ELS PISOS BUITS DELS BANCS

Correm-hi tots! Obliguem la banca a pagar el gust i les ganes a través de severes sancions pels pisos que mantinguin desocupats, mentre hi hagi gent que no té casa on viure. Quan fa la tira d’anys que el drama de gent desnonada per impagament de lloguers o de quotes d’hipoteca és imparable, sembla que alguns ajuntaments pensen, com si haguessin descobert la sopa d’all, que tenen la clau per resoldre el problema de garantir l’accés a l’habitatge a tots els ciutadans, d’acord amb el mandat constitucional: obligar els bancs a posar a disposició de les administracions públiques els pisos buits dels quals són propietaris, sota amenaça de multes que els deixin baldats. Paraules, paraules i res més que paraules! Brindis al sol, a misses dites! Si els governants d’aquest país haguessin mirat amb una mica de perspectiva i visió de futur pels interessos dels ciutadans atrapats enmig del salvatge esclafit de la crisi immobiliària, enlloc de moure cel i terra per evitar que les entitats financeres – bancs i caixes – en sortissin escaldades, ara no es trobarien en aquest atzucac de difícil solució. Quan de veritat tenien de treure el geni era abans, obligant aquestes entitats a renegociar la morositat, adaptant-se temporalment a les possibilitats de pagament de les persones entrampades amb els pixats al ventre per la plaga d’un atur salvatge. En vistes d’una situació tan dramàtica com quedar-se sense ingressos una família, no per ganes o mandra sinó perquè no hi havia feina, no hagués estat millor donar peixet que no pas tirar pel dret a bastonades? Quants desnonats de casa seva haguessin rebutjat pagar unes quotes més endreçades durant la temporada de vaques flaques? Algun dia s’analitzaran a fons les responsabilitats dels sicaris del capitalisme més impresentable, en les crisis d’autoestima que ha suposat per a les persones veure’s llençades de les seves llars com si fossin l’escòria de la societat, pura deixalla. És absurd expulsar la gent de casa seva perquè per causes de força major no poden assumir temporalment els seus compromisos, preferint deixar els pisos buits i abandonats que no pas ajudar les persones que hi vivien a conservar-los, establint una treva o una moratòria enraonada, fins que la gent es refés de la sotragada. Sobretot considerant que l’Estat ha salvat el cul de bancs i caixes, fent totes les martingales que han calgut perquè, pobretes, no s’arruïnessin; mentre ha deixat amb el cul a l’aire ciutadans indefensos davant d’una colla de botxins sense entranyes. Per desgràcia, agradi o no, aquesta és la realitat i quan no s’ha actuat a temps amb valentia per evitar una epidèmia, no es pot pretendre salvar la vida de les víctimes amb cataplasmes.     

EL CANÓ DE SO

Segons fonts policials, els mossos van estrenar com eina de dissuasió d’aldarulls el canó de so en els recents disturbis de Ciutat Vella i sembla ser que els resultats van ser satisfactoris. El canó de so és un invent nord-americà que es coneix tècnicament com LRAD, que vol dir “dispositiu acústic de llarg abast”; en cristià: la mare de totes les sirenes, capaç d’arribar als 135 decibels i més, la qual cosa és una barbaritat, tenint en compte que segons la normativa comunitària a partir de 65 decibels  hom ja s’ha de posar cascos per protegir-se les orelles si no vol que acabin a cal ferrer. O sigui: que el canó en qüestió no és, precisament, l’idíl•lic canó de Palamós. Pel que sabem no té gaire requesta entre els equips d’antiavalots d’altres països, en canvi sí que s’ha emprat i amb molt d’èxit per desestabilitzar vaixells pirates en pla d’assaltar pesquers. D’altra banda, està documentat que es fàcil de neutralitzar amb un trists casc de motorista recobert per dintre d’espuma, de manera que els bàrbars que segueixen les manifestacions pacífiques amb ordres de sabotejar-les amb actes de vandalisme, si prospera l’ús del canó, ja es proveiran rai d’un casc d’aquesta mena per evitar els efectes acústics i, a la vegada, camuflar encara millor la seva identitat. A la meva manera de veure, doncs, eradicar la violència del carrer no s’aconseguirà amb bales de goma, canons d’aigua o de so, sinó prenent consciència de veritat, la societat en general, que s’han d’aïllar socialment d’una vegada tant els que busquen brega encaputxats com els que els encobreixen fent la visa grossa. I acceptar sense arrufar el nas, que per combatre’ls amb èxit des de la democràcia s’ha d’aplicar la llei rigorosament; però no una llei semblant a la de seguretat ciutadana que el govern vol impulsar amb segones de canvi: amb l’excusa dels violents vol esclafar d’arrel el dret de manifestació, de protesta i d’escarnir als governants que anteposen els seus interessos ideològics o econòmics al benestar de les persones. Amb aquesta llei de l’embut de'n Rajoy només s’aconsegueix afegir llenya al foc.  El que cal és una llei que sense contemplacions escarmenti els violents, siguin professionals o amateurs, i als seus padrins. I que quan s’actuï democràticament en aquesta línia, no s’aplaudeixi o es miri amb més simpatia els advocats dels pobres disposats a discutir la legitimitat d’aquestes mesures, que no pas als que les defensin o en nom del poble les apliquin. Quanta hipocresia trobaríem si gratéssim a fons! En resum: el canó de so no servirà de res i causarà més molèsties al veïnat pacífic que acabarà eixordat. Un veïnat que l’única cosa que demana als governants és que els vandàlics siguin tractats com a simples delinqüents i no tinguin dret a cap contemplació perquè ells no la tenen quan fan servir d’hostatges els manifestants pacífics i destrossen propietats públiques. I que la societat tolerant no caigui en el parany de creure que quan la violència s’acarnissa en oficines bancàries o en aparadors comercials d’elit és menys violència.      

EL SÍNDROME DE DIÒGENES

El pis de Sant Adrià on es va declarar un incendi abans d’ahir, estava ocupat per una anciana amb síndrome de Diògenes. Hi varen haver dos morts, varis ferits i una bona colla de veïns afectats pel trasbals de fugir per cames. Els experts calculen que un 3% de la població de més de 65 anys pateix aquesta malaltia, que consisteix en acaparar enlloc de llençar i que afecta, sobretot, dones soles i grans. No necessàriament pobres, encara que si hi ha misèria pel mig és pitjor, perquè en comptes d’acaparar coses útils com roba, menjar i objectes de tota mena acumulen directament porqueria, pròpia o recuperada del racó, convertint el pis on viuen en una sucursal de la deixalleria. Diuen els bombers de Sant Adrià que si no hagués estat per l’acumulació de material combustible les seqüeles del foc no haguessin estat tan violentes. No es fa constar si els veïns s’havien queixat alguna vegada de l’obsessió malaltissa d’aquella pobra dona. A les comunitats de veïns sol passar que ningú es cuida dels altres fins que causen molèsties. Per no complicar-se la vida apliquen al peu de la lletra el prudent principi de no et fiquis on no et demanen. I els solitaris o solitàries empedreits, malgrat n’hi ha molts i moltes d’encantadores en general, també n'hi ha uns altres que no generen massa empatia. Potser perquè els que no volen problemes s’oloren que darrera la porta de segons quins pisos en trobaran a dojo. Només es reacciona quan els presumptes problemes es tradueixen en molèsties concretes, aleshores sí que s’atreveixen a fer alguna cosa, perquè fer-ho en grup compromet menys amb la qüestió de fons de la conducta del veí repatani o incordi. Però quan ataquen la molèstia fent pinya, l’arma de que es valen és l’amenaça; i amb amenaces, precisament, és com no s’arregla el problema del malalt de síndrome de Diògenes, ja que allò que necessita és companyia més que no pas crits i males cares.  Segons sembla, hi ha varis expedients oberts als serveis socials municipals per queixes de molèsties a la convivència per aquesta causa, però poques iniciatives endegades per part de veïns afectats o per l'administració, per resoldre el drama del síndrome de Diogènes amb una mica més de tendresa i comprensió, enlloc de fer-ho a cop d’ordenança. Se’ls ha de tractar com a malalts, no com a delinqüents. I no esperar a que franqueixin la porta i es deixin ajudar, perquè potser esperant la venia es farà  tard i s’haurà produït una tragèdia evitable si, com en tantes altres qüestions administratives, es fes servir el sentit comú en comptes de protocols garantistes encarcarats.  

"SECRETS D'ALCOVA" - (relat - primer premi narrativa XIV AA.VV Plaça Catalunya 2008)

SECRETS D’ALCOVA

1

            Ningú se la creu; però tant se li’n dóna. S’ha atipat de passar per enze. I tampoc no pensa justificar-se més. De què li va servir sincerar-se amb el seu cosí Sergi, revelant-li el secret més preuat? De res: per agafar una enrabiada i prou veient com a aquell li faltava temps per escampar-ho arreu, escarnint fins i tot el deix de papissota que li havia quedat després de la trompada, per fer més gràcia. La nena va deixat dit a sa mare que no volia veure’l més a aquell capsigrany, que no calia que tornés a fer-li companyia. Ja es va adonar que a sa mare se li feia estrany de comprendre que l’hagués avorrit de cop i volta, i li semblà que no pensava fer-ne gaire cabal del que li havia dit.

- A què ve ara, aquesta sobtada rebequeria? – li va preguntar a la nena, fent aquell posat de màrtir que a ella tant la fastiguejava i que solia ésser símptoma d’estar covant un retret recargolat propi de la seva collita de frases fetes.

En efecte, no va trigar gens a escopir-lo: - no veus que és gairebé l’únic amiguet que et queda!

Sa mare, no només no l’entenia sinó que no parava de tractar-la com una criatura, referint-se sempre amb diminutius a tot allò que l’envoltava, fossin persones o coses. No se n’havia fet càrrec que havia crescut, quan precisament ella hauria de ser qui més ho notés: no deu ser el mateix rentar, vestir i despullar una nena de dotze anys, tirant a escanyolida, que fer-ho amb una fardassa com ella, de quasi disset, que s’hi havia tornat a còpia de només menjar i jeure. Sovint la nena no entenia ni com s’ho engiponava sa mare per remenar-la amb tanta traça com tendresa; a vegades hagués volgut encongir-se com una cuca per no ser-li tan carregosa, agraint-li d’aquesta manera el coratge de voler-s’ho fer tota sola.

En el seu estat, no és que li entusiasmés massa que la grapegessin un coi de persones desconegudes. Per això li sabia greu que, justament sa mare  no fes una mica l’esforç de creure-se-la. Li feia l’efecte que tota la dedicació que esmerçava en ella, era com si respongués a una mena de penitència autoimposada per purgar algun pecat imaginari o per implorar – posant com a penyora la seva abnegació absoluta per la nena – un miracle impossible. No ho podria pas assegurar amb tota certesa, però a vegades se li acudia que sa mare patia del mal de sentir-se culpable. El que no tenia volta de fulla era que es negava a acceptar – tossuda com una banya de marrà – que la filla es quedaria definitivament com un putxinel·li trencat, anant del llit a la cadira de rodes.

No obstant això, el que més li dolia era que no volgués comprendre que, malgrat hagués acabat com una ninoia de parrac, el seu cos fos capaç de pensar, sentir, emocionar-se i patir, com si mai hagués passat res de res d’allò que va passar. Fins i tot, amb més intensitat que abans d’estimbar-se a la sortida d’aquella corba que el pare va agafar de gairell, una mica massa de pressa. Segons sa mare a causa que ella l’havia posat nerviós de tan repetir-li que anés amb compte perquè s’envelava  massa. Aquest era el drama de des de l’accident s’havia instal·lat a la casa: que sa mare feia cinc anys que es consumia en el remordiment, no perdonant-se el mal que estava convençuda entre tots dos li varen fer a sa filla, dany del que voldria rescabalar-la com fos per treure’s de sobre aquella obsessió malaltissa. Mentrestant, la nena lluny de qualsevol ressentiment malicós ni de cap esperança incerta, només maldava perquè sa mare se la cregués quan li explicava que tot sovint la feia petar amb el pare des del finestral del seu dormitori. Però, vertaderament, qui se la podia empassar una embolada com aquesta?

2

            Mai hauria dit que amb el pare pogués esplaiar-s’hi tan bé, com una noia adulta, sense amoïnar-se per si l’entenia: ell sempre comprenia de què li parlava, inclús a vegades li endevinava el pensament anticipant la resposta. Tanmateix, li estimava que de tant en tant es passegi davant el finestral que sempre volia obert de bat a bat, acompanyat de veïns del barri de quina fisonomia només se’n recordava vagament, d’haver-los conegut de vista i dels quals ara, a còpia de passar i traspassar acompanyats del pare, ja se n’havia fet amiga.

De bon principi, com us dic, venien de bracet del pare; però d’un temps ençà ja gosaren rai de treure-hi al finestral el nas tot solets i sempre que podien, fins i tot es quedaven rondant una bona estona fent-li companyia. No pas sempre, ja que més aviat les seves trobades alguns dies semblaven visites de metge: passaven de resquitllada com si tinguessin molta feina endarrerida. Però sempre tornaven i tal com la nena diu: això és l’únic que interessa. Inclús alguna vegada els acompanyava gent que a ella no li sonaven de res d’haver-les vistes al barri, però amb la qual de seguida també feien barrila.

El pare, en canvi, era més car de veure, però quan la visitava sempre procurava donar-li una sorpresa: per exemple, portar de bracet algú que ella no veia des de feia temps i que sabia li faria il·lusió de tornar a veure. L’altre dia, sense anar més lluny – i aquest fou el motiu de l’enganxada amb en Sergi – el pare va aparèixer amb el senyor Vila Closes, aquell veí artista tan educat i amable, que sempre que se’l trobava pintant pel carrer qualsevol dia que hi hagués concurs de pintura ràpida i la deixava fer-hi una pinzellada de verd salvatge o de groc pellofa - els seus colors preferits – en el quadre que enllestia contrarellotge.

El senyor Josep, aquell dia que el pare va portar-lo al finestral, prenia de la mà com si fossin criatures que acompanyava a l’escola, a dos amics que li volgué presentar: - Mira, Anna Maria, saluda al dibuixant Vilanova i a en Salisi, un altre pintamones com jo. En Ramon ha traspassat de matinada i, per celebrar el retrobament, anem a plantar els nostres cavallets al cim de Collbaix, per deixar-nos fondre en la posta de sol esplèndida que es prepara per avui.

Quan, trasbalsada i sense poder-se’n estar un dia més de revelar el seu secret, li ho va explicar tot fil per randa al seu cosí, en Sergi se la va quedar mirant com un estaquirot i, després, se li va petar de riure a la cara com un imbècil.

3

            En la soledat del dormitori, estacada al llit o la cadira setmanes i més setmanes, no era fàcil entretenir-se. Sobretot considerant que, fora de sa mare i d’en Sergi, no volia veure ningú més perquè no suportava els posats ridículs i hipòcrites de falsa compassió: per molta pena que els hi fes, no era lògic que a la poca estona de saludar-la, no sapiguessin què dir-li i fotessin el camp abandonant-la sota un cobrellit glaçat que li multiplicava encara més la sensació de solitud i desesperació. Una tarda de forta migranya, poc abans del capvespre, va ser quan va veure per primera vegada al pare, palplantat davant el finestral. De primer el va confondre amb un núvol, però al parar-hi atenció va reconèixer sense cap mena de dubte en aquell manyoc de cotó fluix rodamón la silueta imprecisa del rostre enyorat. Al adonar-se que l’havia reconegut el pare va somriure-li, picant l’ullet amb picardia; - què et pensaves, princesa, que érem núvols?

            Allavonces li va revelar el gran secret del més enllà: que els esperits dels morts vagaregen en forma de núvol pel firmament de pobles i viles on varen viure. Però no tots, només els que accepten rescuscitar d’aquesta forma reeixida. El pare li va assegurar que convertir-se en núvol era la forma més agradable d’enfrontar l’eternitat, sobretot si s’aconseguia trobar una bona colla d’amics amb qui avenr-se.

Els núvols, li va confessar que no eren altra cosa que un baf d’aigua que el vapor infla i que el vent arrossega i desboca, als quals s’hi enfilen els esperits afaiçonant-los de personalitat amable i aviant-los, discretament, a complir el seu efímer però meravellós destí: rondar, plàcidament enjogassats, a regar terres de secà i les flors als balcons i a les terrasses de les ciutats. El que passava és que no tots els núvols es deixen muntar fàcilment. Alguns estan posseïts - des arran mateix de les lleres dels rius o de les bancades de la mar - per dimonis, que són esperits malvats que només pensen en fer tant de mal com poden, carregant panxades d’aigua o de pedra, barallant-se escandalosament entre ells fent saltar llamps i centelles a cada trompada.

Mentre el pare, embolcallat en el núvol tranquil li explicava tot això, ella barrufava. Ja se n’hi hagués anat de gust a afegir-s’hi a la colla del pare i dels seus amics sense cap recança. Però quan va intentar fer-li entendre una cosa tan simple al seu cosí, en Sergi se la va rifar. I el pitjor va ser quan sa mare li va etzibar, en un dels seus rampells d’abatiment periòdics, que estava boja. Tant contenta com estava i sa seva mare només tenia ganes de plorar. Però s’ha acabat: ja no compartirà amb ningú més el seu secret! Ja s’ho trobaran el dia que pugui ésser lliure com el pare o el senyor Vila Closes.

4

            Feia dies que el sol picava de valent i el blau del cel només l’enterbolia la calitja. De cop, un cap de núvol, fent-se el distret, va arrambar-se prop del finestral per fer-se notar descarregant quatre gotellades: les justes per regar els geranis del balcó. Si sa mare o en Sergi s’hi haguessin fixat una mica, haurien comprovat que només el balcó de la seva casa estava mullat.

Nota: En Josep Vila Closes, en Joan Vilanova i en Ramon Salisi són pintors manresans.

ELS BOMBERS PIRÒMANS

Episodis de violència antisistema com els que ahir vespre varen trasbalsar Barcelona o Burgos la setmana passada, no són espontanis ni gratuïts, sinó que responen a consignes concretes donades per vés a saber qui – i en aquest punt, poca broma!, perquè a vegades potser ens emportaríem alguna sorpresa -,  aprofitant qualsevol espurna d’insatisfacció ciutadana llegítima per infiltrar-s’hi i sembrar el terror. Davant d’aquesta realitat els governants sensats no haurien de contemplar només com a reacció treure el santcristo gros i prohibir manifestar-se, sinó evitar que no s’encenguin tants petits incendis provocats per decisions, declaracions, decrets i lleis imprudents i manifestament antipopulars. Quan es rebutja consensuar per sistema i es volen fer entrar els claus per la cabota, la revolta pacífica de la ciutadania està servida en safata. I recalco "pacífica", perquè per molt que es vulgui explicar la missa d’un altra manera, quan la gent indignada surt al carrer a protestar no té la intenció de buscar la confrontació amb la força pública ni de cremar tot allò amb que s’entrebanquin, sinó de forçar sortint al carrer un diàleg amb el govern sobre qüestions concretes que els afecten i els mortifiquen. Els convocants d’aquestes manifestacions són els primers interessats en carregar-se de raó perquè se’ls escolti i se'ls faci cas. En canvi, els que se n’aprofiten d’aquesta indignació popular responsable per protagonitzar actes de vandalisme, no serveixen els interessos dels manifestants sinó que els fan servir d’excusa i com hostatges per sembrar el caos i l’anarquia, tal com els ideòlegs del moviment antisistema prediquen. A la meva manera de veure, un govern digne d’aquest nom hauria de ser molt curós i prudent, sobretot quan la crisi escanya tanta gent que no en té cap culpa, impedint que amb decisions temeràries o arbitràries s’escalfi la caldera. O que consentint el degoteig diari de notícies que palesen la corrupció de les institucions i les diferències socials i que, en definitiva, es legisli més a favor de l’establishment que no pas del poble, estan actuant com a piròmans en comptes de fer-ho com a bombers. Enfront dels aldarulls d’aquesta nit a Barcelona la resposta del govern no hauria de ser, simplement, la repressió pura i dura, sinó preguntar-se quanta culpa en tenen les seves mentides sistemàtiques i la seva hipocresia política en el rescalfament del carrer. El fet que totes les lleis i decrets aprovats en els dos anys que porta el senyor Rajoy al poder, els hagi aprovat amb la majoria absoluta del seu partit contra l’opinió de tots els altres, no dóna alguna pista de què està passant? Afegir cada dia llenya al foc, per molt que el president Obama li pengi una medalla al nostre viatjant de gra cuit, no és un bon mètode per impedir un incendi que se’ls hi pot escapar de les mans i del qual, com sempre passa, els que en surtin més malparats siguin els simples indignats cagamandurries.

ALGUNS POLÍTICS SÓN UNS INÚTILS, PERÒ NO TOTS

La cridanera pancarta penjada al balcó del despatx d’un conegut jurista barceloní denunciant els polítics d’inútils, no reflecteix tota la veritat ni explica la preocupant i creixent desafecció del ciutadà envers la política, ja que és injust generalitzar i posar tots els polítics al mateix sac, perquè encara en queden alguns que no han girat la cara als ciutadans i, almenys per respecte a aquests, que no sempre estan a la primera fila mediàtica, s’ha de matisar. Però aquest reconeixement a les bones intencions d’una minoria honorable, no pot servir d’excusa per fer-nos desdir de donar una bona i simbòlica cossa al cul als polítics inútils que ens estan convertint en carn de psiquiàtric o en candidats al suïcidi, consumint-nos l’esperit i el senderi amb les seves parides i experiments. El més sensat, per tant, de ben segur, seria plantar-los i que s’ho facin; però amb això no s’arreglaria res. El quid de la qüestió és que els ciutadans no podem dimitir així com així de la nostra sobirania i, potser, el que cal es deixar de ser espectadors a la platea o al galliner del teatre, pujar a l’escenari i fotre fora els mals còmics d’una revolada. El que més dol de l’espectacle diari no és que els actors siguin dolents, sinó que no se sàpiguen ni el guió, pensant-se que els espectadors som tan cretins que ens ho empassen tot. A la meva manera de veure, si bé el cop de porta als nassos de la classe política que patim estaria més que justificat, no podem plantejar-nos-ho en serio abans de decidir-nos a donar el següent pas: canviar el repertori tronat i llardós recitat per uns fastigosos, avorrits i creguts bufons, per actors de menys renom, potser amateurs i tot, que ens engresquin amb textos frescos, planers i entenedors que ens facin trempar amb una mica d’esperança i d’il•lusió. Qui sap si, inclús, a part de recuperar el somriure, l’autoestima i el sentit comú, l’espectacle el podrem gaudir a més bon preu. És a dir, que no ens surt a compte engegar la política a dida i anar-nos-en a pasturar tranquil•lament a la muntanya, passant dels sainets diaris d’aquesta trepa i que s'ho facin. Potser el que cal és implicar-s’hi en la neteja del teatre i no deixar racons amagats als armaris o dessota les catifes. Si s’ha de fer net, cal fer-ho a fons. Al cap i a la fi, som més nosaltres que no pas ells i per poc considerats que ens tinguin, encara els hi paguem els jornals i els gintònics. I per molt que tinguin un rei al cos, encara qui paga mana. I si no que li preguntin a frau Merkel.

QUE CORRI UNA MICA L'AIRE!

D’aquí al 9 de novembre els hi queda als de la romeria cap a la consulta molta carre-tera i manta, i si a la tartana dels convidats a la festa no es deixa córrer una mica l’aire, ens podem trobar que la programació d'actes se’n vagi en orris perquè els romers hi arribin massa enxardorats, i enlloc de celebrar una data tan assenyalada amb sardanes i un espectacular castell de focs, tot plegat s’ho emporti aigua avall un ruixat inesperat que deixi ben xopa la parròquia o, el que seria pitjor, que acabi en un vall de bastons no entre nosaltres i els veïns del costat, que encara es podria entendre, sinó entre les colles de casa. Escolteu, no us en rigueu!, que al pas que anem som capaços d’això i molt més. A la meva manera de veure, no pot ser bo passar-se nou mesos de sobresalt en sobresalt, patint tant per la criatura com per la partera. Aquesta mena de penitència no la suporta ningú. I ara encara som a l’hivern, que els fogots es suporten millor; però de cara a l’estiu, si no corre una mica més d’aire, ja planyo als romers de la tartana. Com a mínim, algun cobriment de cor veurem i resem perquè tot s’acabi aquí i no s’hagi d’ingressar ningú a l’UCI per culpa d’un atac d’angoixa severa. Sense anar més lluny, avui mateix els espectadors de tot arreu que s’interessen, poc o molt per la nostra romeria cap a la independència, podran assistir, perplexos o divertits, al primer gran xou al voltant de la consulta (eufemisme inventat pels que no gosen a dir-ne referèndum amb totes les lletres, per no ofendre): diputats que ahir deien una cosa i avui una altra de diferent; jocs florals de la impertinència i la bajanada; excuses de mal pagador per justificar que hi ha massa gent que va amb el paper de fumar als dits, ja m’enteneu què vull dir; i la necessària unitat que es reclamava darrera la gran pancarta d’aquell dia, feta miques per interessos mesquins dels que no hi veuen més enllà del nas. Seria bo que els que alimenten aquestes divisions de sainet, pensessin que quan es va convocar la romeria molts dels que s'hi varen apuntar de bona fe no estan per orgues i poden acabar perdent la paciència. Si d’aquesta romeria no en quedessin ni bous ni esquelles per picabaralles internes, els veïns del costat fins i tot ho celebrarien brindant amb cava, enlloc de cervesa, per arrodonir la befa. Penseu-hi bé, si us plau els polítics que no sou inútils, i desmentiu amb fets aquesta pancarta tan escandalosa penjada des de dilluns a la façana del despatx professional d’un jurista de renom. I que corri una mica l’aire, ja que si fins a novembre s’ha de mantenir tan caldejat, pot acabar sent irrespirable. I perdoneu les molèsties.       

DESPRÉS DE L'ENSABONADA DE L'OBAMA

No sé si al senyor Rajoy se li varen entelar els ulls de llàgrimes - com a en Ronaldo 

al rebre la cobejada pilota d’or - després d’aconseguir que el president de la primera potència mundial el rebés al santa santórum de la Casa Blanca i, a més a més, li regalés les oïdes proclamant-lo urbi et orbi com “un gran líder” i el sanador de l’economia espanyola. Aquesta ensabonada no crec que fos a benefici d’inventari i suposo que el mandatari americà ja se la cobrarà en espècies el dia que li convingui, puix els americans no fan res gratis, ni elogiar; perquè a la meva manera de veure és impossible que considerés, de veritat, que l’home amb fesomia de viatjant de gra cuit que tenia assegut al costat, fos realment un geni de la política ni, encara menys, un mag de l’economia domèstica. Ahir mateix, el diari El País se’n fotia del darrer nyap de l’equip de govern que  presideix aquesta eminència. Defensa ha donat de baixa 4 caces després de gastar-s'hi 11,5 milions d'euros per millorar les seves prestacions. Però els quatre avions de combat Harrier AV-8B, d'enlairament vertical, que s’han comprat els dos darrers anys, després d'adaptar-los a les noves necessitats de combat seguint els protocols del programa Upgrade, vet-aquí que ara s’adonen que són massa cars de mantenir i han decidit llicenciar-los, llençant a la bassa un grapat de milions que tanta falta fan per pal·liar necessitats socials realment urgents, en favor de les víctimes de la demolició de l’estat del benestar. I per si no teníem clar que l’autèntica especialitat de la “troupe” de saltimbanquis que dirigeix des del centre de la carpa del circ el senyor Rajoy, la seva ministra de Sanitat s’ha hagut de menjar amb patates el seu projecte d’establir taxes de copagament en el servei de trasllat sanitari no urgent, després que un consell assessor els hi ha fet veure que aquesta nova tocada de dallonses al personal, a part d’apujar el nivell d’indignació de la ciutadania no faria estalviar ni un sol euro a Hisenda, ans al contrari. Si exercissin un mínim d’autocrítica, la ministra hauria estat cessada per voler imposar un sistema injust que no genera cap estalvi, ja que com passa sovint havien fet malament els números amb que volien justificar aquella bestiesa. Estic segur que quan el meu barber independentista llegeixi aquesta reflexió em dirà: ho veus com no podem deixar-nos governar un dia més per aquesta trepa d’impresentables que ens portaran a la ruïna?

UN GLOP D'AIGUA, PER L'AMOR DE DÉU - Premi "LA VEU" - Lleida 2013

UN GLOP D’AIGUA, PER L’AMOR DE DÉU

Fa dies que em dóna per rellegir cartes antigues que vaig trobar fent endreça a les golfes. Eren dintre d’una bossa que havia estat de ma mare i les vaig descobrir de casualitat, al mirar que no hi guardés alguna cosa de valor, abans de tirar-la a la bassa. N’hi havia dos de plecs de cartes perfectament relligats per distingir-los un de l’altre: el primer, n’aplegava mitja dotzena escrites per l’avi, des del Marroc, quan li havien enviat a fer la guerra al moro, a principis del segle passat. El segon lligall, una mica més gran, reunia mostres del carteig entre els pares quan festejaven. Les de l’avi, cadascuna estava dintre el seu sobre mentre que les dels pares eren, simplement, un munt de fulles doblegades una vegada llegides. Potser més endavant gosi ficar-hi el nas a les dels pares, però ara per ara em fa recança tafanejar els seus sentiments. En canvi, pel que fa a les que va escriure l’avi a la seva germana gran venen de temps reculats i parlen de les seves peripècies en una guerra on s’hi va veure embolicat perquè a casa no tenien prou diners per estalviar-li el tràngol pagant la quota com els rics. Amb aquelles cartes, doncs, no vaig tenir tants escrúpols i, a fe de Déu, que em va colpir la franquesa de l’avi a l’hora de justificar aquella vergonya. Precisament acabava de rebre la convocatòria d’un concurs literari que proposava com a tema glossar la vesant solidaria de l’aigua, quan vaig trobar  una carta que parlava, precisament, d’un drama relacionat amb l’aigua. No m’ho vaig pensar dues vegades. L’avi estaria cofoi de participar-hi. 

“Estimada germana, estic molt cansat; però no vull adormir-me sense haver-te escrit abans, tal com et vaig prometre. Ahir vaig estrenar-me al front i necessito desfogar-me amb algú. Van tocar diana per sorpresa, quan encara era fosc. Vaig pensar: - què cony volen a les tres de la matinada! Després de rebre les ordres, un xic d’esvalotada, ja ens tens a tots els de la meva columna traginant una metralladora en un carro cap a una posició estratègica que era responsabilitat nostra mantenir, caminant amb molta dificultat a causa de la foscor durant un parell d’hores que se’m feren llarguíssimes. Abans d’arribar prop del cim del turó on s’havia d’emplaçar la metralladora que empenyíem, ens van fer aturar fins que claregés del tot.

Cap allà a quarts de nou, els fusellers que ens acomboiaven començaren a disparar a tremuja, amb la finalitat de cobrir-nos mentre avançàvem, dissuadint els rifenys de treure el nas dels seus amagatalls. Enmig del soroll infernal dels trets, als camàlics que arrossegàvem el carro ens feren seguir amb penes i treballs cap amunt. Els franctiradors de l’altre bàndol estaven camuflats entre les figueres de moro que creixien arreu, mentre que nosaltres ens resguardem com podíem, ajupits darrera les mules. Va caure ferit un dels companys, contratemps que no impedí que, finalment, la metralladora arribés a destí, i els artillers que l’esperaven amb candeletes per defensar la posició de seguida la feren refilar com uns malparits.

Vaig estar-me una bona estona aplançonat entre les potes de les mules, però com que semblava que les bales ens respectaven i passaven de llarg, vaig redreçar-me encuriosit per veure-li la cara a l’enemic. Al davant nostre, a no massa distància, es movien les siluetes d’uns quants homes amb gel·laba. De sobte, una granada ben dirigida des de la nostra posició, va caure’ls-hi tan a prop als moros, que les siluetes es fongueren per entre la fumera. Com que la metralladora tenia feina per estona, a uns quants bastaixos com jo, que ens avenim a fer de someres amb la condició que no haguem de disparar ni un tret, ens feren tornar a rereguarda, en busca de més munició. Travessàrem  uns casalots envoltats d’una horta extensa, sorprenentment ben cuidada enmig d’aquell escenari sotragat per les escaramusses. Malgrat que l’aigua aquí, en general, és d’una qualitat dubtosa i va bastant escassa, la que poàrem de la cisterna d’aquella horta la trobàrem deliciosa i, en previsió del què pogués passar, vaig omplir-ne dues cantimplores de reserva.

Quan arribàvem de tornada a la posició des de la qual es defensaven els nostres, amb la munició de recanvi penjada del coll en sàrries, se’ns aparegué com una ànima en pena un rifeny desarmat, coberta la gel·laba i la pell dels braços i de la cara, sense solució de continuïtat, per una mena de crosta de pols i de suor, suplicant-nos una mica d’aigua, puix ja feia estona que no li’n devia quedar ni una gota. Vaig allargar-li la meva cantimplora, en un gest instintiu d’humanitat, donant-li a entendre amb senyes que ja se la podia beure tota. Prenent-la com si fos un tresor alhora preciós i fràgil, féu un llarg glop, ja que el pobre home devia estar assedegat. En acabar i tornar-me-la, vaig intuir que feia el gest com d’escorcollar-se la roba en busca de diners o tabac, però no s’atreví a oferir-me’n ni d’una cosa ni de l’altra, perquè no n’havia trobat o perquè s’hi va repensar. Aleshores, de sobte, va abraonar-se’m sobre la mà i me la va estimar, mentre els ulls se li omplien de llàgrimes i em deia no se què, potser que aquí un glop d’aigua no té preu.

No va tenir temps de dir gaire cosa més: el tinent que manava la nostra columna em va apartar d’una revolada venint pel darrera i va cosir el moro a trets, sense dir ase ni bèstia. Al adonar-se de la meva cara d’horror, em va ordenar que tirés cap amunt a pas lleuger, mentre m’escridassava: “ - no veus, burro, que si no arribo a disparar t’hagués clavat una ganivetada per l’esquena? “A l’enemic – em va recalcar amb mala llet - no se li dóna conversa, i molt menys aigua, que prou falta ens fa a nosaltres.”

LA VIDA PRIVADA DE LES PERSONES PÚBLIQUES

El genial i sorneguer Sagarra va recrear-se en el desassossec d’un dels personat-ges de la seva novel.la “La Vida Privada”, després de ser enxampat in fraganti fent el salt a la seva aristocràtica i legítima parenta, i aquesta descripció de l'estat d’ànim d'aquest individu em serveix perfectament com a introducció de la reflexió d’avui: “... estava absolutament perdut; en tres mesos, l’home que era famós pel seu aplom i la seva sagacitat en els negocis, per la seva invulnerable posició social, s’havia convertit en una mena de titella estireganyat, impotent per netejar-se els pulmons d’aquell imaginari pus d’infàmia que no el deixava respirar...” Ignoro si és així com se sent el president del país veí, després que un borinot de la premsa rosa ha esbombat que pa-teix de bragueta fluixa. La revelació d’aquesta intimitat ha esdevingut un episodi d’òpera bufa gràcies al cobriment de cor i conseqüent crisi histèrica de l’ofesa legítima i a la rocambolesca posta en escena del vodevil, segons sembla desplaçant-se el personatge com a paquet, en una moto conduïda per un guardaespatlles de confiança fins al niuet d’amor, al rovell de l’ou d’un Paris que es frisa per les xafarderies picants. De seguida, els moralistes insomnes i impenitents han bombardejat la tranquil•litat burgesa amb l’eterna polèmica: les persones públiques tenen dret a tenir vida privada? A la meva manera de veure, aquest debat s’hauria d’estroncar ràpidament, si no es vol que esquitxi de verí la vida pública. Tothom té dret, evidentment, al seu espai de privacitat, inclosos els més importants personatges del repertori institucional, perquè sempre s’ha de perseguir a qui violi la intimitat d’una persona, sigui un noble o un palangana. Però allò que no se li pot dispensar a un personatge públic, es que faci en la intimitat coses que contradiguin els principis, la moral o les creences que en públic defensa. I que no menteixi, com un caragirat. Els dos presidents americans – Nixon i Clinton – varen merèixer el vexatori impeachment dels seus compatriotes, no a causa dels actes poc honorables que se’ls hi atribuïen, sinó per haver mentit descaradament negant que els haguessin comés. Qui en la vida privada no sigui tan escrupolós i primmirat com en la vida pública, no és de fiar. I si a les seves mans té segons quins ressorts de poder, potser se li ha d’exigir, a més a més de discreció, una doble dosi de coherència entre el que digui en públic i el que faci en privat. Per posar un exemple fàcil i proper que tots entendreu: a ningú que des de la tribuna pública abomini de l’avortament se li podria passar per alt que durant les hores lliures facilités que la legítima, l’apanyo o la filla, poguessin desembarassar-se en privat. I perdoneu les molèsties.

LLEBRERS

Espanya és un país de caçadors i quan els animalistes els qüestionen, surten a defensar-se amb arguments ecològics tan suats com que encara els haurien d’estar agraïts, els amants de la natura, enlloc de bescantar-los, perquè gràcies a ells es manté l’equilibri de les espècies i no sé quantes coses més. Però resulta que passen de puntetes sobre quelcom que taca la imatge bucòlica que els interessa vendre com a carta de presentació del caçador: el maltractament i abandonament dels seus llebrers, una vegada no estan en condicions de rendir com sempre. Fa dies se’n varen trobar uns quants d’abandonats, baldats i mig morts de gana; almenys alguns amos “humanitaris” els hi estalvien patiments d’un tret i els hi paguen un “enterrament civil”. Es calcula que uns 300 mil caçadors del total de federats utilitzen – la paraula “utilitzar” és la més adient pel cas, sens dubte -  mig dotzena de llebrers per escopeta, i per cada un que tracta els gossos com es mereixen n’hi ha quatre que els tenen de qualsevol manera, sovint a les fosques dins d’una mena de cel•les o pràcticament a la intempèrie, sota quatre fustes que no els protegeixen del fred ni de la calor. I quan a l’amo li sembla que ranquegen o que han perdut facultats, simplement els abandonen en ple camp i, en alguns casos, els apallissen perquè no tinguin esma ni il•lusió de tornar a casa i si algun, després del gec de les garrotades estira la pota, encara poden ser capaços de dir que li han fet un favor. Uns cinquanta-mil llebrers s’estima que cada any són “acomiadats” de la feina per improductius o per discapacitats. I en aquesta costum tan bèstia, sembla que Espanya també se n’emporta la palma, com ens passa sovint destacant en tot allò que és negatiu. Hi ha un moviment d’eurodiputats que van impulsar l’estiu passat a Estrasburg una Declaració Escrita demanant a Espanya que es posés les piles aturant aquestes salvatjades, impròpies d’un país civilitzat. S’ha m’ha acudit aquesta reflexió veient cada dia una parella passejant tres gossos, un d’ells llebrer que té tots els símptomes d’haver-se salvat del seu trist destí gràcies als bons sentiments  d’aquests urbanites i, sobretot, al comentar-me uns amics que han tornat d’Holanda, que varen fer de cangur durant el viatge d'un llebrer que una família d’aquell país havia adoptat, la qual cosa sembla una pràctica habitual i organitzada a través de “camells” voluntaris de llebrers maltractats que troben a Holanda i Alemanya, sobretot, llars d’acolliment. Aquests detalls d’estimació dels animals també són un indicador de la cultura d’un poble. Viatjant per Europa, per exemple, heu vist tantes caques de gos embrutant els carrers com aquí? Deu ser que en aquells països ensenyen de petits als ciutadans que no recollir la merda dels seus gossos reflecteix el nivell d’educació, civisme i humanitat dels seus habitants.

DEMOCRÀCIA TOSSUDA I RESPONSABLE

Aquest cap de setmana, com és sabut, tots els catalans que vulguin estan convocats per l’ANC a exercir el dret fonamental de petició al Parlament de Catalunya, perquè dugui a terme totes les iniciatives polítiques que tingui al seu abast, per tal que es pugui celebrar una consulta democràticament i políticament vinculant, en la que es pregunti als ciutadans de Catalunya si volen o no que Catalunya esdevingui un estat independent. Els que els hi fa basca consultar res de res al poble sobirà, han dut a terme una marató de desqualificacions i sarcasmes, per blasmar d’una iniciativa popular que no pot ser més genuïna i exemplar del que s’ha d’entendre com exercir la democràcia fins a les darreres conseqüències. Aleshores, en nom de quina versió de la llibertat, posen pals a les rodes d’aquesta iniciativa pacífica i legítima? Si el dret de petició està reconegut internacionalment, si els agents que recullen aquest vot són voluntaris que amb llum i taquígrafs ajuden a omplir correctament les paperetes i comproven la identitat de cada votant, si els que voten són persones que amb tota llibertat s’acosten a les meses on es dipositen aquest vots testimonials que per evitar duplicitats es depuraran informàticament, què se li pot recriminar a aquesta demostració de democràcia directa? Ahir al capvespre, quan jo i la meva dona ens hi vàrem acostar a una carpa de l’ANC haguérem d’agafar tanda, circumstància que ens va permetre ser testimonis que la gent feia cua sense impacientar-se, en molts de casos parelles joves acompanyades de la seva mainada, i no vaig veure ningú a qui se l’arrossegués estacat pel coll, sinó que era palès que qui feia el sacrifici d’esperar-se una estona tenia ben entomada la decisió i no li venia de cinc ni de deu minuts d’espera. Llavors, en què es basen els capsigranys que titllen de bens els ciutadans que donen tal exemple de comportament cívic i pacífic que es mereixerien una medalla, enlloc d’una escopinada com tractar-los de ramat? Aquest país, des de fa massa temps ha perdut la sana costum d’escoltar-se mútuament les raons, no per contradir-les sinó per mirar d’entendre-les. Aquesta mala costum no només es manifesta en la vida quotidiana, sinó que és la lacra del parlamentarisme (tant l'oficial com el de paper a les tertúlies): convèncer amb arguments a qui pensa d'una altra manera. Però, als parlaments d'arreu, amb ben poques excepcions ningú escolta ningú, perquè les cartes de la partida ja estan repartides d’antuvi pels aparells dels partits i la disciplina s’exerceix sense miraments i amb mà de ferro pels caps de files; els diputats que s’atreveixen a demanar, escadusserament, llibertat de vot són mirats de cap d’esquila. Repeteixo, en nom de quina doctrina lliberal, doncs, parlen els que empastifen les mobilitzacions democràtiques dels ciutadans, com aquesta que dona suport a l’ANC, d'impresentables? M’agradaria que si algun dels repatanis rebentadors del dret a decidir llegeix la reflexió d’avui, arribi a la conclusió que potser sí que els seus companys de viatge s’ho han de fer mirar.  

DES D'ARCETRI, AMB ESPERANÇA - (Premi Isidre Pòlit - Alella)

DES D’ARCETRI, AMB ESPERANÇA

(Galileu fou un astrònom i matemàtic de la Toscana que per               defensar que el Sol era el centre de l’Univers, com  assegurava

en Copérnic, fou obligat per l’Inquisició a abjurar i retirar-se al

poble florentí d’Arcetri, on morí el 1642.)

1

            Amic siguis qui siguis, voldria que t’arribés la meva paraula escrita per fer-te confident d’una impressió, un somni i una esperança avui que tinc els llavis segellats per força. Succeeix, des que sóc aquí, que em sorprèn l’eloqüència del silenci. No pots imaginar-te tot el que es pot dir sense paraules. Vull revelar-te una experiència i aquesta és la raó que t’escrigui sense saber si existeixes o si existiràs mai. Fou anit a la fageda, a la falda de la muntanya que queda més propera al poble; irremeiablement tinguda en la indiferència o en l’oblit pels vilatans que no tenen tant de temps com jo per perdre. Un passeig en solitari sota el sostre vegetal del bosc, m’ha portat al propi redescobriment. Espero que qui t’hagis ensopegat amb aquest desfogament pòstum siguis, tanmateix, amic de la soledat perquè si no serà difícil que m’entenguis.

            És possible que l’obsessió per arribar-nos a conèixer a nosaltres mateixos sigui la millor penyora de les ganes de servir d’alguna cosa en aquest món en que estem de pas. Qui s’estima més els demés, a la societat en general? Sens dubte aquell que fa tot el què pot per ser-li útil. I no em negaràs que té sentit social cercar el propi equilibri o la pròpia perfecció, abans de res. La soledat d’un paratge quasi desert no sempre reflexa la nostra soledat, però quan passejo sota l’espessor dels arbres o pels camins gràvids de sol, sento ràbia pel menyspreu d’aquella gent tan superba com ignorant que m’ha fet callar perquè malda només per fer la gara-gara a l’eunuc bacó de Roma i al corromput titella que governa la Florència. És una mena d’ira que gairebé percebo físicament i m’he promès que ja no em sentiré mai més nós amb nós en cap lloc de la terra on vagi a parar. Pertanyo al gènere humà, amb coneixements limitats sobre l’Univers immens on vivim i de la projecció del qual encara queda tant per descobrir. Quan em sento envoltat de natura quasi verge, pel seu crit d’intimitat, pels seus reflexos amables, aleshores entenc que la fageda d’Arcetri m’ha fet recobrar la llibertat i l’autoestima. L’arbreda té quelcom  d’ànima. Des del bosc estant estic convençut que hi ha alguna força misteriosa, potser encauada en alguna soca mil·lenària que vetlla per la vila. Que és el seu sentinella constant. Que la cobreix d’albades blaves, de jornades d’or, de ponents vermells. Que sap d’il·lusions i desenganys. Que a vegades és un  trampolí que llança a la vida i d’altres una sina que només recull llàgrimes.

2

            Somniar des la fageda és com submergir-se dintre d’un mateix per contemplar les coses a través del cristall de la il·lusió. Tanco els ulls, per somniar millor. Veig com s’obren en una abraçada les branques dels arbres i com desvetllen records les petjades dels camins: l’altre dia vaig descobrir un arcàngel suspès miraculosament del blau de l’aire tebi i que jo em sentia àgil i alegre, com si un jardí em rodegés i encara que costi de creure-ho no estic sonat com diuen els cardenals. Puc assegurar-te que he vist com sorgeixen del fons de les ombres més pregones, nascudes del no-res, unes figures esveltes i blanques com un devessall de llum, que se m’acosten. Qui sou? – els hi vaig preguntar, agosarat, la primera vegada que les vaig sentir i et juro que em van respondre: - Som els sospirs, els desitjos, els afanys que tu vols enterrar de viu en viu, estabornit de por pels que t’empastifen la memòria, disposat a renegar d’allò que predicaves des de la teva càtedra.

            Parant atenció a les veuetes dels bosc he descobert que existeixen coses ocultes senzillament perquè ningú es pren la molèstia d’airejar-les. Tal vegada els hi sembla un joc infantil als poderosos perdre el temps amb utopies. Em refio que altres generacions els hi rebotaran a la cara el seu blasme. Potser no és per malícia, que ho fan, sinó per falta de sensibilitat – va disculpar-los el meu subconscient, en un gest de concòrdia.

- Per ser bon astròleg s’ha de ser poeta i tot poeta és un somniador – varen engaltar-me de seguida les veus del bosc, com si em coneguessin de tota la vida -, no és almenys el que tu confessaves sempre als teus deixebles?

             És cert. No sé escriure versos però m’he avesat a mirar al fons dels ulls de les persones, de les coses i del firmament. És la forma més directa i segura d’arribar a la veritat. El meu somni és, simplement, descobrir els secrets que ens amaga l’Univers perquè els trobem. Tot un món de personatges estranys va i ve mentre somnio despert i al meu voltant es fa sempre un silenci expectant. No obstant això, amb els ulls tancats puc confegir el missatge dels somnis: un sens fi de possibilitats adormides que es mouen com nenúfars en busca de les meves mans buides. Ara ja puc parlar i pregar després de desxifrat l’eloqüència silenciosa d’aquest bosc que m’amenaça braç enlaire perquè no torni a tenir la temptació de deixar-me escolar l’ànima del meu cos abatut, eixorc i bescantat.

3

            Notes que et parlo d’esperança? Amic desconegut, has comprés que les paraules anteriors són d’esperança? Ja tindreu temps els que vindreu darrere meu per desfullar margarites o consultar els horòscops, que per molt que remeneu la veritat no la l’escardareu pas.  Per aquesta raó, davant meu el camí m’ofereix sensacions d’infinit. Tot arribarà – em consolen les veus. Penso que sí, que després d’una època en ve una altra i una altra. La fageda també serà i deixarà de ser, doncs així com hi ha la llei per la vida també n’hi ha una per la mort. - “Però llavors ja s’haurà assolit la teva missió i seràs reconegut com un oracle” – em van somriure, fent una ganyota, els follets amics de la fageda.

            Exacte. Ara ho he entès: quan es comprovi la certesa dels meus càlculs potser ja criaré malves, però llavors no tindreu més remei que reconèixer que els somnis d’un tal Galileu eren profecia. Sonarà una tonada en el cor de cada fageda del món que dirà: l’espectacle de l’Univers que els homes hem descobert i domat amb l’ajuda de tots els déus, porta un segell de paternitat indiscutible. No sé del cert si la meva carta t’arribarà mai i potser quan ho faci estigi desfullada i trepitjada però et ben juro que del què t’he explicat algun dia el món s’ho haurà d’empassar perquè la veritat no es pot colgar. Ho necessito creure per morir conformat en aquest exili de merda.

FER PASQUA ABANS DE RAMS

El ministeri de l’interior, amb aquest assumpte de la batuda contra l’entorn jurídic d’ETA ha fet el que se’n diu Pasqua abans de rams. A mi em va passar una vegada, quan començava a treballar per un diari, que refiat que un acte protocol•lari de presentació d’un llibre seguiria més o menys la pauta habitual en aquests casos, em vaig atrevir a redactar, per endavant, una  gasetilla plena d’ambigüitats sobre aquell acte social, perquè entrés just a temps del tancament de l’edició, pensant que l’endemà ja ho ampliaria amb una entrevista amb l’escriptor. La gran sorpresa va ser que la presentació es va suspendre perquè l’escriptor es va trobar malament, i jo em vaig quedar amb el cul a l’aire. Suposo que no sóc l’únic que puc explicar-ne alguna d'aquestes anècdotes, sense malícia ni massa transcendència; però em va servir rai d’escarment pel ridícul que em vaig sentir donant explicacions. No sé si el ministre de l’interior ha reaccionat igual, després de ficar-se de peus a la galleda fent balanç de l’èxit d’una important operació policial que encara no havia començat. Quina temeritat! I si les coses s’haguessin torçat? De moment, el cap de comunicació ja ha rodat. Però, a  la meva manera de veure, no n’hi ha prou per tapar la boca als que demanen responsabilitats. Perquè el problema no és que algú hagi donat per acabada triomfalment una delicada intervenció policial que encara no s’havia produït, sinó que algú, tranquil•lament i amb tota la patxoca del món, en algun racó esotèric del ministeri, consultava la bola de cristall que li permet endevinar el futur amb tanta precisió que pot redactar-ne la crònica amb pèls i senyals, abans que el sarau s’hagués començat a posar en marxa. No crec pas que cap altre país pugui vantar-se d’haver aconseguit aquest nivell de clarividència del seus ministeris de l’interior, considerant que l’experiment paranormal d’avants-d’ahir ja tenia precedents i, per tant, deu ser una pràctica consolidada. El que passa és que fa lleig que els actors d'un sainet  coneguin el final abans d’aixecar-se el teló. Seria per pixar-s’hi de riure, si no fos que més aviat fa plorar. Sobretot quan avançar el final d’una actuació policial sembla més pròpia dels obscurs tripijocs dels ministeris de la governació, en temps de la dictadura. Per cert, als països que han mamat llet democràtica des de les beceroles el ministre de la cosa no dura ni dos segons, i no perquè el botin d’una puntada de peu per incompetent, sinó perquè els han ensenyat a tenir vergonya. Però en el regne dels pallassos i dels arribistes no passen aquestes coses tan normals i honestes: tindrem ministre per llarg i encara ens donarà lliçons gratuïtes d’ètica. Si no vols caldo, tres tasses.     

QUÈ PASSARIA, SI FÒSSIM UNA REPÚBLICA ?

D’entrada, ens estalviaríem topar-nos a cada cantonada, i fins i tot a la sopa, acudits pujats de to sobre el cap d’estat, acompanyats de xafarderies sobre els membres d’una família reial que, massa sovint, ens fa caure la cara de vergonya, a més a més de costar-nos un ull de la cara. Si fóssim una república i el seu president o algú de la seva família hagués ficat la pota cometent “actes impropis”, el cap de l’estat de torn seria convenientment “dimitit” i se n’escolliria  un altre ràpidament, sense fer-ne escarafalls ni estripar-se ningú les vestidures, com si fos la tragèdia del segle. La substitució d’un cap d’estat quan no està en condicions físiques d’exercir les seves funcions o quan té la pitrera esquitxada de llànties poc ètiques, es fa amb tota la normalitat del món, com si fos un simple acte administratiu. Alemanya, sense anar més lluny, en els darrers cinc anys ha acomiadat per la porta falsa dos caps d’estat – Wulff i Köller – sense que s’hagi ensorrat el món ni, sobretot, hagi quedat tacada la institució com a tal. A Israel i a d’altres països que ara no em venen a la memòria, tres quartos del mateix. Però a tot arreu, dintre d’un clima de naturalitat democràtica. Tots recordem la defenestració d’un Nixon que s’hi resistia o la quasi destitució de Clinton, per un simple afer de faldilles. Una república no s’ho pensa dos cops abans de fer net i no deixar podrir la imatge del màxim representant de l’estat. ¿Heu valorat què representa per la “marca” d’un país, que totes les portades dels principals diaris del món i les editorials de les respectives televisions es facin ressò de que membres significats de la família reial estan sota sospita d’estar empastifats per actes poc honorables? Cert que la presidència d’una república pot costar si fa o no el que costa mantenir una monarquia, però té dos avantatges fonamentals: els mandats son limitats en el temps i el prestigi de la institució es regenera automàticament, sense massa complicacions. En plena escalada de tensió entre una comunitat autònoma i el govern central, ¿què no pagaríem per disposar d’un cap d’estat com l’italià Pertini, que en els moments més difícils pels que va passar el seu país recentment, va redreçar uns enfrontaments institucionals que semblaven destinats al xoc més brutal i al caos? En va tenir prou amb el seu prestigi personal i l’autoritat moral que s’havia guanyat a pols. Avui i aquí estem orfes de la capacitat moderadora d’un cap d’estat amb la seva dignitat i prestigi intactes. I aquest buit pesa com una llosa. Per aquesta raó, a la meva manera de veure, potser enlloc de perdre el temps rient-nos de les xarlotades i l’espectacle esperpèntic d’una monarquia decadent, hauríem de dedicar-nos a debatre sense crispació però sense contemplacions cortesanes, el fons de la qüestió.   

HEM APRÈS ALGUNA COSA DE LA CRISI ?

Tots els que coincideixen en afirmar que anem per bon camí cap a la recuperació econòmica es basen en la millora de paràmetres com índex borsari, prima de risc, exportacions, confiança dels mercats... Com si el terrabastall de la crisi no s’hagués emportat aigües avall l’arnat vocabulari capitalista, resulta que es considera un bon auguri recuperar els referents dels que vàrem renegar quan la crisi escanyava més fort i els hi maleíem els ossos com a principals culpables del daltabaix. Semblava que l’ensulsiada ens tenia de servir per fer foc nou, bastint la societat que sobrevisqués a les bombolles especulatives sobre uns fonaments sòlids, inspirats en els valors, en el benestar de les persones i en el respecte a la natura, per evitar que a la pròxima crisi s’hi afegeixi una catàstrofe mediambiental. Però ho devíem entendre malament, perquè els que ara salten d’alegria celebren, ni més ni menys, que ens acostem a una societat clonada de l’anterior, on els rics continuaran sent més rics i poderosos i els pobres cada dia estaran més ensorrats en la misèria. A la meva manera de veure, sona com un gran escarni al sentit comú que mentre la feina escasseja perquè la mà d’obra tradicional està condemnada a desaparèixer en benefici de la tècnica i la robòtica, les principals empreses d’arreu del món declaren beneficis extraordinaris que freguen el 12%, quan amb la meitat ja es donarien per satisfetes. I els analistes a sou dels polítics es freguen les mans vantant-se que la classe mitjana s’està refent gràcies a que hi ha molta més gent que inverteix en borsa, com si no estigués escarmentada. I aquest fenomen pervers no es dóna només a Europa, sinó que als països emergents aquesta recuperació de l’economia a cavall dels principis més clàssics del capitalisme de llibre, impulsa el creixement dels que s’apunten al carro de l’abundància, potser netejant-se la consciència fent caritat de tant en tant a les borses de pobresa a l’alça. Si al final sortim de la crisi recuperant tots els vicis que ens hi varen arrossegar, quan tardàrem en precipitar-nos en la següent? No voldria aigualir el vi dels brindis, però no sembla pas que si tot acaba d’aquesta manera hàgim fet cap pas endavant, i enlloc de “persones” en la realitat quotidiana la riquesa seguirà  distribuïda entre socis panxacontents de l’establishment i els amargats i indignats  pelacanyes. Vàrem criticar fa quatre dies l’ostentació del casament de la neboda d’un rei del ferro indi; si fóssim coherents potser també hauríem de ser igual de crítics amb els reis mags que varen ser tan esplèndids amb els nostres infants. Voleu dir que si de la crisi hauríem d’haver après la necessitat de ser més austers i humans, no s’haurien també cuidar des d’ara mateix els detalls que hi arriben? Quanta mainada va rebre, per exemple, menys de mitja dotzena de joguines? Quants sacs de menjar es va llençar a la bassa, perquè va sobrar dels tecs de Nadal i Cap d’Any?

DANYS COLATERALS ( i 4)

Sota aquest epígraf he penjat recentment tres reflexions al blog, en les quals, partint de pàgines viscudes, volia deixar palès que tant per acció com per omissió es poden desencadenar uns efectes colaterals que, quan són negatius les víctimes pateixen generalment en forma d’angoixa, a més a més del dany o perjudici directe, una de-gradació del seu estat d’ànim, que a vegades obra la porta a una fosca depressió. Sempre el denominador comú d’aquests danys colaterals és la terrible sensació d’indefensió que s’apodera de la víctima. En el primer cas, es tractava d’una senyora gran, la Berta, víctima d’atracament que no es veia amb cor de superar la basarda que li havia quedat al cos, ni com sortir-se’n de totes les gestions per recuperar documents robats o canviar els panys de casa, seqüeles de les quals no n’haurà de respondre el lladre si és que mai l’enxampen i el jutgen. En el segon cas, arran d’escarnir el ploricó del rei pel “martiri” que suposaven els tres anys d’instrucció dels problemes de sa filla i el duc als tribunals, retreia que la justícia és lenta en general per a tothom, però que hi havia víctimes d’aquesta lentitud exasperant que feien més llàstima que no pas el rei, sobretot les afectades per reclamacions per responsabilitat civil per estafes, negligències professionals o accidents, al darrera de les quals hi ha gent humil que fa anys espera i es desespera. I ahir em referia al cas d’aquella pobra dona que es planyia d’haver hagut de passar bona part de la nit de reis vetllant sa mare en un box d’urgències d’un hospital públic, asseguda a terra perquè no disposava de cap cadira per a l’acompanyant, al haver-hi “overworking” a l'establiment. Els danys colaterals que angoixen el ciutadà a causa d’un gestió incorrecta dels serveis públics, sovint no són avaluats pels governants en tota la seva dramàtica dimensió. En Sanitat, sense anar més lluny, l’impacte de les llistes d’espera sobretot en gent gran que veu com el temps se li acaba, de les retallades en complements hospitalaris indispensables per fer mínimament suportable l’estada d’un malalt en hores baixes, de l’amenaça de restriccions en l’accés de malalts crònics d’evolució irreversible a alguns medicaments cars, són tan importants per avaluar la qualitat de la xarxa pública de salut com un bon quadre mèdic, que treballi a gust, o un personal auxiliar que, a més de competent, estigui motivat. En moments en que les defenses de la persona estan més tocades, a causa d'una malaltia, els danys colaterals poden arruïnar del tot la seva autoestima,  fent-li perdre, inclús, les ganes de viure. Els que van tot el dia amb les tisores als dits, haurien de tenir en compte això dels danys colaterals i posar els cinc sentits en  evitar-los, perquè sovint els diners que s’estalvien representen la xocolata del lloro.

"EL COSÍ VÍCTOR" - novel.la curta - capítol tretzé

TRETZÈ

            Us ben juro que fa més de vint anys ben bons que no tenia a les mans aquesta llibreta: la vaig entaforar dintre una vella maleta de fusta manllevada als pares quan vaig anar-me’n a viure a Barcelona, estrenant-me com a gendre. L’Anna, la meva dona, és filla única i sa mare s’havia quedat vídua d’un dia per altre, amb una llibreria-quiosc que li venia gran, perquè sempre se n’havia cuidat el seu home, com a únic mitjà per omplir els plats a taula. Aquesta circumstància sobrevinguda va precipitar les nostres relaxades relacions a distància, i després de parlar-ne i de sospesar tots els pros i contres, vaig deixar-me convèncer per fer-me càrrec del petit negoci familiar. Com que la dona portava dol de feia poc, el casament va ser a les set del matí en presència de quatre gats. A mi ja sabeu que no em tirava la tradició ferroviària i de mica en mica vaig anar-me’n desentenent de l’estació, posant-me de nits a acabar el batxillerat perquè volia estudiar per mestre. Després de l’experiència desastrosa que va suposar trencar les oracions al cosí Víctor, el pare ja havia après la lliçó i no m’hi va posar entrebancs, ajudant-me tant com va poder a fer realitat la meva vocació, facilitant-me un horari de treball menys carregós i compatible amb l’escola, ja que de moment el meu jornal feia falta a casa per arribar a fi de mes.

            Quan ens vàrem casar, ni l’Anna que també volia ser mestre no havia acabat es estudis i jo encara anava molt més endarrerit, però com que si estàs al ball has de bellugar-te segons la musica que toca, el primer era endreçar la botiga i mirar que rutllés el suficient per menjar-ne tots tres, nosaltres dos i la sogra, inclòs algun antull de tant en tant. De seguida vaig comprovar que aquell negoci ben portat donava per viure i que posant-lo al dia amb quatre millores per ampliar l’oferta i el servei, la dona podia dedicar-se tot el temps a treure’s el títol. La sogra era una bona dona i m’agraïa tant els esforços com la inventiva, però mai va deixar-me oblidar que era jo qui vivia a casa seva i no a l’inrevés, ja sabeu que vull dir. La maleta de fusta que vaig traginar des de Girona amb els meus quatre patracols era l’únic aixovar, i un cop buidada del què necessitava va anar a parar a les golfes amb la resta d’andròmines de la casa que no tenien cap utilitat immediata, inclosa aquesta llibreta. Ha estat avui, quan he decidit fer net d’uns quants trastos que em feien nosa a les golfes per enfonyar-hi llibres vells que no cabien al magatzem de la botiga, que he retrobat aquella relíquia de maleta que ara em faria vergonya de portar. Per sort, abans de llençar-la a la bassa he tingut la precaució de mirar que no m’hi hagués deixat res de valor i, vés per on, al revisar tots els forats és quan ha aparegut el carai de llibreta, la qual no m’he pogut estar de rellegir al reconèixer la meva cal·ligrafia bellugadissa d’altres temps, recuperant molts de records que quasi tenia oblidats. I, de sobte, m’han vingut ganes de reprendre el fil on l’havia deixat, i tancar d’una vegada una història de la qual no me’n sento particularment orgullós..

               Després de l’enterrament de l’avi, el sentiment de família es pot dir que va desinflar-se com un globus estripat. Potser si el cosí Víctor hagués aparegut, encara ens haguéssim revifat una mica. És clar que això fa de mal dir, perquè si el nano s’hagués deixat veure el pèl per Girona al cap de quatre dies, qui sap què li haurien fet els militars. Però el cas és que, per bé o per mal, no en sabérem res la vora de dos anys. I del que guardo un regust més amarg és del fet que, llevat de l’àvia, la resta li tiràrem terra a sobre i deixàrem de retreure a cada moment el passat, com aquell que se sent culpable d’alguna cosa i li sembla que no parlar-ne esborrarà. Els remordiments de la memòria. L’àvia no, ella no va baixar del burro ni amagà el cap sota l’ala, començant per la decisió d’encendre una llàntia davant una fotografia del seu nét quan era petit, que va posar al damunt de la calaixera fent companyia als altres marcs i venerant-lo com si es tractés de la relíquia d’un sant. Quant a mi, aprofitant que l’avi havia estat donat de a la plantilla i que l’oncle Joaquin havia deixat una altra vacant al tocar el dos cap a Barcelona, per embolicar-se definitivament amb un sindicat que li permetia, gràcies als quatre crits que sempre tenia a flor de llavis, representar el paperot de capitost malcarat, el pare va aconseguir endollar-me als tallers del ferrocarril, a les ordres del capatàs Fresneda, un que tenia fama de ser un gran mecànic a l’ensems que un home de mal ferrar. Jo no en puc dir res de dolent, perquè des del primer dia es va escarrassar per ensenyar-me l’ofici i per encarrilar-me per la vida, ja que segons vaig anar descobrint a còpia de setmanes de tractar-nos cada dia, s’havia com encapritxat de mi, en el millor sentit de la paraula, no us anéssiu a pensar una altra cosa, per la senzilla raó que tenia una certa retirada amb un fill que se li havia mort a la guerra. O sigui, que com aquell qui diu se’m va com mig afillar.

            Com us anava dient, quinze dies justos després d’enterrar l’avi, l’oncle Joaquin ens va fer saber que havia pres la decisió de traslladar-se amb la santa de la tia Isabel penjada de l’esquena cap a Barcelona. La tia, que sempre havia tingut un capteniment d’aquells que en diuen de bleda solejada i no havia gosat mai plantar cara a l’oncle, des de la pèrdua dels dos fills encara el seu caràcter havia anat a pitjor i s’havia convertit en una dona eixorca, esquerpa i més fleuma que mai, a la qual tant se li’n donava una cosa com una altra i no tenia cap interès per fer-se valer, resignada a llaurar allà on li diguessin. I malgrat sembli una ximpleria dir-ho, era la millor forma que havia trobat per fer-se notar i que se la compadís per la pena que estava passant tota sola. Per cert, els oncles no varen tenir el coratge ni la decència d’acomiadar-se’n, de l’àvia, amb l’excusa que estava passant el dol i que semblava més de l’altre món que d’aquest. La veritat, però, és que s’estimaren més no remenar les crostes d’una ferida mal cicatritzada, per por d’acabar llepant. De fet, suposo que a l’àvia tant se li’n feia d’on anessin a viure, ja que a l’oncle no el volia pas veure ni en pintura i amb la sa nora no s’havien avingut gens perquè sempre l’havia trobat massa sonsa. Més d’una vegada la vaig ensopir, a l’àvia, queixant-se-li a l’avi que si l’hereu la feia anar per allà on ell volia era perquè la tia tenia sang de peix. La primera vegada que li vaig sentir aquesta sonada, francament, fou com si em parlessin en xinés i, com un ximplet, sempre que m’ensopegava amb la tia me la quedava mirant fixament, morint-me de ganes de preguntar-li de quin color era la sang dels peixos i com es notava que se’n tenia.

            Amb això em vinc a referir que a la plaça del vi als oncles no se’ls va pas trobar a faltar i, en canvi, el buit que va deixar l’avi era difícil d’omplir-lo, entre un pare poc enraonador de mena, una mare que es passava les hores mortes a la cuina netejant net sobre net i una àvia que anava d’esma d’un cantó a l’altre del pis, gairebé no adonant-se que no vivia sola fins quan s’entrebancava amb un de nosaltres, que li donàvem sense voler un bon ensurt. Quan l’avi estava en plena forma i pletòric d’autoestima, els àpats sempre eren una delícia, hi hagués poca o molta teca a taula, perquè l’home sempre en tenia alguna per explicar i durant les sobretaules l’àvia no parava d’afegir-hi un polsim de sal i de pebre amb els comarejos que portava de plaça. Però des que se n’havia anat al canyet – faig servir aquesta expressió aparentment poc respectuosa, perquè que ell me l’havia ensenyat per desmitificar la imatge de la mort – menjàvem a cremadent per acabar quan més aviat millor el tràmit i aixecar-nos de taula de seguida, per por que si encetàvem una conversa acabaríem retraient-nos coses del passat, de les quals ningú volia parlar-ne i, per aquesta raó, ens inventàvem totes les giragonses del món per passar-hi de puntetes.

            Jo sempre vaig pensar que l’estabilitat de la nostra família durant molts anys havia pivotat sobre l’eix que va manegar l’avi amb la seva singular personalitat, la qual si bé no era irrepetible, perquè això sempre fa de maldir, poc se’n faltava. Pel que a mi afecta, sempre vaig estar convençut que costaria molt de trobar-ne un altre que, com a mínim, s’hi pogués assemblar. Per descomptat, el pare, que tenia moltes virtuts, no li arribava ni a la sola de la sabata quan es tractava de prendre decisions. Potser també s’ha de reconèixer que l’avi en tenia força la culpa d’aquest capteniment, havent acostumat tots els que depeníem d’ell a repenjar-nos-hi massa. Jo diria que tinc més retirada amb l’avi pel que fa a l’afició a manar, però procuro compaginar els rampells de mal geni i els d’ensopiment, segons bufa el vent, amb pessics de temprança, vaselina i bon humor. D’aquí ve que vaig pensar que havia de fer la meva, desempallegant-me tant com pogués de la tradició o maledicció familiar d’estacar-me tota la vida una pota al ferrocarril, sense tenir més esperança que pujar a pas de puça esgraons en l’escalafó de subalterns de la Companyia, si tenia sort i ningú m’agafava de cap d’esquila.

            Fruit d’aquesta composició de lloc que havia garbellat i madurat a bastament, fou la decisió d’apuntar-me com a voluntari per fer la mili a la brigada ferroviària, aprofitant que s’havia esllanguit l’etapa més dura de la guerra de l’Àfrica i que em volia treure de sobre el servei per respirar tranquil i enfocar la meva vida en el sentit que us he explicat. Però l’home proposa i Déu disposa, com hauria dit l’àvia si hagués estat al corrent de totes les meves peripècies. El cas és que quan ja ens havíem oblidat del cosí Víctor, inesperadament va reaparèixer a les nostres vides de la manera que menys ens hauríem pensat.

            Fou la tieta Teresita la que va donar-nos la bona o mala notícia, segons es miri: la seva mestressa li va dir sense gaires miraments que al seu nebot escapolit l’havien enxampat per allà baix, perquè estava complicat amb l’assassinat d’un francès. No li va dir res més, però llamp me mau!, ja n’hi va haver prou per disparar totes les alarmes. La tieta va ser prou prudent per no escampar les novetats i entre tots tres – ella, el pare i jo – vàrem decidir que ningú més de la família en tenia de fer res. Sobretot l’àvia, que s’hi ho arribava a saber no hi hauria qui l’aguantés. Pel que fa a l’oncle Joaquin vam coincidir que ja s’apanyaria, pensant que era molt improbable que el localitzessin, després de tants canvis de residència, per fer-li-ho saber. A més a més, el pare va treure-li ferro a la notícia dient que no es tractava de cap notificació oficial sinó d’una simple xafarderia, ja que com explicava la tieta que havia anat la conversa amb la senyora Costaferran, més aviat tufejava a revenja que a favor.

            Potser no anava tan descaminat l’avi quan frenava l’àvia perquè no es fes massa il·lusions amb els Costaferran, puix amb la manera de comportar-se aquest dia amb la tieta, deixava entreveure que no els hi havia caigut massa bé que temps enrere l’àvia li demanés al comandant que intervingués en un cas tan delicat com el d’una deserció de l’exercit. Per això, precisament, decidiren que era tan convenient mantenir l’àvia al marge dels darrers esdeveniments, ja que si ho arribava a saber li hagués faltat temps per anar a ensopir de dret els Costaferran.

            I no és pas que ens rellisqués la sort del cosí, però la veritat sigui dita aquelles novetats inoportunes ens feien més nosa que servei i, en conseqüència, tot i que ens frisàvem per saber-ne més ningú tenia ganes de mullar-s’hi indagant més del compte. Com que entre nosaltres no en parlàvem massa d’aquests sentiments contradictoris, no puc endevinar les raons que cadascú tenia per mantenir les distàncies; però en el meu cas, quan més hi penso més crec que era perquè m’adonava que la meva relació amb el cosí Víctor, tot i haver estat intensa, la vaig viure de forma accelerada, perquè els fets es varen precipitar de tal manera que no deixaren gaire temps per pair-los, sinó que pràcticament s’estalonaven els uns amb els altres. Ara que ho escric, encara em ratifico més en aquesta observació: va aparèixer i desaparèixer de la meva vida massa de pressa, com per sedimentar una amistat profunda.

            Ara pensareu que és un disbarat, però si us tinc de confessar la veritat vaig sentir-me’n molt més de la mort d’en Rogelio que no pas de l’allunament d’en Víctor. Per tant, era comprensible que al surar altra vegada la seva presència en les nostres vides, em destarotés. I encara em va afectar més que al cap de quatre dies d’haver-ne parlat amb la tieta m’arribés adreçada una carta que, tot just me la va ensenyar el carter, vaig tenir el pressentiment que era del cosí. Més que una carta, allò semblava un missal, de tantes planes com tenia, deu concretament, escrites per les dues cares amb aquella lletra de rateta sàvia que no se m’havia esborrat perquè per molts esforços esmerçats per imitar-la, no me’n vaig sortir mai. Per estar tranquil mentre la llegia, vaig tancar-me a la comuna com feia moltes vegades quan no volia estar per ningú. Tal com m’esperava al veure aquell munt de paper, el cosí intentava recuperar el temps perdut, posant-me al corrent de les seves peripècies a contrapèl,  però la ressenya era tan esfilagarsada que em temo no m’ho va pas explicar tot, sinó només el que li convenia per fer-me compassió, puix si en les primeres cartes des del Marroc em recalcava que, malgrat les penalitats de la guerra, s’ho passava de conya i ho tenia tot controlat, en aquesta darrera no amagava el seu sentiment de fracàs absolut i tant se li’n donava fer llàstima:

            “Em pots engegar a dida quan rebis aquesta carta, després de tant de temps sense haver-te escrit, però et prego que no la llencis de seguida al racó, si és que t’arriba, perquè tampoc no sé si viviu al mateix lloc. Creu-me quan t’asseguro que si no vaig escriure’t no va ser perquè no volgués, sinó perquè m’hi obligaven. Els que em van recollir van fer-me creure que tenia de tallar de soca-rel amb tot allò que em recordés el passat, ja que des d’aleshores ells serien la meva família. Però, potser, que m’aturi i comenci des del principi si vull que m’entenguis, perquè ja veig  que corro massa d’ençà de la darrera vegada que et vaig escriure, que si no estic mal fixat fou dos tres dies després del calvari de Zeluan. Aquella terrible experiència d’esclafar cadàvers sense donar-hi cap importància em va fer adonar, una vegada per totes, que fer de soldat no era lo meu, encara que només fes de camàlic i hagués promès no tirar ni un tret. En el fons, em considerava tan responsable de tots aquells morts com si jo mateix hagués premut el gallet. La casualitat va fer-me ensopegar amb un paio que estava de pas i que es feia passar per una mena de samarità que ajudava els ferits i els que tenien la moral baixa com jo, i pel que vaig entendre tant se li’n donava que fossin moros o cristians. Com que dormia amb nosaltres i les mules, vàrem tenir ocasió de fer-la petar sobre la seva religió, el sufisme, que era la primera vegada que en sentia parlar i em va transmetre el principi en què, segons ell, es basa: viure el present perquè el futur està per veure o és una mentida. I de sobte vaig tenir clar que volia emprendre “el camí cap a la bellesa” que els sufís practicaven i que en aquell moment concret i crític de la meva vida no passava per embrutar-me les mans fent de criat d’uns militars desagraïts que no em tenien per res, inclosos els soldats rasos, confonent els meus escrúpols per agafar un mosquetó amb pura covardia. N’estava tan fart d’aguantar insinuacions grolleres sobre la meva virilitat, que el dia que aquell desconegut em va preguntar si volia anar-me’n amb ell, no m’hi vaig pensar ni un moment i aquella mateixa nit em vaig esmunyir de les quadres darrera d’ell, sense cridar l’atenció i emportant-me només l’imprescindible, perquè em va assegurar que la meva nova família proveiria que, en endavant, no em faltés de res. De fet, abans de tocar el dos va arreplegar-me de no sé on un parell de botes amb mitjons inclosos, que em feien molta falta perquè tenia els peus en llaga viva, plens de cardenals. Devia ser mitjanit quan vàrem abandonar el campament i la meva sorpresa va ser que enlloc de fugir el més lluny possible, vàrem ficar-nos de matinada a casa d’uns moros, al poblat més proper. Si no hagués estat tan enlluernat per la nova vida que m’esperava ja m’hauria adonat que alguna cosa grinyolava. D’entrada, aquells moros que em varen aixoplugar la primera nit no paràvem de mirar.me de reüll com si fos una cosa rara. Afortunadament, només ens hi vàrem quedar un dia i quan es va fer fosc, disfressat amb una gel·laba i envoltat de moros no vàrem parar de caminar durant tres dies, reposant només quan el sol picava més fort, fins arribar a un poblat anomenat Sidi Harazem, a prop de tocar Fez, lo qual volia dir en ple protectorat francès. El meu pigall em va explicar que allí els espanyols ja no podrien fer-me res i, a mes a més, m’estaria sota el sostre d’una casa d’oració. Jo sempre vaig entendre el sufisme com una religió que m’ajudaria a trobar una nova identitat a través de la consciència, la creativitat, l’acció i l’espiritualitat, donant per suposat que quan estigués preparat la meva responsabilitat seria com la de un missioner catòlic. Però vet-aquí que em vaig començar a escamar al notar una cosa tan estranya com que tots els que ens estaven de refugiats en aquella casa érem espanyols o francesos, als quals moros serrats ens manaven les obligacions i no ens perdien de petja ni a sol ni a serena, això sí, tractant-nos en tot i pertot com si fóssim de la seva raça. Et mentiria si et digués que de seguida em vaig adonar que ens estaven fent una mena de rentat de cervell a través de l’oració i de l’aprenentatge d’un islam sense fanatisme, perquè estava tan content d’haver fugit de les brases que no vaig admetre, fins quan ja no podia fer marxa enrere, que m’estava socarrimant en un nou foc punyeter i desconegut. Al cap de poc d’estar-m’hi a la casa, em varen proposar d’escriure-vos perquè estiguéssiu tranquils i me’n vaig refiar fins al punt de donar-los l’adreça dels avis i fer-los algunes confidències sobre les tèrboles relacions amb el pare, que em podia haver estalviat perquè no sé l’ús que en varen fer. No sé si mai vàreu rebre aquella carta, perquè no me’n varen parlar més. Això sí, em varen marejar a totes hores insistint que m’oblidés de la família i de la meva identitat anterior, ja que si els militars em trobaven havia begut oli: em farien un judici sumaríssim i m’afusellarien per desertor. La primera vegada que me la varen dir aquesta paraula, et ben juro que fou com si m’haguessin escopit un fàstic a la cara. Fins aquell moment no me n’havia fet càrrec del disbarat comés. Gairebé al mateix temps, vaig descobrir que havia caigut en mans d’una espècie de secta que pretenia transformar-me en un moro com ells, en tots els sentits, inclòs el religiós, per fer-me servir de tascó de l’islam entre els soldats espanyols i francesos que ocupaven el Marroc. Aquest propòsit no me’l van explicar mai amb pèls i senyals, però no s’havia de ser gaire llest per lligar caps, collint una paraula d’aquí i d’allà i veient que si des del matí al vespre, amb l’excusa de la plegaria,  tenies tota l’estona una espelma a prop que et matxucava sense treva la seva doctrina que es basa, com us he dit, en la via (Déu), la tradició (l’esperit) i la vida (el present), per resumir-ho en poques paraules, era com si estigués fet el noviciat en un seminari catòlic. El cas és que em sap greu i fins i tot m’avergonyeixo de confessar que els credos i les històries que m’engargamellaven no em sonaven i, en molts aspectes, fins i tot, podia combregar-hi. Aquesta experiència viscuda durant els dies que vaig passar en la casa d’oració de Fez m’ha fet descobrir que els principis de totes les religions, si fa o no fa eren molt semblants i que, per tant, no està justificada cap guerra per imposar-les. Després d’un mes i escaig d’estar-me amb els sufís vaig acabar-m’hi sentint a gust, sobretot perquè cap dels altres quatre companys amb qui compartia aquella mena d’entrenament o posta a punt per a la missió a la qual ens tenien destinats, no palesava cap símptoma d’ansietat. Jo era l´únic català de la colla, de la resta tres eren andalusos i el quart un francès de Marsella, el més veterà de tots i una mica fatxenda, com si ens menyspreés i no volgués rebaixar-se parlant castellà. De fet, malgrat coincidíem al menjador o en alguna de les plegaries familiars obligades, mai vàrem tenir ocasió de canviar impressions entre nosaltres perquè sempre hi havia roba estesa, no sé si per casualitat o expressament; però potser sí que no era tanta casualitat que mai ens deixessin sols. Malgrat no teníem cap queixa del tracte i de la bonança que es respirava en aquella casa allunyada de la guerra, no podia evitar preguntar-me què hi estàvem fent realment allà, tancats a pany i forrellat, i quan més temps passava més m’inquietava la resposta que em temia, recordant de prompte les advertències que em feia l’avi sobre la traïdoria dels moros. Fa quatre dies que els meus instructors, al final no trobo cap paraula més adient per descriure aquells paios que m’estaven ensinistrant per assemblar-me cada vegada més amb un d’ells, van comunicar-me que per la missió que em tenien reservada em tenia d’aparellar i tenir una família i per aquesta raó em presentaren tres mosses perquè després de tenir-hi una xerradeta escollís la que m’hi entenia millor per casar-m’hi. De tots els desenllaços possibles de la meva aventura, això de que em volguessin casar per força no m’havia ni passat pel cap i el cert és que em va deixar glaçat. T’estalviaré els detalls de la vergonya que vaig passar, jo que no havia estat mai amb cap dona, quan la més decidida de les tres, una mora experimentada que no deixava res per verd a l’hora d’anar per feina, pràcticament em va forçar. Després de passar tota la nit junts, per primera vegada em vaig sentir més sol que mai i us vaig trobar a faltar com no m’havia passat ni mentre combatia. A partir d’aquell moment tot es va precipitar i un dels instructors em va revelar, finalment, per què em volien: la meva missió era que disfressat de moro em barregés entre la tropa espanyola i els hi anés menjant el coco perquè deixessin de veure’ls com uns mal xinats i, d’altra banda, perquè els hi traguéssim tota la informació que ens fos possible. Un paper entre espia i missioner, per dir-ho d’una manera suau, vet-aquí. No vaig acabar de fer-me càrrec del futur que m’esperava fins que vaig tenir una conversa una mica distesa amb el sufí que m’havia ensarronat, i em va aclarir, amb tota franquesa, quina en portaven de cap. Si no me’n faig la pell abans,  un dia em faran passar a la península per fer vida normal entre els espanyols, com una mena de talp de les costums i creences dels moros perquè quan l’islam emprengui la reconquesta no trobin tanta resistència ni males cares. Em va advertir que, naturalment,  era un pla a llarg termini i que hi havia molta altra gent compromesa, tant mora autèntica com mestissa com jo, donant-me a entendre que si se m’acudia fer el burro i explicar-ho m’ho farien pagar car sense contemplacions i que sempre tindria els ulls d’algú clavats al clatell, començant per la, en teoria, meva dona la qual a part de parir bastards per consum de la causa, tenia l’obligació de renyar-me i castigar-me si no llaurava dret. O sia, que fent cas d’aquell paio que vaig confondre amb un home de Déu, vaig sortir del foc per caure a les brases. Aleshores ha sigut quan l’he acabat de vessar: m’he escapat una altra vegada, com si la meva vida s’hagués reduït a saltar de mata en mata. Bé, suposo que serà difícil que em pugui mantenir lliure gaire temps perquè aquí no conec ningú i, en canvi, hi deu haver molta gent que em segueix la pista. I és que no només m’he escapat, sinó que pel camí he deixat un home estès a terra, em penso que malferit. En efecte: el marsellès que no podia veure ni en pintura, també devia estar a l’aguait que cap de nosaltres fes el ximple i em va enxampar quan ja estava amb els dos peus al carrer i em volia fer tornar a la casa amenaçant-me amb una gúmia, que es va clavar ell mateix al forcejar amb mi. Al veure’l, alt com un sant pau, arrossegant-se per terra i cridant de dolor com un boig, m’he esmunyit com he pogut per un carreró. De moment no m’han atrapat i estic prenent-me un te resguardat en una mena de taberna, que és des d’on aprofito per escriure’t aquesta carta. Qui sap on i com acabaré! No me’n faig massa pagues: per començar no sé com s’ho prendran els de la taberna si toco el dos sense pagar la beguda, ja que vaig fugir escurat com una rata en un rampell de pànic i no porto ni un ral. D’altra banda, suposo que aquests moros no voldran que el seu pla transcendeixi i s’escampi, per tant, estan obligats a fer-me la llesca. Penso que és qüestió d’hores que em provin i, de ben segur, mai més us donaré la tabarra amb els meus problemes. Només volia que sabessis la veritat i que, per si de cas, us arriba una altra història sobre mi, tingueu la meva versió i no faci vergonya que siguem parents.  Víctor”.

            Per molt que us estranyi, vaig entaforar la carta a la butxaca del pantaló i malgrat em dolia guardar-me-la només per mi, no en vaig parlar amb ningú. Passat un temps, la tieta em va comentar que la seva mestressa, de passada i com qui parla en clau, li va deixar anar que “aquell desertor que coneixeu ha fet la fi d’en cagaelàstics”. No vaig moure un dit per treure’n l’entrellat. Per mi feia temps que la història del cosí Víctor l’havia donat per tancada, encara que si voleu que un sigui sincer del tot, el que em va explicar en la darrera carta, sobre l’estrambòtica missió que tenia encomanada, si fos veritat seria molt inquietant. En qualsevol cas, jo rai no crec que ho vegi.

                                                                                               FI