb dignitat i seguretat històries molt més interessants que no pas les que pengen a la cartellera d’aquest Teatre Nacional per avui, per demà i per a la setmana vinent. I a més a més amb entrades a meitat de preu, com a mínim; ja que totes les companyies que fins ara s’han alternat a l’escenari ens han costat un ronyó i part de l’altre. I és que, a part del que guanyen, necessiten envoltar-se d’un reguitzell de secretaris, regidors, apuntadors, representants, ajudants personals, maquilladors, assessors i guardaespatlles, que més que una companyia de teatre sembla un exercit, entre quins elements, per cert, encara que sigui amb calçador hi han embotit familiars, amics i recomanats perquè, pobrets, no passin gana.

            Deixant-nos de conyes marineres, el que vull dir és que tenim mala peça al teler si els polítics professionals – perquè aquest és el paper que tenen reservat en una democràcia – no exerceixen sense embuts ni hipocresies com a representants del poble, enlloc de com a meritoris o titelles dels partits i de les “famílies” que els han col·locat a prop de la menjadora pública. El poble - o la societat civil millor dit - blasma d’uns dirigents que només saben parlar d’austeritat, de renuncies a drets adquirits, de taxes d’atur, d’utopies forassenyades, de resignar-se a l’empobriment com a penitència per haver estirat més el braç que la màniga, de primes de risc mogudes pels especuladors i de la necessitat imperiosa de rescatar la banca que ha estafat, escanyat i desnonat tothom que ha pogut, sense compassió, per tal de seguir repartint dividends a compte d’uns beneficis maquillats. Que pleguin d’una vegada!, però que el darrer no tanqui la porta, ja que el Teatre necessita airejar-se. La nova companyia, millor que durant una temporada no hi pensi en ocupar-lo: també es pot fer una bona representació des de la plaça pública.

ACLARIM-HO D'UNA VEGADA, A QUINA EDAT TOCARÀ JUBILAR-SE?

CARTA AL VENT

            La decisió del nou president francès de derogar el decret que retardava l’edat de jubilació a França portarà cua. I la portarà perquè amb el decret que fixa de nou l’edat de jubilació als 60 anys, el senyor Hollande fa trampa: afecta a un limitat col·lectiu de treballadors que hagin acumulat 41 anys de cotització, té una clara motivació electoral – la setmana vinent toquen legislatives – i, finalment, és improbable que en el futur hi hagin moltes persones que tinguin la sort d’haver cotitzat tant anys com s’exigirà, per tenir dret a la pensió. Però, en canvi, estableix una fita reivindicativa on emmirallar-se altres països que ja tenien coll avall la doctrina impartida per Brussel·les els darrers anys, que no era altra que si no es reculava l’edat de jubilació, el sistema públic de pensions faria un pet com un aglà. Tot sembla indicar, doncs, que una vegada més, els pensionistes són utilitzats per conveniències polítiques, i hauria de quedar clar que la gent gran ja n’està tipa de brindis al sol.

            Com us deia, fins fa quatre dies asseguraven els encarcarats entesos en la matèria, posant cara de set jutges, que l’envelliment constant de la població faria insostenible a la llarga el grau de generositat dels programes de pensions si no s’hi posava remei, ja que pel que fa a les pensions contributives es preveia, matemàticament, un considerable dèficit pressupostari entre pensionistes i cotitzants. D’aquí varen venir les tímides mesures, degut a la impopularitat, aplicades en els països del sud més tocats per la crisi, en el sentit de retardar l’edat legal d’accés a la jubilació. De fet, amb Espanya al capdavant, aquestes previsions varen ser tan poc exigents que es podrien considerar més aviat un maquillatge per fer callar la impertinent senyora Merkel, que no pas per la ferma voluntat de garantir el sistema de protecció social, lluny de la perversa utopia d’entestar-se en fer possible un benestar idíl·lic, per damunt de les possibilitats reals del país.

            Des de l’aparició l’any 1966 d’un informe de l’economista H. Aaron, titulat “la paradoxa de la Seguretat Social”, es va començar a debatre entre els països més progressistes del nord d’Europa l’optimització social dels sistemes de pensions al adonar-se que el sistema clàssic de repartiment estava esgotat, i provocaria un desequilibri patrimonial creixent. Suècia, per exemple, en plena crisi dels 90, va optar per una idea desconcertant, al valorar que el seu sistema de pensions, tal com en els anys de bonança l’havien dissenyat, era insostenible. Per aquesta raó, els suecs van definir amb decisió, tocant de peus a terra, un nou model mixt, raonable cop de timó al que també fan afegir-s’hi altres països del seu entorn. En canvi, aquí els governants varen preferir “tirar milles” per no perdre vots i no van entomar la situació amb visió d’Estat, que era el què tocava. La covardia dels polítics a l’hora de ser pragmàtics, per no perdre quotes de popularitat, és de jutjat de guàrdia. Espanya serà dintre de quaranta anys l’estat d’Europa amb una població més envellida per metre quadrat. Si aquesta gent es pretén que disposin d’una vellesa passable s’ha de legislar des d’abans ahir, amb energia, una política de simultaneïtat de cotitzacions públiques i privades, a través de sistemes de capitalització individual que no facin dependre de l’equilibri entre jubilats i treballadors en actiu, el futur de les seves pensions.

            I no només cal que els joves d’avui prenguin consciència d’aquesta precarietat, sinó que s’ha de regular de forma valenta el sistema de fons de pensions, i legislar de passada mesures fiscals complementàries d’estímul. Però, sobretot, tant polítics com sindicalistes haurien de tenir el sentit de la responsabilitat suficient per no bescantar tant a la lleugera com s’ha fet en el passat la subscripció de fons de pensions, al·legant que era una maniobra per enriquir els bancs i les asseguradores. La demagògia serveix per fer bullir l’olla d’uns quants que viuen a l’esquena del poble, però mai ha afavorit els interessos dels ciutadans. I mentre això no ho tinguem clar, enlloc de pujar paret ens entretindrem tirant-nos els maons pel cap, en un espectacle deplorable. La maniobra electoral dels socialistes francesos és el que és, un brindis al sol, semblant a la supressió aquí de l’impost de successions. Però la demagògia calculada dels polítics ni arregla el present, ni molt menys el futur i, a més a més, dintre de quatre dies se l’hauran d’enfundar. No obstant això, mentrestant servirà per embadocar uns quants somiatruites que encara creuen que els nens venen de París i, a més a més, amb un pa sota l’aixella.      

QUAN LA CLASSE MITJANA I LES INSTITUCIONS FAN L'ÀNEC, LA DEMOCRÀCIA GRINYOLA

CARTA AL VENT

            “Per saber d’on bufa el vent, no et cal escoltar l’home del temps”, cantava en Dylan als indignats de la seva època, que no estaven per empassar-se els dubtes ni les vacil·lacions dels seus governs. Mentre creix el populisme, empitjoren les condicions laborals i les llibertats, i cada vegada més gent ha de pensar com arribar a finals de mes, la principal institució d’un país que vulgui tirar endavant - la seva classe mitjana – no pot fer aigües per tot arreu, ja que si s’ensorra es desbocarà la desafecció ciutadana envers la democràcia. Enmig d’una crisi econòmica esfereïdora i amb una classe política allunyada de les inquietuds de la gent, pinten bastos si els ciutadans que configuren la part més important de la societat, i que tiben del carro en totes les economies emergents, amaguen el cap sota l’ala o directament es fan l’haraquiri, cansats que els baquetegin des de l’esquerra i des de la dreta.

            He escrit que la institució que fa rutllar un país és la seva classe mitjana, i no ha estat cap lapsus ni exageració. La gent que nodreix la classe mitjana són els que impulsen el creixement, empenyent cadascú el carro que li pertoca amb responsabilitat, impedint que s’estimbi pel camí del pedregar. La classe mitjana garanteix la democràcia, al mantenir l’equilibri entre els esbiaixats d’un sentit o d’un altre. I les demés institucions de l’Estat s’haurien de limitar a tenir un paper moderador, a no perdre’s el respecte, procurant amb la seva autoritat moral que cap esgarriacries es carregui el sistema.

            Però, ai las!, quan les institucions perden oli pels quatre cantons , qui queda per posar ordre? Ara mateix, quin és el principal problema que entortolliga la nostra economia? No us cregueu pas que tot es degut a la mala llet dels “mercats”: la crisi s’acarnissa, sobretot, amb els països que no mereixen cap confiança per “trileros”. I en aquest apartat, els espanyols encapçalem una vegada més la classificació dels calamitats. Aquesta tendència a fer-nos el fatxenda i de no mocar-nos amb mitja màniga ja ens ve de lluny - recordeu el sonat casament reial de la filla del senyor Aznar o les seves ínfules de nou ric quan anava de visita a la Casa Blanca i s’arrepapava als sofàs - però durant l’època socialista, liderada pel funest i il·lús saltimbanqui de Lleó, a Europa no van trigar gota a veure’ns el llautó, i a meitat del 2010 li van abaixar els fums al president d’un govern que havia confós, escandalosament, els desitjos amb les realitats, i li feren donar un canvi de rumb espectacular a les seves pretensions, amorrant-lo si us plau per força a les primeres retallades.

            Per aquesta raó, perquè fent jocs de mans per amagar l’ou no es pot anar pel món, el recanvi del desastre Zapatero, el seu escuder Rubalcava, va perdre les eleccions davant d’un Rajoy que no havia fet res per merèixer guanyar-les, però que va aconseguir majoria absoluta perquè la gent quan es veu amb l’aigua al coll s’agafa a un ferro roent si convé. Els populars, que s’ho tenien de menjar tot, i que no paraven d’assegurar amb arrogància fins i tot barroera que no patíssim, que ells sabien perfectament què s’havia de fer per endreçar la cort, no varen tardar ni cent dies a ensenyar l’orella: més ben dit, a que els hi creixés el nas fins a l’infinit, amb les seves mentides descomunals. L’Europa que s’havia refiat de les paraules i els gestos de saberuts que prodigaven els nous governants, de seguida va calar-los l’arrel de gitanos. I el que els hi fan pagar ara “els mercats” és que els volguessin fer veure a galet, sabent que els números oficials estaven maquillats amb tres o quatre capes de pocavergonya i que, a més a més, es duia doble comptabilitat. És natural que ningú els hi faci confiança, començant pel que queda de la classe mitjana del país, que no se’n creu un borrall del que prediquen els seus governants. I a Europa són molt sensibles a com respira la classe mitjana.

            Davant una situació tan caòtica, totes les altres institucions fan figa i no estan a l’altura de les circumstàncies: el poder judicial perquè té les frontisses rovellades, la honorabilitat del seu màxim representant està en entredit i el Tribunal Constitucional, a la picota; la monarquia ha malbaratat tota la seva capacitat d’influència arbitral a les revistes del cor i és escarnida per les cantonades; els parlamentaris han demostrat que estan estacats a la menjadora que els hi van posar els seus partits al incloure’ls en unes llistes electorals tancades i no s’atreveixen ni a fer el gest d’investigar el femer de Bankia; els militars van a la seva, com sempre, i només els preocupa que els hagin retallat un dos per cent el pressupost de Defensa i, la jerarquia de l’Església catòlica cada dia es retrata fent el préssec i posant-se la parròquia en contra. 

            En resum: aquest país necessita un cop de timó i que, primer de tot, la classe mitjana recuperi la seva autoestima. Si no és d’aquesta manera, el país quedarà en mans dels extrems, i cap d’ells ens portarà res de bo.        

EXCEPCIONS A LA PRESUMPCIÓ D'INNOCÈNCIA

CARTA AL VENT

Quan vaig saber que l’expresident del govern balear, el senyor Matas - que estava cridat a declarar com a testimoni, en les diligències obertes per aclarir si tenia martingales amb el cas Noos del duc - es treia les puces de sobre, acollint-se al seu dret a no badar boca per no perjudicar-se, em vaig preguntar si en determinats casos caldria no ser tan garantistes i anar més per feina. No us esvereu: no abono pas la desprotecció jurídica de temps enrere, ni poso en qüestió el principi que ningú és culpable fins que no es demostra, sinó que només pretenc que reflexionem tranquil·lament si, en segons quins casos, no s’hauria de tenir en compte la conveniència de fer una excepció. La meva proposta crec que és enraonada: quan es tracti de treure’n l’entrellat d’una sospita de malversació de diner públic o de corrupció, aprofitant-se de tenir un càrrec públic, no em semblaria pas una bajanada que cap funcionari o servidor públic, imputat o vinculat en un cas d’aquesta naturalesa, pugui emparar-se en el dret a no dir res, per posar bastons a la roda de la investigació.

Miraré d’explicar-me millor, perquè no hi hagi malentesos. Estic disposat a acceptar, per exemple, que uns individus particulars com són els senyors Millet i Montuy – malgrat que siguin xoriços confessos - guanyin temps fent-se el tòtila cada vegada que els criden a declarar; però, per la mateixa regla de tres, tampoc no em sembla honest que qualsevol servidor públic, tingui el ranc que tingui i se’l cridi al jutjat en caràcter d’imputat o de testimoni, entrebanqui la recerca de la veritat amb el còmode i legal pretext de negar-se a contestar preguntes concretes sobre els fets en qüestió, sigui per amiguisme o per no sortir-ne escaldat. Quan es tracta d’aclarir un delicte de corrupció o de malversació de cabdals públics, penso que un servidor públic ha confessar tot allò que sàpiga sobre el cas, i que ho ha de fer per estricta obligació, com aquell qui diu perquè li va inclòs en la nòmina. Com se li pot consentir a un personatge que treballi o representi l’administració pública que, per camàndula de la presumpció d’innocència, pugui negar-se a col·laborar amb la justícia? Com diria en Pla, seria com si a sobre de robar-nos encara se’n fotessin!

A part de la lentitud endèmica de la justícia que eternitza la resolució dels casos i allunya la percepció, per part de la ciutadania, que s’apliquen escarments exemplars, hi ha el problema de les prescripcions per temps i dels arxius per manca de proves de procediments encetats sovint amb tota la parafernàlia mediàtica. No cal fer-ne la llista d’espectaculars inicis d’investigacions que han acabat en un no res. El que passa és que tants despropòsits, coincidint en una època de crisi tan forta com la que vivim, revifen els calius de la indignació i de la frustració i poden provocar un incendi. I si això no és bo mai, avui és francament suïcida, doncs si es vol apuntalar el sistema polític, econòmic i social en que hem pujat, cal prendre mesures expeditives ja, i no entretenir-se en carrinclonades. Per exemple: és pot permetre que el capità del Bankia, l’oracle de les finances senyor Rato, abandoni el vaixell quan ja feia aigües per tot arreu i se’l deixi marxar tan panxacontent, amb l’esquena dreta i un feix de bitllets a la butxaca com a premi de consolació, sense que se li enviï la guàrdia civil a casa per acompanyar-lo a la garjola?

Hi ha, a més a més, una altra pregunta que em balla pel cap sobre aquesta llufa de Bankia. Creieu que el seu president tenia accions de l’enredo? Si en tenia, ja sap el pa que si dóna quedant-se a la ruïna. I si no en tenia, era perquè no li mereixien confiança? Ja seria gros que el propi president no hi hagués cregut mai i que mentre predicava als altres que en compressin, ell es feia el ronsa. Tanmateix, hi ha una altra possibilitat, no sé si hi heu pensat: que se les tragués de sobre quan va veure que anaven mal dades. Potser valdria la pena d’investigar-ho tot plegat, si voleu amb tanta presumpció d’innocència com convingui per no matxucar un personatge tan important, doncs el president d’un banc no és un accionista qualsevol. En fi, ja n’estic tan tip de tot aquest joc dels disbarats, que si no fos perquè em desfogo escrivint de tant en tant una carta al vent, ja hauria tirat el barret al foc. Us ho recomano, amb això d’explicar coses al vent potser no arreglareu el món, però us quedareu ben relaxats.  

DE LA RESIGNACIÓ A LA INDIGNACIÓ

CARTA AL VENT

            Veus interessades que mai se sap d’on surten, però que sempre bufen en la mateixa direcció, han fet córrer la brama - amb tanta insistència que s’ha convertit en dogma -, que l’origen de la crisi rau en que les autonomies tenien les mans foradades i que, per tant, dejunar una mica és la medicina adequada perquè posin seny i no malgastin. Quan, en realitat, l’augment del dèficit públic ve donat per la caiguda dels ingressos corrents i, per tant, és una conseqüència i no pas una causa de la crisi. Per aquesta raó, des de Catalunya s’insisteix tant en el pacte fiscal: perquè és l’única manera de garantir uns ingressos estables, que permetin créixer sense haver de passar angúnies. El que passa és que des del govern central surten amb la cançó enfadosa de la solidaritat, i que qui més riquesa genera és qui més ha de repartir-la. La partitura no es que sigui tronada, sinó que els musics són sapastres i no saben interpretar-la. Perquè la mare dels ous és que la solidaritat amb la resta de l’Estat, s’ha de traduir, pel que respecta a Catalunya, en una disminució del seu dèficit fiscal. La quantia de la contribució a la solidaritat no és una qüestió tècnica, sinó política; una qüestió que passa, entre d’altres factors, pel grau d’identificació que els catalans puguin sentir amb els ciutadans espanyols. Diguem-ho clar!

            Al meu entendre, però, utilitzar precisament la paraula “solidaritat” no ajuda a centrar la qüestió en les seves estrictes dimensions: un fons d’anivellament en el qual hi participi tothom, per garantir a tot el territori una prestació equitativa dels serveis bàsics. Ara bé, dit això en que segurament tots hi estem d’acord, s’ha de posar un límit a la contribució catalana perquè la solidaritat no encobreixi un espoli fragant, com està passant avui dia aplicant un ràtio que a cap país de tradició federal arriba ni a meitat del que als catalans ens fan pagar. Per aquesta raó, les balances fiscals estan desequilibrades permanentment, i ens deixen sense recursos mentre aboquen el sac en altres territoris, per finançar sovint res més que capricis polítics. No és un problema d’ara; aquest greuge ve de lluny. Però l’estil dialèctic gallec que s’està imposant és el de la vexació: ens volen tapar la boca, amb la cantarella que si no arribem a finals de mes ja ens faran bestretes. És a dir: a sobre, es vanten de fer-nos almoina amb els nostres diners. En aquestes condicions, esperen que els catalans es resignin i s’empassin la indignació?

            Quan des de tota mena de cavernes, els poders fàctics intenten grapejar el legítim orgull de la societat civil d’un país amb vocació de nació, no ha de sorprendre que s’estigui covant un sentiment d’indignació que tard o d’hora esclatarà en un clam alt i clar; un sentiment que, per desgràcia, una classe política encegada pels seus interessos partidaris, no sap o no vol prendre’s en serio. Ara mateix estem en ple funeral d’un gegant amb peus de fang, Bankia, que segurament arrossegarà l’economia a mal borràs. Fa mesos que veiem ensorrar-se, innecessariament en alguns casos, unes institucions com les Caixes d’Estalvi, que abans de desembarca-hi polítics-corbs als consells d’administració, eren l’exponent de una societat civil sana i ansiosa de crear riquesa per a la gent del seu territori. Tanmateix, ningú sembla atrevir-se a posar noms i cognoms als culpables d’un fracàs que frega el delicte, i que té el seu origen en les operacions especulatives i d’expansió histèrica durant els anys de la bombolla immobiliària i del diner fàcil, les quals han portat al col·lapse. En un país democràticament madur, tots aquests gestors de pacotilla i els seus respectius guardaespatlles polítics, com a mínim haurien passat per una comissió investigadora. En canvi, a Xauxa bis, pleguen folrats amb indemnitzacions i pensions milionàries. No és amb policies com han d’impedir que els indignats surtin al carrer, és fent les coses ben fetes i escarmentant d’una vegada als aprofitats lladres de coll blanc, començant per fer-los tornar fins a l’últim cèntim que no s’hagin guanyat honradament. A Catalunya, en canvi, alguns d’aquest depredadors fins i tot conserven la Creu de Sant Jordi a la solapa.

            I si quan totes les coses dolentes eren culpa de la dictadura ens consolàvem anant a respirar aire pur per Europa, com podem tenir l’esperança que des d’Europa ens vindran les solucions, si davant de moltes de les seves institucions hi han homes de Goldman Sachs, aquell banc de negocis quins assessors són els culpables, per exemple, de que els grecs entressin a l’euro maquillant el seu deute? A més a més, el govern alemany que és qui dicta les normes d’austeritat no té cap macroeconomista al davant. El màxim bruixot d’aquest aquelarre, Schäuble, és un advocat que està orgullós de ser-ne i de no entendre un bull de mercats. Per rebaixar la sensació d’incertesa que justifica la indignació faria falta tenir referents polítics creïbles i no retòrics. Mentre no sigui així, serà complicat que la gent es resigni a tenir paciència i encomanar-se a sant Pancràs, sense treure el santcristo gros.     

UNA ARCÀDIA ARRAN DELS DITS

EL COMPTE DE LA VELLA DEL SENYOR MONTORO

CARTA AL VENT

            L’home que ha de fer quadrar els números de l’Estat s’ha tret el fuet de la cintura, en pla senyoret andalús, per arronsar tothom que li aixequi la veu o li planti cara. Aquest home s’ha passat massa anys fent la travessia del desert, i quan s’ha reviscolat políticament - després de prometre la lluna en un cove a un electorat atemorit que fugia del caos socialista i s’hagués arrapat a un ferro roent, si d’aquesta manera salvava els mobles de la crema – ha confós els pressupostos amb la bíblia i enlloc d’intentar consensuar-los i repartir joc, s’ha limitat a tirar-los-hi pel cap a l’oposició que li fa nosa. I embolcallat  de prepotència, gràcies a la galdosa majoria absoluta que va esgarrapar a còpia de prometre l’oro i el moro, s’ha convertit en una mostra lamentable del caragirat polític que un cop aconseguit el poder, es fot del mor i de qui el vetlla.

            A tots els ministres d’Hisenda se’ls reconeix que han de tenir quelcom de bruixot per ser capaços, en determinades circumstàncies, de fer miracles o jocs de mans, però mai s’havia vist que un home amb posat de ser el més aplicat de la seva escola, tingués tan de fel a la boca a l’hora de tractar qüestions tan delicades com la dotació pressupostaria de les administracions públiques perifèriques. Es podria arribar a comprendre que un ministre d’Hisenda fos gasiu a l’hora d’obrir la bossa, però no que sigui un fonamentalista del centralisme estatal, negant a les autonomies el pa i l’aigua. Vet aquí, però, que la comunitat més perjudicada és la que aporta més valor afegit a l’Estat i a quina, fent més cruel la mofa, el propi ministre exigeix que faci de “motor” de la recuperació de la crisi. ¿Com és pot ser tan sarcàstic, senyor Montoro, per dir una bajanada de l’alçada d’un campanar, sent conscient d’estar estrangulant econòmicament Catalunya, retenint-li uns diners que són seus?

            I per quina raó a Catalunya el senyor Montoro li fa pagar els plats trencats? Doncs perquè ni a Euskadi ni a Navarra hi pot posar les mans gràcies al seu concert econòmic, i als de Galícia no li convé posar-se’ls en contra, ara que toquen eleccions. En canvi, devia pensar-se que a Catalunya hi trobaria gent més disposada a vendre’s per un plat de llenties. Com que la jugada li havia sortit bé al començament, es va refiar que fins i tot racionant les llenties, el senyor Duran correria a menjar-se-les a la seva mà. Però el tret li ha sortit per la culata, i per aquesta raó ha tret el fuet i ens amenaça descaradament de fer-nos empassar l’orgull amb una intervenció. El senyor Montoro està jugant amb foc perquè, a part de en moltes altres coses, s’equivoca en una de fonamental: no es pot amenaçar d’intervenir una economia que ja no pot estar més aclaparada del que està. Els socialistes, en aquesta qüestió també la sabien molt llarga i li escatimaven a Catalunya tots els recursos que podien, però almenys reconeixien el deute. En canvi, el senyor Montoro té la barra de negar que l’Estat degui res a Catalunya. Potser, cal recordar-li que l’espoli fiscal no es limita als 219 milions que podien haver aconseguit que el nostre govern es conformés, una vegada més, amb el plat de llenties i retirés l’esmena a la totalitat dels pressupostos. També hi ha els 759 milions que pengen del 2009, i els 1.500 milions que ens pertoquen dels fons de competitivitat. Tanmateix, s’hi ha d’afegir el flagrant incompliment de l’índex d’inversió pública, rebaixat en 7 punts del que diu la llei. I, per acabar-ho d’arrodonir, es contabilitzen pel cap baix en 700 milions més l’import de les retallades en partides finalistes dels ministeris. I ja no parlem, de la befa de les balances fiscals desequilibrades d’anys i panys ençà, en favor de Madrid.

            El senyor Montoro està envalentit pensant que fent passar per l’adreçador a les autonomies – ell parla en plural, però pensa en Catalunya – entretindrà els mercats i aquella senyora que ho manifasseja tot des d’Alemanya estant. I s’equivoca de mig a mig. El ministre d’Hisenda està encegat per la ideologia i, amb tot el respecte, no hi veu tres dalt d’un burro. Posant tota la carn a la graella de retallar la despesa, sense fer ni el mínim gest per desencallar el creixement, porta el país a la ruïna i els ciutadans a la misèria. No s’havia de ser gaire savi per endevinar, per exemple, que la reforma laboral, com totes les anteriors, era paper mullat sense activar polítiques actives per recuperar la confiança, reactivar el consum i motivar la inversió. Avui les dades del primer trimestre han fet palès el pitjor dels pronòstics – rellegiu cartes al vent tractant d’aquest tema de la reforma laboral -: en tres mesos s’han duplicat els Eros. Ha de tenir molt de pa a l’ull un ministre d’Hisenda que demani a Catalunya que sigui el motor del creixement, mentre li retalla en un 25% el ja escarransit pressupost dedicat a la recerca en I+D, i se li escapça brutalment l’entrada d’oxigen.

            Les retallades en sanitat que s’han cuinat són tan barroeres, improvisades i inaplicables que l’estalvi real serà pràcticament nul, ja que costarà més el suc que els moixons. En resum, el compte de la vella que ha fet el senyor Montoro no s’aguanta per enlloc i els mercats, també avui, ja li deixen clar el seu rebuig posant els nostres bons gairebé al nivell del racó de les escombraries. En què pensa, senyor Montoro? Ara no és hora d’experiments amb gasosa ni de treure pit com si tingués l’exclusiva de les receptes per sortir de la crisi. Ara és l’hora de deixar-se de tantes martingales de partit i d’aconsellar al gallec que cridi tothom a participar en una sortida consensuada. Mentre cadascú s’entesti en fer la guerra pel seu compte, que campi qui pugui i el darrer que tanqui la porta. 

TANT COSTA DE DIR QUE S'HA ACABAT EL CARBÓ?

CARTA AL VENT

            Per què serà que els polítics remenen tot el sant dia la perdiu, no gosant dir-nos la crua veritat? La raó principal, al meu entendre, és que  desconfien de la seva credibilitat i, per tant, prefereixen edulcorar l’amargor de les píndoles que ens hauríem d’empassar perquè ens fessin efecte. I si no s’atreveixen a parlar clar no és per delicadesa, sinó per pura mesquinesa; pensen més en els interessos del seu partit que no pas en el que convé. D’aquí bé que cal un cop de timó, començant per una cura de sinceritat, admeten que mentre es ballen tan magres, s’ha de fer creu i ratlla de les ideologies i de les manies i tibar del carro tots junts, espatlla contra espatlla, fins que no ens en sortim de l’atzucac. Si fossin capaços de reaccionar d’aquesta manera, potser la tropa ens adonaríem que la cosa va en serio i que s’ha acabat el carbó. Si som l’espectacle de mitja Europa barallant-nos per punyeteries, quan tenim un nivell d’atur que fa feredat i que, per molt que ens hi esforcem cadascú pel nostre cantó, el deute que arrosseguem no l’eixugarem pas en molts anys, deu ser per alguna cosa més que per enveja. I tampoc no cola l’excusa que els veïns ens tenen el dit a l’ull.

            No sé si hi estareu d’acord amb mi, però em sembla que som d’una mena de manera que no ens agrada massa fer examen de consciència, i molt menys per pròpia iniciativa. Hem d’esperar que ens hi amorrin, per reconèixer que l’hem vessada. Deu ser per culpa del rei al cos que amaguem com a bons llatins sota la camisa, el qual no ens permet arronsar-nos, sinó que més aviat ens impulsa a explicar sopars de duro, fins i tot quan ja ens tenen calat el tarannà fatxenda a tort i a dret. Tampoc no ni ha per tant: ens hem arruïnat estirant més el braç que la màniga i ara toca posar-nos a dieta severa, abans de parar la mà per les cantonades. Reconèixer-ho sense embuts, planerament, seria la millor manera de començar la remuntada. Però, en canvi, ens entestem en no baixar del burro, en mantenir com sigui un estat del benestar esquerdat que no ens podíem permetre llavors i molt menys ara, i en malgastar com uns mesells els nostres escassos recursos, en péixer una administració pública farcida de clientelisme polític i de falta de ganes de treballar. No ens ha d’estranyar, doncs, que fem més pena que llàstima, i que els maleïts mercats no ens treguin la vista de sobre i ens maseguin sense parar.

            En bona part, la culpa del que ens passa se l’han de penjar els dirigents polítics primer perquè els hi va en el càrrec, però sobretot perquè no varen tenir la valentia de tallar l’eufòria i la disbauxa en que vivíem, quan encara s’hi estava a temps de posar-hi remei. No us penséssiu pas que no se n’adonaven dels disbarats que s’estaven cometen, per molt inútils que fossin, no tenien pa a l’ull. Però pensaven que la màquina de fer bitllets no s’estroncaria mai, i que aquesta bicoca del capitalisme que et permetia viure de manlleu era l’invent del segle. Ni ells mateixos s’ho podien creure, que fossin tan llestos d’haver inventat la bombolla perfecta. I si algú s’atrevia a portar-los la contraria avisant de l’embolic en que ens podíem trobar, el tancaven al cau de les rates i el castigaven a pa i aigua perquè n’aprengués de dir bestieses. Els polítics tenien la paella pel mànec i el manà celestial per aconseguir començar projectes faraònics, malgrat tinguessin escassa utilitat pública. Els de dretes ho feien per fardar i presumir, i els d’esquerres perquè s’havien proposat que tothom tingués les comoditats arran de casa. Fins que la bombolla va explotar i el benestar artificial es va escolar pels descosits.

Però, en comptes d’admetre-ho d’una vegada, que s’ha acabat el carbó, tant els uns com els altres encara pretenen ensibornar-nos amb cants de sirena, mentre mitja Europa se’ns en fot i qualsevol dia ens posarà de cara a la paret, per veure si d’una vegada ens adonem de la situació i toquem de peus a terra, enlloc de competir com si fossin uns jocs florals amb metàfores i jocs de paraules, per amagar la realitat que s’han de tornar els crèdits i que s’ha de viure potser amb menys de la meitat del que ens havíem malacostumat. Tanmateix, aquest missatge no serà creïble si els galls d’aquells galliner no paren d’esvalotar i de contradir-se els uns als altres com criatures.

 Si no som capaços de posar ordre de bon grat al desgavell, donant exemple de poble orgullós però responsable quan toca, vindran de fora a imposar-nos la cartilla, i contra aquest exercit de carronyers buròcrates no s’hi valen els timbalers del bruc. O aturem les baralles de patí d’escola i ens posem plegats a fer els deures, o aquesta història pot acabar molt malament, mal que ens pesi, doncs per desgràcia allà on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa. Les quatre potes de la recuperació es poden simplificar: quantificar el deute, sense amagar l’ou, i repartir-lo equitativament, evitant empobrir la societat més vulnerable; establir un pla de refinançament creïble, que motivi la inversió i retorni la confiança dels mercats; motivar la iniciativa privada, l’empresa i la productivitat; esbandir sense contemplacions l’evasió de capitals, l’economia submergida, la corrupció, l’incivisme i recuperar els valors que fan respectable una societat.    

EL DEBAT REPUBLICA - MONARQUIA NO ES POT BASAR EN L'ANÈCDOTA SINÓ QUE S'HA D'ANAR AL FONS DE LA QÜESTIÓ

CARTA AL VENT

            Volia que aquesta Carta al Vent us arribés ahir, 14 d’abril, però els darrers esdeveniments que ha protagonitzat la monarquia m’han convençut de la necessitat de mesurar molt bé el sentit del meu comentari i no donar la impressió d’elevar l’anècdota a nivell de categoria. A la meva manera de veure, si no centréssim el debat república – monarquia en les idees i només ens afegíssim al carro de la desqualificació personal i de la befa cometríem un gran error de tàctica. De ben segur, ens ho podríem passar molt bé traient-li punta a les darreres relliscades de la corona, doncs aquesta gent de palau els en passa cada una que n’hi ha per llogar-hi cadires, però aquesta no és la qüestió. El debat, si és que s’ha d’encetar ara, ha de gratar més el moll de l’os. Perquè, aquesta és una altra pregunta: enmig del naufragi polític i econòmic que patim, és un bon moment per obrir aquest meló?

            Jo m’atreviria a contestar que sí, considerant que de totes les institucions d’un país, la del cap d’Estat hauria de servir de referent en molts de sentits, sobretot quan tot sembla que s’ensorra. I a partir d’aquesta simple constatació és quan hauríem de considerar si ens fa més peça que l’Estat es regeixi per un sistema republicà o per un de monàrquic, començant per tenir en compte un argument de pes: el cap d’Estat no pot situar-se per sobre del bé i del mal per definició i, per tant, la seva figura no pot ser inqüestionable. Al meu entendre, al marge d’altres raonaments diversos i estimables, aquest és el que defineix perfectament la diferència entre tenir un president de república o un monarca al capdavant de l’Estat. En totes les democràcies modernes - llevat de poques excepcions, com França i EE.UU. – la figura del cap d’Estat és més aviat simbòlica i protocol·lària, però imprescindible per, en un moment donat, mantenir dempeus la nació sacsejada per convulsions internes o externes: en tenim un bon exemple amb recordar com un veterà Napolitano va trampejar l’agonia d’en Berlusconi a Itàlia o en el rei dels belgues que, sense donar cops de timó ni prendre partit, va mantenir unit un país sense govern durant mesos i mesos.

El cap d’Estat, però, en una república no és un personatge eteri, una mena de primer ciutadà exemplar, sinó una persona de carn i ossos com qualsevol altra, amb totes les seves virtuts i flaqueses, que ha estat distingida per la seva trajectòria política, professional o humana, per assumir la responsabilitat de “representar” durant un determinat període de temps el país i de mantenir una estricta neutralitat en quan a la seva governació. En cas d’una monarquia, la missió ve a ser la mateixa, amb la diferència que la responsabilitat i la confiança per representar la nació pel que fa als monarques és hereditària. A efectes pràctics, sobretot tenint en compte el paper testimonial i decoratiu dels caps d’Estat, potser no es noti gaire la diferència, però mirat des d’un punt de vista estètic els matisos poden ser més apreciables. El més important de tots, esclar, que un president de la república pot veure’s obligat a dimitir si se li descobreix alguna relliscada, mentre que en cas d’un monarca la cosa ja es més complicada. Recentment hem vist dos o tres exemples, a Alemanya o a Israel, de com les conductes “irregulars” dels seus caps d’Estat els han escombrat de l’escambell, sense que ningú s’hagi estripat les vestidures o n’hagi fet un sagramental. Us imagineu el panorama si aquest mateix procés hagués esquitxat una monarquia?

Per lo tant, aquesta seria la reflexió que tocaria fer al nostre país, si algun dia ens volguéssim plantejar en serio refer els deures que es varen deixar a mitges amb les presses de la transició. Doncs, tot allò que he dit abans i que és d’aplicació arreu, a Espanya té un grau de complicació notable: si bé legalment l’acceptació de la monarquia anava inclosa en el mateix paquet constitucional, no podem pas amagar que tot plegat va anar com va anar més aviat per por de fer una trencadissa, que no pas per convenciment. Més endavant, cadascú ho ha emmascarat d’acord amb les conveniències del moment, però a la llarga el “pecat original” és el que és i un dia o un altre aquest tema s’haurà de tractar, amb tota naturalitat. Jo estic força d’acord amb la línia d’opinió del notari Lòpez-Burniol sobre aquesta qüestió i la de la bandera. Un país que es respecti i no vulgui ensenyar l’orella davant de les altres nacions, ha de començar per fer-se respectar les seves institucions.

Per tant, repeteixo, em sembla que farem un mal negoci engreixant la producció d’acudits sobre les peripècies de la genteta de palau, que tan fàcil ens ho posen; i que, en canvi, d’una vegada no posem damunt la taula les vertaderes qüestions de fons. Al cap i a la fi, la família real no pot estar per sobre del bé i del mal a l’hora de comentar les anades i vingudes dels seus membres, però com a la més alta institució de l’Estat ens n’hauríem d’estar de ridiculitzar-la. Jo reivindico el dret de qüestionar la monarquia com a tal, però em resisteixo a que enlloc d’agafar el toro per les banyes, l’anem matant a pessics, aprofitant les facilitats que ens donen. Fent-t’ho de mica en mica, només aconseguirem anar-nos-hi consumint, en l’espera del moment tàctic apropiat. Però, mentrestant, ja veurem com des dels polítics complaents i tapavergonyes com des dels propis altaveus de palau, ens expliquen això que quan com a país estem a l’última pregunta, el nostre primer ciutadà vagi a caçar elefants a les quimbambes. S’equivoquen els que ara demanen quan va costar l’alegria. El que importa no és quan s’hi va gastar el rei en aquesta xefla, sinó el gest inoportú que va tenir.  

QUE ENS INTERVINGUIN D'UNA VEGADA!

CARTA AL VENT

            Els que seguiu habitualment aquestes cartes al vent no us vindrà de nou que torni a repetir, una vegada més, que mentre no baixem del burro i ens posem a empènyer tots en la mateixa direcció, a Europa farem sempre el préssec. Primer, perquè ens sobra arrogància i, en segon lloc, perquè en comptes de fer pinya al darrere d’una mateixa proposta assenyada i possible, donem la impressió que tants caps, tants barrets. Com es pot anar a defensar res amb eficàcia, si entre nosaltres mateixos ens destrossem els arguments i els programes? Qui ens ha de prendre en serio, si ens passem les hores desqualificant-nos mútuament? Un país que està amb l’aigua al coll no es pot permetre tenir uns polítics tan inútils i maldestres, que prioritzen tonteries i interessos de partit enlloc d’aplicar-se a fer el que realment convé, d’acord amb el més elemental sentit comú. Cap ni un se’n pot rentar les mans de la responsabilitat que comparteixen, ja que tots tenen roba bruta per rentar i vergonyes per amagar. I el que pensi que està per sobre del bé i del mal, que tiri la primera pedra i li rebotaran als morros de seguida, entre d’altres raons perquè no vivim al segle XIX i les hemeroteques deixen a cadascú on li pertoca, pel que han dit, han fet o han deixat de fer des que l’assaig de democràcia va començar la representació amb el peu canviat d’un nou repertori, sense haver esparracat del tot els tics i els vicis de l’anterior. En podríem omplir un cabàs de disbarats, des de l’entrada a la OTAN defensada a contrapeu pels socialistes i votada en contra pels seguidors de la dreta capitanejada per en Fraga. O l’episodi ridícul d’un Zapatero tan entestat en negar la crisi que va acabar en pilotes i amb els pixats al ventre quan l’octubre del 2010 va tornar a casa amb el cap cot, amorrat per la bota dels alemanys cansats de les seves gràcies, com aquella de l’aliança de les civilitzacions mentre se li posava foc a la paella que tenia a la cuina de casa.

            Ja feia una mica de tuf a socarrim que un president del govern d’un país que es vantava de ser la novena potència i que va armar un escàndol reivindicant una cadira a la cimera dels més rics, no entengués un borrall d’anglès i sempre hagués d’anar amb l’interpreta enganxat a l’esquena. Però el seu successor, el gallec que s’ho tenia de menjar tot i que estava decidit a donar lliçons als europeus mentre a casa li creixien els nans, tampoc no pot explicar-se i entendre el que li diuen, sense esperar la traducció. Potser això fa que tant l’un com l’altre entenguessin sovint l’a per la b. Però a Europa no estan per camàndules i no s’empassen garses per perdius. Ni, molt menys, estan per aplaudir jocs de mans com el de la reforma laboral o com l’amnistia fiscal. A Europa només farien cas d’Espanya si es paleses una unitat real al darrere d’un projecte sostenible. Però, perquè això passés, fora necessari que tothom – governs i oposicions – fessin una cura d’humilitat, deixessin de procurar només per als seus interessos i treballessin de veritat per al poble, que és el que s’ha de fer en democràcia, sobretot si aquesta pot acabar esclafada sota un esvalot el dia menys pensat. O és que algú pensa que a Europa tenen pa a l’ull i es creuran que uns pressupostos que destinen el 60% dels seus recursos a pagar pensions, subsidis d’atur i els interessos del deute acumulat són de fiar? Si no posen remei, tots plegats, a aquest pegat, no trigarem ni dos dies a ser intervinguts sense embuts i a cara descoberta pels esbirros d’uns “mercats” que només volen cobrar i enriquir-se una mica més, sense cap concessió al sentimentalisme.

            A més a més, a Europa potser hi tenim coneguts o saludats, com diria en Pla, però d’amics ens en queden pocs. I d’aliats encara menys. Itàlia fa quatre dies ens ha befat a la cara i un correligionari il·lustre del gallec, com és en Sarkozy, no li raca vendre’ns per un plat de llenties electorals i dir als francesos que mai permetrà que acabin tan malament com els espanyols i els grecs. Això sí que és lleialtat! I perquè ens prenen com el pitu del sereno? Doncs, francament, perquè no els hi fem cap por mentre tothom tiri cadascú pel seu cantó i no fem un front comú per, almenys, salvar els mobles. Si voleu que us ho digui, no em refio que cap dels líders doni la talla i, per tant, ja només espero que ens intervinguin d’una vegada i s’acabi aquesta agonia en que malvivim. Algú enterrarà el darrer i tancarà la porta. Tenim el que ens mereixem i els monstres que ens manen, els hem alimentat nosaltres.    

N'HI HA PER LLOGAR-HI CADIRES

CARTA AL VENT

            Rellegeixo en Pla sempre que estic emprenyat, i cada dia n’estic més al veure com als polítics els hi agrada d’embolicar la troca. “Si vostè algun dia escriu – aconsellava en Pla a un amic – ho faci com si escrivís una carta a l’oncle. Es faci entendre...” Jo no sé com s’ho engiponaria l’homenot de Llofriu per a descriure-li clar i català al seu imaginari oncle la gatzara que s’ha organitzat per culpa de la maleïda reforma laboral, que els guerrillers del president gallec han corregut a vantar-nos entre pit i espatlla, encara no consumits els cent dies de governants primerencs. O si arribaria a entendre, entremig del brogit de veus contradictòries que pretenen fer l’anàlisi de la jornada de vaga d’ahir, la manca d’ètica i de vergonya d’alguns líders de pacotilla. Sense anar més lluny, molts dels blasmes que se sentien ahir pel carrer, en boca de manifestants d’esquerra, eren calcats a les acusacions apocalíptiques que una tal Soraya, portantveu de la dreta al Congrés l’any 2010, feia a un govern socialista tocat de l’ala que acabava d’editar la primera part de la reforma laboral que venia reclamant Europa. Malgrat no ser ni de bon tros tan de mal rossegar com la segona part suara imposada, també li va costar al desconcertat president que ens manava abans, un assaig de vaga general. Bufa! Si en Pla visqués ens donaria un consell contundent: “vigileu només una cosa dels polítics, que no us fotin”.

I és que n’hi ha per llogar-hi cadires! Com és pot ser tan cínic per arribar a dir fa dos anys des de la bancada de l’oposició, que la reforma laboral Zapatero només tenia per objecte facilitar els acomiadaments i ara, escarxofats al govern, recolzar-ne una segona part que dinamita tots els drets i garanties dels treballadors? Tanmateix, com poden els dirigents socialistes i els seus escolans d’amén, posar-se darrera una pancarta cridant fàstics de la reforma abonada per la dreta, quan ells varen fer una cosa tant lletja com abolir els salaris de tramitació o carregar-se el poder adquisitiu dels pensionistes? Mentrestant, però, darrera l’enfrontament dels partits hi ha la tragèdia de la manca d’unitat per treure aquest país de la misèria, no fos cas que anant de bracet poguessin encomanar-se alguna malaltia. Trista conseqüència d’un sentit de la democràcia malentès: els que manen poden fer el que vulguin sense encomanar-se a ningú, i els que estan a l’oposició poden apallissar d’entrada totes les iniciatives de l’altra banda, inclús abans de repassar-les. Aquest ambient de confrontació constant cada dia fa més fortor. I trista perspectiva, de rebot, per a un poble que desitjaria, almenys mentre la nostra economia estigui intervinguda pels socis europeus, oblidar-se de tot allò que ens divideix i sentir-se només ciutadans remant tots en un mateix sentit.

De manera que, al meu entendre, aquesta classe política que tenim la desgràcia de patir, li hauríem de respondre a en Pla que ja ens està fotent en un aspecte tan important com el de fomentar la falta d’entesa i la divisió. I aquesta miopia no és patrimoni només de la dreta, l’esquerra tampoc sap per on navega. Sense anar més lluny, ni ahir que semblava tots tenien un adversari comú i un objectiu compartit varen ser capaços de sortir al carrer darrera una sola pancarta. Però aquesta crítica que faig, que és ben certa, no voldria que servís d’excusa per carregar-nos els partits polítics ni els sindicats. Els partits i els sindicats són unes males eines, però fan falta. El món és com un pollastre i hi ha molta gent que voldria una eina perfecta per tallar-lo, i això no existeix. Jo no mitificaré els partits polítics ni els sindicats, perquè estan trenats al voltant de persones imperfectes, però que quedi clar que són les úniques eines possibles si volem viure en democràcia. Ara bé, cal que facin una cura d’humilitat i que s’ensabonin tres vegades al dia amb sentit comú.

Avui mateix o la setmana vinent es demanarà al Parlament de Catalunya que es constitueixi una comissió d’investigació dels darrers aldarulls durant les manifestacions a Barcelona. El tema de la violència antisistema continua estant d’actualitat, sobretot pel que fa a les misterioses causes que determinen la seva propagació contra natura. No obstant això, encara no s’ha fet res per crear una xarxa eficaç de prevenció i no se’ls hi acut als capdavanters de les manifestacions condemnar amb l’energia dels fets i no només amb la vacuïtat de les paraules, les aparicions d’aquests malparits que només busquen escalfar els ànims per veure si en passa una de ben grossa. El problema de la violència gratuïta, igual com la derivada de l’incivisme, no és una qüestió únicament responsabilitat de la policia, sinó de tota la societat. I això no és retòrica: si no donem el primer pas tots plegats per esclafar la violència tenim mala peça al teler. Sobretot, si per una deformació ideològica inexplicable, potser inconscient, acabem escridassant la policia i encobrint el brètol. Ahir vaig escoltar a un recluta sindicalista queixar-se que a la manifestació hi havia infiltrats policies de paisà, i que això era una provocació. Per favor! Potser que algú els hi ensenyi a aquests passerells que una policia democràtica ha de tenir informació per evitar incidents. I que tant culpable de la violència és el que tira la pedra, com el que amaga la mà. La llàstima és que malgrat tota la claredat amb que, seguin els consells d’en Pla, he intentat escriure aquesta carta al vent, com si fos al meu oncle, a vegades no hi ha res a fer, perquè no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar.

QUINA ÉS LA PRIORITAT, EL DEUTE O LES PERSONES?

CARTA AL VENT

            Veient com es va reconduint la crisi arreu del món, arribes a la conclusió encara que no vulguis, que els que manen estan obsessionats per l’objectiu de esborrar el deute acumulat com sigui, per tranquil·litzar uns “mercats” impacients per recuperar els seus préstecs i cobrar els interessos d’usura amb que van crucificar els creditors, que els hi demanaven diners quan ja tenien l’aigua al coll. Però, en canvi, es passa de puntetes sobre l’angoixa de les persones que s’hi trobem empantanegades en aquests maremàgnum d’interessos. És com si les persones, al costat del deute monetari, tinguessin un pes específic menor, un valor afegit devaluat, negatiu. Eixugar el deute és el que importa, peti qui peti. Tots els governants hi estan d’acord, i el que gosa desafinar es condemnat sense contemplacions pels inquisidors de Brussel·les al quarto de la les rates, com si fos una criatura  a qui se l’ha d’escarmentar fent-li purgar la rebequeria.

A mi, francament, em sembla que per aquest camí no anem bé i que, malgrat arribem a treure’ns el ròssec de sobre algun dia - que ho poso en quarantena a curt termini - el preu que s’haurà pagat per aconseguir-ho esllomarà la capacitat de recuperació d’un benestar passable. Abandonar les persones a cures pal·liatives, és una confessió d’impotència tan barroera que ens passarà factura.

            Quan les necessiten, a les persones, els polítics s’omplen la boca de frases fetes, tan rodones com aquesta: “el capital més important d’un país és la seva gent”. Però de seguida que s’endollen al poder, la gent passa a un segon pla en l’ordre de les seves prioritats, i enlloc de ficar-se en els problemes personals, prefereixen diluir els danys col·laterals a les persones en estadístiques fredes i abstractes; el problema no són els milions de gent que s’ha quedat sense feina, per exemple, sinó els drames que cadascuna d’aquestes situacions suposa per a l’estabilitat psíquica dels que han caigut dintre del forat. Guanyar-se la vida és un dret natural, i encara que sigui suant la cansalada al rengle, és la manera decent de sentir-se útil. No tenir cap més recurs per a sobreviure que parar la mà a la caixa dels encantats, mina la dignitat de les persones i desactiva tot el seu potencial de confiança en la bondat de qualsevol sistema. Les persones, sense voler-ho i sense adonar-se’n, es van tornant amargades i ressentides, i això cap país pot permetre-s’ho, doncs no surt de franc.

            La qüestió és, qui està dictant les regles de joc enmig de tot aquest caos? La resposta em sembla que admet poques variables: els mercats. I qui són els mercats? Jo no crec massa en teories de la conspiració ni en l’existència de dotze apòstols manegant-ho tot des de l’ombra, però és evident que el concepte “mercat” s’ha de materialitzar d’alguna manera entenedora per a la gent corrent. Es fa córrer la brama que són un dogma del sistema capitalista, però els dogmes que abans no es discutien per res del món, fins i tot els religiosos ara són qüestionats pel davant i pel darrere. A la tertúlia de la meva singular barberia, que com ja us he explicat alguna altra vegada és un parlament de pobre, un que se les dóna d’entès li va treure importància al misteri: “els mercats son els que tenen els diners a punta pala per deixar-te, quan no arribes a fi de mes, però fent-te pagar pel favor el gust i les ganes”.

A partir d’aquell moment, tothom s’hi va atrevir a ficar-hi cullerada a la conversa, i un que anava cremat va afegir: “i quan no pots tornar el préstec el dia que toca, et diuen que no t’amoïnis que ja te’n deixaran més si t’estrenys el cinturó i renuncies a uns quants drets adquirits, com si fossin privilegis. Això sí, els diners te’ls deixen clavant-te una bona picossada d’interessos. Fins que t’entrampes tant que se s’asseuen a la cuina de casa amb la pretensió d’administrar-te la bossa, el rebost i el lleure, assegurant-se que els hi demanaràs nous crèdits, a un preu cada vegada més impossible, i no per anar fent la viu-viu, sinó per tornar-los els rèdits. És el peix que es mossega la cua contínuament”.

            En arribar a casa hi vaig pensar-hi una mica en tot allò que havia escoltat, i no em van semblar cap bajanada aquelles teories. De fet, retraten a nivell casolà el que el ciutadà percep i no pot arribar a entendre d’aquest sidral que va desencadenar l’amenaça de fallida del sector financer a nivell mundial, com a conseqüència de l’espifiada de la bombolla immobiliària que havien impulsat i alletat els mateixos que es presentaven com a víctimes. Malgrat la neteja obligada dels bancs més tocats, en conjunt el sector financer serà l’únic que en sortirà reforçat de la crisi, però haurà estat a costa de les persones. L’aposta i la prioritat dels que manen ha estat apuntalar el sistema financer sense excuses i empassar-se el deute públic a corre-cuita. I les persones que s’apanyin com puguin!

L’obsessió malaltissa per retallar despesa pública a tota costa ha obligat a prendre decisions covardes, injustes i desproporcionades, ensorrant les famílies que ja venien de la pobresa i arruïnant les que trampejaven la situació des d’una classe mitjana i prefabricada de petits comerciants, emprenedors, professionals o funcionaris, desmotivant tota una generació de jovent que se’ls hi està covant l’arròs i no estimulant el consum perquè la roda comenci a girar. I el pitjor de tot plegat és que el model econòmic que enyoren recuperar algun dia, quan es vegin les orelles, és calcat al que ens ha portat a l’atzucac fa quatre dies. Mentre no se li busqui un recanvi sostenible al sistema, pensant més en les persones que no pas en el diner, tenim mala peça al teler.     

                     

QUI SE'N RECORDA DE LA CRISI DEL 77?

 

CARTA AL VENT

            Estem igual per no dir pitjor que a l’octubre del 77, quan es varen signar els Pactes de la Moncloa que avui més d’un dirigent polític enyora, malgrat allò de que mai les segones parts surten bé. Aleshores es va vendre aquella operació d’enginyeria política d’alta volada, com l’ungüent meravellós que un cop aplicat a la pell nafrada del país, faria recular la crisi com si es tractés d’una febrada. En definitiva, aquells Pactes no foren més que un conjunt de declaracions de propòsits i un garbuix de bones intencions, que es van abocar sobre la taula dels buròcrates de l’Estat  perquè posessin fil a l’agulla. Ara ens semblen aquells pactes qui sap què, però de resolucions a curt termini només se’n van concretar dues: control democràtic dels expedients de crisi i endegament d’estudis sectorials. El primer objectiu mai es va portar a terme, perquè la patronal de llavors tot just prenia mides de l’edifici on s’instal·laria la seva parafernàlia administrativa, i no es va comprometre en serio a gaire res. En quan al segon punt, va arrossegar-se de despatx en despatx dels ministeris, acabant a la paperera la majoria de vegades, un cop digerit el triomfalisme dels primers dies després d’estampar la signatura en aquell paper mullat que es venia com la Bíblia en vers. I és que, com ara, no era només Espanya qui estava a la corda fluixa sinó tot el conjunt del sistema econòmic global. De manera que aquells pactes, per molt que ens semblin avui un referent en què emmirallar-nos, tenien més de mític que no pas de pràctic.

            Els socialistes que llavors feien de comparses, perquè encara no havien tocat poder, tampoc no es feien gaires il·lusions i preferien veure-les venir: “...podrem arribar a diagnosticar les causes de la crisi, però no podem fer altra cosa que buscar-li col·lusions pal·liatives per a sortir-ne tan bé com puguem...” Per la seva part la Banca, si fa o no fa com avui, tocava a morts, i enlloc de donar exemple d’empenta es despenjava amb un seguit d’excuses de mal pagador: “...la política monetària del govern és tan restrictiva que s’ha reduït el diner en circulació i, per tant, el crèdit a concedir. Tanmateix, en empreses amb plantilles desproporcionades i estructures antiquades no és aconsellable que bancs o caixes d’estalvi s’hi emboliquin”. No us sona de res, aquesta cantarella?

            La patronal i els sindicats tocaven al llavors superministre Abril Martorell la mateixa saragata que avui ha d’aguantar en Rajoy. La solfa i els músics són els mateixos, només ha canviat els destinatari. En aquest sentit, estem encallats en dialèctiques passades de moda que no serveixen ni per resoldre la crisi, ni per acostar postures, ni per imaginar sortides. Aquell any 1977 la crisi tenia un conjunt de factors similars a l’atzucac actual, sobretot un: l’índex de la renda familiar, un dels puntals del consum, havia caigut de forma espectacular i els més optimistes preveien deu milions d’aturats forçosos abans de fi d’any. A les comarques gironines, per exemple, tradicionalment sense problemes greus per manca de feina, l’atur havia augmentat un 50%. Per la seva part, els polítics i els economistes feien barrila, com si a la babalà s’anés arreglant el negoci, deixant-ne anar una de freda i una de calenta. Era freqüent escoltar a les tertúlies, que també n’hi havia a dojo, declaracions com aquestes: “O definim una política econòmica en un termini de quatre anys o no sortirem de la crisi” (Fuentes Quintana, l’arquitecte dels pactes de la Moncloa); “Els bancs guanyen diners encara perquè la crisi no ha arribat a la banca, la qual cosa vol dir que hi haurà dies pitjors” (Banc Popular dixit). I una patum de casa nostra en matèria d’Hisenda Pública, en Trias Fargas, es limitava a repetir: “Hem d’estudiar més a fons el fenomen de l’atur”.

            Es veu que, com passa ara per desgràcia, tampoc no li tenien a la crisi les mides ben preses i les previsions del propi Jordi Pujol, un dels polítics amb el cap més clar, no podien ser més pessimistes: “... la crisi serà llarga, de deu o quinze anys”. Fins i tot els abats i els provincials de les ordres reliquioses establertes a Catalunya, es varen reunir a la cartoixa de Montealegre per fer una crida a la solidaritat catalana com a remei per apedaçar els esquinços de l’atur en la societat. I com a detall anecdòtic, però sintomàtic que l’eufòria era més aviat poca, un reclam a “La Vanguardia” oferia: “deixar el seu vell “trajo” (sic), reformat com nou”. Jo mateix, que d’economia més aviat anava peix, vaig escriure un comentari que resumia la tragèdia: “Un país que comença a aprofitar la roba és un país que va endarrere”.

            Com ara, les coses anaven malament a tot el món, però el nostre país patia una pulmonia doble: com a conseqüència de la situació internacional i, també, per culpa de la nostra mateixa ineptitud per preveure un futur difícil. Acostumats a no mirar prim, ni varem planificar la industria, ni les infraestructures, ni l’agricultura, ni la investigació. A més a més de la reserva espiritual de l’univers, ens creiem - com proclamava a tort i a dret fa quatre dies el nefast Zaparero i la seva camarilla - el melic del món quan no érem altra cosa que un poble sense valors ni reserves per plantar cara a la crisi. Tampoc no estàvem preparats per a superar-la anant de bracet amb ningú, i quan allò que mancava era imaginació, empenta, iniciativa i treball d’equip, com ara repetim, ens dedicàvem a tirar-nos els plats pel cap uns als altres. Els treballadors sortien al carrer a dir penjaments dels empresaris; molts empresaris de bona fe, abandonaven el seu deure moral d’invertir, cansats de ser bescantats fessin el que fessin i l’Administració de l’Estat navegava a la deriva, acumulant disbarats de tota mena, no respectant les seves mateixes disposicions.

            Tot plegat passava l’any 77 i, malgrat tot, ens en varem sortir perquè no hi ha mal que cent anys duri. Els pactes de la Moncloa potser només varen servir per fer-se uns quants una foto històrica, però n’hi va haver prou amb aquella unitat si voleu de tramoia com a revulsiu per un país ensorrat. I és que a vegades, entrellucar la sortida del túnel té efectes espectaculars. 

QUÈ EN FAREM DE L'OBRA SOCIAL DE LES CAIXES CATALANES?

CARTA AL VENT

            La reestructuració del sistema financer ha tocat de mort les caixes d’estalvis catalanes, que al ser intervingudes per l’Estat espanyol a través del FROB varen perdre tot el poder de decisió no només sobre el seu futur financer, sinó també sobre què se’n farà de l’obra social al servei de la societat i el territori que les havia vistes nàixer. Perdre l’obra social suposarà un cop fort per aquelles necessitats que elles cobrien, entre d’altres raons perquè no les assumia l’administració pública. No estem parlant, precisament, de xavalla: el pressupost de l’obra social de les caixes a Catalunya supera els 600 milions d’euros. És cert que la part del lleó surt de La Caixa, però la implicació de CatalunyaCaixa i d’Unnim en el territori quasi fregava el 75 milions i ara podrien posar el compte d’obra social a zero, si els nous propietaris se’n renten les mans d’aquests compromisos carrinclons.

En el cas d’Unnim, és improbable que el BBVA, que s’ha estrenat anunciant el tancament d’unes quantes oficines a Catalunya i fent fora un 20% del personal, s’entretingui mantenint, per exemple, l’única temporada estable de dansa que hi ha a Catalunya, ni el festival de músiques ètniques, que des de fa set anys es feia a Girona, o el Festival de Blues de Cerdanyola del Vallès. ¿Què els importa als directius d’una entitat que té la seu i el poder de decisió a la Castellana, donar suport a la cultureta dels catalanets? Que s’ho paguin ells!, encara diran.  

Tampoc no li deurà anar millor a l’obra social de CatalunyaCaixa, en aquest sentit, tant si se l’empassa el Santander com si ho fa qualsevol altra banc. Doneu per fet que es tancaran casals o clubs de gent gran i es donarà menys suport a projectes locals en l’àmbit cultural, social, esportiu i formatiu. En el cas de Mon San Benet, la joia de la corona de CatalunyaCaixa, de ben segur no li faltaran pretendents degut al seu valor afegit i que enlloc de necessitar recursos, en genera. No sé si és un símptoma de l’escassa sensibilitat amb que es tocaran per part dels nous propietaris determinats aspectes culturals i socials del territori, el fet que una part del fons editorial apilat en un magatzem de Sant Benet de Bages hagués estat a punt d’anar a parar a la bassa, si no se’ls hi hagués cridat l’alto a temps.

            El desitjable seria que - si bé el perfil de l’obra social difícilment tornarem a veure’l tal com l’havíem conegut - quan la crisi escampi els bancs resultants de l’operació neteja continuïn dotant, sense excuses ni reserves mentals, l’obra social de les antigues caixes. Podrien plantejar-s’ho com un bon reclam per a recuperar la confiança i les bones pràctiques, però quan el que compta no són els sentiments sinó els resultats, veig molt improbable que es prenguin aquesta molèstia si el patrimoni adquirit s’ha valorat a zero. Si serveix de mostra, l’obra social de la CAM, venuda a preu de saldo al Banc de Sabadell, ha quedat reduïda a un àmbit purament testimonial. La qual cosa és coherent amb la filosofia de la banca: un banc ha de retribuir els seus accionistes i no pas a la societat civil del territori que l’acull. Per tant, tot fa preveure que de mica en mica o pel broc gros, es produirà el desarrelament progressiu dels vestigis de l’obra social en els territoris d’origen de les caixes.

            La característica de les caixes catalanes era que no tenien uns accionistes a qui repartir dividends, sinó que era la societat civil en el seu conjunt la receptora dels beneficis, reconvertits en serveis. Però el govern socialista, en contra dels seus principis ideològics, va legislar pensant més en la gran banca i, segurament, també en fer la punyeta a l’excessiu poder financer català, propiciant la desaparició de les caixes. En aquesta operació, els principals perjudicats no foren els capitalistes, sinó els ajuntaments, el tercer sector i els petits impositors.

            L’obra social de les caixes d’estalvis ja va anar de capa caiguda des de l’any 2010, doncs com a conseqüència de la reducció del benefici, la inversió es va retallar en un 17,7%. Tanmateix, les caixes d’estalvi catalanes i les seves obres socials, que havien estat una referència internacional de les escoles de negocis, tant per la seva quota de mercat – van arribar a suposar un 54% del sector financer, mentre que a Alemanya i França no arribaven al 25% -, com pel seu model d’obra social a la que durant la darrera bona “collita”, l’any 2009, hi varen abocar una mitjana del 27% dels beneficis, exactament 2.200 milions d’euros, de cop i volta, varen pagar els plats trencats per l’anatema de la bombolla immobiliària i pel deute tòxic acumulat. D’aquesta escabetxina, per ara només se’n salva La Caixa, fins que no caigui a les urpes de Bankia, i les corresponents entitats basques, que com sempre mengen a part.

I SI EN COMPTES DE RETALLAR, OPTIMITZÈSSIM?

CARTA AL VENT

            No he pogut entendre mai, i n’he parlat d’aquest tema a bastament, que en el transcurs d’aquesta crisi només se sàpiga, per part dels governants, emprendre una retallada brutal de drets i una rebaixa de sous. És de llibre de text que per reduir el deute es pot actuar de dues maneres distintes: augmentant ingressos o rebaixant  despeses. Però qualsevol estudiant de primer curs d’econòmiques sap que per aconseguir més ingressos és fonamental optimitzar els recursos disponibles. Aleshores, per què serà que no hi tenen tanta tirada, els que ens han de treure les castanyes del foc, a aprofundir en aquesta direcció? Doncs, al meu parer, per una raó molt senzilla: perquè l’optimització implicaria trencar molts de plats bonics i desmuntar infinitat de rectories i d’interessos creats. I ningú, des del govern o fins i tot des de l’oposició, s’hi vol arremangar a endreçar i airejar els caus del casalot. Potser perquè tothom en sortiria escaldat? Potser perquè trobaríem esquelets dintre algun armari? Malgrat que oficialment es nega que n’hi hagin, el cert és que, per poc que es grati, dessota la crosta de l’administració pública apareixerien privilegis i bules impresentables i, sovint, inexplicables.

            Com que la majoria dels que governen abans de ser frares havien fet d’escolans, ja saben el pa que s’hi dóna, i prefereixen començar la reforma podant les branques més febres i assequibles, enlloc d’altres de més enrevessades. Però aquesta tàctica és tan negativa i forassenyada, que caurà pel seu propi pes. Fent retallada sobre retallada, no aconseguiran altra cosa que desmoralitzar i empobrir els ciutadans, fins que aquests diguin prou! Quan en les respectives eleccions el poble va fer confiança a CIU o al PP, fou perquè quan van mal dades hom s’agafa a un ferro roent, si convé. Però al cap de quatre dies, en un cas i en l’altre també, ja s’ha vist que allò del “govern dels millors” o “dels que sabem què cal fer”, no passava de ser un miratge cruel, per no dir una burla de molt mal gust. Si, per fer un símil, els governs anteriors, d’esquerres, varen descarrilar un tren a la deriva, després de posar-lo altre cop a la via ens adonem que aquest tren, repintat amb el color blau de la dreta, va directe al precipici.

            Si no impulsen a corre-cuita el creixement, com dimonis pensen sortir-se’n de l’atzucac? Són tan capsigranys que no s’adonen, de veritat, que cada nova retallada directa o indirecta, suposa una destralada a la capacitat de consum, que és el combustible i el motor de la revifada? Com creixerà l’economia, si la gent no gasta? Com esperen que es consumeixi, si es passen el dia amenaçant amb més retallades de sous, de pensions i d’oportunitats de guanyar-se la vida fent de petit emprenedor? Les pimes, a més d’una reforma laboral, necessiten polítiques de reactivació econòmica per incrementar la demanda. Les pimes són les generen el 90% de l’ocupació, però se les manté acorralades en un cul de sac, quan molts petits empresaris han arriscat els seus patrimonis, refiant-se que les promeses dels polítics es farien realitat en dos o tres anys. Ara, en canvi, el gallec pinta un futur més negre que el carbó i temen, amb raó, que dintre de quatre dies s’hauran de veure bescantats i avergonyits sentint-se dir el nom del porc, perquè quan al carrer les masses s’esvaloten fan passar bou per bèstia grossa.

            I, mentrestant, ningú gosa posar el dit a la nafra. Què vol dir optimitzar els recursos? Doncs no amagar més el cap sota l’ala i esporgar l’administració pública de paràsits, d’empreses improductives, d’assessors, consellers i executius prescindibles, de no duplicar i triplicar administracions. Sobretot, d’acabar amb la sangonera que suposen autonomies insostenibles, creades a l’empara de la transició per fer als poders fàctics més mengívola la píndola de restituir a Catalunya i a Euskadi els seus drets històrics. Realment algú, amb tres dits de front, pensa que es pot justificar de cap manera el parlament i el govern autonòmic de Madrid, per exemple, en un país que perd oli a tremuja. Espanya és l’únic país, de l’Europa amb qui ens hauríem d’emmirallar, que en els darrers deu anys ha engreixat l’administració pública en personal i en deute. Serien capaços de justificar, sense enrojolar-se, les seves nòmines i demès serrells els alts  no tan alts empleats d’algunes empreses públiques? Si les retallades haguessin començat per les branques podrides de l’arbre, segurament no passaríem tantes angúnies i no veuríem el futur tan negre.

            Optimitzar els recursos també vol dir posar en ordre la Universitat, incentivant la investigació, passant la rasqueta de la productivitat a les plantilles de docents, penalitzant els mals estudiants crònics, dissenyant una política de beques sostenible, que realment ajudi a qui s’ho mereixi. I en quan a l’administració de Justícia, optimitzar vol dir implementar d’una vegada els recursos informàtics per estalviar temps, tràmits burocràtics i reorganitzant la funcionalitat, evitant la saturació que empudega l’agilitat amb taxes dissuasòries equitatives. I finalment, optimitzar els recursos també vol dir deixar-se de punyetes i abordar l’evasió de capitals, l’economia submergida i el frau fiscal sense contemplacions i amb rapidesa, obligant la banca a obrir l’aixeta del crèdit perquè si no circula diner amb naturalitat, aquest mort no hi ha qui el ressusciti. Esclar que optimitzar en aquestes condicions és com fer una revolució, però és que si la classe política no l’endega i controla des de les institucions, potser demà passat els hi faran incontrolada des del carrer.