ELS NOUS RICS SE'N RECORDEN DE QUAN EREN POBRES?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 5 gener 2016)

ELS NOUS RICS SE'N RECORDEN DE QUAN EREN POBRES?

Els apologistes del capitalisme el venien com un sistema per administrar la riquesa mundial, de manera que nedant en l’abundància quanta més gent millor, s’evités que cap persona quedés despenjada de la prosperitat. Aquesta perversa i a la vegada amable definició del capitalisme va enlluernar, fins i tot, a comunistes d’aparador com en Picasso, el qual almenys no va avergonyir-se de confessar: “m’agrada viure com un pobre, però amb les butxaques plenes de diner”. Perquè el diner - en definitiva, tenir-ne o no tenir-ne és la qüestió -, s’ha convertit en repte i obsessió de bona part de la societat occidental. Quan els governs prometen pensions dignes, l'estat del benestar universal, universitats a l’abast de tothom, còmodes residències per a gent gran, programes de rehabilitació, abolir les llistes d’espera en la sanitat, energies netes, respecte al medi ambient, etcètera; en el fons estan parlant de diner, ja que sense recursos tot plegat es converteix en un foc d’encenalls, en fer volar coloms. Estem encadenats, doncs, ens agradi o no admetre-ho, a la pota d’un model econòmic tan tirànic i dèspota que totes les crisis i daltabaixos del món giren entorn de la cobdícia dels que, malgrat el diner els hi surti per les orelles, no en tenen mai prou. ¿Quantes guerres no s’han declarat al veí per apoderar-se d’un tros del seu territori perquè és més fèrtil, més ric en minerals, en gas, en petroli o, simplement, en aigua? Ningú s’embolica en una disputa amb el veí per a no treure’n profit de la seva flaquesa puntual, fent-li la llesca. Les tensions dels anomenats mercats financers, el desgavell demogràfic, el flagell endèmic de la fam en el tercer món i la trafica constant de nens i de dones per convertir-les en mà d’obra barata, tenen el seu origen en l’ambició d’uns quants per acaparar diner i més diner, del qual per cert, renegant del capitalisme civilitzat, no en reparteixen ni la xavalla.

Però degut a que el model capitalista no fa circular el diner tan generosament com predicaven, al principi, els inventors del sistema, si el consum no revifa la industria no fabrica i el comerç no ven. I com que sense diner no es pot ni sortir de casa, com reconeixia en Picasso, massa gent no dubta en matar, estafar, prostituir-se, delatar, mentir, prevaricar, enganxar menors a la droga per assegurar-se la clientela del demà... Del preu que s’ha de pagar per ser el més ric del barri se’n diu llibertat. I els orgasmes capitalistes s’anomenen plusvàlues, sovint tristes tapadores d’explotació i de saqueig. D’altra banda, el benestar que s’associa a la possessió de diner és hàbilment emprat pels gurus de la publicitat, per atiar el desig de comprar dosis de luxe i de riquesa convertida en sinònim de felicitat; remarcant que la fascinació del diner és la clau que als corruptors i corruptes del món els hi obre les portes del poder. Com el Big Brother d’Orwell, el diner tutela, governa i condiciona les nostres vides, fins al punt de s’assegura que quasi tothom té un preu. Veient el panorama, el més lògic seria emancipar-nos-en d’aquesta esclavitud; però això mai passarà mentre només s’hi apuntin a la protesta els pelacanyes. El món és dels adinerats, i els països rics abusen dels països pobres tractant-los a baqueta, per molt socis polítics o comercials que siguin, igual com passa entre les persones. Per aquesta raó, a la meva manera de veure, aquest desequilibri social no s’arregla a base d’organitzar campanyes de caritat, sinó fent justícia. La qüestió és, però, que si tothom malda per ser ric, mal que ho negui, si ho aconsegueix es comportarà com un nou ric o se’n recordarà de quan era pobre, per fer justícia als pelacanyes ?