LA VERTADERA HISTÒRIA D’UN MALEÏT DEUTE INDUÏT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 15 d’abril de 2016)

● LA VERTADERA HISTÒRIA D’UN MALEÏT DEUTE INDUÏT.- Pels que comptem amb els dits de la mà, el per què les finances públiques fan crac una darrera d’altra, és molt senzill i entenedor si ens deixem de pamplines i parlem planerament: qui en realitat ha tallat tota la vida el bacallà en aquest món, abans i després de convertir-se en monstre global, ha estat el capitalisme que enlluernant amb diner aparentment fàcil d’aconseguir als manaires amb deliris de grandesa, els féu creure que els “aju-dava” a fer realitat els seus somnis a canvi d’endeutar-los de mica en mica fins a les celles, per poder-hi jugar com si fossin titelles. L’activista brasiler Rodolfo Cascao, que forma part de la prelatura de Sao Félix do Araguaia del bisbe balsarenyenc Pere Casaldàliga, que volta aquests dies per casa nostra per parlar de “desigualtat i propietat”, és de l’opinió que “els Estats capitalistes occidentals, després de la fi de la segona guerra mundial, temorosos que s’encomanés el virus comunista, van bastir un estat del benestar que va trontollar amb la caiguda del mur de Berlin i que d’ençà de la crisi financera es troba en ple procés de desintegració, com indiquen les dades que demostren que els rics cada cop són més rics i els pobres més pobres”.

En efecte, quan el capitalisme els hi va tenir la corda al coll als seus confiats clients, va començar a tibar-los fort, exigint la devolució dels crèdits, conscient que els pobres capsigranys estaven més escurats que les rates. Aleshores es va treure la careta, descobrint el secret del seu gran negoci: deixar diners, a interessos cada cop més alts, procurant que la roda del manlleu no parés de girar en aquest sentit pervers i que la bola cada vegada es fes més grossa. Ja que l’objectiu d’aquests llops creditors vestits amb pell de generosos col•legues de farra, no és pas que els deutors es recuperin mai dels excessos comesos les nits de borratxera, sinó que sobretot els governs que s’havien pensat que les flors i violes del benestar durarien sempre, i que els cops de mà eren de franc, es vegin obligats a seguir manllevant i endeutar-se cada cop més, perquè els usurers puguin seguir vivint dels interessos amb que els tenen amorrats de per vida. I aquesta descripció tant és d’aplicació a les economies privades com a les administracions públiques, però precisament és en aquestes que es donen les escenes més patètiques de cinisme i de mesquinesa de peixos grossos cruspint-se els petits sense cap remordiment. I és que com predica en Cascao, “certa versió del capitalisme és incompatible amb la dignitat humana”.

A la meva manera de veure, també crec que una versió esbiaixada i barroera del capitalisme civilitzat – els misteriosos “mercats” i “dotze apòstols, amb la “gran banca” per mig, - tenen tan agafats pels dallonses els seus escarnits i escanyats deutors, que els obliguen a treure forces de flaquesa per evitar la vergonya d’una fallida, que acaba sent inevitable en el moment que desobeeixen i reneguen de l’esclavatge a que estan sotmesos, pel pecat tan humà de voler viure per sobre de les seves possibilitats, pensant que era veritat la faula dels gossos lligats amb llonganisses. Com diria la vella del conte que ens explicaven de petits, la que passava comptes a la vora del foc fent servir només els dits de la mà, si no es canvia ràpidament de forma de repartiment de la riquesa per evitar les desigualtats, ni després de tota una vida pencant com negres n’hi haurà prou per treure’ns el dogal del coll, ja que per molt que ens hi esforcem, si tenim la bossa eixuta i per arribar a fi de més ens han de fiar, sempre algú ens farà ballar com vulgui. Per tant, cada dia que per culpa de la por passem de plantar cara i seguim jugant aquest joc estúpid i suïcida d’engreixar un deute impossible de tornar, estarem més i més penjats i, al final, potser els malvats creditors ja no en tindran prou cobrant-se interessos abusius i gosaran hipotecar-nos l’ànima com a penyora. La qüestió és, quin serà el valent que s’atrevirà a treure-li el cascavell al gat? La vella del conte també deia: "la por està en un racó i cadascú agafa la que vol".