PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 1 de març
2017)
●.AMOR DE PARE QUE, EN COMPTES
D’ENTENDRIR-ME, EM FA VOMITAR.- Només algú que ha caigut en la misèria moral de
participar d’una conspiració mafiosa per enriquir-se deshonestament, com aquest
pocavergonya d’en Jordi Montull, pot esperar que “el gest” de delatar els seus
delinqüents còmplices, a canvi de que sa filla s’estalviï la presó, sigui
considerat una mostra d’humanitat. No us penseu pas, aquest matí a la
presentadora d’un magazine de televisió se li ha escapat quasi la llagrimeta
qualificant “d’humana” la iniciativa d’en Montull, el seu “amor de pare”. Que
ens hem begut l’enteniment? A mi, francament, aquests tractes de darrera hora
amb el fiscal del cas Palau em fan fàstic i us diré perquè (tot en clau de
presumpció, és clar, per a no agafar-me els dits): la parella Millet-Montull
havien organitzat entre les quatre parets del Palau de la Musica Catalana - que
els hi servia de camuflatge perfecte -, un pròsper negoci de blanqueig de
comissions il•legals que contractistes molt importants havien emparaulat amb
testaferros de Convergència Democràtica de Catalunya per garantir-se
l’adjudicació del suculent pastís de l’Obra Pública que depenia dels governs
Pujol. Els contractistes-mecenes ingressaven al Palau generoses donacions que
la sinistre parella, segons fiscalia, repartia sense cap escrúpol en tres
parts: la part del lleó es desviava per atendre el finançament del partit
polític, una picossada gens testimonial se l’embutxacaven els gestors infidels
i les quatre engrunes que sobraven, per allò de salvar les aparences, anaven a
parar al Palau. Tot això, mentre no hi hagi sentència que ho falli com a cert,
s’hauria d’entendre com una simple suposició, respectant la presumpció
d’innocència. Però vet-aquí que el pillard confés Jordi Muntull diu al fiscal
que si rebaixa la petició de pena a sa filla – de 27 anys de presó deixar-ho a
2, per a no haver de posar-hi els peus -, ell cantarà com una calàndria i la
Fiscalia disposarà de tantes proves com vulgui per empaperar Convergència i els
seus principals capgrossos, d’una vegada per totes.
A la meva manera de veure, tan fastigosa
i vomitiva és la pretensió d’en Montull com la predisposició del fiscal a
tancar un tracte gens ètic, a l’empara del principi preferit dels cínics: que
el fi justifica els mitjans. Especulo que si la defensa jurídica d’en Montull
s’ha tornat tan agosarada deu ser perquè té una bona basa a les mans, no crec
pas que advocats d’upa se la juguin anant de catxes, perquè una fanfarronada a
aquestes altures podrien pagar-la cara. Per tant, és de suposar que en Montull
està en disposició de treure’s uns quants asos de la màniga. Ara bé, si la
jugada li surt bé, qui ens assegura que en Millet no es voldrà aprofitar també
de les rebaixes, afegint més llenya al foc? Si el rerefons de tota la porqueria
que s’amagava al Palau fos el que insinuava el jutge d’instrucció, i que ara
implícitament avala en Montull oferint-se com a testimoni de càrrec de
l’acusació, i el fiscal accepta aquesta lletja truca, cal que com a ciutadans
tinguem clares unes quantes veritats, per a no deixar-nos aixecar la camisa com
sempre.
a)- Que l’expressió “espoli del Palau”
no resumeix tots els danys i perjudicis que se’n deriven d’aquest assumpte, ja
que si bé l’entitat cultural es va veure privada de les donacions que en principi
els hi anaven adreçades, també totes les obres públiques adjudicades sota
l’imperi d’aquesta llei de l’embut varen generar un sobrecost que hem acabat
pagant els contribuents en diners o dinars.
b)- Que les delacions per a
beneficiar-se de tractes de favor en quan a presó o multes, són indecents “per
se”. Només podrien admetre’s si fossin fruit del penediment i no s’exigís cap
tipus de compensació, cosa que no passa en aquest cas perquè la parella de
malandrins desconeix què vol dir “penedir-se”.
c)- Que "recuperar la memòria"
per conveniències no hauria de considerar-se un atenuant de la pena, sinó un
agreujant pel temps que s’ha fet perdre abans de desembolicar la troca.
d)- Que si finalment la bomba Montull
esclata i fa mal, tots aquells polítics que en puguin resultar esquitxats amb
proves fefaents, paguin un plus de pena i descrèdit proporcional a les vegades
com havien negat conductes il•lícites.
e)- I, finalment, que es passin comptes
dels danys i perjudicis sense contemplacions, fins que tornin tot el que varen
robar per activa i per passiva aquests impresentables.
Ah! I no confongueu el “gest d’amor
paternal” d’en Montull amb una tragèdia romàntica, perquè tot plegat s’assembla
més a un vodevil dolent i pudent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada