EL CARDENAL BERTONE I D’ALTRES HIPÒCRITES QUE PREDIQUEN EL QUE NO CREUEN

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 4 d’abril de 2016)

● EL CARDENAL BERTONE I D’ALTRES HIPÒCRITES QUE PREDIQUEN EL QUE NO CREUEN .- El Vaticà ha obert un expedient informatiu, semblant al del PP amb la senadora díscola Rita Barberà, per depurar la seva responsabilitat en un afer d’aquells que fan tanta pudor que escandalitzen a la parròquia: se li demanen explicacions d’on han anat a parar 422.000 euros, distrets de les donacions a un hospital pediàtric administrat per la santa seu. Es veu que corren rumors que acusen a sa eminència d’haver-los utilitzat en benefici propi per pagar les luxoses obres de reforma d'un àtic del palau San Carlo, on es va mudar quan va ser substituït com a secretari d’Estat. Per molt que s’agafi l’acusació amb pinces per allò de la presumpció d’innocència, quan una societat tan hermètica com la vaticana filtra una notícia d’aquesta naturalesa, vol dir que no es tracta d’una simple brama. Francament, a mi no m’estranya perquè encara recordo les sucoses xafarderies que sobre la cúria romana feia barrila el corresponsal de TV3 al Vaticà – el periodista osonenc Vicenç Lozano. La darrera vegada que li vaig sentir insinuar, a bastament, algunes misèries que s’oculten dintre els murs de la ciutat del món amb més sotanes i hàbits per metre quadrat, fou en un Casal de la gent gran, i us asseguro que alguns “secrets del Vaticà” eren tan escabrosos que la conclusió que en varen treure els avis de la xerrada fou: “no n’hi ha un pam de net”.

A la meva manera de veure, és molt fotut descobrir com persones que tenies per referents socials i morals, que haurien de donar exemple d’honestedat i de solidaritat sobretot quan hi ha tanta gent que les passa magres, tiben d’allà on poden per viure sense reprimir-se gens, ni econòmica ni moralment parlant. L’any passat, per exemple, quan els bancs d’aliments d’aquest país no donaven l’abast per garantir un parell de plats calents al dia a gent maltractada per la crisi, el 80% dels executius de les empreses del club Ibex – les que tallen el bacallà -, es varen apujar els seus ingressos descaradament, en alguns casos fins al 300%, sense cap vergonya. I aquells arruïnats senyors Urdangarin, que tenen el patrimoni embargat i li ploren al jutge que passen angunies, se’n van de vacances a Saigon; i quan algú estira el fil ho neguen dient que només hi va viatjar el fill gran per participar en no sé quina activitat escolar, però dies després del desmentit resulta que una periodista especialitzada en la família reial – la Mari Àngels Alcázar – fica la pota, coonscient o inconscientment, comentant a la seva columna de “La Vanguardia” que va ser tota la família en pes, i vés a saber si amb guardaespatlles inclosos, la que va fer costat al seu fillet al Vietnam, que no queda a la cantonada precisament. I en un país com Angola, on els dos terços de la població viu amb menys de dos dòlars al dia i molts han de migrar – en tenim una mostra fent de manters a Barcelona -, resulta que la filla del president, Monika dos Santos, es considerada la dona més rica de l’Àfrica, amb una fortuna estimada pels que es dediquen a fer aquests càlculs morbosos de 3.100 milions de dòlars. I sense anar més lluny, el fill del president Pujol – l’angelet i verge Oriolet, que amenaçava amb portar al jutjat a qui li digués lladre – resulta que està regatejant amb el fiscal que a canvi d’admetre que és un pòtol, a la presó només hi hagi d’entrar i sortir. En què quedem, a aquell model d’honradesa ja no li ve d’aquí confessar-se xoriço? I per si no en teníem prou de desenganys, ahir es varen filtrar els “papers de Panamà”, on l’establishment mundial queda retratat com un malparit evasor d’impostos. Si els periodistes dipositaris de les tones de documentació no es deixen subornar, els propers dies assistirem atònits a una mostra tan universal de la hipocresia capitalista, que no sé si la podrem pair els pelacanyes que encara creiem que robar és un crim. I especular per a no pagar els impostos que toquen perquè sigui possible l’estat del benestar, és el pitjor dels robatoris. Almenys, per si us serveix de consol en un dia tan trist, de moment diuen que l’alcaldessa de Madrid – l’ex-jutgessa Manuela Carmena – dina cada dia al seu despatx oficial el que es porta de casa, a la carmanyola. Que duri l’exemple, perquè la convé que passi una mica d’aire fresc, que ens refresqui l’ambient corromput.