TANT DE BO LES ROSES NO ES MARCISSIN...

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 23 d’abril de 2016)

● TANT DE BO LES ROSES NO ES MARCISSIN... Per sant Jordi, si no tingués compromisos socials i familiars per atendre, m’agradaria passar-me tot el dia mandrejant, mirant passejar tanta gent amb cara de pasqües, sense presses, amb un o més llibres per estrenar sota el braç i una o vàries roses a les mans. Penso que seria feliç només contemplant passar la vida dels altres sense veure-m’hi embolicat de primera mà, indiferent a les emocions, assegut a la terrassa d’un cafè estratègicament cèntric i encantador com per exemple el Zuric, si no fos per les seves incòmodes cadires que segur em desfarien l’encanteri més aviat del compte, o potser millor des d’un d’aquells bancs de fusta, amb respatller ferm, dels pocs que ja queden dels d’abans de la mania municipal d’instal•lar als espais públics mobiliari urbà de rabiós disseny; el cas és que fos on fos tingués bona vista i em permetés gaudir dels mil i un instants i detalls distesos, amables, eufòrics, naturals o senzillament bells sense més adjectius, que en un dia com el d’avui es repeteixen a cada cantonada, sobretot si el temps acompanya. Algú a la meva vora li deia a la seva parella: “d’on ha sortit tanta gent?” I aquesta exclamació m’ha portat a la memòria un acudit, entre macabre i sarcàstic, tot sigui dit, d’una iaia que s’estava en una residència i només sortia en dies assenyalats com aquest: “és que per sant Jordi obren totes les gàbies!”

De fet, el dia de sant Jordi sembla que convidi a somriure d'orella a orella, a estar content perquè sí, a desempallegar-se dels tons grisos de l’hivern i atrevir-se a lluir damunt del cos alguna coloraines primaverals. Però no és només un dia de transició entre dues estacions climatològiques, serveix tanmateix de pretext perquè amb una rosa o un llibre s’encetin de bell nou, es renovin o es rejuntin relacions sentimentals o de simple amistat escantonades per mil raons. “Regalar una rosa” és un gest tan senzill i a l’abast de tothom, que ni el destinatari pot sentir-se molest o ofès ni al que el fa li costa gens, llevat d’empassar-se la vergonya de declarar estimació per l'altre. Si pogués estar-me assegut contemplant sense ser vist tota aquesta infinitat de moments entranyables que avui s'han multiplicat, de ben segur faria córrer la imaginació per bastir històries de tota mena, també de tristes perquè les roses per molt boniques que siguin, sempre porten espines i quan “el gest” només respon a pura rutina té bastants números d’acabar en una història trista. Però tant se val! El que importa avui és el gest i la bona intenció amb que se suposa que es fa. Per aquesta raó m’agradaria que les roses no es marcissin i fessin flaire tot l’any. Ja sé que això és impossible materialment, malgrat que les roses es posin en aigua i s’hi remullin aspirines per reviscolar-les; només si les roses s'han donat amb el cor i s'han rebut amb el cor, aguantaran fins el sant Jordi vinent, que tocarà renovar-les amb tanta o més il•lusió que enguany. I dispenseu-me que després de tot el que he vist, estigui una mica tou. Un cop a l'any no fa mal endreçar les manxiules i parlar amb roses.