MENTRE TOT S’ARREGLI VOTANT, ALABAT SIA DEU!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 17 d’abril de 2016)

● MENTRE TOT S’ARREGLI VOTANT, ALABAT SIA DEU!.- La democràcia es basa en respectar un principi bàsic de convivència, tan senzill com un home, un vot. Però no és tan senzill de portar-ho a la pràctica com d’escriure-ho. Generacions de demòcrates de totes les èpoques han posat en quarantena si tots els vots tenien el mateix valor, i ja des de bon començament els mateixos promotors del sistema, Pericles i companyia, van relegar tres quartes parts de la població d’Atenes a ciutadans de segona categoria: dones, esclaus i metecs (immigrants). Tanmateix, en una tan democràcia consolidada i sovint posada d'exemple, com la de la Gran Bretanya, resulta que conservadors i laboristes ho tenen molt més fàcil a l’hora d’obtenir un escó de diputat, que no pas els liberals, que n'han de sumar molts més per xucar el melindro. És, certament, una injustícia, un escarni i, potser fins i tot, un frau a la democràcia; però els anglesos sempre ho han volgut així i s’hi troben còmodes. En aquest sentit, convé recordar que la cambra dels Comuns no té una disposició en forma d’hemicicle, com la majoria dels Parlaments del món, sinó la d’una doble bancada, amb dos grups principals encarats l’un davant de l’altre, en una clara escenificació de règim polític bipartidista, com a conseqüència del sistema majoritari d’elecció que condemna els diputats de les terceres forces a un paper forçosament residual. De fet, tots els sistemes electorals són inexplicablement injustos o gasius amb els minoritaris, i per això us dic que no n’hi ha cap, ni un, enlloc del món, que respecti al peu de la lletra el principi sagrat d’un home un vot, a l’hora de la veritat. I menys encara quan, com passa a Catalunya, es pretén quadrar la circumferència de proporcionar el vot territorial, amb la bona intenció de que les comarques menys habitades estiguin ben representades, però amb el resultat qüestionable que el vot d’un ciutadà resident a la Garrotxa o al Montsià, val molt més que no pas un de l'àrea metropolitana. I en l’àmbit estatal, per posar un altre exemple ben concret, al Congrés dels Diputats, els bascos del PNB tenen el triple d’escons que els comunistes d’IU amb menys de la tercera part dels vots que aquest han obtingut.

No obstant aquestes imperfeccions, és molt millor posar a votació dels ciutadans qui ha de governar i com ha de governar, que no pas tancar les urnes a pany i forrellat. Avui mateix, a casa nostra a Manresa els delegats de l’ANC decidiran en assemblea que s’ha de fer per la Diada i com s’ha d’organitzar la plataforma cívica més important dels darrers temps. I els arrenglerats amb PODEM fa quatre o cinc dies que decideixen “on line” si s’ha de pactar o no amb els socialistes, havent-hi Ciutadans remenant la cua per entremig. I, si anem més lluny, al Brasil els congressistes votaran dintre de poc si boten la presidenta per corrupte, i els suïssos gairebé cada cap de setmana decideixen alguna cosa. La gràcia de tot plegat és que després de desfogar-se cada part en defensa de les seves tesis, una vegada fet et recompte de vots – encara que la majoria sigui esquifida – els que hagin perdut acceptin esportivament la derrota, faceta del joc democràtic que no s’ha acabat d'assimilar prou bé i molts dels conflictes actual son conseqüència d'acceptar el veredicte de les urnes comés quan ens donen la raó. D’altra banda, en aquests dies que la dura realitat de la immigració s’està convertint en un problema, i que la societat per culpa de la crisi ha accentuat les desigualtat entre pobres i rics, algú que no és cap palangana ja s’ha començat a despenjar amb sortides d’emblanquinador com, per exemple, que el vot d’un pelacanyes o d’un analfabet no hauria de tenir el mateix pes que el d’un que hagi nascut amb la flor a cul. A vegades d’aquests brots de xenofòbia no s’han fa massa cas perquè es diu que són quatre desgraciats els que en parlen, però si no es tallen sense contemplacions, demà ens en podem penedir.