Entre reflexió i reflexió, SOLS DE PALLA
TRENADA
(En Martí Pol va escriure un poema que
ens parla d'un sol de palla trenada, collit al fons d’un pou, al punt de mitja
tarda. Al més pregon del pou hi nien set aranyes, que teixeixen, pacients, sols
de palla trenada. Si bufa un xic de vent, els sols pugen enlaire. Quan surten
pel brocal, la tarda és molt clara...)
2)- TOYA GRAHAM
La Toya Graham es va fer famosa arreu
del món per haver educat el seu fill adolescent perquè no es fiques en merders,
i ell no li’n feia cas. Per tant, quan el va veure un dia en la televisió, en
unes imatges en directe d’unes protestes a Baltimore, no s’ho va pensar dues
vegades. El va reconèixer malgrat portava un passamuntanyes – això només ho pot
fer una mare – , i va córrer cap al lloc dels incidents, obrint-se pas a cops
colze i empentes entre els rebels, va agafar pel coll al seu fill i se’l va endur
cap a casa, mentre l’escridassava dient: “jo no té criat perquè vagis
apedregant botigues ni policies!”. No, això no és el que ella li havia
ensenyat, i per aquesta raó va reaccionar com va fer-ho: arrossegant a
mastegots el seu fill a casa, perquè estava convençuda que arriba un moment a
la vida dels adolescents, que només amb sermons i bones paraules no n’hi havia
prou perquè un fill faci cas a la mare. El gest de la Toya va ser molt elogiat
durant uns dies, però no consta que hagi tingut seguidors entre els pares, ni
se sap si el seu fill ha acabat fent cas als consells de la mare o als dels líders
de la pandilla.
3)- MOHAMED BUAZIZI
Era un ciutadà tunisià de 26 anys, que
mantenia la seva mare i els germans petits venent verdures al mercat de Sidi
Buzid. Sense llicència perquè no guanyava prou ni per pagar-la ni per corrompre
el policia que les expedia. Els deu dinars (cinc euros) que es treia, com a
màxim, de jornal no li arribaven per res. Però els policies no el deixaven
viure, amenaçant-lo de confiscar-li les verdures si no liquidava les multes per
no tenir una llicència que no podia pagar-se. El 17 de desembre del 2010, els
policies van complir l’amenaça i se li van quedar les verdures. El pobre noi va
anar a l’Ajuntament a protestar i la funcionaria que el va escoltar - era una
dona, no és cap error -, el va bufetejar. El noi és va encegar davant la
humiliació i la injustícia i es va calar foc, després de ruixar-se amb gasolina.
Aquesta immolació va coincidir amb l’inici de la revolució popular contra la
dictadura de Ben Alí, la primera de les “primaveres àrabs” i l’única que ha
reeixit, malgrat avui gairebé ningú al país sembla content. Potser l’únic, en
Mohamed Buazizi, que té dedicada una plaça al seu nom, a Sidi Buzid.
Aquests són els sols de palla trenada
que avui, 16 de gener de 2016, el vent juganer ha escampat del pou de les
petites històries que no s’haurien d’oblidar mai.
http://tabrilde.blogspot.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada