divendres, 18 de maig del 2012

EXCEPCIONS A LA PRESUMPCIÓ D'INNOCÈNCIA


CARTA AL VENT

Quan vaig saber que l’expresident del govern balear, el senyor Matas - que estava cridat a declarar com a testimoni, en les diligències obertes per aclarir si tenia martingales amb el cas Noos del duc - es treia les puces de sobre, acollint-se al seu dret a no badar boca per no perjudicar-se, em vaig preguntar si en determinats casos caldria no ser tan garantistes i anar més per feina. No us esvereu: no abono pas la desprotecció jurídica de temps enrere, ni poso en qüestió el principi que ningú és culpable fins que no es demostra, sinó que només pretenc que reflexionem tranquil·lament si, en segons quins casos, no s’hauria de tenir en compte la conveniència de fer una excepció. La meva proposta crec que és enraonada: quan es tracti de treure’n l’entrellat d’una sospita de malversació de diner públic o de corrupció, aprofitant-se de tenir un càrrec públic, no em semblaria pas una bajanada que cap funcionari o servidor públic, imputat o vinculat en un cas d’aquesta naturalesa, pugui emparar-se en el dret a no dir res, per posar bastons a la roda de la investigació.

Miraré d’explicar-me millor, perquè no hi hagi malentesos. Estic disposat a acceptar, per exemple, que uns individus particulars com són els senyors Millet i Montuy – malgrat que siguin xoriços confessos - guanyin temps fent-se el tòtila cada vegada que els criden a declarar; però, per la mateixa regla de tres, tampoc no em sembla honest que qualsevol servidor públic, tingui el ranc que tingui i se’l cridi al jutjat en caràcter d’imputat o de testimoni, entrebanqui la recerca de la veritat amb el còmode i legal pretext de negar-se a contestar preguntes concretes sobre els fets en qüestió, sigui per amiguisme o per no sortir-ne escaldat. Quan es tracta d’aclarir un delicte de corrupció o de malversació de cabdals públics, penso que un servidor públic ha confessar tot allò que sàpiga sobre el cas, i que ho ha de fer per estricta obligació, com aquell qui diu perquè li va inclòs en la nòmina. Com se li pot consentir a un personatge que treballi o representi l’administració pública que, per camàndula de la presumpció d’innocència, pugui negar-se a col·laborar amb la justícia? Com diria en Pla, seria com si a sobre de robar-nos encara se’n fotessin!

A part de la lentitud endèmica de la justícia que eternitza la resolució dels casos i allunya la percepció, per part de la ciutadania, que s’apliquen escarments exemplars, hi ha el problema de les prescripcions per temps i dels arxius per manca de proves de procediments encetats sovint amb tota la parafernàlia mediàtica. No cal fer-ne la llista d’espectaculars inicis d’investigacions que han acabat en un no res. El que passa és que tants despropòsits, coincidint en una època de crisi tan forta com la que vivim, revifen els calius de la indignació i de la frustració i poden provocar un incendi. I si això no és bo mai, avui és francament suïcida, doncs si es vol apuntalar el sistema polític, econòmic i social en que hem pujat, cal prendre mesures expeditives ja, i no entretenir-se en carrinclonades. Per exemple: és pot permetre que el capità del Bankia, l’oracle de les finances senyor Rato, abandoni el vaixell quan ja feia aigües per tot arreu i se’l deixi marxar tan panxacontent, amb l’esquena dreta i un feix de bitllets a la butxaca com a premi de consolació, sense que se li enviï la guàrdia civil a casa per acompanyar-lo a la garjola?

Hi ha, a més a més, una altra pregunta que em balla pel cap sobre aquesta llufa de Bankia. Creieu que el seu president tenia accions de l’enredo? Si en tenia, ja sap el pa que si dóna quedant-se a la ruïna. I si no en tenia, era perquè no li mereixien confiança? Ja seria gros que el propi president no hi hagués cregut mai i que mentre predicava als altres que en compressin, ell es feia el ronsa. Tanmateix, hi ha una altra possibilitat, no sé si hi heu pensat: que se les tragués de sobre quan va veure que anaven mal dades. Potser valdria la pena d’investigar-ho tot plegat, si voleu amb tanta presumpció d’innocència com convingui per no matxucar un personatge tan important, doncs el president d’un banc no és un accionista qualsevol. En fi, ja n’estic tan tip de tot aquest joc dels disbarats, que si no fos perquè em desfogo escrivint de tant en tant una carta al vent, ja hauria tirat el barret al foc. Us ho recomano, amb això d’explicar coses al vent potser no arreglareu el món, però us quedareu ben relaxats.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada