Follow by Email

divendres, 27 d’octubre de 2017

LA LLARGA NIT DEL LLORO DEL PRESIDENT.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 27 Octubre 2017)

LA LLARGA NIT DEL LLORO DEL PRESIDENT.- Des que el president Puigdemont va fer un pas endavant, per neutralitzar el pas al costat d’un president Mas desbancat del poder per la intransigència radical del grup més menut del Parlament, no crec pas que hagi dormit gaires nits d’un son; però la nit que acabem de tombar, imagino que ha sigut la pitjor de totes, i m’atreviria a afegir que deu haver passat el que se’n diu la nit del lloro, en capella d’un divendres que, prengui la decisió que prengui, el recordarà tota la vida com el seu divendres de passió i no pas de gloria, per desgràcia. Em consta que quan ha arribat l’hora de la veritat, trepitjant ja el llindar entre l’estat autonòmic i monàrquic que tenim a Catalunya i la nova república independent en que somniem, el president ha sospesat més que mai els pros i contres d’una decisió transcendental, i a mesura que s’acostava el moment, un sentiment l’ha angoixat profundament: per res del món voldria esdevenir, si traspassa el llindar crític en fals, en el president de només la meitat dels catalans. Precisament perquè aquest pensament el turmenta des de fa dies, ahir va posposar el discurs institucional que tenia previst pels vols de les dues de la tarda, i va estripar l’esborrany que tenia pràcticament enllestit, raonant un gir polític de noranta graus si prosperaven les garanties que negociava amb el govern central per encàrrec seu, el president d’Euskadi. Però els bons oficis del senyor Urkullu varen topar amb una paret de granit. En conseqüència, la passada nit no pot haver esdevingut plàcida pel president Puigdemont, per molt que asseguri el contrari.  

Deixant de banda el marró dels escrúpols, més o més explícitament transcendits, d’alguns diputats del PDCAT que preferirien no haver de ratificar en seu parlamentaria el compromís d’aprovar la DUI que, per exigència d’una CUP sempre amatent a marcar territori, varen signar tots els diputats de la majoria sobiranista per desemprenyar uns cupaires que s’enfilaven per les parets després que el president deixés en “stand by” una tendra declaració d’independència, traient-los la mel dels llavis. Recordeu que tots els diputats sobiranistes varen escenificar moments després del Ple un document, que els anticapitalistes i antisistema s’havien tret de la màniga per deixar de fer morros, refiant-se els més escèptics que en no tenir efecte jurídic era paper mullat? Però caram si en tenia d’efecte, almenys moral! Efecte i data termini, de manera que quan els cupaires n’han exigit, l’execució com qui passa a cobrar la lletra acceptada, a més a més recolzats o empitrats des del carrer per una gentada engrescada en tenir a tocar dels dits el premi gros de la gran aposta, es comprensible que s’estigui poc disposat a defallir en el darrer esprint ni molt menys a recular. Això li consta al president i, en part, en té molta culpa de la mala nit.


Tanmateix, s’ha de tenir en compte que abans de tocar les deu del vespre, el president ja va tenir d’empassar-se el primer gripau del seu llarg calvari nocturn, en forma de dimissió irrevocable i cantada del conseller Santi Vila, segons sembla assessorat per la seva nova amigueta - l’Ana Pastor, presidenta del Congrés dels Diputats -, que li va recomanar que escampés la boira abans no li toqués el rebre quan el barroer 155 imposi la seva llei. L’espantada de l’antic batlle de Figueres i amic personal seu, suposo que no li ha vingut de nou al president, malgrat no li ha fet cap gràcia; sobretot considerant que ha despullat de l’efecte sorpresa la seva compareixença aquest migdia davant el Parlament: hi haurà convocatòria d’eleccions autonòmiques o declaració formal d’independència? Evidentment, la dimissió inoportuna i deslleial d’en Vila ha desvetllat la resposta abans d’hora: si la opció “in pectore” del president hagués estat dissoldre la Cambra i anar per feina electoral, el conseller Vila no hagués plegat en sec. Per tant, la DUI queda com a única alternativa possible al dilema, llevat que el president es tregui un conill del barret. En aquesta tessitura, doncs, suposo que part de la nit se la deu haver passat tractant d’evitar noves desercions de diputats del seu partit que fa dies arrufen el nas. Francament, no voldria pas trobar-me en la pell del president, ja que per molt acompanyat que sembli estar, la terrible solitud que va inclosa en el càrrec la porta gravada a la cara.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada