A PROPOSIT DE L’AGRESSIÓ HOMÒFOBA DE BERGA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 19 de març 2017)

● A PROPOSIT DE L’AGRESSIÓ HOMÒFOBA DE BERGA.- Vés per on l’incident homòfob registrat a Berga fa una setmana, ha posat en evidència dues víctimes: els joves gais apallissats i el malalt mental que va iniciar l’agressió. I “A LA MEVA MANERA DE VEURE” em sembla que no puc només passar-hi de puntetes sobre aquests fets, sinó que he de plantejar una reflexió que vagi més enllà del convencionalisme correcte de repudiar l’agressió a dos homosexuals que es petonejaven igual com qualsevol parella heterosexual fa al carrer, si en té ganes, sense provocació ni exhibicionisme de cap mena. A les poques hores l’agressor material va ser engarjolat, no obstant tothom donava per entès que no va ser l’únic agressor. És lògic, en la majoria dels casos la violència gratuïta i fastigosa d’aquesta mena no té un únic responsable, sinó que com que els individus que maltracten o vexen a persones que consideren més dèbils, a les quals sovint no coneixen de res, són uns covards que necessiten claca que els hi rigui les gràcies i aplaudeixi els seus comportaments incívics. Un a un són inofensius, encara que et mirin de reüll quan t’hi creues pel carrer, perquè sense la quadrilla es troben despullats i, sobretot, perquè en la majoria dels casos entremig de la quadrilla s’hi troba l’autor “intel•lectual” de les agressions estúpides. Allò que la llei defineix com a col•laborador necessari en els delictes és un factor, més que necessari imprescindible, quan es tracta d’apallissar algú. I no sempre aquests comparses són perseguits ni castigats com es mereixen. I el que ens hauria de fer caure més la cara de vergonya com a societat és que gairebé sempre aquests membres de quadrilles no en surten esquitxats o bé perquè el codi d’honor fa tenir la boca closa a l’agressor enxampat, o perquè els testimonis s’estimen més no mullar-s’hi per si de cas. Quan hi ha una agressió en grup sempre hi ha qui tira la pedra o dóna el cop de puny, i qui amaga la mà.

En segon lloc, i en aquest cas concret, resulta que la pròpia família de l’agressor ha sortit en la seva defensa, no per negar els fets ni treure’ls-hi importància, sinó per fer palès que l’agressor també és una víctima d’una societat que mentre amb la mà esquerra reconeix i reivindica que un malalt mental medicament controlat és una persona tan normal com qualsevol altra, amb la dreta no pren mesures legals per garantir a la societat que no ha de tenir por del malalt mental que es prengui la medicació i porti la vida arreglada per a no esdevenir un perill. El pares i una germana de l’agressor de Berga es lamentaven que el col•lectiu de persones diagnosticades amb un trastorn de conducta greu es troben totalment desemparades i sense recursos per obligar un adult que es prengui la medicació i no es fiqui merda al cos en forma de droga o d'alcohol, no només perquè la persona malalta es faci malbé la vida sinó per les vides que pot fer malbé d'un disbarat. Que no són només les que poden ser víctimes d’una agressió física en un moment donat, sinó d’aquelles que hagin de patir les agressions psicològiques derivades de conviure o tenir per veí un malalt mental que no es cuida. Jo, per desgràcia, us puc parlar amb coneixement de causa: durant tres anys i mig a la meva comunitat hem hagut de conviure amb una parella de veïns alcohòlics, consumidors de merda i diagnosticats d’una malaltia mental descontrolada perquè passaven dels metges – una parella del país, de mitja edat, pensionista, i incívica cada vegada que s’acomboiava amb quadrilles d’incívics -, sense saber nosaltres què era descansar una nit seguida. Ni les constants intervencions de la policia, dels sanitaris o dels serveis socials varen aconseguir “obligar” a aquesta parella, que ens podia fer volar l’edifici perquè, entre d’altres imprudències, manipulaven bombones de butà comprades de segona mà anant col•locats, per la senzilla raó que si no es “volien cuidar” no hi havia res a fer fins que en passés alguna de grossa. Fins que una sobredosi va acabar amb el seu desordre existencial i amb la nostra condemna en vida sense cap culpa. La prevenció més elemental justificaria una legislació valenta i realista que desactivés bombes de rellotgeria semblants, que impunement atempten contra la convivència. A què esperen els legisladors per agafar el toro per les banyes? És cert que hi ha molta feina per fer, però si no s’hi posen d’una punyetera vegada no hi haurà manera d’avançar cap a un estat del benestar, que no sempre es basa en diners sinó en actituds i en parar de mirar cap a una altra banda. A Berga, hi va haver una agressió, és veritat; però no és menys cert que queden molts de melics per lligar i que no tot es va dir manifestant-se contra l’homofòbia.