DÉU ENS EMPARI, SOBRETOT EN TEMPS DE GUERRA, DELS FANÀTICS

 

Amb un fanàtic no t’hi pots entendre i enmig d’un conflicte aquest handicap és molt important. Segons els manuals, el fanatisme és l’apassionament del fanàtic, una persona que es manifesta amb passió exagerada, desmesurada, irracional i entestada en defensa d’una idea, teoria, cultura, estil de vida, etcètera. El mot fanàtic designa també la persona que en nom d’una fe o d’un ideal, és capaç de fer qualsevol cosa per fer-los triomfar. La psicologia defineix el terme “fanatisme” com “la recerca o la defensa d’alguna cosa d’una manera extrema i apassionada, que va més enllà de la racionalitat”. Quan es tracta d’un fanàtic religiós, la definició encara concreta més: “fe cega que dispensa la persecució a la dissidència”. Ara bé, no es pot confondre “fanatisme” amb el fenomen dels “fans”, entesos com a aficionats, seguidors o admiradors d’algun ídol en el camp de l’esport o de la musica, que sense perdre els estreps i dintre d'un ordre s'ha d'entendre legítim.

El filòsof Francesc Torralba alerta en aquest temps de trasbals freqüent, que el fanatisme és un fals mecanisme de defensa enfront l’angoixa o la por: “el fanàtic es llença terra als ulls i tracta d’anul·lar la seva confusió intel·lectual amb una confusió emocional. És la mateixa estratègia del calamar que, per no veure que l’aigua és tèrbola, descarrega la seva tinta. Angoixa i fanatisme són els dos pecats capitals del nostre temps com ho van ser, també, en la degradació i decadència del món antic... Molts ciutadans veuen en el fanatisme, sigui del signe que sigui, una manera d’alliberar-se’n tant de l’angoixa com de la por, i de recuperar certeses, seguretat, solidesa; en definitiva, un ideal pel qual lluitar, un horitzó de vida que justifiqui la pròpia mort i la mort dels altres si cal”. El fanatisme ha estat present en la nostra societat des de temps reculats; tenim referències de persones que foren capaces de cometre actes terribles per tal de defensar una creença o una ideologia determinada; i avui dia el fanatisme condiciona les nostres vides. Tots hem escoltat milers de vegades notícies, per exemple al marge de la política, sobre bogeries que han arribat a fer adolescents amb l'ànim exaltat en un moment donat  o com un grup de seguidors de futbol han actuat de forma violenta quan el seu equip ha estat derrotat. Totes aquestes persones que admiren incondicionalment els seus ídols són fanàtiques, sense cap dubte. Però, ¿diríeu que no ho són també els ciutadans que, sense reflexionar-hi gaire en les conseqüències de les seves decisions, encastellen al poder polítics populistes o aprenents d’autòcrates com Trump, Putin i un llarg etcètera de pocavergonyes?

Una bona pregunta, quan tenim la sensació que el món va de gairell perquè està dirigit per una colla de governants demagogs, desguitarrats o directament incompetents, que es consideren els reis del mambo envalentonats pel fet de tenir un recolzament popular, tan aclaparant com el que arropava aquella bèstia de'n Hitler.  Els que voten governants incompetents ho fan per convicció meditada, o per fanatisme irracional? El fanatisme pot arribar a conductes tan perilloses com assetjar, perseguir o inclús matar éssers humans, en base a una creença o una ideologia que la majoria de les vegades només s’aguanta gràcies als fanàtics que assegurin creure-hi a ulls clucs i que neguen les barbaritats comeses pels seus "déus". Amb un fanàtic es fa difícil de tenir-hi una conversa constructiva perquè aquestes persones solen tenir un tarannà dur, rígid, absolutista, propens a la discriminació per qualsevol causa i s'exalten a la primera de canvi. Per defensar una ideologia política o també una creença religiosa, des que el món és món s’han generat actes terriblement injustos, plens d’odi, rancor i revengisme. I no cal que ens remuntem a les Croades, a la Santa Inquisició, al genocidi d’indígenes d'arreu per part de colonitzadors sense excepció o a l’Holocaust; avui el fanatisme atia la comissió d’actes terroristes de qualsevol ideologia i la reaparició de fanàtics nazis i feixistes; i per desgràcia rampells de fanatisme esquitxen tanmateix cada dos per tres l’activitat parlamentaria en països que es vanten de ser models de “democràcies plenes”. Amb l’agreujant que el fanatisme polític afecta molt severament la societat, perquè desvetlla la intolerància i l’agressivitat, a més de justificar determinats assetjaments o escarnis públics d'adversaris polítics, simplement perquè tenen idees diferents de les que abonen la seva claca de fanàtics.

No m’atreviria a assegurar que el reverenciat Freud hi toqués gaire quan va dir que: “l’home busca la seva felicitat i la seva seguretat a través del fanatisme”. Devia escriure-ho un dia que tenia pa a l'ull. A la meva manera de veure, el món lliure i civilitzat, o almenys el que en queda amb aquestes característiques íntegres, no té massa arguments per defensar-se dels fanàtics quan opten per deixar de banda la paraula i el raonament com a eines civilitzada de resoldre les diferències, per utilitzar sense manies la força bruta enlloc de la paraula per imposar les seves ideologies. I de l’aberració de donar la raó a qui més crida, hem passat a l’estupidesa de considerar guanyador d'un conflicte a qui atonyina l'adversari més fort. Imposar la llei del més fort per resoldre els conflictes, només serà possible mentre els que remenen les cireres es considerin impunes arropats pel fanatisme dels seus partidaris. Si els fanàtics posessin seny, probabilitat impossible mentre des de les escoles i les beceroles de les llars no s’ensenyi que “tenir seny” és un valor imprescindible per conviure en pau, potser encara hi seriem a temps d’aturar el carro que es precipita camí del pedregar. Però, el problema no és només que hi hagi poques ganes d’enraonar sense condicions prèvies ni maximalismes al voltant d’una taula, la vertadera desgracia és que als fanàtics ningú els hi ha ensenyat el sentit del mot “enraonar”. I el que sigui frare, que prengui candela!

LES DONES FA SEGLES QUE RECLAMEN IGUALTAT I NO SE N’ACABEN DE SORTIR.

I no se n’acaben de sortir perquè per molt que algunes dones despuntin a les seves feines i que inclús “manin”, perquè s’ho han ben guanyat i no els hi ha regalat ningú; de moment, tots els pòndol encara segueixen majoritàriament en mans d’homes. En qüestió de paritat de gènere - no obstant jo personalment no cregui que la dignitat de les dones s’hagi de calibrar en virtut de quotes ni de percentatges estadístics -, la societat no ha fet els deures i el desequilibri funcional i salarial entre mascles i femelles continua sent un vergonyós fracàs espatarrant en pràcticament tots els camps de presa de decisions socials, per exemple establint fulls de ruta, protocols o polítiques en general. No us cansaré reproduint els comprovants de la clivella entre els col·lectius masculí o femení representats en els òrgans de decisió o de govern de les principals empreses. A les cúpules de les companyies que lideren, per exemple, els índex de referència de les borses mundials fins a les direccions executives dels centres d’investigació científica o tecnològica, malgrat la presencia de la dona hagi crescut exponencialment els darrers anys, no ho ha fet el suficient com per tirar coets, ja que de mitjana les dones ocupen en prou feines el 20% de les places disponibles. Per treure-li ferro i transcendència a aquesta constatació amb una anècdota propera - sense caure en la frivolitat - a la junta directiva de can Barça, presidida per un presumpte lliberal de ment oberta com en Laporta, només s’hi asseu una dona.

És veritat que el futbol femení està en auge, i que les dones han arribat al cinema per quedar-s’hi en llocs de relleu; però, tant en un com altre cas, les diferències de tracte econòmic entre homes i dones continuen fent pena, per no dir fàstic. La fitxa de la millor jugadora de futbol es pot pagar amb mitja dotzena de les mensualitats que s’embutxaca un jugador home, i les directores emergents que han triomfat al Goya o als Gaudí s’han d’apanyar per tirar endavant les seves pel·lícules amb pressupostos sensiblement més escarransits que no pas si del projecte se n’hagués encarregat un home. És cert que, en teoria, l’èxit tant mascles com femelles se l’han de guanyar, i que a tothom se li exigeix el mateix esforç per triomfar a la vida perquè ningú regala res enlloc; però, alguna cosa no deu quadrar quan per arribar al mateix objectiu una dona hi ha de posar bastantes més feinades que el seu contrincant masculí. La Joana Bonet escrivia fa poc a La Vanguardia: “La societat està preparada perquè la governin dones, però els aparells dels partits no”. Sense cap dubte i no només en la política, també en molts altres rams. I en molts de casos, s’exclamava una capdavantera del feminisme: “sembla que a una dona no li està permès, per exemple, subestimar companys el quocient intel·lectual dels quals sigui un oxímoron”. Que s’està a mig camí d’assolir l’anhelada paritat ho fa palès, per desgràcia, que moltes dones pensin que quan s’ha de competir amb homes, una bona estratègia a seguir potser sigui “fer-se la beneita i no passar-se de llesta”. En Josep Pla, un misogin il·lustrat, escriu al “Quadern Gris” una les moltes frases que intenten justificar amb un estirabot una situació tan delicada: “si els homes no fossin vanitosos, les dones no serien tan perilloses".

Una de les principals dificultats amb que ensopeguen les dones de casa nostra per realitzar-se professionalment, és que per molts intents i bona voluntat que hi posen alguns polítics per fer bullir l’olla i els sindicats per obligació, la conciliació laboral i familiar és un desideràtum, però no arriba més enllà per molt que es digui el contrari. Semblava que amb el teletreball descobert durant la pandèmia s’hauria obrat el miracle, però resulta que no. La periodista Susana Quadrado, amb l’autoritat que li dona haver fet molta recerca sobre aquest tema de la conciliació, escrivia a tall de conya l’altre dia una conclusió que li compro, perquè em sembla que posa el dit a la nafra: “... Dubto molt que conciliar signifiqui anar de cul des que et lleves fins que et fiques al llit, participar de dos mons sense gaudir del millor de cap d’ells i arrossegar la culpa de no arribar prou bé a tot. Algú em replicarà que moltes dones decideixen en llibertat. De ben segur, però una es pregunta on queda la llibertat quan no hi ha altres opcions. Et penses que tries reduir la jornada, però si tinguessis realment un horari flexible, un compte corrent ben farcit, avis o la teva parella a disposició que s’encarreguessin del 50% de les feines de la llar, no hauries de reduir la jornada. Els mites de la lliure elecció o el de la superwoman són alguna cosa més que això: són dues estafes”.

Tanmateix i per acabar aquestes divagacions sobre l’estatus social de la dona, no voldria perdre l’ocasió de fer palès que els refranyers populars d’arreu, i el català precisament no és dels que es reprimeixi més la llengua, tracta la dona bastant a baqueta. per no dir que en franca desconsideració. En el curs de la història hi ha moltes proves escrites que palesen que des de la literatura, el pensament i la política s’ha dedicat a menystenir i ridiculitzar les dones pel fet de ser dones. I que els homes en surten millor. En el cas del refranyer, els acudits que propaga parteixen d’un món rural i d’aquelles societats tradicionals on les dones tenien un paper molt definit: l’ase dels cops; paper que no va començar a canviar fins que no va arribar la revolució industrial, a partir de la qual les dones van passar de “serventes” a “productores” estacades per la cama a una màquina o a una cadena de muntatge. N’és una bona prova el fet que les dones al refranyer sovint siguin comparades amb animals i estris propis de les feines del camp: “Al que té carro i muller, mai li faltarà què fer”, “Dona i cavall, donen treball” o “Del mateix lloc, ni dona ni porc”. Potser caldria fer una mica d’endreça i neteja del refranyer català.

Tanmateix, un recent informe de l’Observatori del Treball i el Model Productiu de la Generalitat, sobre la diferencia entre el que cobren els homes i les dones, afirma que gran part de l’origen de la bretxa comença a les llars mateix (als fogons de les cuines, la roba per rentar i estendre, les tasses del vàter per netejar, les llistes de la compra i els nens o els avis per cuidar). Si la meitat de les diferències salarials entre gèneres s’expliquen per la falta d’hores disponibles per treballar, l’altra es deu a les responsabilitats de la llar que assumeix la dona encara massa vegades en solitari. El 54% de les dones treballadores carreguen amb la meitat o més de les feines de la llar i, segons l’informe, aquest camp de la dedicació de la dona a feinejar per casa després de la seva jornada laboral, és un camp que no sempre recullen els estudis acadèmics i estadístics. Un camp en el qual l’equitat no és la tònica dominant i on el més freqüent és que els homes es conformin “ajudant” mentre que les dones són les que s’encarreguen en realitat “d’aquestes coses”. Les dones destinen una mitjana de 22,8 hores setmanals a atendre les tasques domèstiques, davant les 15,4 hores que hi dediquen els homes que ajuden una mica, que no són pas tots. I aquesta també és una bretxa per reflexionar-hi un dia reivindicatiu com el d’avui. I per desgràcia, trista actualitat, en les caravanes de refugiats o de migrats, tant a les d’avui com a les d’ahir, pràcticament a les de sempre, les dones solen ser les que més abunden i sobre les que recau la responsabilitat de la mainada i dels avis, i les que pateixen més privacions i vexacions. Pensem-hi també una mica.

ELS DIUMENGES REFLEXIONEM ESPIGOLANT “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Els caps de setmana us proposo reflexionar sobre opinions espigolades a la secció de “Cartes al Director”, publicades als diaris de casa nostra els darrers 8 dies. Ho faig perquè, com es deia en aquell "Parlament de Paper" inventat per "La Codorniz" dels anys de la dictadura, a les "Cartes al Director" els ciutadans hi aboquen la "seva" raó, que també té tot el dret del món a ser escoltada, perquè a vegades n’està molt carregada (de raó). Dues advertències, per evitar malentesos: 1ª) - Que hagi seleccionat unes cartes i no altres no vol dir que subscrigui necessàriament el seu contingut, i 2ª) - Que les reprodueixo literalment, en la llengua com han estat publicades)

SI LA PARAULA JA NO TÉ VALOR.- Si el paper tot ho aguanta i els compromisos no tenen importància; si l’empatia és un signe de debilitat i la indiferència és la norma, on ens porta aquesta realitat? Què podem esperar? Si els ideals són corromputs pel consumisme i ignorats per la societat i la por substitueix l’esperança, pobre futur ens espera. Si la justícia es posa la bena i la balança està trucada, en què podem confiar? Si la revolució d’internet ens havia de portar a un món més just i és només una confusió, una manipulació que les grans empreses utilitzen, el mateix que els governs, ens queda algun mecanisme on agafar-nos? Podem confiar en les institucions? No, només les persones com a individus, com a éssers humans i únics, irrepetibles, serem capaces d’afrontar el problema. Els valors d’aquesta societat, hereva de l’antiga Grècia, de la República de Roma, de la Revolució francesa, estan en perill. Sembla que aquests grans valors ja no tenen vigor, que ja estan assumits i, tanmateix, si els oblidem aquesta societat se’n va cap al totalitarisme. (Pere Bosch – Lleida – Diari Segre)

FALSES BANDERES I ALTRES MENTIDES.- Es diu que Vladímir Putin ha muntat una operació de falsa bandera per justificar la invasió d’Ucraïna, és probable. El govern nord-americà per justificar la invasió de l’Iraq ho va fer, i els nazis també per justificar l’inici de la Segona Guerra Mundial. Ara que l’OTAN envia la força d’intervenció ràpida a la frontera ucraïnesa, una simple operació de falsa bandera permetria entrar en el conflicte. La mentida forma part de l’art de la guerra. Els nord-americans van prometre a Mikhaïl Gorbatxov que l’OTAN no s’expandiria cap a l’Est, i a poc a poc –com una granota dins una olla amb aigua freda i a foc lent, que arriba a morir sense adonar-se’n– Rússia es troba acorralada amb catorze països de l’Est esdevinguts membres de l’OTAN. Ara voldria revertir aquesta dinàmica, a les bones o a les dolentes. Vivim en un món on des de sempre s’imposen els que tenen la força de les armes i la determinació d’utilitzar-les. I aquesta vegada el tabú de l’armament nuclear podria saltar pels aires. (Jordi Baylina Pauses -Lleida – Diari Segre)

EMERGÈNCIA CLIMÀTICA I ENERGIES RENOVABLES.- Durant dècades, científics i ecologistes han alertat de les greus conseqüències que comportaria l’excessiu ús de combustibles fòssils, així com la sobre explotació dels recursos naturals, la contaminació de les aigües, etc. Malauradament els grans poders econòmics, polítics i els seus mitjans han fet el tot possible per amagar la realitat i endarrerir un canvi que és inevitable, el decreixement. Ara, que ja tenim el greu problema al damunt, degut a l’emergència climàtica, a la crisis energètica i de recursos actual, ha sorgit arreu un massiu interès per les renovables. Això no hauria de suposar cap problema si no fos per les presses, la magnitud, el possibles greus impactes i els interessos amagats que hi ha al darrera i que ens volen ocupar al màxim d’espais agrícoles i naturals d’alt valor. Què i qui hi ha al darrera?. Les mateixes empreses que manipulaven i amaguen els informes sobre les conseqüències dels seus actes, que han espoliat els recursos d’altres països, que ens han portat a la sisena extinció, estan darrera del gran negoci especulatiu de les renovables i del gran interès en convertir el país en la bateria d’Europa per tal de poder seguir mantenint el mateix model insostenible. Novament els científics ens alerten de les greus conseqüències que poden tenir aquests macro projectes sobre el paisatge, l’economia, la biodiversitat i fins i tot sobre el nostre clima. Novament la ciència i els ecologistes ofereixen alternatives, que tot i no ser tant rentables per a les grans multinacionals, sí ho són pel territori i per la seva gent. Els grups d’experts de l’IPCC ens alerten de que l’actual sistema no és viable en un planeta amb recursos finits i greument ferit i que només amb el decreixement es pot evitar el pitjor. Einstein digué «els problemes no es poden resoldre des de la mateixa mentalitat que els ha creat». Ara només cal convèncer als nostres polítics més negacionistes, els quals sembla que segueixen massa entabanats pels principals culpables del col·lapse. (Jordi Cruz Plaja – Palafrugell – Diari Girona).

LA GUERRA.- Sempre he pensat que en cas de produir-se la tercera guerra mundial, seria la última. Malgrat que no entenc de política, m’ha semblat molt sensat l’article d’un diari: «No volvamos al 1914» en el que demana no tornar a caure en els mateixos errors del passat: la mala gestió d’uns dirigents va abocar Europa a la Gran Guerra; insisteix en que el repte dels governants europeus, malgrat els seus reiterats intents, no ha de ser sancionar a Rússia, sinó pactar i cooperar amb aquest país. Per sobre de tot cal recuperar de nou la seva amistat, tal i com va ser en temps recents i unir fronteres no pas separar-les. El fet d’enviar armes a Ucraïna, lluny de dissuadir Putin, anirà agreujant una situació amb final impredictible –terrible– per tota la Humanitat. (Lola Arpa Villalonga – Peratallada)

¿QUÈ ESPERAR?.- Em queden dies per complir els 29 anys i no puc parar de pensar en altres generacions als seus 29 anys. Casa o pis en propietat, cotxe, fills, vacances... No tinc casa ni pis en propietat i tampoc tinc clar que n’arribi a tenir en els pròxims cinc anys. Tinc un fill, però dubto que en pugui tenir més assegurant-me de donar-los un futur a tots per igual. Vacances? Què és això? No coincideixo amb la meva parella de vacances, de manera que les programem per poder estar-nos un temps cada un amb el nostre fill i no dependre de pagar casals. ¿Què ha passat perquè la meva generació, l’anterior i la posterior, ens trobem amb aquest panorama? Em temo que aquesta serà una carta plena de preguntes i sense resposta per part meva. Amb aquest breu escrit només espero acostar una mica a la població la incertesa que patim els joves (i moltes vegades, els no tan joves també. (Natalia Giardino – Terrassa – El Periodico)

DESÍDIA LINGÜÍSTICA.- Un any més és missió impossible trobar un sol locutor de ràdio o televisió capaç de pronunciar “Mobile World Congress” enlloc de “Mobile Wall Congress”. (Toni Granda Pinard – Montcada i Reixach – La Vanguardia)

BASTA DE SALVAPATRIAS. -  Ya lo dijo Bob Dylan en su enorme canción “Masters of war”: “vosotros ajustaís los gatillos para que otros disparen”. Si fuesen los gobernantes los que tuviesen que asaltar el Congreso (como Trump) o invadir Ucrania (como Putin), no veríamos lo que vemos. Basta ya de salva patrias en la retaguardia, dejad a la gente vivir en paz. (Rafael Tomas Soler – Barcelona – La Vanguardia).

EL PODER DE LA PARAULA.- Fa dies que vull escriure la carta però no puc. Tots estem amb el cor encongit pel que està passant i pot passar. Els més optimistes diuen que no serà res de greu, però cal acceptar que no coneixem gaire la mentalitat del dirigent rus. No escriuré res del que ja tots sabem, hem vist a les pantalles i hem llegit o escoltat a la ràdio. Només intento expressar el que sento quan penso en els civils, gent com tu i jo, el que deuen sentir en aquells moments. La sorpresa ha estat la reacció general del món i sobretot dels mateixos ucraïnesos que viuen fora del seu país. Gent que viu entre nosaltres i que han marxat a defensar la seva terra. Una reacció que els honora. Unes decisions que no m’han deixat gens indiferent. Nosaltres, els catalans tindríem aquesta força per lluitar? Diria que no, però en canvi som perseverants i, malgrat les mil injustícies que patim, continuem lluitant per a la nostra llibertat plena. Però la nostra lluita és sense armes. La paraula és encara la nostra millor defensa per no desaparèixer totalment com a nació? (Albert Altés Segura – Llançà – La Vanguardia)  

ARA ENCARA HO TINDREM MÉS PELUT PER ATURAR ELS EFECTES DEL CANVI CLIMÀTIC

 

La immensa majoria de l’opinió pública estem convençuts que s’ha de descarbonitzar el planeta, però posem el crit al cel si se’ns apuja la llum o el gas. Ens ho hauríem de fer mirar? Els experts han calculat que desballestar les centrals tèrmiques per produir electricitat a base de combustibles fòssils i substituir-les per altres que utilitzin energies netes, vindria a costar d’aquí a l’any 2050 una factura que rondaria els 500 mil milions d’euros anuals. Per marejar-nos! I qui se n’hauria de fer càrrec d’aquest pressupost extraordinari? Els polítics diuen que, naturalment, el sector privat. I aquest, naturalment, replica que molt bé si li deixen repercutir la llufa en el rebut de l’electricitat de cada mandinga consumidor. És la vella història del peix que es mossega la cua. ¿És que algú pensava que havent esperat fins a l’últim moment a moure fitxa per combatre l’escalfament climàtic sortiria de franc, i no crearia gravíssims problemes geopolítics i escassetat de subministraments? Al frontispici de les facultats d’economia hauria d’estar gravat un principi sagrat perquè no se n’oblidés ningú: cap revolució, inclosa l’energètica i l’econòmica surten de franc, sinó que quasi sempre surt per un ull de la cara i tenen conseqüències. La setmana passada, des d’alguna comissió de treball de l’ONU s’estripaven les vestidures, en un gest tardà d’alarma i desesperació, llàgrimes de cocodril incloses: “el canvi climàtic és l’amenaça més gran que plana sobre el futur del planeta i els seus efectes van més de pressa del que s’esperava”. Però tot i el dramatisme d’aquest ultimàtum perquè es reaccioni contra l’escalfament global, l’alarma continua deixant freda la classe política que hauria d’haver evitat arribar al punt crític en que ens trobem, si s’hagués posat les piles fa molts anys enrere. I avui, sota l’amenaça d’una guerra nuclear que pot exterminar la humanitat, els “dirigents” del món responen a l’ONU que s'ho prengui amb paciència, que ara anar amb presses no toca.

Els observadors que hem seguit més o menys d’aprop, però amb curiositat, els resultats decebedors de la cimera climàtica de Glasgow ens hem quedat de pasta de moniato en assabentar-nos que el fracàs no era conseqüència de que els líders dels països que més contaminaven, tot això del canvi climàtic més aviat s’ho prenien a la fresca; sinó de la constatació per part dels seus “dirigents” d’una de les conclusions més cíniques que us podríeu imaginar en boca de gent sensata: “l’escalfament global de la terra no serà tan global per a tothom. És a dir: uns el patiran més de pressa que altres i, per tant, poc a poc, bona lletra i bons aliments”. I és que sembla que els pobles situats al nord no patiran tant amb l’escalfament. És més: a Sibèria, per exemple, amb el desglaç del permafrost li pot haver tocat la rifa, si la navegació àrtica capgira les rutes del comerç mundial. En canvi, els països tropicals, equatorials i mediterranis, les passaran més magres. Com ja està succeint a molts indrets del continent africà, llevat de en tres o quatre quins governs copiant les pràctiques corruptes dels colonitzadors han aprés a “negociar” el preu de compartir els recursos naturals imprescindibles per a la transició energètica que extreuen del subsol del seu territori, com és el de la República Democràtica del Congo que s’ha entès si us plau per força amb les companyies mineres per treure’n profit del cobalt, que produeixen els seus rics jaciments de coure. Tanmateix passa a Bolívia, que posseeix immenses reserves de liti als salessis d’Uyuni i Atacama. ¿I que us penseu que fa la Xina remenant la cua per l’Arabia Saudita i per altres verals de l’Orient Mitjà, si no és per festejar els amos dels pous de petroli i d’altres recursos naturals?

Per altra banda, resulta que la vertadera raó per la qual els països que més empastifen de CO2 el planeta no s’amollin a negociar quotes de reducció significatives, no és perquè siguin uns insolidaris malxinats, que també. Sinó que el que passa en realitat és que per una part cap d’aquestes grans potències no es poden permetre el luxe de prescindir del carbó o del petroli en un termini curt i, perquè en definitiva són conscients que si s’imposessin les energies netes arreu, això suposaria una mena de nova revolució industrial que capgiraria inevitablement les hegemonies del poder i les relacions de força al món. El cas potser més escandalós de canvi de jaqueta en el blog dels en principi partidaris de descarbonitzar l’economia i reduir les emissions perilloses per atenuar l’escalfament, ha estat la democràtica (unes hores del dia) i hipòcrita (la resta) França, que es va despenjar del teòric consens mínim aconseguit en temps de descompte a Glasgow, amb una suggerència tan estrafolària com incloure les centrals nuclears i el gas natural a la llista d’inversions “verdes”. O sigui: comprar una butlla verda per ús “sine die” dels propietaris de centrals nuclears i de jaciments de gas natural, declarant que no contaminen. En base a quin raonament aquest disbarat? Pura conveniència d’un país que no vol pagar el preu de restringir la “bona vida” a les llars franceses i a les seves industries, tancant la mamella de l’energia nuclear en que són els reis del mambo. Per tant, el president de França que tremola només de pensar com s’ho prendrien els francesos passar fred i les restriccions de llum, ja ha dit que no en tancarà ni una central i que és possible, inclús, que autoritzi unes quantes plantes més.

De manera que l’ONU, els ecologistes i quatre somiatruites, ja poden anar cantant missa! A més a més, el somni d’una revolució tecnològica que ens tenia de portar cap a un món més ric, més net i més sostenible, en Putin ens l’ha destarotat d’una revolada. De la relativa eufòria per haver controlat l’omicron i de més o menys creure que es tenien trampejats els conflictes hem passat, gràcies a Putin, sense solució de continuïtat al més absolut abatiment. Les borses s’han desplomat i les primes de risc s’han tornat boges i les monedes es devaluen. Menys el dolar, que com sempre no sé com s’ho fa que mai llepa. Un d’aquests que diuen que hi entenen de crisis econòmiques m’ha dit quan ha sabut que l’euro també patina: “Ara cal buscar dòlars i amagar-los sota una rajola!” La societat torna a tenir por i hi ha qui assegura que el pitjor ha de venir. Tot i això, creieu-me, el neguit que vivim avui serà un alto en el camí. Sempre ha estat així, i si repassem la història veure’m que qualsevol temps passat va ser pitjor. El problema és que del passat no n’aprenguéssim res i hàgim tornat a ensopegar en les mateixes pedres. Però, i podeu estar segurs de que quan ho escric he de fer un vertader esforç de flaquesa per donar ànims, no imitem la Mafalda demanant que parin el món perquè volem baixar-ne. S'ha de continuar resistint, malgrat tot.

QUANTES GUERRES HA EVITAT L’ONU, DES QUE LA TENIM?

 

L’ONU, des de la seva constitució amb la voluntat de ser punt de trobada de tota la comunitat internacional per reconduir les picabaralles entre els diferents països i dissuadir-los, enraonant civilitzadament, que arribessin a les mans i es carreguessin el mite de la Pau, resulta que ha fet palès una i altra vegada que de les seves recomanacions, advertències i fins i tot condemnes posant cara de set jutges, a la pràctica tothom n’ha fet un cas com un cabàs. I no es pot dir que els secretaris generals i els membres del Comitè de Seguretat no s’hi hagin esforçat, ara bé les bones intencions sempre acaben topant i estavellant-se en el veto exercit per algun dels cinc vencedors de la segona guerra mundial, els únics membres d’aquest fracassat intent de concert mundial que no són un zero a l’esquerra. A la meva manera de veure, doncs, el problema de l’ONU és que quan se’ls hi presenta a l’hospital un malalt en estat crític als metges no se’ls hi acudeix res més que receptar-li cataplasmes o subministrar-li xutes de morfina per anar passant com pugui; en comptes d’intervenir amb l’autoritat que se suposa ha d’exercir, quan toca, a qui té la responsabilitat de vetllar per la seguretat i, en definitiva, l’estabilitat del planeta. Avui mateix, per enèsima vegada, enlloc de plantar clara seriosament a qui esvalota el galliner i trenca la convivència liderant una resposta conjunta, majoritària i contundent per dissuadir a qui s’ha saltat el reglament de regim interior de les Nacions Unides, a Ucraïna, les úniques armes de dissuasió que ha exhibit la Institució consisteixen en gavadals de retòrica i de brindis al sol, eixorcs i desproporcionats.

L’antic còmic i avui president ucraïnès per aclaparant majoria, està representant un “paper” en que mai segurament havia somniat, però ho està fent amb una dignitat i credibilitat que s’ha encomanat a una població que imita el seu gest de no acceptar l’oferta enverinada de “l’amic ianqui”, de fer mutis pel fòrum. Potser no era el president Zelensky un polític professional – per aquesta raó segurament va guanyar les eleccions fa quatre anys, de carrer – ni probablement un “home d’Estat” però amb el seu gest de no abandonar el país quan el varen temptar els americans de fugir (jo diria que no ingènuament del tot), s’ha convertit en el líder que un país envaït territorialment i advertit de violació immediata, necessitava. Potser sí que aquest gest acabarà en un bany de sang i que serà inútil, però no per culpa d’una població disposada a donar-ho tot, inclús la vida, per aturar la maquinaria de destrucció massiva que se’ls hi ha vingut a sobre. Molts de països del món s’han solidaritzat amb els ucraïnesos com a víctimes injustes d’un cop de força militar, és cert; però, malgrat tanta comprensió i ajuda a dojo sobretot envers els refugiats que han de fugir de casa seva, ¿voleu dir que els que continuen dintre Ucraïna resistint, en el fons del seu cor, no se senten sols, impotents i despullats per lluitar, més enllà de gestos més o menys èpics, contra un enemic armat fins a les dents, amb material deu vegades més potent?

Les milícies ucraïneses han sortit al carrer defensant-se amb el que han trobat a l’abast i que el govern els hi ha subministrat sense regatejar; però amb tant poc temps de reacció no s’ha pogut organitzar aquesta resistència i cadascú amb una arma a la mà i sense coordinació administra el seu inesperat “poder” com li sembla, i no pas sempre com caldria per fer amics o crear confiança a la població. I si no que ho preguntin als periodistes que es belluguen per aquells verals o a colles de ciutadans que busquen desesperats un super obert o la manera de fugir arriscant-se per les carreteres, en busca d’una frontera; a cada pas són aturats per patrulles de milicians que cadascuna es regeix per normes diferents. La població civil està disposada a resistir, però ni amb armament passat de moda o arnat, ni amb còctels Molotof artesans, es pot aturar possiblement un exercit tan ben equipat com el rus. La diferència és brutal. I aquesta sensació de soledat, que alguns més encaterinats pels cants de sirena que prometien que si els ucraïnesos no es desdeien de la voluntat de ser europeus i de pertànyer al bloc geopolític occidental per indirectament "collar" Rússia, ni Europa ni els Estats Units els deixaria a l’estacada, encara és més dramàtica. Quan ahir el president Zelensky es dirigia al Parlament Europeu per requerir-los que acceptessin la candidatura ucraïnesa a formar part de la UE, no estava fent res més que llençar al vent un crit desesperat d’auxili. I malgrat els parlamentaris varen votar que molt bé, tan ucraïnesos com europeus saben que en definitiva tot plegat s’ha quedat en un gest simbòlic més, en el marc d'una immensa cerimònia de la confusió: “ja ens ho mirarem, que hi ha llista d’espera”.

Ahir, arrel del canvi d’opinió del president Sanchez respecte a no vendre en principi armes a Ucraïna, voluntat segurament rectificada perquè els que tenen collada la llibertat política d’Espanya, per raons econòmiques de tan pes com el dèficit que s’arrossega, li van fer un toc d’atenció, on la vigília havia dit naps, l’endemà va dir cols. Aquesta manera de fer del senyor Sanchez és més vella que l’anar a peu: com acudit, ja la varen patentar els germans Marx: “aquestes són les meves raons, però si no us agraden no hi patiu: en tinc un gavadal per escollir”. Bé, us deia que arrel d’aquesta poc galdosa rectificació, l’antic vicepresident del govern i company de viatge durant una temporada del govern de coalició entre socialistes i podemites, el professor Pablo Iglesias, avui tertulià d’una radio catalana, entre d’altres, va expressar una opinió que, francament, jo podria comprar-li, sobre aquesta qüestió de la venda d’armes a Ucraïna. Més o menys, va venir a dir: “Tot aquest armament no serveix de res per combatre i aturar l’ofensiva militar d’un exercit tan poderós com el rus. És fullaraca. Que no menteixin al poble, vantant-se de que ara els hi vendran armes! Són armes que no serveixen per res, per fer pessigolles i encara! Si realment volen parar els peus als russos que organitzin una força unitària, potser coordinada pels Estats Units, i s’enfrontin a Putin. Però, primer, que diguin la veritat als ciutadans: que si opten per aquesta solució és corre el risc d’una confrontació mundial, en un context d’armes nuclears, i pobles com la Xina o la Índia, també potències nuclears s’ha de veure què hi dirien. I si s’adonen que la solució no és la guerra, llavors que facin tot el que calgui per desencallar tocant de peus la diplomàcia”. Li compro, malgrat crec que aquesta solució diplomàtica ja està arribant tard. En anteriors reflexions vaig lamentar que la comunitat internacional representada a l’ONU, no avisés que determinades maniobres dels Norte-americans animant Europa a festejar països fronterers amb Rússia amb la possibilitat de formar part de clubs d’amics no gaire ben vistos per en Putin com la UE o l’OTAN, era una vertadera temeritat. El que vull dir ho reflecteix molt bé aquells frase feta castellana, que segon sembla s’ha d’atribuir a un acusador de bruixes en un tribunal de la Inquisició, l’any 1784: “aquellos lodos trajeron estos barros”.

(He començat referint-me a l’ONU, però era per una altra cosa que la guerra. En la pròxima, reflexionarem sobre el que volia parlar avui: la més que seriosa advertència sobre que amb tot allò de les conseqüències del canvi climàtic, ja s’ha tocat sostre i ha començat el compte enrere més aviat del que es pensava).

MALEÏT SIGUI EN PUTIN I TOTES LES MALES PERSONES QUE SÓN I HAN ESTAT COM ELL

Hi ha una línia vermella que les persones de bé no poden traspassar perquè en quan s’ha fet aquest malpàs, ja no hi ha marxa enrere possible per recuperar la reputació de bona persona. No s’hi val allò de provem-ho!, que si no surt bé ja rectificarem. Quan s’engega la maquinària de la guerra, se suposa que qui ho decideix ha tingut prou temps per rumiar-s’ho; llavors, una de dos: o bé qui recorre a les armes per atacar i provocar una guerra és un insensat que no sap el què es fa, o un tros de malparit que ho sap de sobres i que té assumides les conseqüències de la seva maldat sense cap mena de dubte ni escrúpol de consciència. En Putin pertany a la segona classe de paios descrits i per aquesta raó es mereix la meva imprecació, i no me’n penso desdir; perquè qui provoca (podent-ho evitar) la mort d’innocents, siguin dotzenes, centenars o milions, considero que no es mereix el respecte de cap persona que se’n vulgui considerar. Vaja, no crec que sigui possible que cap testimoni de l’immens patiment que causa a la població civil d’on carai del món sigui viure en estat de guerra, pugui dispensar al culpable de tot aquest horror que es mostra cruament des de la pantalla de les televisions, buscant-li excuses al Putin de torn, basant-se en coincidències ideològiques o religioses, per justificar cap bestial agressió. Sobretot avui, que la brutalitat d’aquestes agressions i de tots els danys colaterals que provoquen es poden seguir en directe. Seguir les massacres d'una guerra “on line” no és el mateix que imaginar-se-les a través dels relats dels corresponsals de guerra o de les recreacions literàries dels escenaris bèl·lics, en un betseller.

Avui estem escruixits veient el que veiem a Ucraïna però pensem, per centrar la qüestió, que no es tracta ni de la primera ni de l’última guerra del món; avui mateix hi ha oberts al llarg del planeta un reguitzell de dotzenes de fronts més o menys calents, alguns dels quals cremen des de fa més d’una dècada. I des que el món és món, fixeu-vos-hi, mai s’ha conegut una temporada seguida de pau i fraternitat humana; sempre hi ha hagut gent que ha considerat que valia la pena de fotre’s un gec d’hòsties amb els seus veïns o amb els que no els queien bé, a cops de destral o a canonades, per modificar fronteres per apropiar-se de territoris més rics que envejaven, o per exportar per la força la pròpia cultura a comunitats que ja estaven bé amb les seves creences, manies o manera d’administrar-se. En el fons de totes les guerres, incloses les “santes” i les “patriòtiques”, hi trobarem el propòsit delirant d’aconseguir el poder o “més poder”; per la senzilla raó que encara no ha nascut l’ésser humà que davant la possibilitat d’aconseguir “més poder” (en forma d’influència moral o riquesa), rebutgi de fer-ho per la força si creu que és l’única manera de sortir-se’n amb la seva. Els filosops han advertit a bastament que no hi ha res aconseguit a garrotades que a les bones no s’hagués obtingut igualment, si se n’haguessin tingut ganes de no trencar la pau.

L’Einstein, que se’n va penedir mil vegades de que els seus descobriments matemàtics haguessin servit per bastir l’arma nuclear, era una de les persones més convençudes de que la pau mai mereixia trencar-se; i desmentint aquell general i pare dels Estats Units – l’Ulysses S. Grant – que predicava que la pau es defensa fent la guerra, el definidor de la teoria de la relativitat assegurava: “La pau mai es pot mantenir per la força, només l’aconseguireu mirant de comprendre el punt de vista de l’adversari i d’enraonar-hi les estones que calgui”. Jo sóc dels que penso que les guerres no poden estar mai ben vistes per una persona amb tres dits de seny, mentre als objectors de consciència (considerats així no només en el sentit militar, sinó també en el civil) no siguin considerats tan patriotes com els soldats que voluntàriament van al front. Crec que hauria de fer pensar una mica que el general coordinador dels aliats vencedors en la primera guerra mundial, l’Eisenhover, confessés en un atac de sinceritat a un dels seus biògrafs: “odio la guerra, ja que només un soldat que l’ha viscut és l’únic que pot donar testimoni de la seva brutalitat, inutilitat i estupidesa”.

Jo hi afegiria que si esporguéssim tots els rebrecs de la història, des dels temps més reculats que busquem, es faria palès que totes les guerres solen acabar atiant nous conflictes, que tard o d’hora portaran els mateixos combatents o als seus descendents a una nova guerra, en una espiral caòtica de la que serà molt difícil d’alliberar-se, perquè les guerres que acaben sotmeten l’adversari després de posar-li el peu al coll, deixant-lo trinxat, humiliat i esquarterat, no resolen el motiu inicial del conflicte sinó que només l’aparquen uns quants dies, mesos o anys. ¿Per què va encendre’s la metxa de la segona guerra mundial, sinó perquè els pactes de Versalles varen tancar en fals la primera? Qui sap si l’origen de la injustificable agressió de Rússia a Ucraïna no té res a veure amb la precarietat d’un “ordre mundial” que van pactar, si us plau per força, les quatre potències vencedores, a Ialta. Les ambicions personals, les desconfiances, les enveges, la manca de pragmatisme polític, i, sobretot, el fet que sobre el tauler on s'hi juga la partida de la convivència pacífica hi hagi cada dia més armes escampades, hi fa la resta.

Ara bé: a la meva manera de pensar en Putin ha comés dos errors superlatius: considerar-se tan superior militarment que no ha dubtat ni un moment d’envair i agredir els veïns a casa seva, i que quan ha vist que aquells pelacanyes li plantaven cara, i la comunitat internacional li retirava el bon dia, s’ha tret de la faixa la pedra nuclear que portava amagada, com a cínic argument de dissuasió o de pressió, vés a saber. No crec que aquesta amenaça se li pugui perdonar mai, només pel sol fet d'haver-la plantejat per negociar. Ha traspassat la línia vermella que una persona de bé mai hauria de trepitjar. A la darrera crisi sanitària, algunes fàbriques d’automòbils es varen reciclar per fabricar respiradors industrials per ajudar a respirar la gent que s’ofegava a les UCIS. D'aquesta reacció se'n diu solidaritat. Avui, l’agressió de Putin ha aconseguit que una fàbrica de cervesa és converteixi en fabricant a gran escala de còctels Molotof, que només serviran per afegir més morts i destrucció. És el que deia abans: les guerres només generen més violència, inclosa la que es legitima per "defensar-se". Com deia Platón: “només els morts veuen el final de la guerra". Els vius, per desgràcia, es veu que només podem pensar en la manera de seguir apallissant-nos els uns als altres, uns agredint i els altres defensant-se de l’agressió de la mateixa manera: matant més gent. Les guerres no fan sants ni màrtirs. Només deixen morts innocents i moltes vegades anònims.

ELS DIUMENGES REFLEXIONEM ESPIGOLANT “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Els caps de setmana us proposo reflexionar sobre opinions espigolades a la secció de “Cartes al Director”, publicades als diaris de casa nostra els darrers 8 dies. Ho faig perquè, com es deia en aquell "Parlament de Paper" inventat per "La Codorniz" dels anys de la dictadura, a les "Cartes al Director" els ciutadans hi aboquen la "seva" raó, que també té tot el dret del món a ser escoltada, perquè a vegades n’està molt carregada (de raó). Dues advertències, per evitar malentesos: 1ª) - Que hagi seleccionat unes cartes i no altres no vol dir que subscrigui necessàriament el seu contingut, i 2ª) - Que les reprodueixo literalment, en la llengua com han estat publicades)

DONAR-SE PEL CUL.- Novament els maricons i les seves coses són element de burla. Es nota que no tenim gràcia, perquè quant se’ns denigra a sobre ens enfadem, que en som d’avorrits i d’autoritaris! Ribes de Freser decideix celebrar el carnestoltes amb uns ninots donant-se per cul. Faig un curt resum de la lògica dels creadors. Quina és la millor forma que tenim per mostrar la submissió i pocs pebrots que té l’actual president de la Generalitat? Fem que li doni per cul en Pedro Sánchez. Sí, aquesta cosa de maricons. Tot molt subversiu i trencador. Queda molt clar que irreverent i divertit és denigrar els polítics. Tanco ironia. Llàstima que hi ha una colla pessigolla que està molt cansada de ser l’ase dels cops. Estem molt cansats de la denigració que sota la disfressa d’humor es manté en el temps. Quants nanos continuaran assimilant «donar per cul» amb denigració, humiliació o ser poc home? Sí, aquests són els valors que continuen corrent pels patis d’escoles i instituts, i que les persones joves LGTBI hauran de suportar i cercar eines per contrarestar-les, o decidir si prefereixen quedar-se a l’armari per no haver d’aguantar «l’humor» dels companys. Sé que ara se m’acusarà de censor, dictador d’allò políticament correcte i de no tenir humor. Ho prefereixo a mantenir el silenci de tots aquells (sobretot dels més joves) pels quals els ninots de Ribes de Freser continuen sent una agressió contra la nostra forma de ser, simplement un acte més d’odi contra el col·lectiu homosexual. I sí, continuarem donant pel cul. (Pau Gálvez – Front Alliberament Gai Catalunya – Diari Girona)

FER MARXA ENRERE A UCRAÏNA? La pugna de Putin per recuperar la influència que va tenir l’URSS al món té un segon objectiu: blindar la seva autocràtica política interior de repressió de qualsevol dissidència. En aquest escenari, les autèntiques víctimes són els països que es van desmembrar de la Unió Soviètica i van recuperar una llibertat d’acció i decisió que, òbviament, no volen perdre. El principal és precisament Ucraïna, sobre la qual es bolquen totes les nostàlgies de Putin. En definitiva, vulgui o no, li correspon ara al president rus triar entre fer marxa enrere a una crisi que ha preparat meticulosament durant anys, o fugir endavant en un perillós joc de poder de conseqüències imprevisibles per al món sencer. (Jesús Domingo Martínez – Girona – Diari de Girona)

LA TAULA DE DIÀLEG I EL COMPROMÍS DE CASP.- Els fets històrics ens poden alliçonar sobre el que és i el que podrà ser l’anomenada “taula de diàleg”. La història ens demostra que quan els catalans érem valents existíem plenament com a poble i nació. A Roger de Llúria devem la frase “a partir d’ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres d’Aragó”. Després de la mort de Martí l’Humà, sense estar resolta la seva successió, es va voler cercar una solució política o negociada, en la qual havia de prevaler la bona fe. En aquest cas també ho va empitjorar el fet que el lloctinent d’Aragó, Jaume II d’Urgell, no va saber estar a l’altura del seu càrrec, i en comptes de neutralitzar les bandositats aragoneses i valencianes, encara les va agreujar més. Finalment, el 1412 es va procedir a la votació per a la successió; el candidat Ferran de Trastámara va obtenir 6 vots i el comte d’Urgell, només 2. Cal destacar que la votació es va fer em circumstàncies gens ortodoxes –el Regne de Mallorca en va estar marginat i les tropes castellanes estaven a l’aguait a les fronteres del regne – i fins i tot perilloses. El comte de Benavent va afirmar públicament que Ferran no tenia cap dret a la corona i que s’havia servit d’exèrcits castellans per ocupar el regne, i va ser executat de manera immediata. Ferran mateix, quan ja era rei, davant les Corts va cridar que “había muy bien mercado este regnado, e como que le había costado más de ochocientas mil doblas de oro”. Ara sembla que es repeteixen les mateixes bandositats, però entre els partits independentistes. (Jaume Enrich - Sabadell – El Punt Diari)

CONSCIENTS O INCONSCIENTS AMB LES XARXES SOCIALS.- Bona part de culpa tenim els catalans, per la davallada lingüística que estem vivim. No es tracta d’assenyalar ningú, ja que el problema l’hem generat nosaltres mateixos. Som un poble que ha volgut ser respectuós amb tots els vinguts de fora, per dilatar la confiança escaient a l’hora de connectar, i hem respost a la seva salutació d’acord amb els seus orígens. Procurant així de guanyar-nos el que en podríem molt ben dir la seva acollida com immigrants, demostrant que eren ben rebuts i mereixedors de la nostra hospitalitat. Francament, el resultat fou sorprenent al veure la seva integració totalment satisfactòria, com a persones agraïdes pel tracte rebut. Però amb els anys, com amb la globalització, han anat creixent en tots els àmbits i multiplicant-se en la diversitat de llengües existents, fet que ha tingut una incidència preocupant en la nostra parla. Ara ens trobem amb les xarxes de comunicació farcides de parla castellana, i això ha fet que els immigrants hagin trobat una opció més àmplia per fer-se entendre. Com que el català és una llengua regional, se la desplaça com a vehicular i entra a prevaldre la dels mitjans, amb un domini immens com a plataforma lingüística i de fàcil aprenentatge. Llavors, hem de ser conseqüents i procurar, com a poble, de no caure en la inconsciència de no parlar el català; seria el genocidi més greu del nostre poble amb la seva identitat i cultura. (Joan Sanoher Sadurní – Forallac (Baix Empordà – Punt Diari)

ENTRE CAIXES I BANCS, TOT SÓN ENTREBANCS.- Em sento amb atribucions i amb coneixement de causa per parlar d’aquest sector. Hi vaig treballar – deixant-m’hi la pell – al llarg de trenta-quatre anys. Mai no havia estat la meva primera opció vocacional. De petit, somiava a ésser forner. Més endavant, el meu desig il·lusionant s’orientava al ram dels mass media. Com que no fou possible quadrar-ne opcions, resulta que vaig fer per adaptar-m’hi de la millor manera. Poden certificar-ho companys de professió i clients de les oficines per on em van adscriure. Ja fa tretze anys que en soc fora, sortosament. La prejubilació me la van regalar molt jove. Gairebé dic que sense merèixer-la. D’aleshores ençà, presumeixo de pencar fins i tot més que abans. Fins al punt que sovint em manquen hores per als meus hobbies. Vull ésser útil a la societat. Professo la creença i el compromís de retornar-li, amb escreix, tot el que en vaig rebre... Que fou molt. Em frena profundament l’abúlia de tanta gent que només crema les hores penosament. Sense un bri de compromís voluntari i social. És en aquest entorn que em veig amb tot el cor d’exigir a aquestes entitats bancàries una justa correspondència envers la gent del carrer. La mateixa que, mitjançant la corresponent càrrega impositiva, ajudà a reflotar-los, després de la crisi del 2008. Amb l’avinentesa de la pandèmia, tracten la clientela a baqueta. No hi ha dret! Oficines Store (sense taulell), horari de caixa restringit, comissions abusives, imposició – a tort i a dret... a tot Déu – de les draconianes cites prèvies. Sentint-ho molt, em veig obligat a esvalotar el personal. Hem d’ensenyar-los les dents. Què s’han cregut? Tot i que el repertori de refranys és acotat, hi ha fets actuals que hi han de tenir cabuda. Tot aquest entrellat passa de taca d’oli. Per tant, no és estrany que sorgeixin nous adagis amb bancs i caixes d’estalvi de protagonistes. El seu desprestigi va in crescendo i acumulen tants maldecaps que ja n’hi ha prou. En aquesta conjuntura, entre tots hem de fer per recuperar també aquelles dites que ens advertien de la lletra petita. No s’hi val a signar res sense haver-ho llegit abans. Per si de cas! Fem valer els nostres drets i recuperem un prestigi i un servei que mai ningú no ens ha de poder prendre. (Josep Ballbè Urrit – Lleida – Diari El Segre)

POLÍTICS CONTRA MESTRES.- Aquest cop no és Sidney Poitier enfrontant-se a alumnes rebels a la pel·lícula “Rebel·lió a les Aules”. Ni tan sols són els mestres enfrontats als pares. Es tracta de mestres enfrontats als polítics. No és que sigui una novetat, però per la importància de l’educació en la societat, tot canvi suposa controvèrsia. Permeteu-me que faci un petit buidat del calendari escolar pel proper curs, que sempre va bé fer sumes i restes. Comença el curs cinc dies abans i a mig gas. Al novembre, possible pont, el de Tots Sants (que cau en dimarts). Al desembre, grandíssim aqüeducte entre la Constitució (dimarts) i la Puríssima (dijous) i dos dies afegits a les vacances de Nadal... Resumint, comptant els possibles tres ponts de l’abril, maig i juny, 32 festius si fa no fa, 18 dies de mitja jornada i 160 dies lectius, dia amunt dia avall. “Aquestes són les dades”, que diria aquell. Però, a part de les dades, caldria analitzar “les maneres”. Com podem educar els nostres alumnes si els adults no saben dialogar? Ah!, i un tercer comentari. De veritat les activitats formatives fora de l’Institut puntuaran a Batxillerat el curs que ve? (Ignasi Roda – Bellaterra – La Vanguardia).

FALTA ÉTICA .- En los últimos cursos del colegio estudiábamos una asignatura fuera de programa llamada ética. Sugiero que se incluya desde primaria, y quizás así en un futuro no veríamos tanta corrupción. Estaría bien exigir su estudio y aprobado a cualquier persona con responsabilidad de mando, tanto en política como en decisiones comerciales o económicas, donde tan poco se practica hoy. (Laura Laverdós – Sant Cugat del Vallés – La Vanguardia).

CARNESTOLTES AMB ENSALADILLA RUSSA A LA PUTINESCA

 

Fa dos anys que els poca-soltes no podien celebrar, amb tota la disbauxa que pertocava en unes dades tan assenyalades, la benvinguda al rei Carnestoltes, i quan enguany semblava que es podrien treure el ventre de penes i recuperar el temps perdut per culpa del mal bitxo del Covid-19, ve el poca-solta d’en Putin a aixafar-los la guitarra. Les rues desfilaran igualment, però es digui el que es digui, es facin les animalades i pantomimes que es facin, no sempre per gust sinó perquè és el que toca, no es podrà evitar que la processó vagi per dintre de cadascú, en la mesura que l’afectin el soroll de sirenes i les imatges d’edificis esventrellats pels míssils intel·ligents de l’exercit rus. Em fa gràcia que avui repassant les opinions dels que s’escarrassen per “dir-hi la seva” mantenint el paperot “d’entesos amb tot”, que darrerament caracteritza els participants a les tertúlies, si pot ser escombrant de passada cap a casa de qui paga el sou d’uns quants, hi ha una curiosa coincidència en preguntar-se si aquest cristo que s’ha muntat al llindar de la frontera russa es podia haver impedit, esquitllant-lo, fintant-lo o regatejant-lo simplement amb més o menys picardia i un bon raig de diplomàcia.

I ho trobo curiós perquè em sobta que aquesta pregunta com si vinguessin de l'hort se la facin ciutadans d’una Europa que, a la meva manera de veure, s’ha trobat emmerdada enmig de la crisi més important des de 1945, desunida sense una doctrina econòmica ni política compartida per tots els seus estats membres i, sobretot, sense un lideratge personal definit i respectat. Des de fa pràcticament vint-i-cinc anys el curs d’Europa ha anat de mal en pitjor, afectada per una diguem-ne crisi existencial pròpia d’un creixement poc madurat, planificat i, sovint, presidit per l’ambició d’abraçar més compromisos dels que es podia pair i controlar des de Brussel·les. Una crisi que l'ha deixat baldada a base d'empassar-se gran desenganys, com ara l’ensopegada del tractat constitucional de l’UE, la gran patacada financera-bancària del 2008, la pulmonia de l’euro, els mals de ventre davant els terrorífics allaus, cada dos per tres, de refugiats i de migració salvatge que tingueren de parar buscant testaferros que per uns quants bitllets s’avinguessin a aturar-los en camps de misèria concentrada i, sobretot, el cop de destral del Brexit.

Almenys el Covid va semblar que permetia llambregar una treva en la decadència, introduint elements esperançadors de cara a un futur de millor entesa i col·laboració entre tots els europeus, en posar en marxa un pla conjunt de vacunació i un programa Next Generation d’endeutament comú per lluitar solidàriament contra les seqüeles de la pandèmia. Tot plegat, esclar, es produïa en un context internacional convuls pels esforços de la Xina per ser reconeguda - a base d’intervenir l’economia mundial, infiltrant-se a mansalva en totes les empreses estratègiques i de finançar deute públic de competidors amb l’aigua al coll - com a primera potència mundial; la reacció histèrica dels Estats Units arruïnats i decantats amb la presidència d’en Trump a posicions clarament d’extrema dreta; les rebequeries d’una Rússia migrant-se per com era abans de la desintegració de l’imperi soviètic, i la proliferació de petites potencies regionals ansioses de tallar una part del bacallà mundial. En aquest context, se li va aconsellar a la vella UE que se li estava apropant l’hora de la veritat: o tots els seus membres assolien la unió política i econòmica sense reserves, o en un futur no gaire llunyà només li quedaria triar entre sobreviure sent una colònia i una titella dels Estats Units o de Xina.

Quan la cancellera de ferro Merkel ja no estava en la seva millor època, coincidint amb la revolució de la plaça de Maidam, que va expulsar del poder uns polítics afins a Putin, i va substituir-los per un govern encaterinat almenys de boquilla pels cants de sirena occidentals, la reacció del dictador rus davant aquesta “traïció” va ser immediata - (per cert, dictador és tot aquell que tanca l’oposició a la presó i es repenja en els militars i la policia política per governar) - annexionant-se en una ràpida intervenció armada de la península de Crimea. Aleshores, els Estats Units van creure que, aprofitant els deliris independentistes de Rússia del nou president ucraïnès podrien decantar aquell país, tan estratègicament important per a la seguretat dels ex-soviètics, per fer amistat amb l’OTAN i, a la llarga, per demanar la integració en la mateixa UE. En Putin va considerar això una mala jugada dels Europeus, mal aconsellats pels imperialistes Estats Units, als quals aquell acusava directament d’instigadors d’una provocació descarada, carregant-se els acords de Minks que beneïen el manteniment de les zones d’influència i l’estatus quo entre els blocs. Si la Merkel no hagués estat mig jubilada, Europa hagués comés aquell immens error de càlcul? Pensem que per una provocació semblant de l’estatus quo, la decisió dels soviètics d’instal·lar a Cuba una estació de míssils apuntant directament Washington, va portar el món a les portes d’una guerra mundial. Tothom va condemnar l’error i la gosadia dels russos. Doncs ara, el detonant de tot aquest sidral d’Ucraïna es basa en un altre tremend error. Però com que la culpa és molt lletja, no es trobaran gaires voluntaris a acceptar-la. Per desgràcia, en seguirem parlant. Però com ja us vaig dir, serà més espaiadament per necessitat de repartir el meu temps en altres obligacions literàries. Almenys durant una temporada només penjaré reflexions els dimarts, dijous i dissabtes. I traslladaré als diumenges la selecció de “cartes al director” que espigolo de diaris publicats els darrers 8 dies.

DELS TEMPS DE PANDÈMIA ALS TEMPS DE GUERRA

 

Des de fa una dècada llarga vivim instal·lats en una mena de muntanya russa emocional ininterrompuda, que cadascú s’espavila per administrar anímicament com pot, amollant-s'hi com millor pensa que pot resistir les adversitats sobrevingudes sortint-ne sa i estalvi, amb el mínim d'esgarrinxades possibles. Però, els que siguin incapaços de suportar o d’encaixar la pressió que comporten aquestes continues pujades i baixades d’adrenalina, no trigaran gaire a criar malves o a vegetar en un racó rossegant-se les ungles, voluntàriament marginats i potser mig trastocats. Ja sé que aquesta descripció pot semblar exagerada i patètica, però pareu atenció al vostre entorn i us adonareu que el panorama que us pinto és força versemblant, i que els danys colaterals - provocats pel devessall de “males notícies” que voldríem passessin mig desapercebudes per vergonya o per empegueïment - regalimen implacables malgrat potser trigarem temps a avaluar la seva autèntica repercussió en la nostra fesomia i en la rutina quotidiana. En uns casos, perquè desconeixem totes les dades del problema i en altres, bastants més dels que ens pensem, perquè malgrat ens omplim la boca de paraules com “transparència” i “claredat”, en realitat hi ha molt més interès per maquillar o que ens maquillin les realitats incomodes, que no pas de permetre suprimir tots els filtres protectors interposats per tal evitar crisis de pànic o quadres patològics de depressió col·lectiva.

No consta enlloc, però, la consigna no escrita per trampejar les sorpreses quotidianes sense que ens abonyeguin la moral i la capacitat de resiliència, que passa per mirar de no implicar-s’hi mai massa en “el que passa”, perquè no ens afecti fent-nos trontollar l’estabilitat i desenvolupar sentiments d’indefensió en tenir la sensació que no podem fer res per impedir-ho, ja que el destí a més d’estar predestinat el maneflegen poques mans. La manera més senzilla de no amoïnar-s’hi, com us deia, seria renunciar voluntàriament “a saber”, desendollant-nos de les fonts d’informació i no participant per activa o per passiva en cap d’aquests debats tan pintorescos que s'organitzen arreu “per arreglar el món”, abonant-nos exclusivament als canals televisius de color rosa o amorrant-nos com uns babaus a les retransmissions de competicions esportives, com si enyoréssim el “panem et circenses” de temps reculats, per distreure’ns i “no pensar” en coses serioses. El problema és que aquest sistema per a no complicar-se la vida, a part de fer palesa la poca solidaritat, ens degrada com a persones sociables i encara que de moment no ens en donem massa compte, en realitat ens fa tornar de mica en mica més sorruts i egocèntrics. Tanmateix, no tinc clar quant de temps és pot viure tancat en una mena de bombolla hermètica, no volent-ne saber res de com van les coses pel món ni comentar la jugada amb ningú, per almenys compartir l’angoixa.

Les sensibilitats de les persones són tan diverses i complicades que mentre alguns, suposo que posant-se una bena als ulls i taps a les orelles, poden cohabitar amb la ficció de sentir-se feliços amb el petit món que s'han creat per ells sols, n’hi ha d’altres incapaços de resistir ni un sol dia encofurnats en una mena de llimbs passiu, per molt terapèutic que pugui semblar. Jo tinc la sensació que les persones, gairebé per instint de supervivència, son capaces d’adaptar-se a les situacions més rocambolesques i estressants, vivint amb l’ai al cos si no hi ha més remei per sobreviure. Ara bé, em temo que deu costar molt d’acostumar-se a anar-se’n a dormir cada nit sobre un polvorí si no es té l’entrenament adequat per fer el cor fort, ja que trampejar la dosi de tensió diària amanida d'incertesa, ha de tenir per força un cost emocional considerable a mig o llarg termini. A curt, suposo que es poden enterbolir els efectes amb remeis més aviat casolans; però, a la llarga i a la meva manera de veure només hi ha un sistema que mig pot eludir no acabar traumatitzat pel trascolament constant de notícies depriments: donar gràcies a Déu o a qui es cregui que en definitiva mou es fils de tot aquest tinglado, per permetre’ns ser testimonis privilegiats d’uns episodis que deixaran empremta profunda en la història de la humanitat, i que els nostres néts estudiaran, criticaran, elogiaran o condemnaran d’aquí a tres o quatre generacions. Perquè si d’una cosa podem estar convençuts és de que el món no baixarà la persiana per molt putes que les estiguem passant avui. Ara, el que no m’atreveixo a pronosticar és si els que ens vindran al darrere trobaran l’herència rebuda acceptable: ignoro si el món en el qual els tocarà estar-se serà millor o pitjor que l'actual que ens estem polint; però, segur que serà molt diferent.

Si ho reflexionem bé, resulta impagable tenir l’oportunitat de ser observadors de primera mà d’uns esdeveniments tan importants com impensables fa una dècada. Per exemple, la queixalada bestial d’una pandèmia mundial; l’inici de la cursa cap a la degradació sense possibilitat de fer marxa enrere de l’equilibri mediambiental, en no haver-nos espellingat prou quan encara s'hi estava a temps per impedir l’escalfament climàtic; la reaparició tòxica de ideologies feixistes que semblaven exterminades després del mal que varen causar; la impotència davant uns fluxos migratoris imparables i indigeribles; la polarització de la societat mundial en clapes de rics cada vegada més rics i en bosses de pobres cada vegada més pobres, després de la desaparició del calaix de sastre social conegut com “classe mitjana” que feia de matalàs entre uns i altres; la progressiva dependència i submissió a la dictadura de la robòtica i de la telemàtica i, qui sap si per acabar-ho d’arrodonir, assistir bocabadats a la declaració de la primera guerra mundial amb mitjans bèl·lics no convencionals, sota l’amenaça del patètic argument de dissuasió de la possibilitat de prémer el botó nuclear...

Estic acollonit, francament, com no pot ser d’altra manera encara que hipòcritament vulgui treure’ls-hi importància a l’escalada de males notícies, no sé si imbuït com molts altres benaventurats que ens escarrassem per a no contribuir al desànim. Per aquesta raó m’aferro al únic agafall que trobo per a no llençar el barret al foc: no dimitir del meu paper d’espectador d’aquest estrambòtic joc que suposa repassar el sidral de l’actualitat quotidiana, malgrat no n’estigui segur del tot que ho pugui suportar sense que se m'afluixi algun cargol. Esclar que només es pot desenvolupar aquest sentiment entremaliat, entre positiu i temerari, si la salut acompanya una mica i no s’és un pobre de solemnitat. Donem-ne, doncs, gràcies perquè potser és l’únic al·licient que ens queda, sobretot als de la meva generació: ser testimonis de com la humanitat pel mal cap dels seus dirigents va de pet pel camí del pedregar; però, no oblidem que haurà estat amb la “col·laboració necessària” de tots nosaltres, que només ens recordem de sant Pere quan sentim ploure. Trist esbargiment el que us proposo per prendre’ns-ho bé, francament; però és el que hi ha, i pau i que duri!

QUE SIGUI LEGAL, NO VOL DIR QUE SIGUI ÈTIC; I SI NO ÉS ÉTIC...

 

I si no és ètic, ningú que valori ésser honest s’ho pot permetre. Més clar, l’aigua! Per saber si una conducta és legal no cal donar-hi gaires voltes, existeixen codis i reglaments que estableixen amb ets i uts què està prohibit i què no, amb escàs marge per a la interpretació. En canvi, quan es tracta d’establir la diferència entre allò que està bé o no, la qüestió ja té més lectures, perquè la majoria de les vegades determinar-ho depèn de com hom en sigui d’estricte i de primmirat escoltant el parer de la seva consciència, que és quelcom que tothom en té encara que li tapi la boca; per tant, això de que a vegades es fa difícil de saber què està bé i què està malament, és una mentida com una casa de pagès. Tothom sap quan s’ha ficat de peus a la galleda, s’està passant de rosca o, directament, està garfinyant la llei i la moral. La gent no és tan tonta ni insensible com per a no tenir clars els límits de la llei i els de la moralitat; jo diria que la diferència entre el bé i el mal tothom se l’olora per instint. La qüestió és fins a quin punt s’està disposat a arriscar l’ètica estirant fins al màxim les costures legals i morals.

En definitiva, ¿en què penseu que consisteix l’enginyeria empresarial o financera per escaquejar-se de les obligacions fiscals, sinó en un exercici de forçar fins que es pugui i donin de si les costures, estiguin brodades amb grans definicions jurídiques o cosides amb senzilles puntades administratives? Més d’un professional d’aquestes enginyoses mandangues defraudadores, àdhuc no es resisteix a vantar-se de la seva mà trencada en aquests tripijocs explicant als seus clients, a l’hora de fer l’article de les seves habilitats de gata maula, que si es va en compte i se sap quina tecla tocar no hi ha cap perill, sempre que es tingui clar que qui pren cartes en aquesta mena de partides assumeix un risc com passa en qualsevol joc d'atzar, però que en cas de sortir malament l'aposta precisament l’experiència d’un bon professional serà cabdal per procurar despistar tant com es pugui a inspecció pertinent, per tal d'evitar que la infracció no costi un ull de la cara. És a dir: tothom que busca dreceres a la vida està al cap de carrer que en forçar la llei poden passar només dues coses: que es faci dòmino i surti bé la jugada o que hom s’hi enganxi els dits de ple. En aquest darrer cas, el que compta és que la “trapelleria” surti el més “barata” possible.

Molt burro o mal assessorat, doncs, ha de ser el que juga aquest joc, conscient o no del risc que corre, perquè si l’arrepleguen acabi fent-se'n l’estella. I és que per molt aparatoses que siguin les multes i les quantitats reclamades als estafadors de coll més o menys blanc, als ingenus observadors que ens ho mirem des del carrer estant sempre ens queda el dubte de si realment els delinqüents atrapats acaben rescabalant de veritat i fins al darrer cremallò als perjudicats – sigui la hisenda pública o institucions privades -, dels danys i perjudicis conseqüència d’haver-se fet el llest per aconseguir més beneficis. Si passem llista, per exemple, de tots els il·lustres espavilats pocavergonyes que han estafat la hisenda pública, ¿estem segurs que malgrat hagin estat condemnats a pagar una morterada, “aquesta morterada” cobria tota la quantitat real defraudada? I, sobretot, de que l’execució de les sentències es compleixen fil per randa? Francament, a jutjar per com han refet la seva vida molts d’aquests coneguts pocavergonyes, em costa de creure.

Però tornant a la pregunta del principi, en el supòsit que s’arribi a la conclusió que determinada conducta torta sigui legal però no ètica, ¿d’aquesta manca d’ètica se n’han de demanar responsabilitats polítiques, en cas que qui hagi passat per l’engonal la moralitat sigui un càrrec públic? Simplifiquem la pregunta referint-nos a un cas real i de plena actualitat, com és el sidral en que està emmerdada la presidenta de la Comunitat de Madrid, ¿es poden donar per bones les seves excuses, en el sentit que com que la contractació d’una partida de mascaretes en la fase més dramàtica de la pandèmia va respectar “la legalitat vigent”, no es pot considerar poc ètic que algú s’hagi lucrat de l’operació comercial en forma de comissions, encara que es tracti d’un familiar? Si responem en clau de sentit comú, no hi ha cap dubte que l’ètica ha estat víctima d’escarni públic per part d'algú que està obligat a donar exemple de honestedat. La qüestió és quants casos hi ha que no se saben, de difícil convivència en l'administració pública entre la legalitat i l’ètica? La pregunta la podem referir a molts supòsits i àmbits de la gestió pública i, per descomptat, també de la privada. Per aquesta raó potser caldria preguntar-nos-ho, per exemple, quan llegim notícies sobre desnonaments: si per molt que estigui emparada la “legalitat” per policies i funcionaris del jutjat, podríem assegurar que en aquell acte es respecta l’ètica fotent persones indefenses al carrer? I així, podríem fer-nos la tira de preguntes...

ELS CAPS DE SETMANA REFLEXIONEM ESPIGOLANT “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Els caps de setmana us proposo reflexionar sobre testimonis espigolats de la secció de “Cartes al Director”, publicades als diaris de casa nostra els darrers 8 dies. Ho faig perquè, com es deia en aquell "Parlament de Paper" inventat per "La Codorniz", a les "Cartes al Director" hi diuen la seva ciutadans carregats de la "seva" raó, quina opinió tenen tot el dret a que sigui escoltada. Dues advertències, per evitar malentesos: 1ª)- Que les hagi seleccionat no vol dir que subscrigui sempre, i 2ª)- Que les reprodueixo literalment en la llengua com han estat publicades.

Us desitjo, doncs, que sigueu feliços aquest cap de setmana i fins dimarts vinent ja que el dilluns a Manresa són les Festes de la Llum. A partir d’ara, us aviso que potser algun dia no penjaré la reflexió. No us preocupeu, dependrà de la inspiració i les ganes que en tingui.

NEU ARTIFICIAL, UNA FALSA REALITAT.- Torno de la Cerdanya amb el cor encongit: ple hivern, unes subtils pinzellades blanquegen els cims. Fa calor. Cada any neva menys, em deia un vell del poble. El canvi climàtic s’està enduent per sempre la imatge d’aquells paisatges emblanquinats que tots adoràvem. Mentrestant els canons, dia i nit omplen les pistes de neu artificial que fa la felicitat d’uns esquiadors inconscients de les quantitats ingents d’aigua i d’energia necessària per «provocar» aquesta falsa realitat. Assabentat de la intenció de celebrar els Jocs Olímpics al Pirineu –els interessos privats i polítics ja s’estan fregant les mans– confiem en la coherència del nostre govern, després del seu compromís asso-lit en la lluita contra el canvi climàtic. Que busqui un lloc amb neu natural per celebrar aquests jocs. La neu artificial és una falsa realitat que no podem acceptar. (Albert Soler – Terrassa – Diari Girona)

LES VÍCTIMES DEL PASSAT.- El Parlament català ha aprovat una resolució per revisar la història, en benefici de les «bruixes» dones condemnades. Revisant la història, es vol dir, que aquestes dones, potser, no eren tan culpables. Potser moltes d’elles van ser víctimes de les circumstàncies. Aquesta revisió de la història, es farà, sense molts problemes. Alguna broma, i prou! El parlament espanyol també ha volgut i vol revisar la història. Segurament, en benefici de les víctimes del franquisme solament. Segurament. Aquesta revisió ha generat més protestes. La dreta no accepta aquesta revisió perquè, segons ells, comporta obrir velles ferides. (...). Els que tenim limitacions vivim amb perplexitat la polèmica. Segurament l’esquerra vol que es vegi el costat bo. El costat bo de les víctimes de la dictadura. Segurament vol fer, el que va fer la dreta després de guanyar la guerra: «Acusar i justificar-se». Ah! Recupero un record. Vint anys després d’acabada la guerra, al meu entorn, solament es parlava de les atrocitats dels rojos. Les atrocitats dels guanyadors, ningú les mencionava i si algú s’atrevia, acabada dient «es va reaccionar contra el desordre». (Martin Martínez -Girona- Diari Girona).

CRÍTICA AL MODEL EDUCATIU.- A França, 0 hores; al Regne Unit, 0 hores; a Austràlia, 0 hores... però a Catalunya, 525 hores. Enlloc de fixar-se en els sistemes educatius triomfadors, el Departament va per lliure, creant unes enigmàtiques hores basades en “agrupacions de matèries segons una metodologia globalitzada”, que cada centre farà en funció “del seu entorn”, de manera que l’aprenentatge de cada alumne dependrà d’on visqui. I si on viu abunden les aus rapinyaires, l’alumne s’haurà d’especialitzar en aquest tema independentment del valor que tingui per al seu futur. En alguns països s’escullen les matèries, però en cap cas es carrega el mort d’inventar-se-les als equips directius. El més lamentable de tot, però, és que aquesta insòlita proposta es vol instaurar a costa, sobretot, de la tecnologia, que s’impartirà sols en 1 curs. Com es vol lluitar per aconseguir un món més sostenible si s’arracona la disciplina més idònia –d’acord amb tots els referents internacionals– per plantar cara al canvi climàtic, al repte energè-tic? A Singapur, en canvi, busquen redefinir la Tecnologia com una matèria més de l’Educació General, que “no busca l’especialització professional, sinó l’autorealització de l’individu en els seus futurs rols socials”. En la mateixa línia, a Hong Kong consideren la Tecnologia la matèria més idònia per implementar les competències del segle XXI. El Departament segueix el model de Dewey que, al segle XIX, fundà una escola on no existien les matèries, sinó que a través d’un fil conductor, les fibres tèxtils, s’estudiaven literatura, química... Just el contrari del que fan els millors alumnes del món, els de Xangai o els d’Estònia, que estudien matèries ben delimitades. Els tècnics del Departament em recorden els salmons, solitaris i altius, que van riu amunt, a contracorrent, cap a la seva Ínsula Barataria, fora del progrés i del món, allunyant- se més i més del nostre segle XXI (Carles Soler Fajardo – Lleida – Diari El Segre)

L’AMOR NO TÉ EDAT.- Tothom ha sentit dir que, quan es tracta de l’amor, l’edat no és ni de bon tros una frontera. És evident que, dintre d’uns marges, tot és vàlid. Des del meu punt de vista, hi estic d’acord. Òbviament, l’amor entre dues persones és molt més significatiu que la diferència d’edat que les separa, però no és ben bé la desavinença numèrica, sinó mental. Crec que la connexió entre dues persones es derivada de l’afinitat psíquica que poden presentar tot i tenir personalitats molt disintes. Si el grau de maduresa és el mateix, podran connectar com si fossin de pareguda edat. Aquesta maduresa pot provenir d’experiències dolentes de la vida o bé donada pels anys viscuts. Així doncs, pel meu versemblant, l’amor, en un ampli sentit, no entén d’edats, pel fet que la diferència d’aquesta no reflecteix la maduresa de les persones. (Ariadna Noriega Gallego – Girona – El Punt Diari)

ELS BONS RESULTATS ELECTORALS DE L’ULTRADRETA.- El resultat de les eleccions a Castella i Lleó em porta a pensar si aquesta comunitat té cap deute amb el franquisme, després de més de 40 anys de la mort del dictador, i una complicada Transició, per instaurar una feble democràcia; és més que sorprenent la crescuda de Vox, en aquests resultats electorals; difícil d’entendre per una majoria de ciutadans amb l’experiència viscuda; tothom sap de l’existència arreu d’hereus del passat, però jo no pensava que existissin tants nostàlgics, ressentits per la possibilitat de controlar amb més rigor la caça i les curses de braus, concentrats en aquesta comunitat. Això no deixa de ser un avís per a navegants, en especial als partits d’esquerres; ja no vull dir que alguna cosa no es fa bé, sinó quantes es fan malament; es vulgui o no la república o la independència, per part del PSOE-PSC; el problema és i serà com poder evitar el creixement d’aquest pensament nostàlgic i feixista, que amenaça de conquerir el poder i La Montcloa, de ben segur per la ineptitud de qui té en aquests moments la potestat de governar. Al novell passerell i president de la Generalitat de Catalunya, junt als que tenen la paraula al Congrés dels Diputats, se’ls està esmunyint la majoria independentista, i no fan res més que intentar mantenir la cadira, i això no es podrà perdonar mai. Quan el PSC entengui que és a Catalunya a qui ha de donar suport, i les esquerres catalanes reaccionin, serà massa tard. (Marius Viella Sabater - La Bisbal d’Empordà – El Punt Diari)

NO TOTS SÓN IGUALS.- Cada cop que m’assabento de la notícia d’un capellà abusador recordo les paraules de Jesús dient que “més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí i el llancessin al mar, abans que fes caure un d’aquests petits”. I així ha de ser: en tenir coneixença d’un crim tan esgarrifós ens cal portar el responsable davant la justícia i que caigui damunt d’ell tot el pes de la llei. Però també és cert que quan s’enxampa un pederasta que fa olor de cristià ja tenim sidral muntat davant una notícia tan lla-minera. Ara bé, siguem honestos i no posem tothom al mateix sac. La immensa majoria del clergat són persones de fe, virtuoses i exemplars, ànimes entregades a les necessitats dels altres, vivint una vocació d’amor i servei al proïsme. A l’escola, a la parròquia i a l’esplai vaig tractar no menys d’una dotzena de mossens. Tots i cadascun d’ells, bellíssimes persones que em mereixen un enorme respecte i admiració. En tinc un record i agraïment que pregonaré sempre. (David Arboix Arús – Barcelona – La Vanguardia)