EM CAU LA BABA AMB L’ÀLBUM DEL MEU CASAMENT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 22 de març 2017)

● EM CAU LA BABA AMB L’ÀLBUM DEL MEU CASAMENT.- Feia anys que no li posava els ulls a sobre, potser d’ençà de les noces de plata. La meva dona, no fa tant; ella em sembla que almenys li fa una ullada cada temporada, dies abans o després de l’aniversari del casament. Però els homes, ja se sap!, hem de tenir una bona excusa per a ficar-hi el nas. ¿Com ara estar en capella de les noces d’or, potser? Doncs, mira, és un bon motiu; ho reconec enmig de l’embolic d’organitzar una celebració que, en principi, volia limitar a la família i quatre amics de confiança; però de mica en mica, no saps com, la llista definitivament provisional de convidats es va allargant i ja no s’assembla res amb la primera que vaig omplir. I del primer pensament de fer “poca cosa”, si bado poc se’n faltarà per tirar la casa per la finestra, ja que de la fase inicial de fer-me el desmenjat, com si allò no anés amb mi, he arribat a la d’afegir cada dia un “detall més” als preparatius. I és que d’idees me’n ronden pel cap a cabassos, si no fos que els jubilats anem justos d’armilla des que el govern ens purga amb glaçons la pensió. Quina merda, que tot ho acabin manegant i decidint els diners!. Però s’hi t’hi esforces una mica t’adones de quantes coses pots fer sense gratar-te massa la butxaca. Aquests dies que estic engrescat muntant l'aniversari del meu casament, perquè la dona se’n llepi els dits i pugui fer dentetes a familiars i amics, comprovo que tot plegat és qüestió d’imaginació i de tenir força de voluntat per arribar a tot arreu sense estirar més el braç que la màniga; ja que per ser feliços no cal comprar el millor de tot: quan no es pot haver l’original amb una bona còpia també es pot fer el fet ... ¿I ara què coi m’embolico? Volia parlar de l’àlbum i he acabat embrancant-me en confidències que us rellisquen.

A la meva manera de veure, no hi ha millor mètode per palesar com passa el temps, que fullejar el teu àlbum de noces; sobretot si han transcorregut cinquanta anys, encara que no t'ho sembli. D’entrada, et topes amb la gran decepció d'una escabetxada colossal i depriment en passar llista dels que surten al reportatge fotogràfic, més de la meitat amb escreix dels quals ja crien malves. I alguns dels que encara gambem, en comparar-nos amb la nostra fesomia actual ens assemblen igual com un ou amb una castanya. A vegades m’agrada vantar-me de la vellesa activa que porto, però quan em comparo amb aquell figuri de l’àlbum em cau l’ànima als peus i he de reconèixer que no sóc el que era, malgrat em sembli que tinc el mateix delit. Repassant l’àlbum del meu casament massa sovint em podria arribar a deprimir, si no fos que fa temps tinc entomat que l’activitat s’ha d’adaptar a l’edat que te’ns a les cames; malgrat que en quan a coratge i senderi els que manen siguin el cor i el cap, els quals s’han de mimar però no plànyer quan traspasses la frontera del “si no fos”, perquè si t’arronses en el nivell d’exigència estàs ben fregit. Des de fa temps que els àlbums han passat de moda gràcies a la modernitat que ha imposat els vídeos i d’altres tecnologies digitals. Tanmateix, celebrar les noces d’or serà cada dia més escadusser. Potser inclús d’aquí a uns anys s’haurà de rebaixar el llistó de la permanència al peu del canó matrimonial, deixant els records de casats en deu o dotze anys, com a màxim. De fet, algú del gremi de la psicologia temerària va profetitzar, qui sap si en un dia d’inspiració mística, que les parelles per anar bé s’havien de renovar periòdicament per evitar rovellar-se en el matrimoni. Abans, la Generalitat pagava un cap de setmana els que arribaven a la meta de les noces d’or en bon estat. Al pas que anem, d’aquí a cinquanta anys n’hi haurà tan pocs de supervivents de la prova de conviure mig segle com a matrimoni ben avingut, que els que hi arribin, en comptes d’un cap de setmana potser els hi donaran la creu de sant Jordi. Jo ja no ho veuré, és clar. Però, almenys, em consolo repassant el vell àlbum de noces.