QUI DIES PASSA, ANYS EMPENY

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 21 gener 2016)

QUI DIES PASSA, ANYS EMPENY

És un mal símptoma que siguin majoria els que pensen, a casa nostra i gairebé m’atreviria a dir que en una bona part de l'Europa acollonida, que potser el que toca ara per ara és estar-se quiets a la gàbia, a veure-les venir, apuntant-se a la teoria que qui dia passa anys empeny. Normalment, quan aquest tarannà envaeix o s’infiltra en punts sensibles i neuràlgics de la societat, és senyal d’un pressentiment de pànic davant una certa sensació d’impotència enfront d’amenaces imprevistes, sense precedents, ni solucions en el manual d’instruccions per emergències, com fins ara. Aquesta nova sensació de fragilitat està estovant des dels infal•libles oracles de Davos, fins als orgullosos membres de l’establishment polític i financer dels països que ens havien malacostumat a treure’ns les castanyes del foc, prenent iniciatives a vegades massa arriscades o massa imaginatives, però efectives en definitiva. En canvi, des de fa uns mesos, sembla com si s’hagués estroncat la capacitat de resposta d’aquests mateixos bruixots d’elit, per desfer els fronts pessimistes o catastròfics que apareixen en el mapa de pronòstics: els mercats en caiguda lliure fent la guitza; la climatologia fora de control i en pla burleta; els conflictes geopolítics i els interessos de quatre dotzenes d’impresentables i misterioses Corporacions, alimentant la guerra, l’odi i la revenja patriòtica; l’apocalipsi que es mastega entre les massa desesperada de fugitius de la guerra i de la fam, aparcada en dipòsits provisionals arreu d’una Europa espantada, en descobrir que una cosa és defensar la solidaritat en pla teòric i una altra demostrar-la quan els demandants de solidaritat esgarrapen la porta de casa. Als polítics se’ls hi reclamen solucions i respostes, però la pena és que la classe política d’avui dia està educada per mantenir status quo, fins i tot per reaccionar en cas d’alguna emergència puntual, però no serveixen per dissenyar models socioeconòmics diferents dels que s’ha fet palès que han quedat obsolets. La classe política d’avui dia se’n pot sortir posant quatre pedaços, però ha perdut l’ofici de tallar i cosir un vestit nou de trinca. I a més a més, ja no té ni patrons per tallar-lo. Per aquesta raó, potser, se sent més còmoda deixant passar els dies, esperant que les solucions arribin soles. Alguns d’aquesta confraria dirigent, com en Rajoy o la seva cosina germana política, la senyora Merkel, s’adonen massa tard que actuant d’aquesta manera els problemes no es resoldran mai, sinó que acabaran podrint-se, que és el que comença a passar amb l'atur, l'Estat del benestar.