CANVIS D’ARMARI.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 31 Octubre 2017)

CANVIS D’ARMARI.- L’àvia i la mare tenien cada any una data fixa, com la de canvi d’hora, per reemplaçar a l’armari la roba d’hivern per la d’estiu o viceversa, que gairebé s’esqueia amb els principis de maig o d’octubre, respectivament. Però amb aquesta gaita del canvi climàtic, resulta que han desaparegut a la pràctica les primaveres i tardors i es passa del fred a la calor i a l’inrevés, sense temps per aclimatar-se. Enguany mateix, quasi podríem menjar-nos els panellets en mànigues de camisa. Per tant, això de canviar la roba de lleixa o d’armari - si se’n té molta o més d’un armari -, consistia en tota una cerimònia, quasi un ritual, que s’aprofitava no només per fer canvis per facilitar l’accés a les peces de temporada, sinó també per repassar els fons d’armari, renovar les boletes de camfora per les arnes i desnonar la roba passada de moda per portar-la a la parròquia, si s’era de missa, o al container de recuperació de roba destinada als que en tenen poca o espelleringada. Recordo que l’àvia s’hi resistia tant con com podia a desprendre’s d’una peça, amb l’excusa que la moda sempre torna; i feia mans i mànigues per entaforar-la en algun racó d’on quan la necessités li costaria de trobar-la, el dia que la buscava. Aquesta tradició era respectada antigament a totes les cases, participant-hi de pico de picada tota la família, bé per condemnar a l’ostracisme un jersei descolorit, una faldilla antipàtica o uns pantalons avorrits. Tanmateix, tot sovint hom tenia la sorpresa de trobar alguna peça sense estrenar, de la qual ni se’n recordava d’haver-la firat en les darreres rebaixes.

Avui aquest ritual un pèl romàntic i bastant higiènic, segons com es miri, de “fer armaris” en família se n'ha perdut la mena com de tantes altres costums domèstiques, i encara que es fan els canvis, és “per necessitat”, quan se pot i a mitges i no tenen res a veure amb el cerimonial de temps reculats. Evidentment hi ha dues maneres d’actualitzar els estocs de roba en funció de l’estació climatològica: una de més “out”, que procura prendre-s’ho seriosament això de renovar les existències, i la versió “in” dels que no s’hi amoïnen massa i es refien de trobar el que necessitin en un moment donat remenant una mica l’armari. De fet, hom palesa per experiència que els que miren prim a vegades tampoc troben el que busquen, per molta endreça que hagin fet; en canvi els que com deia la meva àvia tot ho deixen “a la pila del greix”, resulta que per una estranya casualitat sempre acaben trobant de seguida la peça que busquen. Vés a saber si no tenen raó els que creuen que posar ordre no garanteix sempre la recerca posterior.

En fi, si voleu que us sigui sincer, avui estic divagant a la babalà, ja que entre que tenim mig govern d’excursió per Bèlgica, la bandera espanyola oneja encara a tot drap a la façana del Palau de la Generalitat aigualint la declaració de república catalana independent, i que el personal sembla haver entomat estoicament la ingesta anal de supositoris marca 155, estic atabalat, perplex i indignat, francament. ¿Potser ha arribat l’hora de ventilar el fons d’armari d’un “procés” que, per alguns, tufeja a resclosit i està mig arnat? ¿O qui sap si aquesta aparent desbandada i tant-se-me’n-fotisme no forma part d’una estratègia de resistència, muntada en la perspectiva que el sobiranisme arrasi el 21-D? Seria una jugada tant astuta com maquiavèl•lica. Esperem que ens diu el president a migdia, des d’un misteriós amagatall belga, per considerar si el canvi d’armari és oportú, intel·ligent i, sobretot, comprensible.