Follow by Email

diumenge, 17 de gener de 2016

AL.LEGAT EN FAVOR DE L'AMISTAT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 17 gener 2016)

AL.LEGAT EN FAVOR DE L’AMISTAT

Quan a un simple saludat el coneixes una mica més, i a còpia de tractar-lo el passes a la categoria d’amic, tens un motiu de satisfacció ja que el món en que vivim es sopluja sovint més en les amistats, que no pas en la parentela. Per aquesta raó, cada vegada és més freqüent escoltar pares pujats a l’antiga, queixar-se que els seus fills sembla que tinguin més confiança amb els amics, que no pas amb ells. I aquest retret, que no es pot negar sigui cert en bastants casos, ens ha portat per bé o per mal a idealitzar més i concretar menys, el concepte abstracte d’amistat. Una primera conclusió de tot plegat, seria que moltes amistats neixen i moren entre pasqua a rams, perquè són amistats perfectes per anar de farra, però descol•locades en temps de funeral. I com que la vida cada vegada s’assembla menys a una festa, llevat de poques excepcions, els amics d’un dia per altre solen girar cua quan van mal dades. A la meva manera de veure, d'això en té la culpa la manca de temps per prendre’s amb calma la diguem-ne selecció dels amics, a l'inrevés de com passava en temps reculats, que les amistats eren de pedra picada. Qui sap si no correm massa a l’hora d’ascendir un simple saludat a la categoria d’amic perquè, com no es cansava d’advertir repetidament el murri d’en Marcel Proust: “les amistats d’un dia per altre no solen ser més que un miratge, una fal•làcia per fer-nos creure que no estem tan sols”.

Tenir molts amics és maco, mentre hom no se’n vanti com si es tractés d'una col.lecció de trofeus, cromos o estampes, ja que llavors sol passar allò que l’Aristóteles prevenia als seus dei-xebles: “tenir molts amics, és com no tenir-ne cap”. Tampoc l’amistat de debò es mesura en funció de la seva utilitat pràctica en un moment donat, sinó perquè sempre s’hi pugui parlar, d’idees o de sentiments, sense emprenyar-se; perquè s’hi pugui tenir tanta confiança com per compartir sensibilitats; perquè no s’hagi d’anar amb compte amb què es treu a la conversa; perquè sigui capaç d’endevinar-nos el pensament només observant un gest nostre o una simple ganyota... Un vertader amic és aquell amb qui no es tenen secrets i, no obstant això o per causa d'això, el respecte i la lleialtat no se’n ressenten. D’aquí ve que la relació entre parelles o entre pares i fills s’enriqueixi quan, a més de passió i d’estimació, també hi hagi espai per a un petricó d’amistat. El que més dol del fracàs d’una amistat, és que es trenqui sense saber-se per què, com en un rampell de pati d’escola: ja no t’estic amic! Jo sóc dels que abono allò que el Sèneca deia als seus deixebles: “per escollir bons amics i conservar-los, s'ha de començar per ésser tu el teu millor amic; ja que si et costa de conviure amb tu mateix, ho tens pelut per entendre’t amb els demés”. I és que el pitjor de veritat que ens pot passar amb les amistats, francament, és que un bon dia, mirant-nos al mirall, sentim que ja n’estem tips de veure’ns tan diferents de quan érem joves i ens volíem menjar el món, i una part de nosaltres trenqui l’amistat amb l’altra, escopint al mirall la terrible sentència d'abans: ja no t’estic amic! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada