QUAN LES RATES ABANDONEN LES SENTINES, MALA SENYAL

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 27 de març 2017)

● QUAN LES RATES ABANDONEN LES SENTINES, MALA SENYAL .- Qui fa més mal a la corrupció política i a la delinqüència de coll blanc organitzada des d’àmbits de poder o d’administració pública, són els delators que per salvar la pell “canten” tot el que calgui i més. Sense la col•laboració interessada de semblants “cantants”, de ben segur les indagacions dels perdiguers acabarien en carrerons sense sortida, i ni fiscals ni jutges podrien tancar les instruccions de les causes imputades ni rematar la feina amb una condemna exemplar i escarmentant. Per a guardar-se les espatlles, es veu que tant els professionals dels tripijocs com els que no passaven de simples aficionats o col·laboradors necessaris, no tenien massa escrúpols per aprofitar-se de l’ocasió conjuntural de "tocar poder de decisió" en assumptes delicats, untant-se els dits o posant preu a influències o negligències calculades, el primer que aprenien quasi instintivament era a bastir un autèntic laberint de complicitats, trampes i embolics empresarials que despistessin els qui volguessin ficar el nas on no tocava. Però aquest blindatge, per sofisticat que fos, a la pràctica no serveix de res, com es fa palès les darreres setmanes, si a les fures perdigueres les orienta un bon talp espontani o desesperat. Em consta que, actualment, allò que preocupa més a alguns partits polítics enllardats des del cap d’amunt fins a la planta dels peus, és la passa de crisis de penediment, sobretot si hi ha la sospita que qui les provoca no són talps a sou de serveis d’intel•ligència, sinó fastigoses rates embogides.

A la meva manera de veure, és evident i fins a cert punt comprensible que qui disposa d’informació comprometedora sobre els negocis que s’hagin fet en un moment donat de sotamà, ha de ser algú que hi hagués tingut una participació destacada en el desenvolupament de la conxorxa, el qual en desvetllar-se-li l’instint més humà de tots, el de la conservació, quan van maldades decideix “cantar” a canvi de salvar tants mobles com pugui de la seva particular rectoria o torre de marfil. Tanmateix, potser n’hi ha que “canten”, més que per protegir-se per despit en considerar-se mal pagats o menystinguts en el repartiment dels guanys, venjant-se’n xerrant pels descosits en un rampell o dosificant la informació quan n'estan tant de ressentits com per a filtrar les confessions gota a gota, perquè facin més mal a qui els hagés deixat amb el cul a l’aire. No en dubteu gens: darrera de cada gran operació de la fiscalia anticorrupció hi trobareu talps i una o vàries rates. Totes les policies del món saben que la manera d’acabar amb les màfies - igual com passa amb les operacions contra el terrorisme -, es infiltrant talps mercenaris en les trames. Però, en canvi, sembla que quan es tracta de simple corrupció política no cal aquesta complicada operació d’infiltrar informadors: les pròpies rates del sistema fugen embogides a la desbandada, esquitxant de merda a tort i a dret en quan s’oloren el perill. Aquests darrers dies, en les sales de vistes de les Audiències hem vist desfilar rates de tota mena, amb noms i cognoms de pocavergonyes cagats de por només de pensar en passar una temporada a la garjola. I les que apareixeran encara en setmanes successives! Si em voleu creure, tingueu a mà un bon mocador per a tapar-vos el nas o un potent ambientador democràtic per a desinfectar l’ambient.