CARTA AL VENT
Veus interessades que mai se sap d’on surten, però
que sempre bufen en la mateixa direcció, han fet córrer la brama - amb tanta
insistència que s’ha convertit en dogma -, que l’origen de la crisi rau en que
les autonomies tenien les mans foradades i que, per tant, dejunar una mica és
la medicina adequada perquè posin seny i no malgastin. Quan, en realitat,
l’augment del dèficit públic ve donat per la caiguda dels ingressos corrents i,
per tant, és una conseqüència i no pas una causa de la crisi. Per aquesta raó,
des de Catalunya s’insisteix tant en el pacte fiscal: perquè és l’única manera
de garantir uns ingressos estables, que permetin créixer sense haver de passar
angúnies. El que passa és que des del govern central surten amb la cançó
enfadosa de la solidaritat, i que qui més riquesa genera és qui més ha de
repartir-la. La partitura no es que sigui tronada, sinó que els musics són
sapastres i no saben interpretar-la. Perquè la mare dels ous és que la solidaritat
amb la resta de l’Estat, s’ha de traduir, pel que respecta a Catalunya, en una
disminució del seu dèficit fiscal. La quantia de la contribució a la
solidaritat no és una qüestió tècnica, sinó política; una qüestió que passa,
entre d’altres factors, pel grau d’identificació que els catalans puguin sentir
amb els ciutadans espanyols. Diguem-ho clar!
Al meu entendre, però,
utilitzar precisament la paraula “solidaritat” no ajuda a centrar la qüestió en
les seves estrictes dimensions: un fons d’anivellament en el qual hi participi
tothom, per garantir a tot el territori una prestació equitativa dels serveis
bàsics. Ara bé, dit això en que segurament tots hi estem d’acord, s’ha de posar
un límit a la contribució catalana perquè la solidaritat no encobreixi un
espoli fragant, com està passant avui dia aplicant un ràtio que a cap país de
tradició federal arriba ni a meitat del que als catalans ens fan pagar. Per
aquesta raó, les balances fiscals estan desequilibrades permanentment, i ens
deixen sense recursos mentre aboquen el sac en altres territoris, per finançar sovint
res més que capricis polítics. No és un problema d’ara; aquest greuge ve de
lluny. Però l’estil dialèctic gallec que s’està imposant és el de la vexació:
ens volen tapar la boca, amb la cantarella que si no arribem a finals de mes ja
ens faran bestretes. És a dir: a sobre, es vanten de fer-nos almoina amb els
nostres diners. En aquestes condicions, esperen que els catalans es resignin i
s’empassin la indignació?
Quan des de tota mena
de cavernes, els poders fàctics intenten grapejar el legítim orgull de la
societat civil d’un país amb vocació de nació, no ha de sorprendre que s’estigui
covant un sentiment d’indignació que tard o d’hora esclatarà en un clam alt i
clar; un sentiment que, per desgràcia, una classe política encegada pels seus
interessos partidaris, no sap o no vol prendre’s en serio. Ara mateix estem en
ple funeral d’un gegant amb peus de fang, Bankia, que segurament arrossegarà
l’economia a mal borràs. Fa mesos que veiem ensorrar-se, innecessariament en
alguns casos, unes institucions com les Caixes d’Estalvi, que abans de
desembarca-hi polítics-corbs als consells d’administració, eren l’exponent de
una societat civil sana i ansiosa de crear riquesa per a la gent del seu
territori. Tanmateix, ningú sembla atrevir-se a posar noms i cognoms als
culpables d’un fracàs que frega el delicte, i que té el seu origen en les operacions
especulatives i d’expansió histèrica durant els anys de la bombolla immobiliària
i del diner fàcil, les quals han portat al col·lapse. En un país democràticament
madur, tots aquests gestors de pacotilla i els seus respectius guardaespatlles
polítics, com a mínim haurien passat per una comissió investigadora. En canvi,
a Xauxa bis, pleguen folrats amb indemnitzacions i pensions milionàries. No és
amb policies com han d’impedir que els indignats surtin al carrer, és fent les
coses ben fetes i escarmentant d’una vegada als aprofitats lladres de coll
blanc, començant per fer-los tornar fins a l’últim cèntim que no s’hagin
guanyat honradament. A Catalunya, en canvi, alguns d’aquest depredadors fins i
tot conserven la Creu
de Sant Jordi a la solapa.
I si quan totes les
coses dolentes eren culpa de la dictadura ens consolàvem anant a respirar aire
pur per Europa, com podem tenir l’esperança que des d’Europa ens vindran les
solucions, si davant de moltes de les seves institucions hi han homes de
Goldman Sachs, aquell banc de negocis quins assessors són els culpables, per
exemple, de que els grecs entressin a l’euro maquillant el seu deute? A més a
més, el govern alemany que és qui dicta les normes d’austeritat no té cap
macroeconomista al davant. El màxim bruixot d’aquest aquelarre, Schäuble, és un
advocat que està orgullós de ser-ne i de no entendre un bull de mercats. Per
rebaixar la sensació d’incertesa que justifica la indignació faria falta tenir
referents polítics creïbles i no retòrics. Mentre no sigui així, serà complicat
que la gent es resigni a tenir paciència i encomanar-se a sant Pancràs, sense
treure el santcristo gros.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada