OPERACIÓ MERLA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 28 gener 2016)

OPERACIÓ MERLA

Se’m devien entravessar les dues canyes que em vaig beure ahir al vespre per fer passar avall els nervis - durant la primera part del partit del Barca -, i aquesta nit he tingut un malson, de ben segur condicionat per com s’estan embolicant a la capital política. Vet-aquí que he somniat amb el rei, a les portes de la nova ronda de consultes per trobar un candidat potable a president d’un govern punyeter i encallat en un parlament ingovernable, que estava plantejant als representants dels partits la possibilitat d’ensopegar amb una merla blanca que faci peça a tothom i sota quins refilets neutrals la maquinaria administrativa pugui començar a treballar. Ha estat tan versemblant el somni que en desvetllar-me m’he posat a valorar si la iniciativa reial seria una bona idea o un nyap. Hi he arribat a la conclusió que més aviat tiraria a desastre. I és que, a part de la dificultat que suposa caçar una rara avis com una merla verge en els temps que corren, el problema és el preu que hauria de pagar la ciutadania: oblidar-se per una temporada de la política en favor de la tecnocràcia. Des de Brussel•les prou els vindria de gust l’operació merla abans de resignar-se a suportar una Espanya – la quarta potència europea, però amb un gep de deute sobirà pitjor que una bomba -, ingovernable en mans d’una esquerra indignada, desencorbatada  i sense domesticar. I els poders fàctics de l’interior – teledirigits pels testaferros d’aquells dotze apòstols que no volem admetre que existeixen, però quina ombra plana arreu -, també es fregarien les mans imaginant que la vella classe política fent un pas al costat o enrere, cedís el protagonisme a un home-merla que es dediqués a gestionar el galliner sense posar-se en llibres de cavalleria, i seguint el dictat dels creditors europeus que ens tenen agafats pels ous.

A la meva manera de veure, doncs, si s’arribés a aquesta solució imposada però ben vista, naturalment, per l’anomenada gent d’ordre – social, polític i sobretot econòmic - estic segur que una gran part del poble cansat de farsants i vividors no trigaria gaire a espernegar, i enlloc d’una treva el que s’aconseguiria seria revifar els clams de protesta al carrer de la societat civil, i que es comencessin a escampar bufetades. Però, és clar, quina altra sortida hi ha? Si repetint les eleccions es resolgués alguna cosa ja hi podríem anar, però els resultats de les urnes segons els analistes serien si fa o no fa els mateixos, amb l’agreujant que en haver-nos passat mig any caçant mosques enlloc de treballar, tots els problemes no solament no s’haurien resolt sols sinó que haurien empitjorat exponencialment i les píndoles que el poble s’hauria de prendre per força foren molt més difícils d’empassar i, sobretot, de pair. Comparant el caos a l’Estat amb l’atzucac de fa quatre dies a Catalunya, quins polítics van trobar en temps de descompte una sortida pactada a la crisi de govern, alguns - al meu parer il•lusos - esperen encara “el miracle” de darrera hora, com si tinguessin temps de sobres per perdre i com si la solució catalana, malgrat va apedaçar el descosit momentàniament, no estigués tan forçada que en qualsevol moment les costures poden rebentar.

És molt possible que m’hagi d’escoltar crítiques per aquesta reflexió, en el sentit que no atabali més parlant dels problemes d’Espanya, que nosaltres ja viatgem en una altra direcció i si allà tenen maldecaps que s’apanyin, que nosaltres bon vent i barca nova. Però no és això, companys, no és això! Per molt que no en vulguem saber res, Espanya existeix i “la desconnexió” unilateral en divuit mesos no és cosa de bufar i fer ampolles. Tots els processos d’independència han reeixit obligant l’Estat corresponent a un pacte o compromís polític. Torno a repetir que, a la meva manera de veure, a qui li interessa més que hi hagi un govern a l’Estat, mínimament estable i fort, és a Catalunya. I, per descomptat, no pas un govern presidit per una merla tecnòcrata, sinó un govern de polítics-polítics, no esquitxats per acció o per omissió per la corrupció, i que abans de posar-se a parlar es deixin de dibuixar línies vermelles i d’altres criaturades de demòcrates a les beceroles.