I SI ENS ESTALVIEM EL CONSELL DE GARANTIES ESTATUTÀRIES?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 6 de març 2017)

● I SI ENS ESTALVIEM EL CONSELL DE GARANTIES ESTATUTÀRIES?.- El Consell de Garanties Estatutàries, antigament conegut com el Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya, és una institució definida en l'article 76 de l'Estatut d'Autonomia. Aquesta institució té com a propòsit vetllar per l'adequació a l'Estatut i a la Constitució espanyola de les disposicions de la Generalitat. L’integren 9 membres elegits, amb un mandat de nou anys, d'entre juristes de reconeguda competència amb més de quinze anys d'experiència professional en el món de Dret, dels quals dues terceres parts són proposats pel Parlament de Catalunya per majoria de les tres cinquenes de diputats, i una tercera part a proposta del govern. El règim de dedicació és d’exclusivitat, incompatible amb qualsevol altra activitat professional pública o privada. Segons les dades de que disposo, referides a l’exercici 2015, cada conseller merità un sou de 121.050,16 euros bruts anuals, més complements per dedicació del president (8.330 euros/any), del vicepresident i secretari (6.545 euros/any). A més a més, cobren els triennis ordinaris i generals que preveu la legislació vigent en matèria de funció pública i s’hi ha d’afegir el cost de la Mutualitat. És a dir, i en poques paraules: aquesta institució ens costa un ronyó als contribuents. Per tant el menys que podem exigir és que serveixi per alguna cosa. Ara bé, si els seus dictàmens quan no agraden als manaires de torn, aquests se’ls poden passar per l’arc del triomf, potser no sigui cap disbarat ni una heretgia botiflera preguntar, amb tot respecte, si val la pena de mantenir una institució només per fer bonic?

A la meva manera de veure, francament, és escandalós que el govern i el bloc sobiranista que l’apuntala amb pinces al poder, manifestin que malgrat el Consell dictamini per unanimitat i amb meridiana claredat que la disposició addicional trenta-unena - que la Cup va obligar a empassar-se als seus socis com a condició per a no tomba’ls-hi els pressupostos -, és inconstitucional per la senzilla raó que la Generalitat no pot convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Si resseguiu les meves reflexions dels darrers mesos – totes les trobareu al blog, com a penyora de que quan les escric ho faig havent-les rumiat sense presses -, comprovareu que d’ençà el 9-N Déu n’hi do de grau de confiança en un final feliç del procés que sentia, el qual s’ha anat refredant a mesura que “els nostres” han comès, una darrera l’altra, criaturades i temeritats que minven, enlloc d’engreixar-lo, el suport social envers el sentiment independentista. Bona part d’aquells antics indecisos que s’havien deixat arrossegar pel miratge d’unitat del procés, s’han desenganyat veient com traspuen des del blog unionista desavinences, empentes i travetes per a guanyar la hegemonia del lideratge del procés i de la futura república, mentre s’omplen la boca de crides a la unitat. La reacció que s’ha tingut envistes del dictamen del Consell de Garanties és paradigmàtic del principal error que complica el camí del procés: que la rauxa preval massa sovint sobre el seny. I ara ens trobem en un atzucac diabòlic: el Consell ha dit el que ha dit, escrit queda; el president menysté l’opinió de la institució consultiva i en fa del dictamen una interpretació per lliure, no escoltant una part dels seus que no la veuen tan clara com ell, aquesta interpretació i, finalment, les senyoretes cupaires han fet saber que si es retira la disposició addicional en qüestió, els pressupostos ja els poden llençar al riu. I mentrestant el poble que tan s’estimen, es rossega els punys esverat i angoixat, pensant com pujaran dreta la paret uns paletes i manobres que cadascú tira pel seu compte. Al menys estalviem-nos el cost del Consell - pel cas que se li’n fa -, i que apliquin els recursos estalviats, per exemple, a rebaixar les llistes d’espera de la Sanitat Pública.