CARTA AL VENT
“Per saber d’on bufa el
vent, no et cal escoltar l’home del temps”, cantava en Dylan als indignats de
la seva època, que no estaven per empassar-se els dubtes ni les vacil·lacions
dels seus governs. Mentre creix el populisme, empitjoren les condicions laborals
i les llibertats, i cada vegada més gent ha de pensar com arribar a finals de
mes, la principal institució d’un país que vulgui tirar endavant - la seva classe
mitjana – no pot fer aigües per tot arreu, ja que si s’ensorra es desbocarà la
desafecció ciutadana envers la democràcia. Enmig d’una crisi econòmica
esfereïdora i amb una classe política allunyada de les inquietuds de la gent,
pinten bastos si els ciutadans que configuren la part més important de la
societat, i que tiben del carro en totes les economies emergents, amaguen el
cap sota l’ala o directament es fan l’haraquiri, cansats que els baquetegin des
de l’esquerra i des de la dreta.
He escrit que la
institució que fa rutllar un país és la seva classe mitjana, i no ha estat cap
lapsus ni exageració. La gent que nodreix la classe mitjana són els que
impulsen el creixement, empenyent cadascú el carro que li pertoca amb
responsabilitat, impedint que s’estimbi pel camí del pedregar. La classe
mitjana garanteix la democràcia, al mantenir l’equilibri entre els esbiaixats
d’un sentit o d’un altre. I les demés institucions de l’Estat s’haurien de
limitar a tenir un paper moderador, a no perdre’s el respecte, procurant amb la
seva autoritat moral que cap esgarriacries es carregui el sistema.
Però, ai las!, quan les
institucions perden oli pels quatre cantons , qui queda per posar ordre? Ara
mateix, quin és el principal problema que entortolliga la nostra economia? No
us cregueu pas que tot es degut a la mala llet dels “mercats”: la crisi s’acarnissa,
sobretot, amb els països que no mereixen cap confiança per “trileros”. I en
aquest apartat, els espanyols encapçalem una vegada més la classificació dels
calamitats. Aquesta tendència a fer-nos el fatxenda i de no mocar-nos amb mitja
màniga ja ens ve de lluny - recordeu el sonat casament reial de la filla del
senyor Aznar o les seves ínfules de nou ric quan anava de visita a la
Casa Blanca i s’arrepapava als sofàs - però
durant l’època socialista, liderada pel funest i il·lús saltimbanqui de Lleó, a
Europa no van trigar gota a veure’ns el llautó, i a meitat del 2010 li van
abaixar els fums al president d’un govern que havia confós, escandalosament,
els desitjos amb les realitats, i li feren donar un canvi de rumb espectacular
a les seves pretensions, amorrant-lo si us plau per força a les primeres
retallades.
Per aquesta raó, perquè
fent jocs de mans per amagar l’ou no es pot anar pel món, el recanvi del
desastre Zapatero, el seu escuder Rubalcava, va perdre les eleccions davant
d’un Rajoy que no havia fet res per merèixer guanyar-les, però que va
aconseguir majoria absoluta perquè la gent quan es veu amb l’aigua al coll
s’agafa a un ferro roent si convé. Els populars, que s’ho tenien de menjar tot,
i que no paraven d’assegurar amb arrogància fins i tot barroera que no
patíssim, que ells sabien perfectament què s’havia de fer per endreçar la cort,
no varen tardar ni cent dies a ensenyar l’orella: més ben dit, a que els hi
creixés el nas fins a l’infinit, amb les seves mentides descomunals. L’Europa
que s’havia refiat de les paraules i els gestos de saberuts que prodigaven els
nous governants, de seguida va calar-los l’arrel de gitanos. I el que els hi fan
pagar ara “els mercats” és que els volguessin fer veure a galet, sabent que els
números oficials estaven maquillats amb tres o quatre capes de pocavergonya i
que, a més a més, es duia doble comptabilitat. És natural que ningú els hi faci
confiança, començant pel que queda de la classe mitjana del país, que no se’n
creu un borrall del que prediquen els seus governants. I a Europa són molt
sensibles a com respira la classe mitjana.
Davant una situació tan
caòtica, totes les altres institucions fan figa i no estan a l’altura de les
circumstàncies: el poder judicial perquè té les frontisses rovellades, la
honorabilitat del seu màxim representant està en entredit i el Tribunal
Constitucional, a la picota; la monarquia ha malbaratat tota la seva capacitat
d’influència arbitral a les revistes del cor i és escarnida per les cantonades;
els parlamentaris han demostrat que estan estacats a la menjadora que els hi van
posar els seus partits al incloure’ls en unes llistes electorals tancades i no
s’atreveixen ni a fer el gest d’investigar el femer de Bankia; els militars van
a la seva, com sempre, i només els preocupa que els hagin retallat un dos per
cent el pressupost de Defensa i, la jerarquia de l’Església catòlica cada dia
es retrata fent el préssec i posant-se la parròquia en contra.
En resum: aquest país
necessita un cop de timó i que, primer de tot, la classe mitjana recuperi la
seva autoestima. Si no és d’aquesta manera, el país quedarà en mans dels
extrems, i cap d’ells ens portarà res de bo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada