NO ES PODRÀ PROVAR!.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 13 de març 2017)

● NO ES PODRÀ PROVAR!.- Quina pena que davant el xàfec que li està caient sobre la teulada a l’antiga Convergència, al seu excoordinador i home fort de la reconversió en un partit nou de trinca de demòcrates sortits de la capsa, l’advocat Francesc Sánchez, no se li acudeixi res de millor per a tranquil•litzar la parròquia i els badocs d’altres barris que “no es podrà provar el finançament irregular” del partit que es va passar al poder gairebé tans anys com Jesucrist en aquest món. Quina parida, vaga’m Déu! Que no ha entès aquest bon home que conformar-se amb guanyar un cas de presumpta corrupció al•legant "falta de proves" potser jurídicament sigui suficient per escampar la boira, però políticament serà un desastre? Tanmateix passa amb especular amb si un un delicte ha prescrit o no encara; és de pissarrí i de primer de carrera saber que en Dret la prescripció no és sinònim d’innocència, com tampoc ho és una absolució per manca de proves. En una entrevista a Rac1, l’exdirigent va assegurar dissabte passat que “a CDC se la jutja per comissions per obra pública i ni hem vist ni es veurà que la Fiscalia aporti cap prova en relació a aquesta acusació”.

Els que assistim a tot aquest embolic com a simples observadors astorats, ens sembla que les declaracions de dos empresaris amb cara i ulls, explicant que des de Convergència els feien passar a cobrar al Palau de la Musica factures per feines encarregades pel partit, ens han deixat força tocats I si bé podríem discutir si l’empresari “protegit”, que en una altra causa oberta a Madrid esquitxa els convergents, és de fiar o un muntatge del malvat govern central, les declaracions d’aquests dos empresaris catalans que han cantat la nova versió de Traviata en el judici pel cas Palau, sembla que són bastant creibles. Per si no n’hi hagués prou de desenganys, avui resulta que l’exconseller d’Economia Macià Alavedra, enllardat en el cas Pretòria, ha arribat a un acord amb el fiscal per a deslliurar-se de la presó a canvi de confessar el delicte i pagar una multa.

A la meva manera de veure, i potser em direu que filo massa prim, ni personatges com l’Alavedra poden acabar confessant que es van embrutar les mans, per a no anar a dormir a la cangrí; ni un exdirigent com en Sánchez pot vantar-se de que no es trobaran proves de cap irregularitat, en comptes de jurar que no les trobaran perquè mai es va finançar el partit mitjançant tres o quatres per cents dels imports de les adjudicacions d’obra pública. Em sap molt de greu tornar a insistir sobre aquesta qüestió, després del que he escrit al blog vàries vegades el darrers mesos. Però, francament, torno a reiterar la meva convicció que per a reeixir el procés cap a la independència i guanyar el referèndum amb majoria guapa, cal primer fer net de la bruticia, ja que els ciutadans molt probablement dubtin d'embrancar-se en una aventura de quin lideratge s’hagin apoderat polítics sota sospita moral, sobretot tenint en compte que pel que es va veient la corrupció no era qüestió de quatre pomes podrides, sinó que era una malaltia arrelada en tot el sistema públic, des dels jardins de la monarquia fins als estables de qualsevol poble de mala mort però corcat per les ambicions de corruptors del poder, per fer-se més rics. El problema de la corrupció no són els administradors i polítics que es deixen corrompre, sinó els que els tempten perquè no desaprofitin l’utopia de sopar dos o quatre vegades.

Per tant, per fer net del tot i estrenar un país nou caldria fer fondre corruptes i corruptors d’una revolada i no confiar els lideratges preferentment en gent experimentada i bregada en la política, sinó en persones honestes encara que no en tinguin cap d’experiència. I no refiar-se tampoc dels que semblin més radicals i cridaners, perquè no sigui cas que es tingui un desengany com el que ha tingut Podem amb la seva senadora a Euskadi, que de viure del salari mínim en un pis social, en cobrar el primer sou de senadora de quasi sis mil euros mensuals se n’ha anat a viure a la part alta de la capital i ha tirat de beta com només ho saben fer els nous rics, i quan en Pablo la fotut fora del partit per coherència, la mossa li ha fet tururut i s’ha quedat l’escó com faria qualsevol corrupte del PP. De manera que si l’ètica no es torna a ensenyar des dels parvularis, tenim mala peça al teler en aquest país. I posats a fer, que també li facin un racó a la urbanitat i el civisme, que són unes assignatures tan o més importants que els idiomes, ja que per a comportar-se com a persones i bons ciutadans són més imprescindibles que el domini de les llengües.