UNA
CASA NO ÉS SEMPRE UNA LLAR
(Primer
Accèssit al Premi AURORA BERTRANA 2017, entre 76 concursants presentats)
1
Era la primera vegada que li
feia de cangur al fill de la veïna.
Des que vaig quedar-me
vídua, he hagut de fer mans i mànigues per arrodonir l’escarransida pensió que m’ha
quedat del meu home, amb feinetes agafades al vol, gairebé una mica d’amagatotis,
ja que sempre cobro d’estranquis perquè a qui em paga ja li està bé d’estalviar-se
uns calerons no declarant-me, i a mi, per descomptat, tampoc crec que em surtis
massa a compte anar a la llei. Malgrat
encara em sento jove, resulta que per segons quines feines sóc massa granadeta,
quasi feta una iaia. O sigui que, per exemple, per trobar un treball estable i ben
pagat, a part de que van buscats a estiracabells, ja he fet salat. Tanmateix,
tampoc tinc prou experiència de buscar-me les garrofes fora de casa, puix si bé
de jove plegava punts de mitja a la merceria de ma mare, era a benefici
d’inventari, ja que la pobra dona mai em va tenir declarada perquè prou feina
tenia per a pagar-se els autònoms i els impostos dels que no podia
esquitllar-se per a sobre pagar-me a mi. I de casada, a les quatre setmanes justes
de tornar de viatge de noces, ja em vaig haver de cuidar de ma sogra, que es va
quedar baldada en una cadira de rodes sense poder-se valdre’s mai més per si
sola. I per torna, tenia de vetlar per com se les apanyava ma mare, més jove que
la sogra però envellida, sorruda, de mal ferrar, vídua patològica des que de
resultes de la maleïda guerra el pare va morir sent jo una criatura, com a
conseqüència de la gana i el fred que havia passat al Vedado de Zuera, un camp
de treballs forçats on, com a tants d’altres vençuts, el varen depurar per
roig.
De primer, vaig provar de
llogar-me a hores per fer companyia a gent gran; però era un treball molt
esclau que no m’acabava de fer el pes perquè no m’ajudava a esbargir-me de les cabòries,
ans al contrari, i em tenia d’empassar, si us plau per força, els sopars de
duro d’uns perfectes desconeguts. Donant veus, em va sortir l’oportunitat de
cuidar mainada; tot i que no era una feina tan ben pagada com netejar les bavalles
i les cascàrries dels avis, m’estalviava d’aguantar el mal caràcter de vells rondinaires
i picallosos. I un cop vaig comprovar que no obstant la meva inexperiència,
perquè amb el meu marit no vàrem tenir fills propis, me’n sortia prou bé amb
les criatures. El més fumut i complicat de la feina de mainadera, trobo que es caure-li
bé a la canalla des del primer dia, sobretot quan les criatures estan una mica
gambades. Vés per on, doncs, aquest inconvenient me l’estalviava amb el fill dels
veïns, ja que amb aquell vailet ens havíem topat tot sovint a l’escala o a
l’ascensor i mai es féu l’esquerp amb mi, sinó tot el contrari.
La veïna em va confessar
que tant a ella com al seu home els hi feia recança de deixar el nen en segons
quines mans; però amb l’excusa que no s’esbargien tant com els convenia, el seu
home s’havia emmarranat que necessitaven respirar una mica i anar de xefla amb les
amistats més sovint, de manera que van fer un pensament. Quan li vaig comentar
l’oferta de feina a ma germana - ens ho xerrem tot, com si encara fóssim nenes
-, la Fina, que sempre ha tingut tendència a la sedasseria i a engiponar
fantasies sense cap ni centener, va especular que potser els veïns del meu replà
passaven per un mal moment sentimental i
que abans de deixar córrer el seu matrimoni volien donar-se una segona
oportunitat, i que jo, si fos el cas que acceptés la feina, hi podia tenir una
bona influència.
- Deixa’t estar de ximpleries! – la vaig renyar, un xic embafada dels
seus continus romanços.
Ara que hi penso, però, potser
ma germana no anava tan desencaminada, llamp me mau! Si, si, ja ho entenc que ara a misses dites no
té cap mèrit donar-li la raó després d’haver-li vist el cul a la gallina. Quan
em vaig presentar a casa de la veïna a l’hora que havíem convingut, al nen ja li
havien donat sopar i duia el pijama posat; només em tocava, doncs, procurar que
se n’anés a dormir abans de les deu, sense romancejar davant la tele.
Tanmateix, la veïna em va remarcar dues vegades, mentre s’acomiadava: - Joana, perquè s’adormi potser li haurà
d’explicar un conte, si no vol que la faci gabiejar tota la nit.
-
Cap problema! - li vaig
assegurar, servicial i disposada al que calgués. De fet ja en tenia sempre uns
quants de contes a punt; com si diguéssim un petit repertori que m’havia après
de memòria perquè cap criatura mai més em tornés a agafar amb els pixats al
ventre com la primera vegada que un nano em va sortir amb el capritx del conte i
vaig haver-me’n de sortir per petaneres,
improvisant com vaig poder un relat fet de retalls i engrunes de rondalles mig
rovellades, perquè “el rei de la casa” que m’havien encolomat aquell vespre no
em fes una rebequeria que m’enfonsés la reputació de mainadera, amb recursos
per donar i vendre. Per tant, em va costar poc d’estrenar-me com a cangur d’en
Jordi, presumint de rondallaire experta.
- Vet-aquí una dama anglesa vídua i amb un
fill – vaig encetar amb seguretat la narració que em sabia de memòria -, que per sobreviure va acceptar d’anar-se’n
a un país llunyà, per fer d’institutriu de la nombrosa fillada del monarca que
hi manava. La dama només va posar una condició a l’hora de signar el contracte:
a part del sou, volia disposar d’una casa on estar-s’hi tots dos sols, ella i
el seu fill. El monarca, pensant que li faria gràcia, en donar-li la benvinguda
al seu reialme li va oferir d’allotjar-la en una de les millors estances del
seu propi palau, posant al seu exclusiu servei un parell de serventes. El monarca
no se’n sabé avenir quan la dama li va exigir el compliment, al peu de la
lletra, d’allò que havien convingut: tenir una casa independent, per a ella
sola. Molt disgustat pel lleig que li feia, el monarca li va retreure a la dama
desdenyosa el seu sorprenent antull: “és que no fa per tu, el sostre del meu
palau?” Ella li va contestar, procurant desfer el malentès que la podia portar
a mal borràs, imitant la dolça entonació que havia sentit en les pel·lícules emprar
a les institutrius veteranes i múrries: “majestat, jo vull que la meva casa, a
més a més d’un lloc per viure-hi - no cal que sigui amb tantes comoditats com
en el vostre palau -, sobretot sigui una llar”.
En Jordi, que en comptes
d’adormir-se estava més desvetllat que un gínjol, aleshores em va demanar: - I com s’acaba el conte?
Li vaig assegurar que la
dama va sortir-se’n del tot amb la seva, i en endavant va tenir a disposició casa
pròpia. El monarca, mal que li pesés de bon principi, va fer l’esforç
d’entendre-la i no tenir en compte el seu capritx.
- Llavors – volgué saber el mocós, amb tanta
picardia que em vaig quedar bocabadada –, és
que una casa no és sempre una llar?
Abans que pogués respondre-li
una pregunta, que confesso em va agafar a contrapeu, el nen em va desconcertar afegint-hi
un altre dubte, de pissarrí fins i tot per a una criatura, després de rumiar-se
el que li havia narrat: - Així, doncs, nosaltres
vivim en una casa o en una llar?
Vaig haver-me-la de
preparar una estona la resposta, ja que de moment em vaig quedar en blanc; cosa
que ja ens sol passar als adults de tant en tant, quan no sabem entomar preguntes
aparentment sense malícia de la canalla. Per sort em va venir a la memòria un
altre relat, que em va servir, com anell al dit, per sortir del pas amb traça i
elegància: - La mama t’ha llegit alguna
vegada les aventures d’en Peter Pan?
En fer el nen que sí amb
el cap, vaig continuar més segura del terreny que trepitjava: - Oi que te’n recordes de la senyora
Gentil, la que mantenia el dormitori dels seus fills sempre a punt de revista i
amb els llits fets, la petita llum de la tauleta encesa i la finestra oberta
per ventilar l’habitació? Tot ho tenia a punt perquè si els fills tornaven
algun dia, s’adonessin que no se n’havia oblidat gota d’ells. Una llar és això,
Jordi, un lloc on els que tornen sempre es senten esperats i ben rebuts per
algú que se’ls estima. Amb certa nostàlgia, no me’n vaig poder estar de
repetir: - En una llar sempre hi algú
que t’espera, perquè t’estima.
- Doncs jo tinc una casa i una llar! - en Jordi va exclamar, tranquil i satisfet de
saber-se tan afortunat. Però una estona després, mig endormiscat, un nou
escrúpol l’encaparrà i me’l va deixar anar amb una veueta que ja a penes era
d’aquest món: - Tothom ho sap, això que m’has
explicat?
En Jordi, que tot just
acabava de fer sis anys, no va esperar la resposta, vençut pel son. Es veu que
quan els trencaclosques dels grans se’ls hi entortolliguen clatell amunt a les
criatures, prefereixen deixar-se vèncer per la nyonya, potser posant-se a somniar
en el món feliç on una fada padrina, des de la capçalera del llit estant, se’ls
l’emporta cada nit a passejar pels núvols. Era millor així, que s’hagués quedat
adormit, perquè no m’hauria agradat gens que el dia del meu debut, la veïna
hagués acabat trobant la pobre criatura desvetllada, cosa més que probable si
haguéssim seguit descabdellant aquella troca de la casa i la llar. A més a més,
en un moment o altre li hauria hagut de reconèixer que hi havia molts de nens
que mai no havien tingut una casa de veritat, els quals poc entendrien el
sentit de la paraula llar. Aleshores sí que el meu conte ensucrat, hauria
esdevingut un conte per fer plorar. I això, una mainadera primerenca com jo,
que necessito cada jornal que em trec per fer bullir l’olla, no m’ho puc pas
permetre. En qualsevol cas, millor que el nano s’hagués quedat com una soca, vaig
pensar. Que li expliquin els seus pares de què va la vida, si és que troben que
val la pena que ho sàpiga des de tan petit.
2
Passava
un quart d’hora de mitjanit quan vaig escoltar fressa a la porta del pis i que s’encenia
la llum del rebedor. Des que en Jordi va agafar el son jo havia tancat la tele,
perquè preferia esperar els veïns llegint la darrera novel·la de la Camil·la Läckbert, que em tenia
atrapada en una trama complicada, tot i que em va costar molt de temps familiaritzar-me
amb el seu estil peculiar. Quan la veïna va entrar al menjador, em va semblar trasbalsada;
però no la coneixia prou bé com per preguntar-li a boca de canó què li passava i
si la podia ajudar. De fet, la veïna ja s’ho devia notar que feia mala ganya,
perquè em va donar explicacions sense que jo les hi demanés: - Alguna cosa del sopar se m’ha entregirat, i
hem hagut de tornar abans d’hora. Un vespre que podíem fer el tronera, i la
vetllada s’ha acabat com el rosari de l’aurora.
-
Vol que li prepari una herba que l’ajudi a tirar cap avall l’empatx? – em vaig oferir.
- Em
penso que no caldrà pas, ja em prendré unes sals minerals abans de posar-me al
llit. En realitat, pel camí he fet uns quants rotets i m’he quedat més tranquil·la.
Si vol, ja podrà anar-se’n de seguida que pugi en Martí, que està tancant el
cotxe... Per descomptat – va afegir, excusant-se –, ja li pagarem fins a l’hora convinguda encara que plegui abans.
I després, finalment, va interessar-se
per al seu fill, com si fins llavors hagués tingut al cap una altra preocupació:
- L’ha fet gabiejar molt, el nen?
-
Gens ni mica – li
vaig contestar, per a tranquil·litzar-la -
és un encant de criatura. Tot just li he explicat un conte s’ha quedat fregit com
un tronc; fa poc he pujat a donar-li un cop d’ull i estava clapant en la
mateixa postura que l’he deixat. Sempre que vulguin, ja saben que poden comptar
amb mi; li dic amb tota franquesa.
-
No sé pas si tornarem a repetir-ho –
vaig sentir que es queixava, com en un sospir.
En veure que la veïna
s’asseia al sofà tota moixa, vaig pressentir que alguna cosa grinyolava,
malgrat ella s’esforcés en aparentar el contrari. Però no vaig tardar gaire en
comprovar-ho: - Joana, el meu home em
vol deixar – em va confessar per sorpresa.
Després
de descarregar-se d’una confidència d’aquella gruixària, feta con aquell qui
diu a contracor a una pràcticament desconeguda com jo, m’hagués semblat normal
que tot seguit la pobra dona es desmuntés fent-me alguna escena histèrica. Però
ni pensar-hi, no va ser així; no va vessar ni una llàgrima, i la inflexió de la
veu era continguda i digna. Només li vaig notar un lleuger tremolor de barbeta,
però com que no va passar d’aquí, jo tampoc vaig creure oportú abraçar-la o expressar-li alguna mostra
de suport més afectuosa. En definitiva, m’havia comunicat una notícia terrible
sense una engruna de sentiment, quan en la meva manera de pensar que el un
matrimoni s’esquerdi és el pitjor que pot passar-te a la vida. Potser sí que la
processó li anava per dintre i que quan reaccioni farà el xap, vaig pensar,
sense saber ben bé quina cara posar-hi mentrestant . Francament, vaig creure
que el més assenyat fóra escampar la boira de seguida que em pagués, i
deixar-la que s’entengués amb el seu home, sense roba estesa per entremig. Però
em vaig quedar d’una peça quan, amb el mateix to de veu impostat d’abans, em va
demanar: - Li sabria greu passar la nit
aquí?
El que més em va sorprendre d’aquesta proposició fou que
dos minuts abans quasi m’havia engegat la porta pels nassos. Per aquesta raó,
li vaig recordar: - Que no estava pujant
el seu marit?
-
Si – em va respondre
i, com sense donar-hi importància, va afegir: - però preferiria tenir companyia, per a no quedar-m’hi a soles.
Arribat
a aquest punt, vaig comprendre que no anàvem bé, i que tot plegat començava a
fer pudor de socarrim, tal com havia pressentit ma germana. Malgrat olorar-me
que m’amagava els detalls potser més escabrosos i delicats d’aquella història domèstica
que acabava d’encetar, no vaig gosar de furgar-hi més; però me la devia quedar mirant
d’una llei de manera, que no va tenir més remei que insistir per segona vegada:
- ja sé que no li puc demanar una cosa
així, tant de sobte, perquè a penes ens coneixem; però cregui’m que em faria un
gran favor si no em deixés sola amb el meu home aquesta nit.
En veure’m indecisa, va barrejar-hi en Jordi per fer-me
cedir: - faci-ho pel nen! No li faria
cap bé ser testimoni d’una baralla entre els seus pares. Si vostè hi és, en
Martí no s’atrevirà pas a aixecar-me la veu.
- Però que no s’adona que el seu
marit pot dir que jo no puc ni tinc cap
dret a ficar-m’hi pel mig de les seves desavinences? – li vaig replicar, recordant el que sempre
em deia ma mare sobre no ficar-te per entremig, perquè sovint sol passar que quan
dos s’esbatussen al tercer sempre li toca el rebre.
- No li ho demanaria pas si no fos
necessari; li dic de debò! En segons quins casos, una desconeguda pot fer més de
servei que algú de la família. Si crido ma germana, no pararà de retreure’m que
ja m’havia avisat dotzenes de vegades que en Martí era un bord. I encara farem
l’escàndol més gros i empallegós.
- Miri, no pateixi, que ja em
quedaré – vaig
començar a estovar-me, en part per no trobar una excusa apropiada per
negar-m’hi en rodó. De sobte, però, vaig notar una mala nassada, atrevint-me finalment
a escopir la sospita que em rondava pel cap feia estona – no obstant això, digui’m la veritat: no m’ho demanarà perquè té por
que el seu marit la maltracti, quan es quedin sols, oi que no?
La primera reacció de la veïna va ser fer-se l’ofesa per
a la meva sospita, però com que no li vaig treure la vista de sobre esperant la resposta, al final
va deixar-se anar i va confessar-me el secret que segurament mai hagués pensat
revelar a una forastera: que el seu home li aixecava la veu, la mà i la vexava.
-
Bé, llavors, d’acord – vaig afluixar
definitivament la defensa -, em quedaré
pel nen. A més a més, després del conte que li he explicat aquest vespre, no
tinc més remei que fer-ho.
Per
aquesta raó, i també perquè em va semblar que la veïna calia que aprengués una
lliçó imprescindible per anar per la vida, si no volia quedar-se arronsada com
una cuca en un racó de casa com a mi em va passar quan va morir-se’m l’home, i
sort en vaig tenir d’una desconeguda que em va ajudar a aixecar el cap de terra.
Des d’aleshores vaig tenir clar que, et passi el que et passi, s’ha de
sobreviure com sigui, per moltes escates de vidre que t’esgarrapin les
entranyes. Però com que això no es pot aconseguir sense ajuda, no s’ha de tenir
por ni vergonya de demanar-la. Perquè sense unes bones crosses, travessar
segons quins deserts et pot deixar
eixorca.
3
Pocs
dies després, quan vaig anar a veure qui trucava a la porta, em vaig trobar la
veïna amb el nen, palplantats com si ens haguéssim vist la vesprada. Pensant
que venien a explicar-me algun maldecap nou, vaig convidar-los a entrar, però ella
es disculpà tot dient: - gràcies Joana,
és que tenim pressa. Només volia fer-li saber que canviem de pis. En Martí ha
trobat una casa unifamiliar als afores, sense veïns, amb un pati gran, on en
Jordi hi podrà jugar a cor que vols.
El nen em va tibar la bata i amb tanta picardia com
innocència em va dir: - has de venir-la
a veure la nova casa, que els pares m’han promès que serà la millor llar del
món.
Mai més els he tornat a veure’ls, però sempre més me’n
recordaré d’ells mentre estigui penjada del misteri d’una confessió sense
aclarir. Serà veritat que la seva nova casa haurà esdevingut una llar, o més
aviat serà per por d’un escàndol mentre en Jordi sigui petit, ella es resignarà
a marcir-se en una mena de gàbia d’or, com els hi passa a tantes dones maltractades
que prefereixen rossegar-se els punys totes soles i es guarden el patiment només
per elles?
