PROPOSTA
DE REFLEXIÓ (Dijous 30 de març 2017)
● AL
LÍMIT DE LA PACIÈNCIA.- No m’agrada insistir-hi però, a la meva manera de
veure, els que intentem filosofar sobre la realitat quotidiana des d’una
perspectiva positivista, ens costa d’amagar el cap sota l’ala i passar de
puntetes sobre les constants provocacions al sentit comú i a la dignitat que
hem de suportar. Per exemple: ¿fins quan la bona gent tindrà paciència per
parar l’altra galta veient com els que maneguen la vida dels ciutadans, se’ls
rifen a còpia d’escàndols polítics i disbarats administratius de tota mena,
sense cap consideració per als que estan a la quinta pregunta, repetint que la
crisi està morta i enterrada? Ara bé, d’enrarir l’ambient en tenen la culpa
tant els mitjans de comunicació, que no es limiten a desembolicar els embolics
sinó que temptats pel sencionalisme que fa pujar les vendes i les chares, se’n
fan ressò d’algunes notícies posant-hi més pa que formatge a benefici
d’inventari; com també a l’administració de justícia per contribuir tant a la
lleugera al nerviosisme general. ¿No s’haurien d’exigir responsabilitats a la
maquinària judicial que no acaba de donar-se brillo desempallegant-se de les
instruccions dels casos de malversació, de prevaricació o d’apropiació indeguda
de cabdals públics per part dels seus en teoria servidors? Són endarreriments
de mal justificar, que només fan escalfar els ànims.
I és que
fa molt mal d’ulls que mentre pelacanyes engrapats per aquesta crisi - que els
afortunats tenen el cinisme de dir que ja ha passat a la història -, no saben
d’on treure les misses per pagar la minuta d’un advocat que els hi defensi els
drets més elementals, la majoria de panxacontents que se’n foten del mort i de
qui el vetlla disposin de picaplets d’upa que els hi treuen les castanyes del
foc, marejant totes les perdius que se’ls hi posen per davant, i allargant els
procediments judicials a base de tracamanyes dilatòries que acaben en prescripcions
vergonyants o en arxius per manca de proves que s’han fet desaparèixer. Una
justícia lenta i coixa per falta de crosses adequades repèl, com ja ens em
cansat de denunciar des d’aquest modest blog; però una justícia que permet
tallar el gas, la llum, l’aigua o desnonar d’un espai per a dormir sota sostre
als poca-roba que deuen, en comparació, quatre xavos perquè no tenen ingressos,
i en canvi es pren tota la parsimònia del món per engarjolar xoriços de coll
blanc enllardats en negocis a la salut del patrimoni de tots, és al meu parer una
justícia temerària que juga amb pólvora. No em cansaré d’advertir-ho: si no
s’hi posa mà ràpidament per acabar d’una vegada amb aquest degoteig constant de
merda, per simple sentit comú – on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa -, el
sistema farà un pet com un aglà, i pel dia després de l’eventual cop de geni
dels pelacanyes que acabin perden la paciència, no crec que ningú en tingui
escrits els protocols per a no prendre més mal del compte. Ara bé, si ho
preferiu no en parlem, no ens posem pedres al fetge abans d’hora i esperem a
veure-les venir... Per si de cas, però, encomanem-nos a Job o comprem indulgències,
si encara se’n troben i ens ve de gusts deixar-nos ensarronar una mica més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada