LA SENZILLESA DE L’ART COM ANTÍDOTOT DE LA PORQUERIA QUOTIDIANA QUE ENS FAN EMPASSAR.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 9 de març 2017)

● LA SENZILLESA DE L’ART COM ANTÍDOTOT DE LA PORQUERIA QUOTIDIANA QUE ENS FAN EMPASSAR.- ¿Per què no fem una pausa aquest cap de setmana i, enlloc de fer-nos mala sang amb les misèries de la política prostituïda per quatre bandits, i els calfreds de la crisi que no s’ha acabat per a tothom, visitem un museu o una sala d’exposicions, i ens desintoxiquem de la pudor de clavegueres fent una cura d’art? La pintura per exemple, i qualsevol expressió artística en general, és per naturalesa contestatària ja que no pretén reconstruir la realitat objectiva, sinó presentar la realitat sota vàries interpretacions subjectives. En aquest sentit, l’artista autèntic no és aquell que sap utilitzar hàbilment tècniques, sinó aquell que es val de la tècnica per expressar una visió personal i qui sap si irrepetible, de la vida. En aquest sentit, un pintor o un músic són a l’antípoda del polític teòric i manipulador, que pretén generalitzar i imposar la seva particular manera de pensar o de veure quelcom, al conjunt de la comunitat. En canvi, gràcies a la llibertat com treballen, el pintor, el music o l’artista en general, poden servir de models perfectes al polític, demostrant-li que cap versió de la realitat té caràcter absolut o intangible, incitant-lo a reconsiderar constantment les seves teories curtes de perspectiva o les seves síntesis doctrinals interessades... Recreant-vos en la les obres d’art podreu percebre que l’artista s’ha instal•lat, al revés del polític, en una mena d’agnosticisme crític que ajuda a pair els dogmes amb una dosi d'un principi més vell que l'anar a peu: totes les coses són del color del vidre amb que es miren.

Afegiria que, a la meva manera de veure, l’artista sol tenir les idees fonamentalment més clares que no pas el polític. L’artista, perquè creu conèixer bé els elements dels quals es serveix per a crear. El polític, en canvi, es troba sovint entre les mans un material (les persones), del qual en desconeix les propietats, els recursos i, sobretot, els efectes secundaris. I al qual, i això ja fa més pena: no sap com treure’n el millor que amaga. Una taca de pintura que figura, per exemple, un personatge llunyà no cal escrutar-la per a discernir-ne els braços, les cames o les peces de roba: l’espectador s’acontenta amb la impressió de conjunt, deixant que el cervell basteixi aquella taca d’acord amb la seva fantasia o la seva lògica. En contemplar una pintura només interessa a l’espectador el moviment, la silueta, la impressió, potser, fins i tot la lleugeresa del traçat, i si es tracta d’un paisatge, la sintonia perfecte entre tots els colors. És a dir, la llibertat de l’artista passa de restriccions i de normes rígides, perquè el propòsit de la seva obra - coincidint en aquest aspecte concret amb el polític -, es suggestionar. Tanmateix, com en el cas de la política ben exercida i representada, una pintura abans que un cavall, un nu o un paisatge suggerent, és essencialment una superfície plana de tela, coberta de colors diversos amb un cert ordre cromàtic. Quelcom gens complicat, com ho pot ser la política sempre que sigui exercida amb honestedat.