CORRUPCIÓ I CONSCIÈNCIA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 13 gener 2016)

CORRUPCIÓ I CONSCIÈNCIA

Avui que Espanya acapara les portades dels diaris i els noticiaris de les televisions de mig món, pels inaudits esforços conjunts dels advocats de l’Estat i la fiscalia, per impedir que la germana del rei quedi esquitxada per un cas de corrupció, aquesta pàmfila enlloc de donar exemple de penediment espontani per raons de consciència, “deixa fer” amb posat d’estar per sobre del bé i del mal, com un estaquirot sense ànima. Potser resulti pedagògic, llavors, recordar que a l’únic polític espanyol que en els darrers anys de l’escalada de la corrupció li hem sentit apel•lar a la consciència, per justificar la seva dimissió, ha sigut un eurodiputat comunista: Willy Meyer, en efecte, estava avergonyit per haver-se descobert que tenia part dels seus estalvis en una Sicav que, a part de rendibilitat, li prometia tenir bul.la en matèria fiscal, en contra de la honestedat que predicava el seu partit. La majoria dels altres parlamentaris no tenien una consciència tan llepafils, i es defensaren amb excuses de mal pagador, tan peregrines com que no havien fet res d’il•legal perquè la petita entremaliadura fiscal la feia tothom, i fins i tot el propi Parlament comunitari ho tolerava tapant-se el nas. Però el tossut d’en Willy va considerar que dimitir era “una qüestió de consciència”, ja que estalviar-se impostos a través d’una Sicav, per molt comú que fos entre l’establishment, la seva consciència li deia que per a un polític no era legítim, ni ètic, ni moral. Imagina’t si no hauria de reaccionar igual una filla i germana de rei, quan no hi ha dubte que ha defraudat Hisenda! I, sobretot, que Hisenda faci la vista grossa, precisament perquè és qui és.

Tanmateix, resulta pedagògic recordar que l’Alessandro Pertini, president d’Itàlia en l’època en que estaven de moda els tripijocs fiscals i les bacanals marca Berlusconi, en retirar-se de la primera magistratura del país no l’esperava un luxosa residència per viure a cos de rei, sinó que després d’estar embolicat en política fins als 90 anys, a l’hora de la jubilació només podia permetre’s un apartament de 70 metres quadrats sobre la Fontana de Trevi, perquè "per una qüestió de consciencia" no havia volgut untar-se mai els dits ni “deixar-se estimar” per amistats perilloses. A l’altre cantó del món, un ex-president antic guerriller i revolucionari, l’uruguaià Mujica, passa la vellesa en una casa de pagès sense pretensions, als afores de la capital, on havia viscut sempre, i fins no fa gaires mesos anava a cavall d’un atrotinat “escarabat”. No són els únics exemples de polítics republicans no pas aristòcrates, que “per una qüestió de consciència”, no han volgut folrar-se els ronyons. Al seu costat, el tren de vida del jubilat pare de la infanta avui a la picota, marca la diferència entre “exercir la dignitat” o “viure de la dignitat”.

Per tot plegat, a la meva manera de veure, enlloc de mirar com rescatar de la vergonya pública a una pobre “infanta d’Espanya”, gens indefensa, potser caldria esforçar-se una mica des de les institucions que han de ser més exemplars, per establir mecanismes de prevenció severs i de càstig automàtic que servis d’escarment immediat – proporcional en severitat a la categoria pública del corrupte i no a l’inrevés -, per evitar que entre tots aquells “tics” que fan diferent Espanya de la resta de democràcies occidentals, no arreli allò que descriu amb molta gràcia una dita castellana; que no us traduiré, perquè els catalans no fem escarafalls de llegir en la seva llengua els clàssics castellans: “administrador que administra y enfermo que enjuaga, algo traga”.