divendres, 20 d’abril del 2012

TANT COSTA DE DIR QUE S'HA ACABAT EL CARBÓ?

CARTA AL VENT

            Per què serà que els polítics remenen tot el sant dia la perdiu, no gosant dir-nos la crua veritat? La raó principal, al meu entendre, és que  desconfien de la seva credibilitat i, per tant, prefereixen edulcorar l’amargor de les píndoles que ens hauríem d’empassar perquè ens fessin efecte. I si no s’atreveixen a parlar clar no és per delicadesa, sinó per pura mesquinesa; pensen més en els interessos del seu partit que no pas en el que convé. D’aquí bé que cal un cop de timó, començant per una cura de sinceritat, admeten que mentre es ballen tan magres, s’ha de fer creu i ratlla de les ideologies i de les manies i tibar del carro tots junts, espatlla contra espatlla, fins que no ens en sortim de l’atzucac. Si fossin capaços de reaccionar d’aquesta manera, potser la tropa ens adonaríem que la cosa va en serio i que s’ha acabat el carbó. Si som l’espectacle de mitja Europa barallant-nos per punyeteries, quan tenim un nivell d’atur que fa feredat i que, per molt que ens hi esforcem cadascú pel nostre cantó, el deute que arrosseguem no l’eixugarem pas en molts anys, deu ser per alguna cosa més que per enveja. I tampoc no cola l’excusa que els veïns ens tenen el dit a l’ull.

            No sé si hi estareu d’acord amb mi, però em sembla que som d’una mena de manera que no ens agrada massa fer examen de consciència, i molt menys per pròpia iniciativa. Hem d’esperar que ens hi amorrin, per reconèixer que l’hem vessada. Deu ser per culpa del rei al cos que amaguem com a bons llatins sota la camisa, el qual no ens permet arronsar-nos, sinó que més aviat ens impulsa a explicar sopars de duro, fins i tot quan ja ens tenen calat el tarannà fatxenda a tort i a dret. Tampoc no ni ha per tant: ens hem arruïnat estirant més el braç que la màniga i ara toca posar-nos a dieta severa, abans de parar la mà per les cantonades. Reconèixer-ho sense embuts, planerament, seria la millor manera de començar la remuntada. Però, en canvi, ens entestem en no baixar del burro, en mantenir com sigui un estat del benestar esquerdat que no ens podíem permetre llavors i molt menys ara, i en malgastar com uns mesells els nostres escassos recursos, en péixer una administració pública farcida de clientelisme polític i de falta de ganes de treballar. No ens ha d’estranyar, doncs, que fem més pena que llàstima, i que els maleïts mercats no ens treguin la vista de sobre i ens maseguin sense parar.

            En bona part, la culpa del que ens passa se l’han de penjar els dirigents polítics primer perquè els hi va en el càrrec, però sobretot perquè no varen tenir la valentia de tallar l’eufòria i la disbauxa en que vivíem, quan encara s’hi estava a temps de posar-hi remei. No us penséssiu pas que no se n’adonaven dels disbarats que s’estaven cometen, per molt inútils que fossin, no tenien pa a l’ull. Però pensaven que la màquina de fer bitllets no s’estroncaria mai, i que aquesta bicoca del capitalisme que et permetia viure de manlleu era l’invent del segle. Ni ells mateixos s’ho podien creure, que fossin tan llestos d’haver inventat la bombolla perfecta. I si algú s’atrevia a portar-los la contraria avisant de l’embolic en que ens podíem trobar, el tancaven al cau de les rates i el castigaven a pa i aigua perquè n’aprengués de dir bestieses. Els polítics tenien la paella pel mànec i el manà celestial per aconseguir començar projectes faraònics, malgrat tinguessin escassa utilitat pública. Els de dretes ho feien per fardar i presumir, i els d’esquerres perquè s’havien proposat que tothom tingués les comoditats arran de casa. Fins que la bombolla va explotar i el benestar artificial es va escolar pels descosits.
Però, en comptes d’admetre-ho d’una vegada, que s’ha acabat el carbó, tant els uns com els altres encara pretenen ensibornar-nos amb cants de sirena, mentre mitja Europa se’ns en fot i qualsevol dia ens posarà de cara a la paret, per veure si d’una vegada ens adonem de la situació i toquem de peus a terra, enlloc de competir com si fossin uns jocs florals amb metàfores i jocs de paraules, per amagar la realitat que s’han de tornar els crèdits i que s’ha de viure potser amb menys de la meitat del que ens havíem malacostumat. Tanmateix, aquest missatge no serà creïble si els galls d’aquells galliner no paren d’esvalotar i de contradir-se els uns als altres com criatures.

 Si no som capaços de posar ordre de bon grat al desgavell, donant exemple de poble orgullós però responsable quan toca, vindran de fora a imposar-nos la cartilla, i contra aquest exercit de carronyers buròcrates no s’hi valen els timbalers del bruc. O aturem les baralles de patí d’escola i ens posem plegats a fer els deures, o aquesta història pot acabar molt malament, mal que ens pesi, doncs per desgràcia allà on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa. Les quatre potes de la recuperació es poden simplificar: quantificar el deute, sense amagar l’ou, i repartir-lo equitativament, evitant empobrir la societat més vulnerable; establir un pla de refinançament creïble, que motivi la inversió i retorni la confiança dels mercats; motivar la iniciativa privada, l’empresa i la productivitat; esbandir sense contemplacions l’evasió de capitals, l’economia submergida, la corrupció, l’incivisme i recuperar els valors que fan respectable una societat.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada