Follow by Email

diumenge, 3 de gener de 2016

INICIATIVA PRIVADA O GESTIÓ PÚBLICA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 3 gener 2016)
INICIATIVA PRIVADA O GESTIÓ PÚBLICA?
Cada vegada que la progressia d’esquerres - també n’hi ha de dretes, perquè com tantes altres coses tampoc la progressia política no és patrimoni de cap bàndol -, llepa el poder, es reprodueix la polèmica de si és millor que tibin del carro econòmic els empresaris privats o els tecnòcrates públics. Les crisis tenen, com a mínim, una influència positiva en les societats: fan sortir les rates de les clavegueres. En el cas de la darrera crisi del nostre país, en particular, va posar en evidència que la iniciativa privada especulativa, potinera, bunyolera, sapastre o matussera, sense un pla de viabilitat annex a cada projecte que engegava porta a la ruïna: perquè els escandalls “a grosso modo” i les decisions improvisades o intuïtives ja han passat a la història. Les crisis en general, i repeteixo que la darrera en particular, donen un toc d’atenció sever, en definitiva, a les rutines de “l’anar fent” deixant-se estimar per un consumisme sempre amb fam endarrerida, que s’ho empassa tot sense mirar gaire prim. Precisament ara ja sabem, i se n’ha pres bona nota, que gràcies a empresaris de pacotilla, els comptes sortien tan grassos que massa governants queien en la temptació de “deixar fer”, sense complir amb la seva obligació de vigilar i regular, mentre ragessin de les empreses poc escrupoloses comissions que mantenien el partit i, també, les seves butxaques. Però quan els mercats es van tornar, si us plau per força, llepafils i primmirats tothom es va adonar que per veure's les orelles econòmicament calia rigor empresarial del de veritat, imaginació i professionalitat; és a dir, calien empresaris de debò, no de fireta. Quan les crisis capgiren els mètodes de treball, les tecnologies, les estructures financeres lligades amb cordills, els sistemes de producció, els canals de distribució i, sobretot, les relacions laborals, queda palesa la brutal diferència entre l’individu que “és empresari per vocació” i l’individu que, simplement, “és propietari d’una empresa”.
A la meva manera de veure, una cosa és un empresari amb empenta i capacitat de generar recursos, moltes vegades propis enlloc de mafiosos, per crear riquesa sòlida i llocs de treball dignes, ben pagats i productius, i un altre de molt distinta l’emprenedor de circumstàncies, amb prou picardia i ànims per gosar plantar-se pel seu compte a precari, com aquell qui diu amb una mà al davant i l’altra al darrera, encegat pel fabulós esquer de lligar gossos amb llonganisses sense exposar-hi una engruna de patrimoni. Les crisis posen en relleu que, en moments difícils, són només empresaris amb capacitat d’adaptació valenta a les circumstàncies adverses i als canvis socials, els que són indispensables per recuperar la il•lusió i autoestima de la societat. Ara bé, alguna cosa no rutlla quan empresaris amb cara i ulls lamenten amargament que han de lluitar indefensos contra el fantasma de la incomprensió, de la befa o de l’escarni, perquè la desconfiança per principi acaba corcant definitivament la bona fe de la iniciativa privada, tan necessària per tibar el carro de la estabilitat i el progrés econòmic d’un país modern. No es tracta, és clar, de donar xecs en blanc a tothom que vulgui tastar el pa que s’hi dóna fent el paper d’empresari durant vuit hores, exclosos ponts i caps de setmana, sinó de regular la iniciativa privada amb criteris polítics clars, pragmàtics i professionals de control administratiu, en comptes d’imposar, massa sovint des de la incompetència tecnòcrata i teòrica, dogmàtics, burocràtics i desmotivadors pals a les rodes. Refiar-se de la iniciativa privada professional, sense reserves mentals o apriorismes ideològics, hauria de ser una prioritat nacional per esbargir l’enrarida atmosfera que envolta la reputació d’un col•lectiu que pot si vol i no se’l lliga de mans i peus o se’l crucifica directament abans de posar-se a treballar, crear llocs de feina. Perquè si ens hem de refiar que qui faci créixer l’economia sigui l’empresa pública estatitzada, farcits de polítics els seus consells d’administració anem bé per anar a Sants. Prenem exemple de l’única Caixa d’Estalvis – la d’Ontinyent –, que ha superat la crisi sense deixar-hi pèl, perquè a l’inrevés de totes les altres, no va deixar-hi posar mai els peus als despatxos a polítics ni a sindicats, i es va organitzar exclusivament per criteris empresarials de solvència, productivitat i feina ben feta. El resultat a la vista està.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada