LLIBERTAT AMB CÀRRECS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 28 de març 2017)

● LLIBERTAT AMB CÀRRECS.- Al pas que anem, aquest país tindrà aviat una població considerable de presumptes delinqüents en llibertat amb càrrecs i, en alguns casos, algunes mesures cautelars complementàries, com ara fiança o obligació d’anar a fixar de tant en quant. En principi, com que la justícia no pot engolir la quantitat de malfactors que la policia enxampa, opta per deixar-los anar en règim de llibertat, presumptament vigilada, a l’espera d’un judici que pot trigar anys. Les llistes d’espera de la justícia ja fan la competència amb escreix a les de la seguretat social, però són molt més escandaloses, ja que mentre els malalts tenen el recurs de mossegar-se les ungles o picar de peus a terra per a prendre-s’ho amb paciència, molts dels que estan pendents de vista oral i sentència no deixen passar l’oportunitat d’aprofitar aquesta llibertat regalada gràcies a un sistema judicial imperfecte, per violentar la llibertat i la tranquil•litat d’altres ciutadans. Per aquesta raó, cada dos per tres ens trobem amb l’escàndol d’assabentar-nos que tal o qual xoriço, agafat amb les mans a la massa per enèsima vegada, se les campava gaudint de l’estatus bastant curiós de “lliure amb càrrecs”. Cal que els que manen s’ho prenguin en serio, perquè quan el ciutadà no té la sensació, sense cap dubte ni però que qui la fa la paga i de pressa, el sentiment d’impotència pot ser aclaparador i desestabilitzador, tant per a les persones com per a la societat en el seu conjunt.

La justícia esdevé, francament, kafkiana quan enlloc de pronunciar-se ràpidament es despenja amb ciris trencats com decretar la llibertat sota càrrecs per ciutadans que han estat arrossegats davant el jutge de guàrdia amb les mides ben preses. Quan això passa, alguns en donen la culpa als advocats que enreden la troca amb mil tracamanyes, però aquesta lectura no és oportuna ni justa ja que, com em deia un lletrat l’altre dia: “els ciutadans tenen malentès què fem als tribunals. Si t’acusen d’un delicte pots disposar d’un advocat que t’ajudi a explicar la teva versió i a defensar-te, ja que les lleis són molt complicades i que els defensem no vol pas dir que estiguem d’acord amb ells ni amb el que han fet, si és que realment ho han fet. Ajudar-los és part del sistema, una part molt important”.

A la meva manera de veure, però, el sistema és imperfecte perquè deixa el jutge sovint amb les mans lligades per les “garanties” que la llei té de respectar per a no vulnerar cap dret dels presumptes delinqüents, i com que l’administració de justícia no disposa de recursos per accelerar els tràmits i les fer les proves complementàries que es demanen per les defenses, s'ha de permetre si us plau per força que s’allarguin els procediments quan advocats murris recorren a totes les infinites maneres de posar legalment pals a les rodes. Però encara resulta més penós, des del punt de vista de les víctimes, que els jutges en comptades ocasions tinguin en compte, a més a més dels danys i perjudicis físics o materials, esmorteir i amorosir immediatament les seqüeles morals i psicològiques després d’un acte de violència a les persones o a les seves propietats. Precisament penso que aquest buit de suport legal a la víctima des del primer moment fa raonable que poca gent es fiï de la justícia a ulls clucs, perquè la seva imatge està contaminada per una malfiança insana que s’arrossega des de temps reculats. Si creieu que exagero, aneu a copsar quins són els sentiments dels estafats, dels vexats, dels propietaris de pisos atracats o ocupats, dels que recorren a la justícia de bona fe en busca de suport i acaben penedint-se d’haver-ho intentat perquè, entre d’altres mancances del sistema judicial, no hi ha cap precedent que un jutge hagi dictat en favor de les víctimes una providència que deixi en suspens la por i les ganes d’amagar-se dins d'un forat dels seus presumptes botxins, que corren pel carrer amb càrrecs però lliures com els ocells.