divendres, 1 de juny del 2012

QUAN LA CLASSE MITJANA I LES INSTITUCIONS FAN L'ÀNEC, LA DEMOCRÀCIA GRINYOLA


CARTA AL VENT

            “Per saber d’on bufa el vent, no et cal escoltar l’home del temps”, cantava en Dylan als indignats de la seva època, que no estaven per empassar-se els dubtes ni les vacil·lacions dels seus governs. Mentre creix el populisme, empitjoren les condicions laborals i les llibertats, i cada vegada més gent ha de pensar com arribar a finals de mes, la principal institució d’un país que vulgui tirar endavant - la seva classe mitjana – no pot fer aigües per tot arreu, ja que si s’ensorra es desbocarà la desafecció ciutadana envers la democràcia. Enmig d’una crisi econòmica esfereïdora i amb una classe política allunyada de les inquietuds de la gent, pinten bastos si els ciutadans que configuren la part més important de la societat, i que tiben del carro en totes les economies emergents, amaguen el cap sota l’ala o directament es fan l’haraquiri, cansats que els baquetegin des de l’esquerra i des de la dreta.

            He escrit que la institució que fa rutllar un país és la seva classe mitjana, i no ha estat cap lapsus ni exageració. La gent que nodreix la classe mitjana són els que impulsen el creixement, empenyent cadascú el carro que li pertoca amb responsabilitat, impedint que s’estimbi pel camí del pedregar. La classe mitjana garanteix la democràcia, al mantenir l’equilibri entre els esbiaixats d’un sentit o d’un altre. I les demés institucions de l’Estat s’haurien de limitar a tenir un paper moderador, a no perdre’s el respecte, procurant amb la seva autoritat moral que cap esgarriacries es carregui el sistema.

            Però, ai las!, quan les institucions perden oli pels quatre cantons , qui queda per posar ordre? Ara mateix, quin és el principal problema que entortolliga la nostra economia? No us cregueu pas que tot es degut a la mala llet dels “mercats”: la crisi s’acarnissa, sobretot, amb els països que no mereixen cap confiança per “trileros”. I en aquest apartat, els espanyols encapçalem una vegada més la classificació dels calamitats. Aquesta tendència a fer-nos el fatxenda i de no mocar-nos amb mitja màniga ja ens ve de lluny - recordeu el sonat casament reial de la filla del senyor Aznar o les seves ínfules de nou ric quan anava de visita a la Casa Blanca i s’arrepapava als sofàs - però durant l’època socialista, liderada pel funest i il·lús saltimbanqui de Lleó, a Europa no van trigar gota a veure’ns el llautó, i a meitat del 2010 li van abaixar els fums al president d’un govern que havia confós, escandalosament, els desitjos amb les realitats, i li feren donar un canvi de rumb espectacular a les seves pretensions, amorrant-lo si us plau per força a les primeres retallades.

            Per aquesta raó, perquè fent jocs de mans per amagar l’ou no es pot anar pel món, el recanvi del desastre Zapatero, el seu escuder Rubalcava, va perdre les eleccions davant d’un Rajoy que no havia fet res per merèixer guanyar-les, però que va aconseguir majoria absoluta perquè la gent quan es veu amb l’aigua al coll s’agafa a un ferro roent si convé. Els populars, que s’ho tenien de menjar tot, i que no paraven d’assegurar amb arrogància fins i tot barroera que no patíssim, que ells sabien perfectament què s’havia de fer per endreçar la cort, no varen tardar ni cent dies a ensenyar l’orella: més ben dit, a que els hi creixés el nas fins a l’infinit, amb les seves mentides descomunals. L’Europa que s’havia refiat de les paraules i els gestos de saberuts que prodigaven els nous governants, de seguida va calar-los l’arrel de gitanos. I el que els hi fan pagar ara “els mercats” és que els volguessin fer veure a galet, sabent que els números oficials estaven maquillats amb tres o quatre capes de pocavergonya i que, a més a més, es duia doble comptabilitat. És natural que ningú els hi faci confiança, començant pel que queda de la classe mitjana del país, que no se’n creu un borrall del que prediquen els seus governants. I a Europa són molt sensibles a com respira la classe mitjana.

            Davant una situació tan caòtica, totes les altres institucions fan figa i no estan a l’altura de les circumstàncies: el poder judicial perquè té les frontisses rovellades, la honorabilitat del seu màxim representant està en entredit i el Tribunal Constitucional, a la picota; la monarquia ha malbaratat tota la seva capacitat d’influència arbitral a les revistes del cor i és escarnida per les cantonades; els parlamentaris han demostrat que estan estacats a la menjadora que els hi van posar els seus partits al incloure’ls en unes llistes electorals tancades i no s’atreveixen ni a fer el gest d’investigar el femer de Bankia; els militars van a la seva, com sempre, i només els preocupa que els hagin retallat un dos per cent el pressupost de Defensa i, la jerarquia de l’Església catòlica cada dia es retrata fent el préssec i posant-se la parròquia en contra. 

            En resum: aquest país necessita un cop de timó i que, primer de tot, la classe mitjana recuperi la seva autoestima. Si no és d’aquesta manera, el país quedarà en mans dels extrems, i cap d’ells ens portarà res de bo.        

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada