VETLLADA TRISTA AMB UN PETIT EMPRESARI...

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 1 d’abril de 2016)

● VETLLADA TRISTA AMB UN PETIT EMPRESARI... - Ahir, vaig estat sopant amb un amic empresari i mai l’havia vist tan cremat. Bé, un empresari: un autònom que amb l’ajuda de la dona i el fill petit, des de va vint i pico d’anys, puja cada dia la persiana d'una planxisteria, oferint feina intermitentment a tres o quatre obrers. Em va dir que és lector esporàdic del meu blog – espigola el que li sembla pot interessar-li, en funció del títol -, i que no sempre està d’acord del tot amb les meves reflexions: - “gastes massa vaselina; ja és veritat el que dius, però no grates prou la crosta per arribar a la llaga”. I a continuació em va explicar un acudit que ha batejat com el del ruc i els sacs de patates, perquè es veu que sempre que troba qui se l’escolta, li endinya. Diu que era un ruc que un pagès li carregava les sàrries, per anar des de l’hort fins a casa, amb quatre sacs de patates; però un dia se li va ocórrer afegir-hi amb un sac més per treure-li més rendiment a la pobra bèstia, i com que el ruc no es va queixar, l’endemà va provar si es deixava carregar un altre sac a les costelles. El ruc tampoc va protestar, però anava amb la llengua a fora quan, fent un coresforç, va arribar a destí. “Si n’ha arrossegat sis, no li vindrà d’un més” – es va dir l’amo. I ho provà amb set. El ruc, aleshores sí que se’l mirà malament, però intentà complir sutmís i capcot, fins que a mig camí va caure esllomat, treien bromera per la boca, escampats per terra tots els sacs de patates. Llavors el meu amic empresari va concloure: “això és el que ens passa en aquests país als petits empresaris, que el govern ens vol esprémer, que al final es quedarà més sol que l’una, amb els sacs de patates podrint-se a l’hort, perquè haurà rebentat tots els rucs”.

El meu amic no està cremat perquè no tingui feina, sinó perquè diu que als petits empresaris com ell, que han fet créixer aquest país hipotecant moltes vegades el seu propi patrimoni i fent més hores que un rellotge, cada dia els carreguen amb més impostos, tatxes i pamplines burocràtiques. Em diu que no hi ha dret que un dia si i l’altre també posin al petit empresari el cul com un tomàquet a base d’inspeccions per no rés, queixant-se que només s’atreveixen a revisar els comptes dels que compleixen, i en quan a les traves burocràtiques que a part de la parsimònia d’alguns funcionaris en té la culpa la dispersió d’administracions, encara a l’espera de la utòpica finestreta única. “Jo i la parenta estem disposats a treballar si convé un parell d’hores més cada dia i a cobrar la nòmina quan es pugui, però és que si anem resignant-nos a fer esforços de flaquesa farem com el burro del conte”• I abans d’acabar la lletania de queixes, quan ja ens preníem el cigaló per pair el menú econòmic del dia, mirant-me de fit a fit, com si jo tingués la resposta, em va preguntar: “Vols dir que no lleparem fort amb això del dèficit públic que arrosseguem per culpa de les mans foradades del govern, i que Europa diu que s’ha d’eixugar com sigui perquè se’ns ha acabat el crèdit?” El meu amic sé que no és un ploramiques, sinó un pencaire reconsagrat – el taller ja l’havia arriat el seu pare a base de suar la cansalada -, per això em preocupa tant no només el seu discurs pessimista, sinó sobretot la desconfiança envers el futur que destil•la cada paraula. És una excepció o són molts els petits empresaris com ell que no les tenen totes? M’agradaria que el sentiment del meu amic fos un lament solitari, però em temo que no és així, francament. I em sap molt de greu, perquè si els petits empresaris es desanimen i tenen dubtes, no sé pas qui crearà llocs de treball. Perquè ja començaria a ser hora que es reconegués que qui crea ocupació és la iniciativa privada i l’empresariat que arrisca i hi posa el coll.