dimecres, 1 de març del 2017

AMOR DE PARE QUE, EN COMPTES D’ENTENDRIR-ME, EM FA VOMITAR.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 1 de març 2017)

●.AMOR DE PARE QUE, EN COMPTES D’ENTENDRIR-ME, EM FA VOMITAR.- Només algú que ha caigut en la misèria moral de participar d’una conspiració mafiosa per enriquir-se deshonestament, com aquest pocavergonya d’en Jordi Montull, pot esperar que “el gest” de delatar els seus delinqüents còmplices, a canvi de que sa filla s’estalviï la presó, sigui considerat una mostra d’humanitat. No us penseu pas, aquest matí a la presentadora d’un magazine de televisió se li ha escapat quasi la llagrimeta qualificant “d’humana” la iniciativa d’en Montull, el seu “amor de pare”. Que ens hem begut l’enteniment? A mi, francament, aquests tractes de darrera hora amb el fiscal del cas Palau em fan fàstic i us diré perquè (tot en clau de presumpció, és clar, per a no agafar-me els dits): la parella Millet-Montull havien organitzat entre les quatre parets del Palau de la Musica Catalana - que els hi servia de camuflatge perfecte -, un pròsper negoci de blanqueig de comissions il•legals que contractistes molt importants havien emparaulat amb testaferros de Convergència Democràtica de Catalunya per garantir-se l’adjudicació del suculent pastís de l’Obra Pública que depenia dels governs Pujol. Els contractistes-mecenes ingressaven al Palau generoses donacions que la sinistre parella, segons fiscalia, repartia sense cap escrúpol en tres parts: la part del lleó es desviava per atendre el finançament del partit polític, una picossada gens testimonial se l’embutxacaven els gestors infidels i les quatre engrunes que sobraven, per allò de salvar les aparences, anaven a parar al Palau. Tot això, mentre no hi hagi sentència que ho falli com a cert, s’hauria d’entendre com una simple suposició, respectant la presumpció d’innocència. Però vet-aquí que el pillard confés Jordi Muntull diu al fiscal que si rebaixa la petició de pena a sa filla – de 27 anys de presó deixar-ho a 2, per a no haver de posar-hi els peus -, ell cantarà com una calàndria i la Fiscalia disposarà de tantes proves com vulgui per empaperar Convergència i els seus principals capgrossos, d’una vegada per totes.

A la meva manera de veure, tan fastigosa i vomitiva és la pretensió d’en Montull com la predisposició del fiscal a tancar un tracte gens ètic, a l’empara del principi preferit dels cínics: que el fi justifica els mitjans. Especulo que si la defensa jurídica d’en Montull s’ha tornat tan agosarada deu ser perquè té una bona basa a les mans, no crec pas que advocats d’upa se la juguin anant de catxes, perquè una fanfarronada a aquestes altures podrien pagar-la cara. Per tant, és de suposar que en Montull està en disposició de treure’s uns quants asos de la màniga. Ara bé, si la jugada li surt bé, qui ens assegura que en Millet no es voldrà aprofitar també de les rebaixes, afegint més llenya al foc? Si el rerefons de tota la porqueria que s’amagava al Palau fos el que insinuava el jutge d’instrucció, i que ara implícitament avala en Montull oferint-se com a testimoni de càrrec de l’acusació, i el fiscal accepta aquesta lletja truca, cal que com a ciutadans tinguem clares unes quantes veritats, per a no deixar-nos aixecar la camisa com sempre.

a)- Que l’expressió “espoli del Palau” no resumeix tots els danys i perjudicis que se’n deriven d’aquest assumpte, ja que si bé l’entitat cultural es va veure privada de les donacions que en principi els hi anaven adreçades, també totes les obres públiques adjudicades sota l’imperi d’aquesta llei de l’embut varen generar un sobrecost que hem acabat pagant els contribuents en diners o dinars.

b)- Que les delacions per a beneficiar-se de tractes de favor en quan a presó o multes, són indecents “per se”. Només podrien admetre’s si fossin fruit del penediment i no s’exigís cap tipus de compensació, cosa que no passa en aquest cas perquè la parella de malandrins desconeix què vol dir “penedir-se”.


c)- Que "recuperar la memòria" per conveniències no hauria de considerar-se un atenuant de la pena, sinó un agreujant pel temps que s’ha fet perdre abans de desembolicar la troca.

d)- Que si finalment la bomba Montull esclata i fa mal, tots aquells polítics que en puguin resultar esquitxats amb proves fefaents, paguin un plus de pena i descrèdit proporcional a les vegades com havien negat conductes il•lícites.

e)- I, finalment, que es passin comptes dels danys i perjudicis sense contemplacions, fins que tornin tot el que varen robar per activa i per passiva aquests impresentables.


Ah! I no confongueu el “gest d’amor paternal” d’en Montull amb una tragèdia romàntica, perquè tot plegat s’assembla més a un vodevil dolent i pudent. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada