MENYS “MONARCA” I MÉS “CAP D’ESTAT”

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 12 gener 2016)

MENYS “MONARCA” I MÉS “CAP D’ESTAT”

El rei Felip ha desaprofitat l’oportunitat d’exercir - encara que només fos per cortesia institucional – de cap d’Estat, confirmant una tendència, a la meva manera de veure equivocada, a decantar-se per l’absolutisme del monarca enlloc de mantenir-se en el paper constitucional d’àrbitre neutral, propi d’un cap d’Estat democràtic en ple segle XXI. Ja vaig denunciar aquest canvi d’imatge amb motiu del missatge de Nadal com un gran error polític - si més no del gabinet de comunicació i màrqueting de la Zarzuela - esperant que com que una flor no fa primavera, la relliscada de final d'any no tingues continuïtat. Però avui, en assabentar-me del lleig a la presidenta del Parlament català, substituint l’acte protocol•lari de comunicació al cap de l'Estat del resultat de la investidura del nou president d’una de les tres comunitats autònomes més significatives, per un simple i burocràtic fax, no puc fer altra cosa que reiterar que el rei Felip ha comés un greu error, d’aquells errors que malgrat es rectifiquin en un moment donat, més endavant, deixen ferides difícils de cicatritzar. Potser sí que el rei té les mans lligades i que el guió li escriuen a la Montcloa; però si fos així, enlloc d’una excusa o una justificació, ho trobaria encara més penós i depriment: un cap d’Estat, per molt limitades que tingui les seves atribucions constitucionals, no pot resignar-se a ser un estaquirot del govern de torn, si realment aspira a que el seu arbitratge tingui alguna influencia entre la ciutadania.

Rebre a la presidenta de la cambra catalana, en condicions polítiques normals no era més que una formalitat; però en les circumstàncies actuals de tibantor institucional, dinamitar ponts de trobada no és la forma més assenyada de trampejar una situació delicada. Els catalans no son criatures entremaliades que se’ls pot enviar al “racó de pensar” fins que demanin perdó. Si en Rajoy creu que el que toca és girar la cara als catalans fins que passin per l’adreçador, o cosir-los a amenaces d’intervenció a la bruta de l’autonomia, fins que s’agenollin i purguin els pecats de sobirania, li dispenso venint d'un polític mediocre tirant a dolent com ell. Però que un rei a qui des que va néixer - pagant cadascun de nosaltres la festa, per cert - se li ha proporcionat la formació més complerta i selecta perquè quan arribés el moment estigués preparat per l’ofici de “cap d’Estat”, no se li pot permetre que es carregui en quatre dies – no em serveix l’excusa de “l’obediència deguda” al govern de torn – la seva capacitat d’arbitratge. Quan es fan gestos de menyspreu institucional tan significatius i gratuïts com el d’ahir, és del tot pertinent que molts es plantegin una pregunta: de què serveix un rei que no sap comportar-se com a cap d’Estat? Si visquéssim en una República i el seu president fos l’autor d’una marraneria semblant, com a mínim tindríem la satisfacció de no tornar-lo a votar. Potser aquesta és una de les raons que abonen les repúbliques en comptes de les monarquies. I el rei Felip va per mal camí, si segueix decantant-se per actuar com un monarca enlloc de com un “cap d’Estat”. Si li pogués donar un consell, prenent-nos un cafè tranquil•lament al bar de la plaça, li diria: “senyor rei, no faci cas de les males companyies que l'envolten, que només volen utilitzar-lo”.