LES DONES DE MANDARINA HAN DIT QUE NANAI.- (conte-faula).

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 15 de març 2017)

● LES DONES DE MANDARINA HAN DIT QUE NANAI.- (conte-faula).- L’equip de govern de l’Ajuntament de Mandarina va trigar tres setmanes a valorar una singular proposta de l’oposició: que es refés de dalt a baix el nomenclàtor dels carrers i places del municipi, incorporant als noms dels personatges el segon cognom. En l’escrit d’acompanyament de la sol·licitud es feia constar el motiu: homenatjar la memòria de les mares dels personatges que tenien un carrer o una plaça dedicada a la seva memòria. D’entrada, en rebre l’escrit l’alcalde s’hi va fer un tip de riure, i poc després li va sortir del fons de la panxa un collons! contundent. Sort que estava sol al despatx i no va tenir d’excusar-se per l’arravato. Quan va fer cridar a consulta en Sendo i la Silvia, els regidors amb qui tenia mes confiança, va procurar mantenir un posat de circumstàncies mentre els hi allargava la proposta, amb un simple: “què us en sembla?” En Sendo, que s’ocupava d’Hisenda, va llegir-se el paper un parell de vegades abans de contestar el batlle amb una altra pregunta: ”què no tenen feina aquests esgarrapacristos?” La Silvia, en canvi, un cop li va donar una ullada a l'escrit va ser més múrria i política: “Potser val la pena de mirar-nos-ho detingudament, sense prejudicis”. Total, que acabaren valorant els pros i contres d’acceptar el que suggeria l’oposició i li varen començar a trobar la gràcia, malgrat no es posaren d’acord sobre si la proposta corresponia enquibir-la al calaix de sastre de la recuperació de la Memòria Històrica de Mandarina o al sac de les reivindicacions feministes que solien presentar-se cada any en capella del dia de la dona. En tot cas, va resumir i concloure l’alcalde, un cop recuperat del sanglot de la primera impressió; "encara que segons com es miri sigui una parida, no sé pas com posar-nos-hi d’esquena sense prendre mal". Per tant varen decidir afillar-se la proposta com a pròpia i portar-la al proper Ple per aprovar-la.

Quan l’alcalde va cridar al seu despatx la cap de l’oposició, la Berta, per a comunicar-li que a l’equip de govern li havia agradat la iniciativa, la xicota va recórrer a tota la seva capacitat de dissimular les emocions perquè no se li notés massa que l’acceptació l’havia agafat amb els pixats al ventre, ja que no se la esperava, francament. La veritat és que aquella proposta improvisada, la varen engiponar en pocs minuts, sense més pretensió que servís de farciment a la llista mensual de reclamacions, i no s’acabava de creure que s'ho agafessin de tan bon rotllo. Sigui com sigui, però, la Berta es va comprometre a ampliar la proposta amb la relació de carrers afectats, plaques que s’havien de canviar, un pressupost aproximat i, sobretot, el llistat dels noms complerts dels personatges a quina santa mare s’havia d’homenatjar. Fins aquí, doncs, tot arreglat entre l’equip de govern i l’oposició; però la Berta, que no era de la primera volada, tement que la bona disposició de l’alcalde tingues un cop amagat - apropiar-se de la idea -, va afanyar.se a escampar als periodistes amics la notícia. Tanmateix, va ser la primera en sorprendre’s que al cap de pocs dies comencés a circular per Mandarina el rum-rum que aquella iniciativa municipal no havia caigut entre la ciutadania tan bé com ella es pensava, i a quatre dies de la seva aprovació un col•lectiu de dones treballadores van sol•licitar formalment intervenir al Ple per oposar-se al canvi de les plaques dels carrers, al•legant que mentre hi haguessin tantes necessitats socials desateses no es podien destinar diners per a una rampellada com aquella. En assabentar-se’n del cop de porta de les dones, els gremis de comerciants varen afegir-s’hi a la protesta al•legant l’enrenou i la despesa que els hi suposaria els canvis en el nomenclàtor, i que a ningú li importava com es deia la mare de l’Angel Guimerà, per exemple. L’alcalde de Mandarina va penedir-se cent vegades del dia que va deixar-se ensibornar per una proposta que ja no li havia fet peça des del primer moment i, sense encomanar-se a ningú, va treure-la de l’ordre del dia del Ple. Així fou, doncs, com als carrers de Mandarina el nom de les mares dels personatges que componen el nomenclàtor seguiran a l’anonimat durant uns quants anys més. “Fins que hi hagi peles per al folklore local” – va sentenciar en Sendo amb despit, mentre la Berta es feia la despistada. (Nota: després de llegir aquest conte, qui sigui frare que prengui candela).