MENORS ESQUERPS A L’ESCOLA I A CASA. MESTRES I PARES, VÍCTIMES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 11 d’abril de 2016)

● MENORS ESQUERPS A L’ESCOLA I A CASA. MESTRES I PARES, VÍCTIMES.- Quasi el 70% d’una mostra feta a vuit-cents i escaig de mestres, que han contestat una enquesta realitzada pel sindicat USTEC, ha reconegut haver patit algun tipus d’agressió física o verbal durant l’exercici de la seva vida professional en escoles públiques de Catalunya, segons va informar aquest sindicat la setmana passada. Els analistes dels resultats destaquen la segregació escolar per raons socioeconòmiques, com una de les principals causes tant de la violència de baixa intensitat (faltes de consideració i de respecte) - que és la més habitual i pràcticament quotidiana a l'escola -, com de la que ja es pot considerar d’alta intensitat (agressió física o intimidació), més esporàdica però més escandalosa quan transcendeix de l'àmbit acadèmic. En contra del que podria semblar, la violència d’alta intensitat es dóna més a primària que a secundària, i tothom coincideix en assenyalar que la tebiesa de les famílies per ocupar-se i educar els fills com caldria, és un dels factors desencadenants de les tensions. Tanmateix, en l’escenari exclusivament domèstic les relacions dels adolescents i els seus pares no és molt diferent de com aquells es comporten amb els docents. Segons dades facilitades pel Departament de Justícia Juvenil de la Generalitat, les agressions d’adolescents als seus pares ha experimentat un cridaner augment des de la dècada dels noranta, assenyalant els experts que això es degut a que el model familiar ha evolucionat, sobretot a partir de la massiva incorporació forçosa de la dona al món laboral i del persistent absentisme de l'home a la llar, que ha fet que els adolescents hagin passat d’un model autoritari, tant a casa com a l’escola, a un altre de més dispers, tebi i permissiu. Tanmateix, s'ha de tenir en compte que el consumisme ha viciat moltes llars, que ha minvat la protecció social i que en un context ple d’incerteses econòmiques i socials, cada dia més adults es veuen incapaços de conviure amb els seus fills adolescents.

Aquesta realitat no és exclusiva de la nostra societat, sinó que com tots els problemes socials d’avui dia, la incidència és global. Sense anar més lluny, dimecres passat el claustre d’un institut de Tolosa de Llenguadoc, el Gallièni, estava en vaga com a protesta per l’agressió dels alumnes a tres mestres, i per demanar més mitjans per gestionar les “deixalles humanes” – literalment, segons el comunicat del professorat – d’una societat desarticulada i cada vegada més abandonada per l’Estat. Una situació similar varen denunciar a l’escola Hubertine-Auclert, de la mateixa ciutat, lamentant-se que els mestres eren insultats i agredits, que les baixes laborals es succeïen sense solució de continuïtat, i que el mes de gener un mestre de 27 anys es va suïcidar. I cap d’aquests centres educatius està ubicat en un dels tradicionals suburbis conflictius francesos. La USTEC explica, en relació a la segregació socioeconòmica de que parlàvem, que aquest fenomen es nota també en escoles concertades, fins i tot en barris pobres com Roquetes, al districte de Nou Barris, de Barcelona.

A la meva manera de veure, doncs, s’ha degradat tant l’educació en els valors tradicionals que els adolescents han acabat prioritzant el “tenir” al “ser” i, per aquesta raó, el jo (el jo sempre per davant i per sobre de tothom), i el ja (jo ho vull ja!), formen part del vocabulari més generalitzat entre els adolescents i alguns que encara son massa petits per considerar-se’n. Qui sap si fixant-se en l’exemple que reben dels adults amb qui tenen més contacte, han arribat a la conclusió que “tenir” és el valor més important per transitar amb les espatlles ben cobertes per la vida. Aleshores no és cap disbarat que creguin que si no es té no es pot ser feliç, ja que ningú dels seus referents més propers li fa veure el valor del “ser”, i que allò que importa és l’esforç que, per exemple, costa fer els deures, i que com a recompensa té més valor la mirada d’orgull dels pares quan es porten bones notes que no pas un premi material. I que, en definitiva, no hi ha millor satisfacció per a una persona que la que se sent quan s'és amable, agraït, solidari i respectuós amb els altres.