ACLARIM-HO D'UNA VEGADA, A QUINA EDAT TOCARÀ JUBILAR-SE?

CARTA AL VENT

            La decisió del nou president francès de derogar el decret que retardava l’edat de jubilació a França portarà cua. I la portarà perquè amb el decret que fixa de nou l’edat de jubilació als 60 anys, el senyor Hollande fa trampa: afecta a un limitat col·lectiu de treballadors que hagin acumulat 41 anys de cotització, té una clara motivació electoral – la setmana vinent toquen legislatives – i, finalment, és improbable que en el futur hi hagin moltes persones que tinguin la sort d’haver cotitzat tant anys com s’exigirà, per tenir dret a la pensió. Però, en canvi, estableix una fita reivindicativa on emmirallar-se altres països que ja tenien coll avall la doctrina impartida per Brussel·les els darrers anys, que no era altra que si no es reculava l’edat de jubilació, el sistema públic de pensions faria un pet com un aglà. Tot sembla indicar, doncs, que una vegada més, els pensionistes són utilitzats per conveniències polítiques, i hauria de quedar clar que la gent gran ja n’està tipa de brindis al sol.

            Com us deia, fins fa quatre dies asseguraven els encarcarats entesos en la matèria, posant cara de set jutges, que l’envelliment constant de la població faria insostenible a la llarga el grau de generositat dels programes de pensions si no s’hi posava remei, ja que pel que fa a les pensions contributives es preveia, matemàticament, un considerable dèficit pressupostari entre pensionistes i cotitzants. D’aquí varen venir les tímides mesures, degut a la impopularitat, aplicades en els països del sud més tocats per la crisi, en el sentit de retardar l’edat legal d’accés a la jubilació. De fet, amb Espanya al capdavant, aquestes previsions varen ser tan poc exigents que es podrien considerar més aviat un maquillatge per fer callar la impertinent senyora Merkel, que no pas per la ferma voluntat de garantir el sistema de protecció social, lluny de la perversa utopia d’entestar-se en fer possible un benestar idíl·lic, per damunt de les possibilitats reals del país.

            Des de l’aparició l’any 1966 d’un informe de l’economista H. Aaron, titulat “la paradoxa de la Seguretat Social”, es va començar a debatre entre els països més progressistes del nord d’Europa l’optimització social dels sistemes de pensions al adonar-se que el sistema clàssic de repartiment estava esgotat, i provocaria un desequilibri patrimonial creixent. Suècia, per exemple, en plena crisi dels 90, va optar per una idea desconcertant, al valorar que el seu sistema de pensions, tal com en els anys de bonança l’havien dissenyat, era insostenible. Per aquesta raó, els suecs van definir amb decisió, tocant de peus a terra, un nou model mixt, raonable cop de timó al que també fan afegir-s’hi altres països del seu entorn. En canvi, aquí els governants varen preferir “tirar milles” per no perdre vots i no van entomar la situació amb visió d’Estat, que era el què tocava. La covardia dels polítics a l’hora de ser pragmàtics, per no perdre quotes de popularitat, és de jutjat de guàrdia. Espanya serà dintre de quaranta anys l’estat d’Europa amb una població més envellida per metre quadrat. Si aquesta gent es pretén que disposin d’una vellesa passable s’ha de legislar des d’abans ahir, amb energia, una política de simultaneïtat de cotitzacions públiques i privades, a través de sistemes de capitalització individual que no facin dependre de l’equilibri entre jubilats i treballadors en actiu, el futur de les seves pensions.

            I no només cal que els joves d’avui prenguin consciència d’aquesta precarietat, sinó que s’ha de regular de forma valenta el sistema de fons de pensions, i legislar de passada mesures fiscals complementàries d’estímul. Però, sobretot, tant polítics com sindicalistes haurien de tenir el sentit de la responsabilitat suficient per no bescantar tant a la lleugera com s’ha fet en el passat la subscripció de fons de pensions, al·legant que era una maniobra per enriquir els bancs i les asseguradores. La demagògia serveix per fer bullir l’olla d’uns quants que viuen a l’esquena del poble, però mai ha afavorit els interessos dels ciutadans. I mentre això no ho tinguem clar, enlloc de pujar paret ens entretindrem tirant-nos els maons pel cap, en un espectacle deplorable. La maniobra electoral dels socialistes francesos és el que és, un brindis al sol, semblant a la supressió aquí de l’impost de successions. Però la demagògia calculada dels polítics ni arregla el present, ni molt menys el futur i, a més a més, dintre de quatre dies se l’hauran d’enfundar. No obstant això, mentrestant servirà per embadocar uns quants somiatruites que encara creuen que els nens venen de París i, a més a més, amb un pa sota l’aixella.