PER UNES HORES ENS VAM SENTIR LLIURES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 29 Octubre 2017)

PER UNES HORES ENS VAM SENTIR LLIURES.- I com deia el poeta, qui ha respirat la llibertat té més ganes de viure. Però la nostra llibertat tenia tant les hores comptades, que fins i tot no va publicar-se al Butlletí Oficial de la Generalitat la partida de naixement de la República Catalana independent, un detall imperdonable. I ara, naturalment, som en temps de repressió. La incògnita és si la llibertat no aixecarà mai més el cap, abatuda per la repressió, o passarà a l’inrevés i les ànsies de llibertat li farà empassar-se la repressió al viatjant de gra cuit que va desencadenar-la. I, sobretot, si en el cas que la repressió guanyi el pols a la llibertat, les ganes de viure acabaran en frustració general de la ciutadania que se senti estafada. Jo no ho sé, però la crida del president a l’oposició “democràtica, pacífica i amb perspectiva” no convida a pensar amb trencadisses i ja sabeu, com va explicar aquell regidor de Vic empaperat per dir una obvietat, que les truites no es fan sense trencar ous.

Encara que tot plegat pot semblar que vingui de nou i es vulgui justificar l’estupefacció mitjançant l’excusa de conveniència que no hi havia precedents d’una moguda semblant, certament ens trobem en un escenari més vell que l’anar a peu; “deja vu”, com afinarien els meus amics esnobs. Des que el món és món, la llibertat només se l’ha ofegat escanyant-la o comprant-la. Per exemple, la perspectiva de llibertat els escocesos i els quebequesos se la van mal-vendre al Regne Unit o al Canadà per un grapat de promeses. I amb la nostra què passarà? Ens serà arrabassada per la força, perquè en realitat no es tenia previst cap altre pla B que tirar la gent al carrer?

Si fossin certes unes converses entre el principal executiu de la conselleria d’Economia i un assessor de la Generalitat, revelades ahir diumenge des de la segona plana de la Vanguardia pel seu director, en el sentit que tot estava molt verd de cara al desenvolupament pràctic de la independència, per la senzilla raó que el més calent era a l’aigüera, francament n’hi hauria per tirar el barret al foc. Si es veia a venir la pedregada, per quins set sous Puigdemont es va arronsar a darrera hora de dissoldre el Parlament i convocar les eleccions que més de la meitat del seu propi partit li demanaven i que un mediador acceptat per les dues bandes havia aconseguit pactar? El president del govern basc, el senyor Urkullu ben bé que s’ha queixat, mirant cap a Catalunya, de que li haguessin fet fer els ninots. Però si el que assegurava la Vanguardia fos una brama o una calumnia – jo ja no sé a qui creure’m ni què creure -, l’autor de l’escrit, el seu director, hauria de ser destituït i degradat com a persona honorable, perquè fer córrer mentides, en aquestes circumstàncies, és terrorisme il•lustrat però abominable. Però si fos veritat, com que trigarà a saber-se del cert, espero que la història faci justícia amb imparcialitat, perquè amb els somnis de llibertat dels ciutadans cap polític té dret a jugar-hi. Els somnis sempre haurien d’acabar bé si els polítics fossin fins i competents.