EL MARTIRI DE LES LLISTES D’ESPERA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 2 de març 2017)

● EL MARTIRI DE LES LLISTES D’ESPERA.- Tot l’any passat ens varen cansar d’escoltar dir, des del president al conseller, que sense pressupostos no hi havia manera de rebaixar les llistes d’espera a la Sanitat Pública, però ara que ja tenim projecte de pressupostos a punt d’aprovar-se, resulta que els diners inicialment destinats a posar-hi un pedaç al martiri s’han reduït per fer quadrar els números en altres departaments, en funció de l’estira i arronsa entre els socis de la majoria parlamentaria. I ara sembla que el conseller justifica la retallada dient que també s’han rebaixat les llistes de malalts en espera de cirurgia o de ser rebuts per l’especialista, mentre que el personal sanitari i les plataformes d’usuaris de la sanitat pública, en el millor dels casos, arrufen el nas. Si grates una mica en la crosta escèptica dels sanitaris, arribes a la conclusió que el conseller no menteix però es fa trampes al solitari, perquè és el primer que sap que si s’ha notat alguna distensió en les llistes d’espera és perquè el tret de sortida del temps d’espera obeeix a uns protocols – quin gran tapaforats aquesta paraula prodigiosa: protocol! -, reciclats per fer veure que tot ha canviat sense que hi hagi res de nou. Aquestes petites martingales marquen la diferència entre gestionar la sanitat pública des de criteris estrictament professionals o fent-ho des d’altres contaminats per interessos i conveniències polítiques. I fan palès que quan els metges es posen el barret de polítics, són menys sensibles als arguments de la gent de bata blanca.

A principis dels vuitanta, tothom ho pot recordar perquè no fa tant, el país tenia menys hospitals, menys llits, menys personal sanitari i unes quantes dotzenes d’aprenents de metge engreixaven, si us plau per força, el cens d’universitaris que costava un ronyó formar-los, en atur per falta de planificació. I no parléssim pas dels llocs de treball que els hospitals tenien de reservar per a la investigació, perquè n’hi hauria per plorar. No era d’estranyar, per tant, que la gent que treballava en l’àmbit sanitari, maldés perquè es planifiqués i coordinés aquella babel, i perquè s’hi destinessin més recursos. Vet-aquí, però, que un quart de segle desprès, resulta que metges i infermeres surten de tant en tant al carrer per a manifestar-se, i no només per protestar de les escantonades de llurs nòmines prou masegades i rebregades; sinó sobretot per denunciar que hi ha altres culpables de que la sanitat pública es trobi en un atzucac, a part de la recurrent manca de finançament. Quan la sanitat pública va experimentar gràcies als seus professionals un creixement espectacular, que va situar-la entre les millors d’Europa, els gestors polítics, per culpa de la fal•lera per munyir vots i caure simpàtics a l’electorat, endeutaren la xarxa pública sanitària assumint serveis utòpics i projectes faraònics que, per sentit comú, ja es veia a venir que no serien sostenibles. D’altra banda, l’espai sanitari el comparteixen, encara avui, un grup influent de metges gronxant-se entre la pública els matins i la privada les tardes, en detriment quasi sempre de la primera, i un sector majoritari consagrat en cos i ànima a la pública, per convicció i per vocació, que ha de sortir-se’n com pot a vegades amb els seus propis mitjans. A la meva manera de veure, doncs, seria necessari acabar amb les ambigüitats en Sanitat, entre punts de vista polítics i consideracions professionals, fent una aposta decidida, des de l’administració, en favor de la pública, si més no per agrair a la gent voluntariosa que està evitant, amb el seu sobreesforç personal, que la qualitat no empitjori i que les llistes d’espera no es desboquin.