PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 23 d’abril de 2016)
● TANT DE BO LES ROSES NO ES
MARCISSIN... Per sant Jordi, si no tingués compromisos socials i familiars per
atendre, m’agradaria passar-me tot el dia mandrejant, mirant passejar tanta
gent amb cara de pasqües, sense presses, amb un o més llibres per estrenar sota
el braç i una o vàries roses a les mans. Penso que seria feliç només
contemplant passar la vida dels altres sense veure-m’hi embolicat de primera
mà, indiferent a les emocions, assegut a la terrassa d’un cafè estratègicament
cèntric i encantador com per exemple el Zuric, si no fos per les seves
incòmodes cadires que segur em desfarien l’encanteri més aviat del compte, o
potser millor des d’un d’aquells bancs de fusta, amb respatller ferm, dels pocs
que ja queden dels d’abans de la mania municipal d’instal•lar als espais
públics mobiliari urbà de rabiós disseny; el cas és que fos on fos tingués bona
vista i em permetés gaudir dels mil i un instants i detalls distesos, amables,
eufòrics, naturals o senzillament bells sense més adjectius, que en un dia com
el d’avui es repeteixen a cada cantonada, sobretot si el temps acompanya. Algú
a la meva vora li deia a la seva parella: “d’on ha sortit tanta gent?” I
aquesta exclamació m’ha portat a la memòria un acudit, entre macabre i
sarcàstic, tot sigui dit, d’una iaia que s’estava en una residència i només
sortia en dies assenyalats com aquest: “és que per sant Jordi obren totes les
gàbies!”
De fet, el dia de sant Jordi sembla que
convidi a somriure d'orella a orella, a estar content perquè sí, a
desempallegar-se dels tons grisos de l’hivern i atrevir-se a lluir damunt del
cos alguna coloraines primaverals. Però no és només un dia de transició entre
dues estacions climatològiques, serveix tanmateix de pretext perquè amb una
rosa o un llibre s’encetin de bell nou, es renovin o es rejuntin relacions
sentimentals o de simple amistat escantonades per mil raons. “Regalar una rosa”
és un gest tan senzill i a l’abast de tothom, que ni el destinatari pot
sentir-se molest o ofès ni al que el fa li costa gens, llevat d’empassar-se la
vergonya de declarar estimació per l'altre. Si pogués estar-me assegut
contemplant sense ser vist tota aquesta infinitat de moments entranyables que
avui s'han multiplicat, de ben segur faria córrer la imaginació per bastir
històries de tota mena, també de tristes perquè les roses per molt boniques que
siguin, sempre porten espines i quan “el gest” només respon a pura rutina té
bastants números d’acabar en una història trista. Però tant se val! El que
importa avui és el gest i la bona intenció amb que se suposa que es fa. Per
aquesta raó m’agradaria que les roses no es marcissin i fessin flaire tot
l’any. Ja sé que això és impossible materialment, malgrat que les roses es
posin en aigua i s’hi remullin aspirines per reviscolar-les; només si les roses
s'han donat amb el cor i s'han rebut amb el cor, aguantaran fins el sant Jordi
vinent, que tocarà renovar-les amb tanta o més il•lusió que enguany. I
dispenseu-me que després de tot el que he vist, estigui una mica tou. Un cop a
l'any no fa mal endreçar les manxiules i parlar amb roses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada