LES EXCUSES DE MAL PAGADOR DEL PP.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 20 de març 2017)

● LES EXCUSES DE MAL PAGADOR DEL PP.- De totes les reaccions que ens podíem esperar del Partit Popular - avui encara al govern perquè li fan de crossa polítics d’estómac agraït -, davant el rum-rum de corrupció a gran escala que esquitxa a dirigents seus amb molts de galons ahir van sorprendre la ciutadania amb la més cretina de totes les fatxenderies imaginables. Al partit del senyor Rajoy se li pot dispensar que s’espolsi les puces de sobre com pugui, però permetre que personatges amb tantes taques a la camisa com el president de la comunitat de Múrcia o la incombustible Esperanza Aguirre fossin, el primer, confirmat amb el 90% dels vots de la militància en la presidència provincial del partit, i la segona, aclamada en l’acte de relleu en la presidència del PP a Madrid és senzillament impresentable. Sobretot en un partit on els seus màxims líders no es cansen de repetir, amb un to de veu ofès i un posat de set jutges, que tots els seus quadres estan més nets que una patena i que es podrien casar de blanc, com deia en Capri a tall de conya. Actes de desgreuge públic de persones de dubtosa ètica i sospitosa moralitat gestora, és d’aquells errors polítics que es paguen un moment o altre molt cars: el problema és que aquesta mena de relliscades no només les paga el partit que les tolera, sinó que en llepen tots el ciutadans, arrossegats pel desprestigi internacional que genera a l’exterior la colossal pocavergonya dels que es vanten de dirigir el rumb d’aquest país. Del discurs del senyor Rajoy sobre la corrupció que corca el seu partit no li retrec només que doni excuses de mal pagador, sinó que es tanqui en banda a parlar-ne, seguint l’estratègia numantina d’amagar el cap sota l’ala, permeten que els anomenats “barons territorials” d’aquesta confraria d’impresentables, que porten merda des de la sola de la sabata fins al capdamunt de la closca, defensessin que són un model d’honradesa i de transparència.

La imatge d’un president que des que va trepitjar la política el nas li ha crescut tres metres, declarant que tot el que publiquen els diaris és fals i una punyetera insídia d’envejosos i patriotes de pa sucat amb oli, és per emmarcar-la i penjar-la al museu de la història política espanyola, com exemple de cinisme. Per suposat que la justícia ha de fer el seu curs i treure’n l’entrellat; però, el senyor Rajoy no pot, mentrestant, prendre’ns per imbècils i fer-nos combregar amb rodes de molí. Un gallec com ell hauria de saber que tant de bruixes com de corruptes i prevaricadors al seu entorn n’hi ha a dojo, i que negar-ho es afegir a la pena de ser poc primmirat i escrupolós com a home d’estat, la malaptesa de comportar-se com un mentider tan recargolat que ens vol enredar amagant darrera cortines de fum palades de fems. És clar que la comptabilitat oficial del partit la pot presentar a tots els tribunals de comptes i guanyar inclús el primer premi; però del que s’està parlant als tribunals i s’intenta debatre a les comissions d’investigació parlamentària que boicoteja en Rajoy sistemàticament és de la caixa B, de la qual es pagaven viàtics als militants que feien bondat, se’n desviaven els recursos necessaris per a les despeses extraordinàries del partit, inclosos "fonts de rèptils" per espiar la competència. Potser sí que això ho feien tots els que remenaven cireres arreu d’Espanya, però no és excusa perquè el senyor Rajoy i la seva quadrilla mirin els “pringats” d'altres partits amb menyspreu, pretenent donar lliçons d’honradesa.