EL COMPTE DE LA VELLA DEL SENYOR MONTORO

CARTA AL VENT

            L’home que ha de fer quadrar els números de l’Estat s’ha tret el fuet de la cintura, en pla senyoret andalús, per arronsar tothom que li aixequi la veu o li planti cara. Aquest home s’ha passat massa anys fent la travessia del desert, i quan s’ha reviscolat políticament - després de prometre la lluna en un cove a un electorat atemorit que fugia del caos socialista i s’hagués arrapat a un ferro roent, si d’aquesta manera salvava els mobles de la crema – ha confós els pressupostos amb la bíblia i enlloc d’intentar consensuar-los i repartir joc, s’ha limitat a tirar-los-hi pel cap a l’oposició que li fa nosa. I embolcallat  de prepotència, gràcies a la galdosa majoria absoluta que va esgarrapar a còpia de prometre l’oro i el moro, s’ha convertit en una mostra lamentable del caragirat polític que un cop aconseguit el poder, es fot del mor i de qui el vetlla.

            A tots els ministres d’Hisenda se’ls reconeix que han de tenir quelcom de bruixot per ser capaços, en determinades circumstàncies, de fer miracles o jocs de mans, però mai s’havia vist que un home amb posat de ser el més aplicat de la seva escola, tingués tan de fel a la boca a l’hora de tractar qüestions tan delicades com la dotació pressupostaria de les administracions públiques perifèriques. Es podria arribar a comprendre que un ministre d’Hisenda fos gasiu a l’hora d’obrir la bossa, però no que sigui un fonamentalista del centralisme estatal, negant a les autonomies el pa i l’aigua. Vet aquí, però, que la comunitat més perjudicada és la que aporta més valor afegit a l’Estat i a quina, fent més cruel la mofa, el propi ministre exigeix que faci de “motor” de la recuperació de la crisi. ¿Com és pot ser tan sarcàstic, senyor Montoro, per dir una bajanada de l’alçada d’un campanar, sent conscient d’estar estrangulant econòmicament Catalunya, retenint-li uns diners que són seus?

            I per quina raó a Catalunya el senyor Montoro li fa pagar els plats trencats? Doncs perquè ni a Euskadi ni a Navarra hi pot posar les mans gràcies al seu concert econòmic, i als de Galícia no li convé posar-se’ls en contra, ara que toquen eleccions. En canvi, devia pensar-se que a Catalunya hi trobaria gent més disposada a vendre’s per un plat de llenties. Com que la jugada li havia sortit bé al començament, es va refiar que fins i tot racionant les llenties, el senyor Duran correria a menjar-se-les a la seva mà. Però el tret li ha sortit per la culata, i per aquesta raó ha tret el fuet i ens amenaça descaradament de fer-nos empassar l’orgull amb una intervenció. El senyor Montoro està jugant amb foc perquè, a part de en moltes altres coses, s’equivoca en una de fonamental: no es pot amenaçar d’intervenir una economia que ja no pot estar més aclaparada del que està. Els socialistes, en aquesta qüestió també la sabien molt llarga i li escatimaven a Catalunya tots els recursos que podien, però almenys reconeixien el deute. En canvi, el senyor Montoro té la barra de negar que l’Estat degui res a Catalunya. Potser, cal recordar-li que l’espoli fiscal no es limita als 219 milions que podien haver aconseguit que el nostre govern es conformés, una vegada més, amb el plat de llenties i retirés l’esmena a la totalitat dels pressupostos. També hi ha els 759 milions que pengen del 2009, i els 1.500 milions que ens pertoquen dels fons de competitivitat. Tanmateix, s’hi ha d’afegir el flagrant incompliment de l’índex d’inversió pública, rebaixat en 7 punts del que diu la llei. I, per acabar-ho d’arrodonir, es contabilitzen pel cap baix en 700 milions més l’import de les retallades en partides finalistes dels ministeris. I ja no parlem, de la befa de les balances fiscals desequilibrades d’anys i panys ençà, en favor de Madrid.

            El senyor Montoro està envalentit pensant que fent passar per l’adreçador a les autonomies – ell parla en plural, però pensa en Catalunya – entretindrà els mercats i aquella senyora que ho manifasseja tot des d’Alemanya estant. I s’equivoca de mig a mig. El ministre d’Hisenda està encegat per la ideologia i, amb tot el respecte, no hi veu tres dalt d’un burro. Posant tota la carn a la graella de retallar la despesa, sense fer ni el mínim gest per desencallar el creixement, porta el país a la ruïna i els ciutadans a la misèria. No s’havia de ser gaire savi per endevinar, per exemple, que la reforma laboral, com totes les anteriors, era paper mullat sense activar polítiques actives per recuperar la confiança, reactivar el consum i motivar la inversió. Avui les dades del primer trimestre han fet palès el pitjor dels pronòstics – rellegiu cartes al vent tractant d’aquest tema de la reforma laboral -: en tres mesos s’han duplicat els Eros. Ha de tenir molt de pa a l’ull un ministre d’Hisenda que demani a Catalunya que sigui el motor del creixement, mentre li retalla en un 25% el ja escarransit pressupost dedicat a la recerca en I+D, i se li escapça brutalment l’entrada d’oxigen.

            Les retallades en sanitat que s’han cuinat són tan barroeres, improvisades i inaplicables que l’estalvi real serà pràcticament nul, ja que costarà més el suc que els moixons. En resum, el compte de la vella que ha fet el senyor Montoro no s’aguanta per enlloc i els mercats, també avui, ja li deixen clar el seu rebuig posant els nostres bons gairebé al nivell del racó de les escombraries. En què pensa, senyor Montoro? Ara no és hora d’experiments amb gasosa ni de treure pit com si tingués l’exclusiva de les receptes per sortir de la crisi. Ara és l’hora de deixar-se de tantes martingales de partit i d’aconsellar al gallec que cridi tothom a participar en una sortida consensuada. Mentre cadascú s’entesti en fer la guerra pel seu compte, que campi qui pugui i el darrer que tanqui la porta.