CARTA AL VENT
Qui no té feina, gats pentina enlloc de dedicar-se a
activitats més interessants, productives i prioritàries. En tot cas, com si els
aragonesos no tinguessin d’altres maldecaps uns quants ceballuts s’entretenen
embolicant la troca de la identitat cultural per treure’n redit polític. Potser
si a alguns polítics els hi sobra tant de temps, que l’aprofitin per tornar a
estudi i reciclar els seus coneixements per a no seguir posant-se de peus a la
galleda, reivindicant bestieses tan colossals com una mena de denominació d’origen
específica per al català que es parla a la Franja des de fa segles. Els que han tingut la
boteruda idea de pretendre que els de Benavarri, Tamarit o Fraga no parlen
català sinó “aragonès oriental”, no només s’han begut el poc enteniment que Déu
els hi havia donat, sinó que tenen ganes de tocar-nos allò que no sona als
veïns catalans, sabent de sobres que aquesta atzagaiada gratuïta a la llengua
ens mortificarà i ens emprenyarà. D’això, al meu poble se’n diu provocar.
El que deuen ignorar aquests polítics aragonesos desvagats
i els escolans d’amen que des del PP català els hi donen suport logístic i
dialèctic, és que una llengua és allò que es parla espontàniament al carrer i
als carrers de la Franja
es parla català, encara que els de Fraga en diguin “fragatí”, els de Tamarit
“tamarità” o els de Maella “maellà”. I per molt que, des de temps reculats, els
sectors anticatalanistes s’hagin tret de la màniga el terme despectiu de
“chapurriau”, la realitat és que a Albeida, Alcampell, Altorricón, Benabarre,
Bonansa, Fraga, Cajigar, Tamarite, Beceite, Calaceite, La Fresneda , Penyarroya de
Tastavins, Vallderrobres, Fayon, Maella i Mequinenza, per citar només uns
quants municipis de la Franja ,
es parla català i no pas “aragonès oriental”, malgrat pertanyin
administrativament a Osca, Terol o Saragossa.
És veritat que d’una nina en diuen munyeca o monya;
que enlloc de fer tombarelles fan volteretes, candeletes, figuretes o volantins;
que no posen la mà a la butxaca sinó a la botxaca, al boldó, al bossicó, a la faldriguera
o a la borxaca; que no fan estrips sinó esgarros o sets, o que del nus en
diguin nuc, nugo o nyugo. Aquest és un fenomen que es dona arreu de Catalunya
i, a més a més, no és ni propi de les nostres contrades: a qualsevol país del
món d’una mateixa cosa se’n pot dir diferent depenent de la comarca, del
departament, del land o de la província on et trobes, sense que a ningú se li
acudeixi la perversitat de posar en qüestió l’unitat de la llengua de que es
tracti.
Per aquesta raó, potser, tampoc cap lingüista
no ha estat capaç d’explicar què és una llengua i què és un dialecte; doncs,
d’una banda, qualsevol anàlisi de la realitat lingüística explicita una enorme
variació – generalitzant molt, diguem-ne geogràfica, social o temporal –, a la
qual correspon un conjunt d’àmbits d’ús perfectament establerts i, de l’altra,
perquè quan ens movem en un territori com el format pels Països Catalans, per
exemple, sense partir d’idees preconcebudes, hi ha un criteri gramatical en el
sentit més ampli de l’expressió, que desacredita acadèmicament qualsevol
temptació de defensar cap singularitat lingüística, en funció de la varietat específica
local, com un fet determinant d’una discriminació positiva o directament d’una
segregació per afeblir la llengua troncal, si no és que es té per ganes de fer
la punyeta com va passar amb el sainet dels valencians, posant-se en evidència
al intentar remarcar diferències inexistents amb el català.
Però malgrat els esforços dels sectors mes
reaccionaris per aparentar rigor i serietat acadèmica, els mateixos que mai
s’han preocupat de les llengües minoritàries, que de cop i volta els hi hagi
entrat una mena de febrada per les “modalitats lingüístiques” del català, és
simplement degut a que els hi fa nosa i que el voldrien veure trencat i
esbocinat, des de les Illes al país valencià. Ara que remenen les cireres a
tots aquests territoris fan mans i mànigues per potinejar políticament uns
sentiments culturals arrelats entre els seus habitants, als quals per cert ni
pregunten l’opinió sinó que directament imposen els seus criteris, en defensa
de la llengua de l’imperi. Hi ha una lamentable definició de llengua - ben
coneguda pels lingüistes, que s’atribueix a Max Weinreich - segons la qual una
llengua és un dialecte amb un exercit al darrera. Em temo que la majoria dels
que busquen tres peus al gat a la
Franja , hi combreguen bastant amb aquesta manera de pensar.
Almenys deixem-ho clar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada