FONS D'ARMARI - RELATS PER TREMPEJAR L'ESTUBA (diumenge 15 juliol 2018)

EL CAS DEL COL.LECCIONISTA DE FIRETA (Finalista XXIII premi Ciutat Manlleu 2017 i del XII premi GAT Literari de Torelló 2010.- Publicat perTèmenos Edicions.

 Primera estació.- Al Casal, la sessió de ioga havia començat feia una bona estona. L’home va entrar a la sala, mirant de distreure poc els cossos estirats a terra de panxa enlaire, amb els ulls clucs i els palmells de les mans tombats cap amunt. L’única persona que no estava ajaguda, des d’un racó discret de la sala controlava plàcidament aquella cerimònia, bellugant d’esma per acaronar el pelatge suau d’un gat blanc endormiscat a la seva falda, mentre amb veu mel·líflua repetia una cantarella que ja es devia saber de memòria, de tant repetir-la: “... tanqueu els ulls. Deixeu-vos anar el cos, dels peus fins al cap...”

L’home va desenrotllar l’estora morada que duia plegada sota l’aixella i s’hi va arrupir primer de genolls, abans de tombar-se d’esquena. Ja no tenia edat per a bellugar-se de pressa. Quan el clatell va tocar-li l’enrajolat, deixà que les cames rellisquessin fins que tota l’espinada li quedés immòbil, com arrapada a terra. A la salmodia de la monitora a penes se li va notar cap alteració del to, que delatés si s’havia adonat dels tràfecs del tocatardà, des que va irrompre a la sala: “...Abandoneu les cames a un estat de total i complerta relaxació..”.

L’home mantingué el cos quiescent, deixant-se seduir per aquella veu melosa que ja li era tan familiar que quasi se l’estimava; malgrat tot, no en va tenir prou en escoltar-la per aturar el devessall de temors que li havien fet perdre l’oremus des de bon matí, angoixa que es resumia de moment en una gran incògnita: - què em passarà quan surti al carrer?

-Tot dependrà de si he desorientat o no als que m’anaven a la saga – es respongué sense titubejar, però sota la influència del neguit que no s’arronsava -, si no ho aconsegueixo, m’engraparan de seguida que posi els peus a fora i tot el que m’he escarrassat fins ara no haurà servit de res, se n’anirà a fer punyetes.

Sabia que ho tenia pelut, però malgrat el reguard que barrinava el seu caparró, el cor encara no s’hi volia resignar a deixar-se engrapar, acovardit per la basarda. Un cor, per cert, que li bategava fora de control, estamordit, mentrestant la veu porfidiosa de la monitora, insensible al seu panteix, repetia com si no s’adonés de res, la seva cançó de l’enfadós: “...feu una inspiració forta, deixant que se us infli la panxa...”

Havia tingut mala sort o havia estat massa deixat; seguia donant-li voltes a ambdues possibilitats. En condicions normals no l’haguessin pas enxampat; però avui els nervis els tenia massa a flor de pell i la por, sobretot la por, de qui sap l’havia traït. També es veritat que, darrerament, no es capguardava tant com al principi. Tal vegada s’havia acabat prenent aquella empescada a cavall entre la ingenuïtat i el desafiu amb excés de confiança, com si es tractés d’una simple entremaliadura de les que feia de mainada, sense pensar en les conseqüències d’un eventual fiasco. No havia previst – ni li passà pel cap, tot sigui dit -, la possibilitat que tot plegat acabés fent figa, i que al final de l’obra s’hagués d’arrossegar com un cuc, demanant perdó tothom amb la cua entre cames. Havia assaborit de pensament amb tan deler la seva venjança que, almenys sobre el paper, aquell pla per fer-se fonedís no li semblava pas un castell a l’aire, ja que totes les frontisses d’aquella caparrada, de moment virtual, encaixaven a la perfecció després de rumiar-les dotzenes de vegades; per tant, li costava de creure que hagués ensenyat l’orella o deixat flats per on se’l pogués desemmascarar. Per què, doncs, el rondava des de feia dies el pressentiment que era espiat a rampeu?. Feia deu minuts escassos que havia tingut la sort d’esquitllar-se pels pèls a la classe de ioga, en la qual s’havia matriculat per si de cas necessitava un amagatall el dia menys pensat, quan va decidir tirar pel dret el gloriós escarment en que consistia el seu pla, l’endemà mateix del primer cop que el varen tancar  al quarto de les rates. En colar-s’hi, a la classe de ioga, només pensava en guanyar temps per a recuperar-se del pànic i cavil·lar la següent jugada. De fet, quan aquell matí es va convèncer que li anaven a la saga, la seva primera pensada fou córrer a refugiar-se al Casal, que es trobava si fa o no fa, a dues cantonades d’on es trobava quan es va sentir acorralat. – Si em pogués esmunyir del jove, que és el que m’empaita de més a prop, els puc despistar perquè l’altre va més endarrerit – s’animà a fer un esforç de flaquesa, per a despistar els malparits que l’estalonaven.

En un moment tan delicat se’n recordà de les recomanacions que, per si es trobaven mai enmig d’una crisi d’angoixa, la monitora cega quina veu el tenia encaterinat els hi va fer practicar varies vegades, i un xic a la desesperada va seguir una de les tècniques de respiració que els hi havia fet aprendre. En tombar la cantonada una mica més refet, va emprendre una petita corredissa amb tota l’energia de que fou capaç, conscient que es tractava de la seva darrera oportunitat per a girar cua: si l’atrapaven, el tancarien una bona temporada a la cambra dels rebecs, on potser se’n faria la pell i tot. Però aconseguí la proesa de refugiar-se dins el Casal, esbufegant per totes les costures, abans que els seus perseguidors se n’adonessin de la picardia. Xiuxiuejà una excusa en passar davant la noia que atenia la recepció, mentre recollia una de les estores morades plegades damunt del taulell.  Després d’una estona allargassat a terra, els ulls clucs i el cos quasi empedreït, quan encara l’assossec físic no havia amansit del tot el seu desbocat magí, la veu dolça de la monitora seguia acomboiant-te’l impertorbable: “...sentiu que els muscles us pesen i que reposen sobre la terra...”

En el desenvolupament del seu pla, preferí no refiar-se’n de ningú i féu els preparatius tot sol, d’amagat. De tota la vida havia tingut un tarannà poc parlador, però en aquella ocasió, a més  a més, va considerar que per a reeixir en el seu propòsit, era imprescindible cosir-se la boca i ser més murri que mai. Per aquesta raó, insisteixo, li costava de creure que ningú se n’hagués adonat de res, ja que no havia fet confidències, ni deixat papers escampats ni serrells de cap mena. Tota la maquinació la duia ficada al caparró. Si li sortia bé la jugada, tothom es quedaria amb un pam de nas; en cas contrari, no li caldria passar comptes. Tanmateix, no havia alterat cap de les seves rutines, i a mesura que s’acostava la data màgica procurà que no se li notés cap indici de tràngol o de desvari. La qual cosa no li resultava fàcil, perquè l’ànsia l’estossinava des de feia una setmana, fins al punt que va suportar, amb la boca closa, uns inoportuns mals de ventre que podien haver-li costat car, si s’hagués acovardit i anat a la infermeria. Però a mesura que s’apropava la data s’adonà que tots els detalls del pla podien modificar-se sobre la marxa, menys la data d’execució; un cop determinada, tenia de respectar-se sense cap excusa, perquè quan desaparegués, els sòmines de la residència es tornessin bojos buscant resposta a tots els trencaclosques que els deixaria parats a còpia de paranys i de pistes enganyoses que no els portarien enlloc, per molt que rumiessin. Només els sabatots dels seus nebots podrien ensumar-se de què anava la broma  si s’esforçaven a pensar una mica, ja que de tot plegat només ells podien trobar-hi un sentit; però no se’n refiava gaire que en fossin capaços, puix la perspicàcia no era, francament, la característica principal dels fills de sa germana.

S’havia inscrit a les sessions de ioga, com us deia, tres mesos enrere; precisament per fer servir les classes de tapadora de la que en portava de cap. Al seu armari del vestuari hi havia anat guardant, de mica en mica, tot el necessari per assegurar-se un esvaniment d’autèntic cap de brot. Cada vegada que hi afegia nova xeixa dins l’armari, se li escapava el riure per sota el nas. Havia assajat mentalment el pla durant setmanes, xalant-hi d’allò més quan s’imaginava el desenllaç. Segurament mai s’havia divertit ni es divertiria tant com quan anava embolicant la troca del cop d’efecte maquinat per escarmentar d’una vegada per totes, aquella colla de voltors que li vetllaven l’herència. Només li sabia greu no poder veure per un forat, la cara de tres déus que posarien els nebots, en descobrir quina sorpresa els hi tenia preparada. – No maldàveu perquè us deixés totes les cases? Doncs, apa, ja podeu afartar-vos-en de jugar-hi! – se’n fotria, quan obrissin l’armari en busca de les seves coses, i el trobessin ple de cases de fireta. Els n’hi havia entaforat tantes de cases de suro, que quan s’haguessin revingut i capissin garratibats l’escarni que significava tot aquell empantano, ell faria hores que seria lluny, disfressat d’una altra persona.

El que li semblava més difícil d’aconseguir, la documentació flamant per bastir una identitat nova de trinca, havia estat com bufar i fer ampolles, gràcies a les manetes de la persona a qui va encomanar aquella feina tan delicada. Calia una falsificació prou endreçada per a permetre-li obrir comptes bancaris on transferir-hi els diners de les propietats que, de mica en mica, s’anés polint; i devia ser prou ben falsificada la documentació que no va pas despertar cap sospita, ni dels notaris ni dels pixatinters dels bancs. Fins al darrer moment tot havia anat com era d’esperar d’un mecanisme ben greixat, fins que avui, de matinada, l’havia desvetllat una mala nassada, la qual només sortir del Xalet a mig matí, se li confirmà en enxampar dos individus que tenien tot l’aspecte d’espiots, seguint-lo sense massa picardia. El cor li va donar un tomb, i una glopada de sang per excés de pressió se li va bombar descontrolada al  cap, enterbolint-li la vista un instant. - Estic irremeiablement atrapat – reaccionà, esmaperdut en un primer moment. No gosava ni girar el cap, per a fixar-s’hi més detingudament en la fesomia dels perdiguers. Estava segur que els duia enganxats a l’esquena, caminant un per cada banda del carrer, sense dissimular gaire, malgrat el jove, que era qui el seguia de més a prop, feia veure que caçava mosques. Com era possible que l’haguessin descobert?

La veu de la monitora li bugonava les temples, sense deixar-lo concentrar en els seus pensaments: “...escolteu la vostra respiració anant i venint, com una ona zumzejant vora el mar. Sentiu que la calma i la pau us amaren. Escolteu el silenci del vostre cos. Esteu alliberats i tranquils. Us sentiu meravellosament bé...”

Durant una bona estona, els catorze cossos abatuts de panxa enlaire no varen ni camejar. Quan la monitora va intuir, per una mena de remor somorta, que es començaven a desemperesir, desnonà amb tendresa el gat de la seva falda i es va alçar de la cadira, arrapant un bastó blanc amb la ma dreta mentre amb l’esquerra premia el commutador que tenia collat al braç de la seva trona, que li servia per graduar la llum de la sala segons la intensitat que requeria la concentració, o per modular el volum del fil musical que acompanyava els exercicis. Els cossos tentinejaren, adoptant postures inversemblants abans de posar-se completament dempeus. Els més àgils s’alçaren de seguida, mentre que els més feixucs necessitaren de l’ajuda dels seus companys. Finalment, només un cos va romandre submergit en la fase de relaxació profunda, quan tothom ja s’havia incorporat. El que estava més a prop del maimó, amb un cert to de desdeny mal dissimulat, va rondinejar mentre colpejava discretament l’espatlla del despistat: - Apa vinga, mestre, no s’hi val fer salat i després quedar-se adormit com una soca.

Malgrat el sacseig, el cos va restar immòbil. Aleshores, el company el va batzegar més enèrgicament, mentre s’ajupia per examinar-lo millor. La seva cara gairebé fregava la de l’home, que continuava estirat a terra, panxa enlaire, sense moure’s, quan va esvarar-se: - A aquest paio l’hi ha agafat alguna cosa!

  La monitora, sempre a l’aguait de tot el que passava a la classe, afinant el sentit de l’oïda que la compensava de la pèrdua pràcticament total del de la vista, amb la cara trasmudada buscà amb la mà estesa algú que l’apropés al lloc exacte on jeia el cos que no reviscolava. Una de les alumnes més antigues li féu de pigall, mentre ella ofegava un sanglot a la gola i el gat botava d’un salt, des de terra fins a la trona, com si pretengués no deixar vacant el lloc de comandament. – Aviseu un metge de seguida! – va disposar la monitora, que intentava trobar sense èxit un fil de vida al canell de l’home que no es despertava, el qual - malgrat ella no podia veure-ho - duia escrita a la cara una expressió de categòric estupor.

Com si aquella ordre hagués estat el que necessitaven per reaccionar, sis o set alumnes es van precipitar cap a la recepció. Els que es van quedar a la sala feien rotllana a l’entorn del cos quan s’hi va acostar l’encarregada de la recepció, que després de donar una ràpida llambregada a l’home estès a terra, va informar la monitora: - senyoreta Irene, es tracta de l’avi que ve del Xalet, el que va apuntar-se perquè li havien assegurat que el ioga li aniria bé per a l’artrosi i el mal d’esquena, se’n recorda? Sí, dona, aquell que semblava estar-ne una mica penjat de vostè.

Sense dissimular una certa coqueteria, la monitora li va replicar: - Apa!, no diguis bajanades, que no és el moment d’anar de verbes.  

Algú suggerí d’obrir-li l’armari dels vestidors per accedir a les seves pertinences i veure si hi trobaven cap adreça o referència de familiars a qui es pogués avisar. La monitora féu un gest imprecís amb la mà: - què li sembla d’això que em diuen, senyor Tomàs?

  L’alumne a qui es dirigia la monitora era un cap de Correus retirat, a qui sempre recorria quan es trobava en mig d’un atzucac; en part perquè era de les que encara creien que de la paraula i del criteri d’un funcionari sempre se n’havia de fer cas solien anar a missa. El senyor Tomàs no s’ho féu repetir dues vegades, i seguit per la xicota de la recepció va anar-se’n cap als vestuaris i quan tornà, fent una ganyota d’estranyesa, va explicar-se amb la precisió i impassibilitat pròpies de qui està acostumat a fer inventaris: - a l’armari només hi ha bosses plenes de cases de suro de totes mides, i a banda d’això hi hem trobat un vestit i una camisa fosca, dues mudes de roba interior i una bossa de viatge d’aquestes de marca bona, que està tancada amb clau; tot per estrenar.

Mentrestant, el metge que havien anat a buscar al consultori obert al principal del mateix edifici quina planta baixa ocupava el Casal de la Gent Gran del poble, va intentar reanimar l’infeliç, però després d’un examen superficial - a tall d’anar a arrencar naps, com més tard declararia el senyor Tomàs al jutge, perquè no li agradaven les presses en res -, va dir quelcom que la monitora ja sabia des que ella mateixa li havia buscat endebades el pols, uns moments abans: que no es podia pas fer res per aquell pobre home. – Jo diria que ha mort a causa d’un coresforç – va precisar el metge, com insinuant que potser aquella colla de vells havien fet un exercici massa sever.

La monitora, malgrat el seu momentani desconcert, va reaccionar empipada en escoltar el temerari suggeriment del metge, aclarint que tots els seus alumnes eren gent gran, sí; però com ell mateix podria comprovar, preguntant-ho a qui volgués, l’únic que els feia fer eren mansos exercicis de relaxació, raó per la qual una persona mig invident com ella podia, perfectament encarregar-se de menar la classe. El metge, que de fet era ginecòleg, va disculpar-se pel seu comentari arruixat recalcant, tossut, que no obstant trobava l’aspecte físic de l’home força saludable, el que no s’explicava era aquella mala ganya, com de basarda, que no se li havia esborrat del rostre: -  si és que s’ho passava tan bé fent, no entenc aquest posat que li ha quedat, vés per on.

Cap dels presents va comprovar el que feia notar el metge perquè, just un moment abans, la noia de la recepció tapà com pogué, el cap i part del cos del difunt,  amb un parell d’estores morades, de les que feien servir els alumnes per tombar-se a terra. 

Oportunament avisats, van presentar-se amb pocs minuts de diferència la trepa  del jutjat de guàrdia, una parella de mossos i els responsables del Xalet que, una vegada reconegut el cadàver com el del seu hoste, es posaren de seguida a disposició de tothom, assegurant amb un servilisme exagerat que se’n farien càrrec de totes les molèsties. El jutge, un cop va informar-se per sobre de les circumstàncies en que havia esdevingut la mort,  es va interessar per aclarir qui era. Li va respondre el que s’havia presentat abans com a director del Xalet, anomenat així més que res per distingir-lo de l’altra residència d’avis del poble, de menys categoria que el casalot del bosc de can Cabrafiga, on hi havia estat en temps reculats l’antic hospital, la qual era coneguda com “la de la Generalitat”. – El senyor Delfí era un dispeser complicat, de molt mal ferrar, que ens treia de polleguera amb la dèria que no sé qui l’empaitava -.

Després d’una pausa per veure com se la prenia el jutge aquella primera informació, decidí entrar en detalls més delicats, sense massa escrúpols: - A vegades s’escalabornava en un racó de la casa i ens feia anar de bòlit fins que el trobàvem.

- ¿Saben que significa ese montón de juguetería que acaparaba en su armario? –, va preguntar el jutge en castellà, però advertint que podien respondre-li en català perquè l’entenia perfectament, encara que a ell li feia un no sé què d’atrevir-se a parlar-lo.

- Com diu? – va mirar-se’l el director, amb posat de no saber de què li parlaven.

- Me han informado que en su armario se han encontrado dos sacas llenas de casas de corcho, de esas que se usan en los pesebres - li va aclarir el jutge.

- No en tenim ni idea - va replicar el director –, però vagi a saber! Ja li he dit que era un home molt estrafolari.

- ¿Tiene familia? – el jutge no volia que el distraguessin de la rutina ni posar-se a especular sobre les manies de l’avi mort, entre d’altres raons perquè aquell cas l’agafava en capella d’un cobejat trasllat a la seva terra i tenia ganes de passar-ne via.

- No el venia a veure ningú - ronsejà el director –, de fet mai li vàrem conèixer cap parent; però ens havia deixat les senyes d’uns nebots, per si de cas. Va ser ell mateix, pel seu propi peu i tot solet, qui va plantar-se un bon dia a la porta del Xalet amb un parell de maletes que es féu traginar des de l’estació per un taxista, després d’emparaular per telèfon una curta estada, amb l’excusa refer-se d’una empiocada. El Xalet no és una residència barata, com ja deuen saber; però el senyor Delfí, que així es deia, no semblava pas anar just d’armilla precisament, i mai va pas regatejar gens ni mica els tractes. I el que tenia de ser una temporadeta de convalescència s’ha allargat més d’un any, fins ara; senyal que s’hi devia trobar bé amb nosaltres.

- ¿Sospecharon en algún momento que estuviera huyendo o escondiéndose? – insistí meticulosament el jutge.

- Era molt reservat, això sí que ho tenia – el director féu una altra pausa i, com si pensés en veu alta, va continuar -, i força malpensat, afegiria; però també era de bon conformar i, al final, sempre s’avenia a raons per molt que ens hagués xeringat la moral una bona estona, com si veure’ns empipats li fes gràcia.  

- A vegades no podies aguantar-li la mirada perquè li divertia escorcollar-te els ulls, amb un deix de picardia descarada – va intervenir l’empleat del Xalet, que no semblava tan diplomàtic com el seu cap -; potser d’aquí bé que no es relacionés amb quasi cap altre dispeser. Era dels que no s’allarguen més enllà d’un “bon dia” o d’un “bona nit”, i es queden tan amples. Fins i tot va demanar-nos de fer els àpats en una taula individual, cosa que va en contra de les normes de la casa, ja que tothom menja en taules rodones de sis persones; però se li consentí el caprici com a cas excepcional. Tret d’aquestes rareses, era un bon jan i un client complidor i molt generós a l’hora de pagar els serveis extres, com no se’n troben gaires d’aquesta bona pasta. El problema és que amb diners no es paga tot i alguns cuidadors es queixaven sovint de les seves morrades i impertinències.

- Per ser precisos, només es feia antipàtic i pesat quan li agafava la ceba que l’espiaven i que li volien prendre els estalvis – va matisar el director -, llavors ens feia patir que no prengués mal, ja que desapareixia hores senceres en els amagatalls més complicats; i quan el trobàvem estava tan trasbalsat que ens costava una bona estona de retornar-lo.

El senyor Tomàs que – malgrat l’estima i consideració que li tenia la monitora – era de temperament poca-solta i burleta, va etzibar-ne una de les seves, sort que fou en veu baixa: - No es pot arribar a vell a cap preu, perquè ens tornem com la canalla.

 Abans d’aixecar el cadàver i mentre esperaven els de la funerària que l’havien de traslladar al dipòsit per fer-li l’autòpsia, el gat blanc de la senyoreta Irene va acostar-se al mort per llepar-li una mà que havia quedat al descobert, després de la llambregada del jutge. A continuació, d’un bot, va pujar a la falda de la seva mestressa que, estàtica i altiva com una reinona, potser una mica més pàl·lida que de costum, s’havia assegut a la seva trona de vímet, aferrant amb energia el bastó, presidint aquella mena de dol inesperat, amb la mirada borda perduda en l’infinit. (continuarà demà)

BON CAP DE SETMANA TINGUEU AMICS DEL BLOG.

Després d’una setmana d’experimentar el sistema de simultaniejar reflexions amb relats del meu fons d’armari de producció literària, he pogut comprovar que ha estat un èxit (de mitjana en els 7 dies anteriors s’han fregat les 1.100 entrades entre el blog i el mur de Facebook, i jo he pogut escriure més relaxat), per tant, continuaré emprant aquest sistema d’intercalar reflexions i relats durant tot l’estiu. Quan del fons d’armari tibi una novel.la curta o alguna de més llarga, repartiré la publicació per capítols, per tal que la dosi diària no embafi.

Mentrestant, passeu-vos-ho tan bé com pugueu encara que faci calor, que d’això es tracta a l’estiu. I els que no sou de la primera volada, com jo, convenceu-vos que la canterella derrotista del “si no fos” podeu optimitzar-la amb un pillo afegitó: “estem bé, si no entrem en detalls”. No cal entrar en detalls, perquè massa sovint per aquest camí s’acaba plorant! El que cal és no deixar mai la dignitat personal ni renunciar als somnis, es tingui l’edat que es tingui perquè amb tossuderia tot és possible. Però, sobretot, no perdeu mai les ganes de viure per malament que us sembli que esteu; sempre en trobareu algú de pitjor per donar gràcies a Déu per no estar tan baldat com ell, si això us serveix de consol. En definitiva, no deixeu que cap pallús us espatlli la vida perquè els pallussos, en el fons, són uns amargats que només gaudeixen tocant el botet als altres. Això sí, tingueu sempre a mà un petricó de seny per si la sang se us escalfa massa escoltant o llegint segons quines ximpleries o estirabots, i guardeu-vos sempre a la faixa un roc de rauxa, perquè ningú pensi que us mameu el dit. I com que de motius per estar emprenyats en trobareu a cabassos – sigueu grans, joves o de mitja edat -, sempre que un gamarús del govern, de la feina, de la colla o d’on carai sigui us faci posar de mala llet, sense perdre els estreps ni la bona educació engegueu-lo a pastar fang amb un somriure sorneguer a flor de llavis, perquè s’adoni que els ciutadans i els treballadors ja no som súbdits babaus.

I si us vaga, doneu una llambregada al calaix de sastre del Blog "A LA MEVA MANERA DE VEURE". Trieu i remeneu. Totes les reflexions estan escrites sense cap altra pretensió que veure l’actualitat amb un vidre de sentit comú i, sempre des de la modèstia de qui sap que té molt per aprendre i llegir. Expressions!

JA NO T’ESTIC AMIC

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 13 juliol 2018)

- Quan a un simple saludat el coneixes una mica i a còpia de tractar-vos l'ascendeixes a la categoria d’amic, tens un motiu per sentir-te satisfet ja que la societat que ens envolta s’apuntala sovint més en les amistats que no pas en la parentela. Precisament, és molt freqüent escoltar la queixa de parents molestos, perquè resulta que algú de la seva sang es fa més amb els amics que amb la família; però aquesta constatació d'una realitat indiscutible porta a idealitzar potser un pèl massa el concepte d’amistat. Tanmateix s’ha d’afegir per pintar el quadre amb tots els matisos de colors possibles, que la majoria d'amistats són més d'anar de farra que de planys i penes. Però com que la vida mai es desenvolupa com una festa ininterrompuda, llevat de poques excepcions que es poden comptar amb els dits d’una mà els amics solen fer figa quan van mal dades i mantenir l'amistat és complica. D’aquesta marxa enrere sentimental en un moment donat, en té la culpa sense cap dubte la precipitació a l’hora de sedimentar amistats prou sòlides com les de temps reculats, que potser es tardava més a fer amics i no se'n feien tants, però els que es feien abans ho eren per tota la vida. No serà que es va massa de pressa a l’hora de promocionar un simple saludat al grau d’amic? Com no es cansa d’avisar-nos el murri Marcel Proust al llarg de tota la seva obra, les amistats d’un dia per altre no solen ésser més que una fal•làcia, un miratge, un ferro roent on s'arrapa qui no suporta la soledat.

Tenir amics és molt maco, sempre que no ens en vantem de col·leccionar-ne, com si fossin mussols, segells o maquetes de cotxes d'època, ja que llavors pot passar-nos allò de lo qual l’Aristòtil prevenia als seus deixebles: tenir molts amics és com no tenir-ne cap. I és que les vertaderes amistats no es cotitzen en funció de la seva utilitat pràctica, que també, però sobretot perquè s’hi pugui parlar de tot, d’idees i de sentiments íntims, sense emprenyar-se perquè no siguin coincidents; perquè hi hagi tanta empatia, confiança o afinitat de sensibilitats que quasi pugui endevinar un què pensa l’altre mitjançat un gest o una ganyota; perquè es pugui compartir quelcom tan difícil com el sentit de l’humor... Amb un amic de veritat no es poden tenir secrets, perquè no obstant això o degut a això, l’estima i el respecte mutu no se’n ressenten. Per aquesta raó, encara que alguns psicòlegs abeurats en la pura teoria us diran que no és ortodox, l’amor entre parelles o entre pares i fills s’enriqueix si a més a més d’amor s'hi posa una bona cullerada d’amistat. Aquells que blasmen que un fill digui, per exemple, el meu pare o la meva mare són els meus millors amics, qui sap si no s’ho haurien de pensar dues vegades. Què hi ha més bonic que a més a més d'estimar se sigui amic de les persones que estimes? El fracàs més fastigós d’una relació amistosa és que es trenqui en un rampell de pati d’escola: ja no t’estic amic! O, pitjor encara, que s’esllangueixi per falta de regar-la. És molt trist que amistats que fins fa quatre estaven a partir un pinyó es degradin a la condició de saludats o de simples coneguts.

A la meva manera de veure, això passa quan s’ha tingut massa ànsia i poca paciència per esperar que un conegut o un saludat estigui prou madur per esdevenir amic. També crec, fent cas del meu estimat Sèneca, que per triar bons amics i conservar-los cal, abans de tot, ésser molt amic d’un mateix. Ja que si ens costa de conviure amb nosaltres mateixos, ho tenim pelut per entendre’s amb els demés. L’autoestima, per molts amics de conveniència que ens busquem, no la recuperarem mai si l’amistat, inclosa la virtual, no té arrels. I no us desitjo a cap de vosaltres que un bon dia, mirant-vos al mirall de bon matí, li digueu a aquell que s'hi reflexa: ja no t’estic amic! Molt de compte! L’amistat amb vosaltres mateixos és l’única que no us podeu permetre llençar a la bassa. Expressions, amics meus. A l’Empordà, quan es donen expressions es vol dir: us estimo!

VAL MÉS PRENDRE-S’HO RIENT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 12 juliol 2018)

- Que no vol dir agafar-s’ho tot a tall de conya. Sóc un negat per repetir de memòria dos o tres acudits seguits i admiro als que sembla que no acaben mai el repertori, perquè moltes vegades rematar una vetllada explicant acudits és una manera molt enraonada de rebaixar la tensió en que vivim. Però, alerta!, que riure’s d’un mal acudit per compromís, pot resultar catastròfic per establir una relació amb futur. Tenir bon humor és, ja se sap, un bon punt de partida per recuperar l’equilibri interior, perquè està demostrat que qui sap fotre-se’n d’allò que l’angoixa passa millor els pitjors tràngols. Encara que alguns reprimits us vulguin amargar l’existència amb la cantarella que aquest món és un bassal de llàgrimes, sapigueu que a aquest món encara que naixem plorant hi venim per riure i per estar alegres, no pas per somicar a totes hores. Fixeu-vos que l’espècie humana és l’única que sap riure, precisament perquè és intel•ligent; de la resta d’animals només consta que ho hagi intentat la guilla, però el seu riure és tan hipòcrita que sembla un udol. Quan, com ara mateix, allò que se’n deien valors eterns van de capa caiguda a tot arreu, crec que s’ha de recórrer més que mai a la comèdia i a l'humor, per evitar quedar-se atrapat de peus i mans en la tragèdia. Paradoxalment, la gent que mai riu és poc seria. Pareu-hi atenció abans de tancar un tracte amb un sorrut, perquè teniu bastants números d’enganxar-vos-hi els dits.

Estar de bon humor no significa prendre’s la vida a broma i riure-se’n de tot a totes hores, sinó desenvolupar el difícil sentit de la proporció de les emocions. Uns espavilats nord-americans consultors d’empreses – d’on volíeu que fossin, sinó els saberuts espavilats –, fa dos dècades van descobrir que el bon humor estimula la productivitat i predisposa les neurones per resoldre problemes enrevessats o per aprendre idiomes. Si fos veritat, ara entenc perquè a un home tan emperpalat com el senyor Rajoy se li resistien les llengües. Però no calia anar tan lluny per saber-ho: la meva mare sempre m’havia dit que a pagès estava prohibit munyir les vaques amb posat de set jutges, si no es volia vendre mala llet a tot drap. En Pere Calders, que els havia passat de tots colors defensava el seu bon humor sempre irònic i una mica punxant comparant-lo amb l’acupuntura, que punxa per curar. A la meva manera de veure, doncs, hi ha dues maneres d’encarar la vida: prendre-s’ho tot a la tremenda o provar d’anar pel món sempre amb un somriure als llavis. El secret del bon humor no és que estiguis content, sinó que no vulguis estar trist. En resum: que tingueu bon dia i si voleu que la política no us l’espatlli, busqueu-hi la vessant còmica de tot plegat – avui el nou sainet monàrquic endegat per l'escòria del CNI fent servir de titella l’amiga entranyable del caçador d’elefants, us ho posa fàcil -, i us fareu un tip de riure. No cal posar-se pedres al fetge enmig de tantes pallassades de franc!

NOMÉS UN REFERÈNDUM PACTAT I VINCULANT POT SOLUCIONAR POLÍTICAMENT EL CONFLICTE CATALÀ

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 11 juliol 2018)

- El govern espanyol ha reconegut, ja era hora, que a Catalunya l’Estat hi té un problema polític al qual se li ha de donar una solució política; però del llistat de possibles solucions justa-ment n’ha vetat l’única que pot desactivar la mala maror: un referèndum d’autodeterminació. En què devien estar pensant els que han dissenyat aquesta estratègia gestual de cordialitat buida de contingut? Em dóna la impressió que la seva aposta pretén tornar a la casella de sortida d’una partida tan mal jugada fins ara per culpa de les trampes, les mentides i les fanfarronejades emprades pels successius representants de l’Estat que l’han estant jugant, que difícilment els que han patit la vexació i humiliació continuada de perdre perquè sempre algú es treia un as de la màniga quan li convenia, poden oblidar i refiar-se’n com si res dels jugadors que han agafat el relleu i prometen que jugaran net.

El problema polític que ha reconegut amb la boca petita el senyor Sánchez no es pot definir de cap altra manera que d’aquesta: molt més de la meitat de Catalunya se sent incòmoda en un Estat que no la té per res quan es tracta de decidir qüestions importants, que se li queda part dels estalvis i que li trepitja amb sanya sentiments tan sagrats com identitat nacional, llengua i cultura. I, sobretot, perquè quan necessita Catalunya perquè ajudi a treure alguna castanya del foc a l’Estat, només se li acudeix seduir-la posant-li davant el nas un grapat de pastanagues. És evident que la totalitat dels indignats per aquest mal tracte no són independentistes, però cada vegada hi ha més moderats i d’això que se’n diu gent d’ordre, que es conformaven amb una autonomia arreglada i que com a màxim somniaven amb una mena de federalisme a mida, que estigueren disposats a tirar pel dret si aquell mal rotllo no s’acabava. Llàstima que l’assaig de capgirar l’estatus quo acabés com el rosari de l’aurora per incompetència, frustrant les il•lusions de tanta gent de bona fe.

A la meva manera de veure, doncs, és sorprenent que ara el nou govern de l’Estat per una part reconeix l’existència d’un problema polític i la necessitat de posar-hi remei amb teràpia política, en contes de amb trompades judicials o repressores, defugi radicalment com a sortida política possible la convocatòria d’un referèndum vinculant que proposi decidir entre independència o autonomia amb cara, ulls i respecte al sentiment nacional català, per exemple. Que es desenganyi el senyor Sánchez, que mentre la teràpia política que vol aplicar no s’arrisqui amb tractaments de nova generació i un pel experimentals i tot, sinó que es refiï només de cataplasmes d’herbes, el malalt no se’n sortirà. Diguin el que diguin els nous estrategues i bruixots polítics que xiulen receptes a l’orella del senyor Sánchez, la manera més ràpida i neta de resoldre un problema polític es anant-hi de cara i no pas embolicant la troca amb més promeses de restituir incompliments o fent provatures de pa sucat amb oli. Per tant, em sembla francament penós que quan un nombre important de ciutadans adults i pacífics reclamen emancipar-se de la tutela d’una madrastra constitucional que no se’ls escolta i els hi fa la llesca sempre que pot, se'ls respongui ensenyant-los un cabàs ple de pastanagues.

FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (dimarts 10 juliol 2018)

DES D’ARCETRI, AMB ESPERANÇA (Premi Isidre Polit 2013 –Agrupació Astrónomica Alella)

Pròleg) - Galileu fou un astrònom i matemàtic de la Toscana que per defensar que el Sol era el centre de l’Univers, com  assegurava en Copérnic, fou obligat per l’Inquisició a abjurar i retirar-se al poble florentí d’Arcetri, on morí el 1642. Abans, va escriure una mena de carta al vent, qui sap si a un deixeble desconegut, que podria ésser aquesta que jo m’he empescat posant-me en la pell del mestre:

“1)- Amic siguis qui siguis, voldria que t’arribés la meva paraula escrita per fer-te confident d’una impressió, un somni i una esperança avui que tinc els llavis segellats per força. Succeeix, des que sóc aquí, que em sorprèn l’eloqüència del silenci. No pots imaginar-te tot el que es pot dir sense paraules. Vull revelar-te una experiència i aquesta és la raó que t’escrigui sense saber si existeixes o si existiràs mai. Fou anit a la fageda, a la falda de la muntanya que queda més propera al poble; irremeiablement tinguda en la indiferència o en l’oblit pels vilatans que no tenen tant de temps com jo per perdre. Un passeig en solitari sota el sostre vegetal del bosc, m’ha portat al propi redescobriment. Espero que qui t’hagis ensopegat amb aquest desfogament pòstum siguis, tanmateix, amic de la soledat perquè en cas contrari serà difícil que m’entenguis.

            És possible que l’obsessió per arribar-nos a conèixer a nosaltres mateixos sigui la millor penyora de les ganes de servir d’alguna cosa en aquest món en que estem de pas. Qui s’estima més els demés, a la societat en general? Sens dubte aquell que fa tot el què pot per ser-li útil. I no em negaràs que té sentit social cercar el propi equilibri o la pròpia perfecció, abans de res. La soledat d’un paratge quasi desert no sempre reflexa la nostra soledat, però quan passejo sota l’espessor dels arbres o pels camins gràvids de sol, sento ràbia pel menyspreu d’aquella gent tan superba com ignorant que m’ha fet callar perquè malda només per fer la gara-gara a l’eunuc bacó de Roma i al corromput titella que governa la Florència. És una mena d’ira que gairebé percebo físicament i m’he promès que ja no em sentiré mai més nós amb nós en cap lloc de la terra on vagi a parar. Pertanyo al gènere humà, amb coneixements limitats sobre l’Univers immens on vivim i de la projecció del qual encara queda tant per descobrir. Quan em sento envoltat de natura quasi verge, pel seu crit d’intimitat, pels seus reflexos amables, aleshores entenc que la fageda d’Arcetri m’ha fet recobrar la llibertat i l’autoestima. L’arbreda té quelcom d’infinit. Des del bosc estant estic convençut que hi ha alguna força misteriosa, potser encauada en alguna soca mil·lenària que vetlla per la vila. Que és el seu sentinella constant. Que la cobreix d’albades blaves, de jornades d’or, de ponents vermells. Que sap d’il·lusions i desenganys. Que a vegades és un  trampolí que llança a la vida i d’altres una sina que només recull llàgrimes.

2) - Somniar des la fageda és com submergir-te dintre d’un mateix per contemplar les coses a través del cristall de la il·lusió. Tanco els ulls, per somniar millor. Veig com s’obren en una abraçada les branques dels arbres i com desvetllen records les petjades dels camins: l’altre dia vaig descobrir un arcàngel suspès miraculosament del blau de l’aire tebi i que jo em sentia àgil i alegre, com si un jardí em rodegés i encara que costi de creure-ho no estic sonat com diuen els cardenals. Puc assegurar-te que he vist com sorgeixen del fons de les ombres més pregones, nascudes del no-res, unes figures esveltes i blanques com un devessall de llum que se m’acosten. Qui sou? – els hi vaig preguntar, agosarat, la primera vegada que les vaig sentir i et juro que em van respondre: - Som els sospirs, els desitjos, els afanys que tu vols enterrar de viu en viu, estabornit de por pels que t’empastifen la memòria, disposat a renegar d’allò que predicaves des de la teva càtedra.

            Parant atenció a les veuetes dels bosc he descobert que existeixen coses ocultes senzillament perquè ningú es pren la molèstia d’airejar-les. Tal vegada els hi sembla un joc infantil als poderosos perdre el temps amb utopies. Em refio que altres generacions els hi rebotaran a la cara el seu blasme. Potser no és per malícia, que ho fan, sinó per falta de sensibilitat – va disculpar-los el meu subconscient, en un gest de concòrdia.

- Per ser bon astròleg s’ha de ser poeta i tot poeta és un somniador – varen engaltar-me de seguida les veus del bosc, com si em coneguessin de tota la vida -, no és això, almenys, el que tu confessaves sempre als teus deixebles?

             És cert. No sé escriure versos però m’he avesat a mirar al fons dels ulls de les persones, de les coses i del firmament. És la forma més directa i segura d’arribar a la veritat. El meu somni és, simplement, descobrir els secrets que ens amaga l’Univers perquè els trobem. Tot un món de personatges estranys va i ve mentre somnio despert i al meu voltant es fa sempre un silenci expectant. No obstant això, amb els ulls tancats puc confegir el missatge dels somnis: un sens fi de possibilitats adormides que es mouen com nenúfars en busca de les meves mans buides. Ara ja puc parlar i pregar després de desxifrat l’eloqüència silenciosa d’aquest bosc que m’amenaça braç enlaire perquè no torni a tenir la temptació de deixar-me escolar l’ànima del meu cos abatut, eixorc i bescantat.

3) - Notes que et parlo d’esperança? Amic desconegut, has comprés que les paraules anteriors són d’esperança? Ja tindreu temps els que vindreu darrere meu per desfullar margarites o consultar els horòscops, que per molt que remeneu la veritat no la l’escardareu pas del tot.  Per aquesta raó, davant meu el camí m’ofereix sensacions d’infinit. Tot arribarà – em consolen les veus. Penso que sí, que després d’una època en ve una altra i una altra. La fageda també serà i deixarà de ser, doncs així com hi ha la llei per a la vida també n’hi ha una per a la mort. - “Però llavors ja s’haurà assolit la teva missió i seràs reconegut com un oracle” – em van somriure, fent una ganyota, els follets amics de la fageda.

            Exacte. Ara ho he entès: quan es comprovi la certesa dels meus càlculs potser ja criaré malves, però llavors no tindreu més remei que reconèixer que els somnis d’un tal Galileu eren profecia. Sonarà una tonada en el cor de cada fageda del món que dirà: l’espectacle de l’Univers que els homes hem descobert i domat amb l’ajuda de tots els déus, porta un segell de paternitat indiscutible. No sé del cert si la meva carta t’arribarà mai i potser quan ho faci estigi desfullada i trepitjada però et ben juro que tot el què he explicat als meus deixebles algun dia el món s’ho haurà d’empassar perquè la veritat no es pot colgar. Ho necessito creure així, per morir conformat en aquest exili de merda”.

FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (dilluns 9 juliol 2018)

SOMNIANT PAPALLONES – (2on premi XVI “La Veu” Lleida 2011. Tema obligat: voluntaris)

            Estimada Fina: tu que sempre et queixes que les meves cartes no tenen suc ni bruc, em penso que avui et sorprendré explicant-te una experiència, que li encantarà a la teva dèria pels misteris i els jeroglífics. Al decidir-me a fer-te’n cinc cèntims d’aquest afer, he de confessar que vaig pensar que eres l’única que t’ho podies prendre en serio, i que no ho esbombaries per tot arreu, fotent-se’n de passo de la meva confidència. Pensa que es tracta del que he esporgat, en una mena de diari íntim, escrit fa una colla d’anys. És un dietari que em va caure a les mans per casualitat, al endreçar quatre capses de cartró que va deixar-li a ma mare - com herència inesperada i sorprenent - una cosina llunyana que es deia Neus, amb qui a penes ens fèiem, perquè a més de ser filla de l’ovella negra de la família, sembla que ella també arrossegava certa mala fama. Va morir fa un parell d’anys, sense assabentar-nos-en d’aquesta trista nova fins que no va aparèixer a la porta de casa un transportista, que ens duia les capses.

Com que es traginaven a ports pagats la mare va considerar que no quedaria bé  tornar-les, però va passar descaradament de la deixa, després d’una ràpida i poc golafre llambregada. A la llarga, a mi aquelles capses estibades a les golfes em feien més aviat nosa que servei, francament. De manera que vaig decidir, abans de llençar-les al racó, fer-hi una ullada més detinguda, a mitges per cortesia; he de confessar que, sobretot, per tafaneria. En remenar el seu contingut em va cridar l’atenció trobar-hi, a part d’altres andròmines sense cap valor ni utilitat al meu parer, un sobre gran, lacrat matusserament. No duia cap adreça escrita, i contenia dos senzilles llibretes escolars aprofitades fins gairebé la darrera fulla per transcriure-hi, amb una lletra rabassuda i sense esponjar, una mena de confessió personal, molt detallada, feta per algú que no em sona de res, i que tampoc sé quina relació mantenia amb aquella mitja parenta de la mare. He de reconèixer que, en principi, si el sobre em va cridar l’atenció fou per aquella mena d’escopinada de lacra que tenia enganxada al llom. És possible que sense aquell esquer tan inusual, ni n’hagués fet cas. Ara bé, un cop violada la intimitat de les capses, he d’admetre que vaig quedar-me de pedra en trobar-me entre els dits uns relats extraordinaris tan estrambòtics, que vaig necessitar empassar-me’ls dues vegades per acabar-los de pair. N’hi ha un, sobretot, que se’m va ennuegar més que cap altre, però que al mateix temps em va entendrir per la seva ingènua inversemblança. Te’l transcric tal qual, sense afegir-hi ni treure’n una coma, per comprovar si a tu et desvetlla els mateixos sentiments que a mi:

 “ ... Aquesta nit m’ha tornat a visitar l’Àneu, la meva fillola; volia que l’acompanyés a passejar per aquella mena de paradís a on s’està ara, després del seu traspàs, ja fa cap a set mesos. Suara ja no m’espanto de la seva companyia, però la primera vegada que se’m va aparèixer vaig tardar una bona estona a refer-me de l’esglai. Avui, en canvi, aquestes trobades ja són com un joc, del qual em conec de memòria tots els topants i normes, malgrat ella sigui la que sempre porta la iniciativa, i em faci rondar per on ella vol. Malgrat tot aparenti ser tan real que sembla que m’hi trobi, estic convençut que, a fi de comptes, tant les trobades com les converses són visions que em venen quan m’he quedat adormit com un soc, i ella envaeix descaradament el meu llit. M’agradi o no, sóc incapaç de resistir-m’hi, i agafant-li la mà que m’estén, deixo que m’ensenyi com és aquest espai immaterial, on em va assegurar el primer dia que m’hi va portar, que és a on pasturen les ànimes dels morts en gràcia de Déu. He sabut per ella, que les animetes prenen la forma de papallona, i que solament es materialitzen mostrant la fesomia de quan vivien  si, com és el meu cas, se’ls hi presenta de visita, de sobte, un foraster. L’Àneu m’ha fet retrobar amb vells coneguts, la qual cosa  m’ha encantat. Aquesta darrera vegada, l’entremaliada m’ha atansat fins a una mena de tanca, davant la qual hi feien cua, a peu dret i com si esperessin  tanda, un reguitzell de persones de carn i ossos com jo. “Són els que acaben de morir i venen a informar-se de si ja poden entrar al paradís, o s’han d’esperar a purgar alguna bretolada” – em va aclarir amatent l’Àneu, al adonar-se de la meva cara d’estranyesa. Estàvem tan a prop de la tanca que podíem seguir des de primera fila, tot el tràfec d’anades i tornades. Els que controlaven la cua, examinaven una a una les targetes que portava cadascun d’aquells individus penjades del coll, i que mostraven en arribar a la tanca. L’Àneu m’ho va interpretar de nou, perquè me’n fes càrrec: “porten escrit a la targeta el balanç de la seva vida, amb les bones i males obres que arrosseguen des que són candidats a la vida eterna. Si passen l’examen, es transformen en papallones i, en cas contrari, es converteixen en cucs”.

Durant l’estona que ens hi varem estar en aquell indret, vaig veure arrossegar-se més cucs que no pas volar papallones. Ara, la imatge que em va quedar clavada fou la d’un home bastant malcarat, que en arribar a la tanca va fer un mal gest, com volen dir que en passava d’aquella comèdia, com si ja endevinés prou bé que no podia passaria la prova. Deu ser un paio que es porta l’oli, vaig pensar. Però, per sorpresa meva, vaig veure que es transformava en papallona. De seguida em vaig tombar cap a la meva fillola, en busca d’una explicació al que semblava un contrasentit.

Llavors, ella em va dir que a la targeta on es resumia la seva vida, hi posava amb lletres ben grosses: voluntari.

Segons sembla, el fet que a la terra s’hagi treballat alguna vegada desinteressadament pels altres, compta com a mèrit suficient per obrir les portes del paradís, de bat a bat. L’Àneu em va dir - abans que se m’escorres de la mà i desaparegués - el següent: “qui fa de voluntari demostra que té bon cor, i aquí això esborra qualsevol relliscada que s’hagi tingut”.

Em vaig desvetllar una mica desorientat, i no em vaig aclarir fins haver passat per la dutxa. Aleshores, em va venir al cap el somni. Només embolicat amb la tovallola vaig córrer a buscar la meva cartera, a fi de comprovar que encara guardava la credencial de donant de sang. Et semblarà una ximpleria, però et juro que al palpar aquell tros de plàstic, em va envair una gran sensació d’alleujament. Ja em diràs què te’n sembla de tot plegat; però, per favor no en facis safareig amb la colla, que em prendrien per llunàtic.

http://tabrilde.blogspot.com

FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (diumenge 8 juliol 2018)

QUAN LA PLUJA DE LA TARDOR ENS RENTI ELS ULLS (Primer premi del VII Concurs de Relats Sant Joan Despí – 2009)

1

            Se sabia totes les absoltes de memòria i podia repetir de raig els sermons dels capellans de totes les parròquies de la ciutat, perquè el seu entreteniment preferit consistia en no deixar-se perdre cap funeral. S’havia canviat al torn de tarda a la impremta, de manera que tingués lliures els matins per repapar-se en la seua ceba, ja que d’enterraments se’n feien molt pocs a la tarda d’unes temporades ençà. S’ho passava bé, com una criatura, anant d’una església a l’altra, seguint el fúnebre itinerari del dia que es planificava repassant les esqueles del diari, aprofitant que el tenia de franc perquè el tiraven a la seua impremta.  A vegades, no tenia més remei que arribar tard als funerals o escapolir-se abans de la darrera absolta per tal no fer salat a la següent cita, els dies que tenia un repertori atapeït. De fet, en tenia prou observant una estona les cares dels assistents; sobretot les de persones que representaven això que se’n diu “el dol“. Perquè no se li escapés cap detall, solia asseure’s en un banc lateral, procurant passar quan més desapercebut possible millor: per aquesta raó es vestia poc esverat i procurava no cridar l’atenció en cap aspecte. Malgrat això, la seva reiterada presència en tants de funerals havia acabat despertant, per força, la curiositat de més d’un enterramorts. Inclús en alguna ocasió li feien palès que ja els fastiguejava, passant de llarg a l’hora de repartir els recordatoris, suposant que d’aquesta manera li tocaven el botet. I algun de més decidit va deixar-li clar que no els feia cap gràcia trobar-se’l com un estaquirot, fent la papallona en gairebé tots els enterrament. Però l’home feia com si sentís ploure i mai protestava, per moltes indirectes que li deixessin anar. De manera que, amb el temps, els de la funerària van acabar no fent-li cas, com si ja formés part de l’escenari.

2

            Tampoc als de casa seua els hi havia dit re de com emprava les estones que no treballava, perquè estava convençut que ho considerarien una raresa i la Berta, sa germana gran, no estava pas per brots i de ben segur no pararia de burxar-lo fins a treure’n l’entrellat d’aquella manera tan rara de matar les hores. L’home, que deuria tenir uns cinquanta anys si no ho tinc mal entès, de fet vivia rellogat a casa de sa germana des que aquesta es va quedar vídua, però cadascú se la mirava d’una manera diferent aquesta relació de conveniència. L’home deia que va anar-se’n a viure amb sa germana per fer-li companyia, i donar-li un cop de mà perquè no arribés tan escurada de butxaca a final de mes, amb l’escarransida pensió de viduïtat. La Berta, en canvi, estava segura que havia recollit son germà conco cansada de veure’l peregrinar de fonda en fonda, com aquell que fa una obra de caritat i, sobretot, estigués ben cuidat i mengés calent. Una neboda que venia de tant en tant a treure el nas per la casa i vetllar l’herència dels tiets, havia pronosticat de seguida que no trigarien gaire a tirar-se els plats pel cap; però ja feia temps que es mantenia aquella relació i no semblava pas que cap dels dos fes nosa a l’altre. De fet, entre els funerals i la impremta es veien poc els dies feiners, i pel que fa als festius l’un es passava el matí al cementiri i l’altra a missa. Només la tarda dels diumenges i festes la consumien plegats a la sala d’estar: ella pendent de la televisió i ell aïllat amb uns auriculars a l’orella penjat del futbol. Per tant, com que de conversa més aviat se’n gastava poc a aquella casa, mai va sorgir el tema de l’estranya afició necrològica, estalviant-se l’home d’explicar quin gust trobava en els funerals i en els cementiris. Potser si n’hagués tingut l’oportunitat de parlar-ne, tampoc no hauria sabut com posar-s’hi per explicar-ho, sobretot perquè la Berta li entengués unes raons tan subtils i desguitarrades.

3

            La veritat és que l’home gairebé ni se’n recordava de quan li va entrar la mania d’encantar-se mirant la gent plorar. Ja que era aquest, precisament, el motiu de la seua fixació: anar a la recerca del drama, del moment més colpidor, de la pena i el desesper en estat pur. Quan una mare que enterrava un fill es desfeia en plors i la tenien mig d’arrossegar perquè no caigués abraonada damunt del taüt, a ell les llàgrimes li vessaven dels ulls com rius desbordats, envaint-lo una sensació tan tremenda de felicitat que seria difícil de fer-la comprendre als demès, per molt que s’hi esforcés. Ell necessitava, senzillament, plorar per ésser feliç; però el plor no li provocava el sentiment ni la compassió, sinó que era quelcom que jo no sabria descriure d’altra manera que com l’efecte reflex del dolor que sentien els altres. Quan més veia patir, més aviat ell arribava al clímax de la satisfacció complerta, de la felicitat total. Per plorar, necessitava veure plorar. Alguna vegada, molt poques la veritat sigui dita, que es va veure obligat a donar explicacions de la seua pena als que, sense coneix-se’l, s’esborronaven de veure’l tan desfet, va confessar-los: - Si no pogués plorar, seria home mort.

 En qualsevol cas, el que no sabia ningú, és que la seva incontinència llagrimall no pretenia, ni remotament, donar suport a uns familiars desesperats i esmaperduts, ni molt menys recordar la memòria d’un difunt que sovint ni sabia quina cara feia. Simplement, ja us ho he dit, es tractava d’un acte fisiològic - d’higiene personal, com si diguéssim -, que per ell era tan imprescindible com respirar o orinar, i que no podia provocar-se’l d’altra manera que veient com plorava la gent al seu voltant. Així de senzill i d’estúpid, si voleu: però les coses són com són i jo, pobre de mi, no les puc pas contar d’una altra manera. Ara que us ho he confessat, me n’esgarrifo i tot. Ja us ho ben asseguro, no voldria pas patir una malaltia com la que va arreplegar aquell home! Perquè les llàgrimes d’aquell pobre pallús només eren una quantitat del líquid salat que tenia de destil·lar el seu cos per trobar-se a gust i tranquil, però no li veies a la cara una mínima ganyota de desconsol sincer que justifiqués tal devessall. Si no les hagués pogut treure, potser les llàgrimes l’haurien acabat ofegant convertides en mocs espessos.

4

El problema era que l’home va acabar no sent-ne conscient que patia una malaltia, ja que ell es creia que posseïa un do. Com aquell que refila com una cadernera sense haver après musica. I aquesta va ésser la seua perdició: aprofitar-se d’una malaltia pràcticament desconeguda pels metges, per fer-hi negoci. La cosa va començar quan per casualitat a un enterramorts més llest que d’altres empresaris del seu gremi, cansat de entrebancar-se amb l’home ploraner a totes hores, se li va encendre la bombeta. Per què no aprofitar aquell pellingot ploramiques per treure’n profit?

Quan li va proposar, l’home se’l va treure de sobre tot ofès i fent-se el desmenjat. Però després que s’hi passés rumiant tota la nit, li va semblar que prou que es podia provar: al cap i a la fi, només es tractava d’anar als funerals a plorar “oficialment”, en comptes de fer-ho d’amagatotis. És a dir, la pensada de l’enterramorts consistia en oferir un servei complementari als familiars d’un cadàver: el de ploraner. Ja n’hi havia precedents, inclús la bíblia en parlava de colles de dones que acompanyaven les vetlles dels morts planyent i somicant per encàrrec. Però en el cas de l’home eren figues  d’un altre paner: l’exuberància dels seus llagrimalls el convertien en un fora de sèrie. No tindria competidor possible al mercat i l’enterramorts espavilat estava segur que, si feien senes, arrodoniria encara més el seu pròsper negoci ara que a cada cantonada li sortia competència. L’home, doncs, després de rumiar-s’ho no va trobar cap disbarat que, a sobre de satisfer les seves necessitats fisiològiques, li paguessin diners per dedicar-se a allò que més plaer li donava. Tanmateix, tampoc no va considerar que tingués de fer-ne cinc cèntims a la Berta d’aquesta feina extra, comprometent-se sense donar-hi més voltes a  plorar a preu fet.

5

            Però no va durar gaire l’eufòria. Els clients més decidits a contractar aquell servei complementari de la cerimònia funerària eren, justament, els familiars d’un mort  que no els venia gaire de gust plorar en públic i, per tant, no els hi feia res llogar les llàgrimes en un moment tan delicat, convençuts per l’enterramorts espavilat que mantenir les aparences d’un sentiment profund en aquests casos era senyal de senyoriu.  L’enterramorts, que com podeu comprovar tenia nas pels negocis, oferia el ploraner com si no es tractés d’un servei: l’home formaria part del dol i ningú sabria que el seu desconsol tenia un preu i que les llàgrimes eren de tramoia. Els familiars interessats en fer veure com se l’estimaven al difunt també ho preferien així, doncs no es notaria tant la seva sequera ploranera en un dia tan assenyalat.

Tot estava, doncs, tan ben lligat i planificat fins al darrer detall, que ningú es podia imaginar que el projecte se n’anés en orris amb tanta rapidesa. I és que ni l’enterramorts espavilat ni l’home aprofitat havien previst el més indispensable de l’invent: que algú tenia d’encebar les ganes de plorar del ploraner professional. L’home, ja us ho he dit, no plorava si no veia plorar. Ell era incapaç de d’obrir l’aixeta de les llàgrimes per si sol. Ni el seu cor ni el seu cervell donaven per tant. I com que els que el llogaven era per estalviar-se de plorar, les llàgrimes de l’home el dia que es va estrenar es feien plegar. Més ben dit, no hi va haver manera que plorés si algú no començava primer. Al final, l’enterramorts espavilat va calcular que si tenia de llogar un segon ploraner perquè li engresqués el seu home, no li sortirien els números i, per tant, la funció va tancar el mateix dia de l’estrena.

L’home, però, continua avui prenent-se la medicina per controlar la seua malaltia crònica, assistint a tants de funerals com el cos li demana. De fet, ara a algun menys, perquè l’enterramorts escaldat pel negoci fallit no li deixa posar els peus als que ell organitza, i l’home s’ha hagut de buscar la vida a altres pobles. Total, que si us hi fixeu bé, amagant-se pels racons de més d’una església o ara també als darrers bancs de la capella laica del tanatori, durant els funerals potser hi descobrireu persones com l’home del relat, que ploren perquè necessiten plorar . No els hi pregunteu res, tant se val. Si per cas la pluja de tardor ja els hi rentarà els ulls... http://tabrilde.blogspot.com

BON CAP DE SETMANA + ANUNCI DE CANVI DE RITME DURANT L’ESTIU DEL BLOG “A LA MEVA MANERA DE VEURE”.

Amb la xafogor no bé de gust reflexionar, sobretot els dies que l’estuba colla fort; en conseqüència he buscat una manera de mantenir-nos en contacte diari sense estressar-nos mútuament. De dilluns a divendres, els dies que estigui inspirat i motivat, penjaré com fins ara una proposta reflexió i els dies que estigui més dispers, tibaré originals del meu fons d’armari de producció literària de ficció, alguna de premiada. De manera que a partir de demà i durant tot l’estiu, al blog hi conviuran en bona harmonia reflexions acabades de sortir del forn i relats per llegir a la fresca. I els dissabtes, la reflexió de cap de setmana com fins ara. Espero que dosificant-me d’aquesta manera, no m’hauré de prendre cap excedència temporal per esgotament anímic, com va passar-me l’any passat.

Passeu-vos, doncs, el cap de setmana tan bé com pugueu. Els que no sou de la primera volada, com jo, convenceu-vos que la canterella derrotista del “si no fos” podeu optimitzar-la amb un pillo afegitó: “bé, si no entrem en detalls”. No cal entrar en detalls perquè massa sovint s’acaba plorant! El que cal és no renunciar mai a la dignitat ni a renegar de tenir somnis es tingui l’edat que es tingui; però, sobretot, no perdeu mai les ganes de viure per malament que us sembli que esteu, perquè sempre en trobareu algú de pitjor per donar gràcies a Déu per no estar tan baldat, si és que això us serveix de consol. En definitiva, no deixeu que cap pallús us espatlli la vida, perquè els pallussos en el fons són uns amargats que només gaudeixen tocant el botet als altres. Això sí, tingueu sempre a mà un petricó de seny per si la sang se us escalfa massa escoltant o llegint segons quines ximpleries o estirabots, i guardeu-vos sempre a la faixa un roc de rauxa, per si de cas algú es pensa que us mameu el dit. I com que de motius per estar emprenyats tots en tenim a cabassos – siguem grans, joves o de mitja edat -, sempre que un gamarús del govern, de l’empresa, de la colla d’amics o d’on sigui faci el gamarús, sense perdre els estreps ni la bona educació engegueu-lo a pastar fang amb un somriure sorneguer a flor de llavis, perquè s’adoni que els ciutadans i els treballadors, sobretot, ja no som súbdits babaus.

I si no teniu res més bo per fer, ja vos ho sabeu de memòria, doneu una llambregada al Blog "A LA MEVA MANERA DE VEURE". Com en un calaix de sastre trieu i remeneu, totes les reflexions estan escrites sense cap altra pretensió que matisar l’actualitat amb un toc de sentit comú, sempre des de la humilitat de qui sap que li queden un gavadal de coses per aprendre.

D’UNIFORME PERQUÈ TOTHOM VESTEIXI IGUAL I S’ENSORRI EL CONSUMISME.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 6 juliol 2018)

- L’alcalde dretà de Provins, una vila de poc més de dotze mil habitants, a menys d’una hora de Paris, ha declarat la guerra a la roba de marca en particular i al consumisme en general, posant en marxa una iniciativa – alguns en diran alcaldada - que consisteix en que tots els nens i nenes de la vila en edat de d’anar a l’escola – Provins en té sis d’escoles municipals -, si us plau per força decideixin vestir-se voluntàriament d’uniforme per anar a classe. L’alcalde no està sol en aquesta creuada, el ministre d’Educació també sembla que se la mira de bon ull aquesta idea i aproximadament un pèl més de la meitat dels pares afectats sembla que, en principi, no els hi faria res o potser fins i tot gràcia que la seva canalla anés uniformada a estudi. Però el que em crida l’atenció és que l’objectiu de la iniciativa no persegueix el pragmatisme ni l’estètica i, suposo, que tampoc una finalitat didàctica, encara que de l’actual ministre francès del ram es pot esperar qualsevol ciri trencat perquè és un il•luminat igual que el Wert que havíem patit nosaltres. Fixeu-vos que ja ha fet uns quants suggeriments als mestres, que per dir-ho suau fan pudor de naftalina, com ara desintoxicar els estudiants de la influència perversa d’internet posant més èmfasi en exercicis d’escriptura a mà, retornant als rancis dictats. Però l’objectiu de la indumentària comuna forma part d’una campanya impulsada per l’alcalde de Provins, per combatre el consumisme desenfrenat que té obsessionada la mainada per vestir roba i calçats de marca.

A la meva manera de veure, però, darrera d’aquesta estratègia que es vol vendre com innocent i fins i tot com ecològica per fer-la simpàtica, s’hi amaga l’eterna obsessió de la dreta ideològica, en identificar la uniformitat amb principis tan sagrats com autoritat, rigor i sobretot ordre. L’ordre porta boixos els conservadors. Però mantenir l’ordre fins a les darreres conseqüències sempre ha estat la perdició de la dreta, perquè l’afany d’imposar quelcom per la força, topa amb el principal dret fonamental de les persones: la llibertat. Ni als alemanys, que tenen fama de caps quadrats, els hi mola gaire això d’anar d’uniforme a l’escola o a la feina. L’uniforme només el conserven els militars, els religiosos i, d’una manera més dispersa, els esportistes. Els militars ho tenen pelut per treure-se’l de sobre, però molts capellans, frares i monges ja en passen de l’hàbit tant com poden o el pengen de la figuera definitivament. Ja se sap que l’hàbit no fa el monjo, però deu-nos em guard per a la nostra confiança i fe que, per exemple, als hospitals el personal sanitari no anessin impecablement vestits de blanc; tot i que darrerament ja hem entomat que un metge amb la bata descordada i el coll de la camisa desbotonat pot encertar el diagnòstic tant com el que va com si acabés sortit de la capsa. Fins a meitat del segle passat, a les escoles s’obligava a portar bata per protegir la roba de carrer de taques de tinta, però aquesta excusa no va servir després dels bolígrafs. En canvi, al Regne Unit costarà desterrar l’uniforme de les escoles, perquè és una tradició que s’arrossega des de fa més de quatre segles, quasi tant com la monarquia. Per descomptat, després de la segona guerra mundial les escoles alemanyes varen renegar dels uniformes perquè ja n’havien quedat tips de disciplina i uniformitat. Ah!, me n’oblidava: a les presons també es obligatori l’uniforme. Dit això, no em puc estar de donar un demagògic i populista consell als ciutadans de Provins: no deixeu que les vostres escoles s’assemblin a presons!

CATALUÑA ME IMPORTA UNA MIERDA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 5 juliol 2018)

- A vegades hom pot quedar més retratat amb un exabrupte de vint-i-cinc lletres que amb un discurs de mil paraules, i ahir vaig poder-ho comprovar. Imagineu-vos l’escena: una terrassa d'un bar en aquell moment bastant concorreguda de clients, una taula compartida per un diputat al Parlament de Catalunya, un regidor d’un ajuntament dels que fa patxoca i una parella per a mi desconeguda; ella rossa, desimbolta i, per les aparences, d’aquelles dones que jo trobo que “porten un rei al cos”. Da-munt la taula, el diputat consultava papers i subratllava text d’un butlletí oficial, mentre els altres feien barrila. En aquestes, la dona vés a saber què li va picar, potser va tenir una pujada de mala llet, el cas és que se li va escapar com si fos un rot un sentit: “Catalunya me importa una mierda!” No ens vàrem poder estar cap dels testimonis del “gall” de la senyora, de sanglotar discretament, mentre els que compartien taula amb la presumpta histèrica en prou feines s’immutaren, com si sentissin ploure, vaja. Potser sí se la li va notar un quasi imperceptible rictus sorneguer de dispensa, als llavis del diputat. Però cadascun de la resta de clients de la terrassa, inclosos els ocupants de la taula en qüestió, van continuar passant l’estona com abans de l’esclafit. Però a mi el follet que porto dins i que no em deixa tranquil, atabalant-me i enfarfegant-me amb preguntes sovint inquietants o qüestionant gestos, paraules o comportaments. Preguntes com ara què hauria passat, si l’estirabot l’hagués pronunciat qualsevol altre dels clients de la terrassa en els mateixos termes, però dirigit a Espanya? Els dos polítics presents haguessin fet també com si sentissin ploure? No ho podrem saber, esclar, i no m’agrada especular; però us dec confessar que em va saber greu que davant d’aquella "expansió desafortunada", un membre del Parlament de la Catalunya ofesa no fes, almenys, si res més no, un gest d’incomoditat pel que acabava d'escoltar a una companya de taula.

A la meva manera de veure, però, aquesta conversa privada en un lloc públic em dóna peu a verbalitzar una reflexió que fa temps em balla pel cap, d'ençà exactament que una part dels parlamentaris catalans, sobretot els del partit que es vanta d'haver guanyat les darreres eleccions autonòmiques, fessin el ronsa per no dir el tòtila quan al final de la sessió de constitució de la Cambra, es van cantar els Segadors. Potser sóc un llepafils però, francament, no vaig comprendre que no tinguessin el respecte institucional que es mereix l’himne del país, de quin Parlament legislatiu en formaven part. Fins i tot podria respectar, estirant molt el xiclet de la llibertat d’expressió que no volguessin afegir-se al cor de cantaires, però que mentre la majoria cantava alguns diputats catalans fessin posats de fàstic, em va semblar una criaturada de pati d’escola, per a no dir-la més grossa. Ara bé, després de la poca-soltada que ahir vaig veure i sentir per casualitat, i de la “naturalitat” com a un diputat català li entrava per una orella i li sortia per l’altra, m’adono de la mala peça al teler que tenim a aquest país per arribar a entendre’ns. El president Pujol va superar el llistó d'allò que va voler expressar en Candel, quan va destapar a Catalunya la realitat dels “altres catalans”, remarcant que català és aquell que viu, treballa a Catalunya i vol sentir-se català. Però la gran assignatura pendent per a la convivència democràtica és que hi hagi persones, que malgrat viure i treballar aquí, diuen que d’aquí no se’n sentiran mai. Preguntar-nos per què són realitat aquests sentiments, qui sap si no seria una bona i honesta manera d’enfilar l’agulla per recosir una societat que, encara que alguns ho neguin, cada dia està més esquinçada per molts pedaços que hi posin gent de bona voluntat. Repeteixo: que un diputat català no se senti incòmode quan algú en la seva presència vomita que Catalunya l’importa una merda, al meu entendre és per fer-s'ho mirar.

SI LA CLASSE POLÍTICA ESPANYOLA ESTIGUÉS A L’ALTURA, FARIA UNA JUGADA MESTRA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 4 juliol 2018)

- Si, hipotèticament parlant, em demanessin consell aquests sapastres que es passen el dia opinant sobre si acostar els presos polítics catalans al seu lloc de residència habitual és un dret o un error més o menys gros, jo els hi diria que el que tenen de fer els que manen, sense entretenir-se en burocràcies absurdes, es deixar-los lliures fins que no els hi toqui presentar-se a judici. Si fossin intel•ligents, repeteixo, enlloc de miops polítics o sectaris mesells, no se la pensarien dues vegades la meva proposta, perquè no saben pas en el merder que s’han ficat. Des d’un punt de vista d’estètica democràtica, cada dia que mantinguin en presó preventiva els líders sobiranistes, serà més carregós donar explicacions als seus col•legues europeus, que ja no acaben d’entendre des de fa mesos a què coi juga Espanya podrint l’amistat amb una part del territori que li tiba l’economia i l’inverteix en recerca tecnològica, com cap altre en aquest país. Des d’un punt de vista pràctic, doncs, ¿com pensen impedir la gresca, la xerinola o com vulguin definir els actes espontanis de solidaritat i de suport als polítics empresonats per part dels seus partidaris, quan més a la vora possible de les presons? Si pensen dispersar-los a la força, se’ls en fotrà mig món i part de l’altre. Si l’escampada de llaços grocs lligats als arbres o pintats a la carretera, avui ja fa patxoca i demà serà reproduït per les televisions de mig món, no vull imaginar-me el xou mediàtic que es muntarà informant de concentracions patriòtiques i qui sap si més d’una acampada i tot, amb o sense foc de camp, ja que de la “imaginació” desbordada dels “fans independentistes”, més ara amb els estudiants en època de vacances, es pot esperar qualsevol iniciativa que faci bullir l’olla a les redaccions dels diaris, sempre escasses de notícies durant l’estiu.

A la meva manera de veure, doncs, ¿per què arriscar-se a fer el ridícul democràtic per enèsima vegada, intentant matar a canonades les mosques colloneres catalanes? D’altra banda, des d’un punt de vista estrictament jurídic està per veure què passarà a l'hora de la veritat amb les imputacions per sedició, rebel•lió o malversació. ¿I si resulta que per una vegada la justícia no amaga el cap sota l’ala i no es fa l’orni, i els processats queden absolts? Ep! Ni goseu dir-me que estic com un llum, perquè mentre no sigui “cosa jutjada” totes les hipòtesis respecte del procés judicial als responsables del procés polític cap a la independència són possibles. En resum, si la classe política en general - perquè en aquest assumpte tothom hi ha ficat cullerada, fins i tot alguna mòmia prehistòrica que estaria millor callada perquè tot el que diu destil•la mala llet i odi d’alta graduació alcohòlica -, no s’hagués begut l’enteniment i actuessin en clau d’estadistes i no de capsigranys posarien els presos polítics al carrer. Amb totes les mesures cautelars que volguessin, però passant la responsabilitat tenir-los controlats fins el dia del judici al govern català i als mossos. Jugada mestra! Es traurien el “mort” de sobre i el deixarien maquiavèl•licament a la teulada autonòmica, la qual com molt bé ha dit Grande-Marlasca, el ministre de l’Interior espanyol, no li fa cap por de confiar-hi, puix no té cap dubte que es comportaran lleialment perquè són demòcrates. Llàstima que de la meva proposta en faran un cas com un cabàs, però ja s’ho trobaran! Després que no diguin que des del Blog no els havíem avisat.

MENTRE HI HAGI MÉS SIMONES QUE GUDRUNS, EL FUTUR DE LA HUMANITAT NO PERILLA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 3 juliol 2018)

- Gudrun, era la nena rossa i d’ulls blaus que el seu pare, Heinrich Himmler - mà dreta de Hitler, inventor de la Gestapo i promotor de l’Holocaust -, exhibia en tots el retrats oficials on apareixia al costat del Führer com un símbol de la joventut ària. La nena tenia 10 anys la primera vegada que sortí en una d’aquestes fotografies, era un dia de Nadal, formant part d’una de les moltes campanyes de màrqueting d’aquella altra bona peça d’en Goebels, el geni pervers de la propaganda manipulada. Perquè s’estigués quieta la nena, diuen que Hitler li regalava nines i xocolatines, però la Gudrun confessava al seu diari que tant li feien els regals, perquè a ella el que de veritat li agradava de sortir a les fotos, era emmirallar-se en les botes polides com una patena del seu pare. I mentrestant la Gudrun s’ho passava pipa deixant-se estimar com a “princesa nazi”, una altra nena quasi de la mateixa edat, la jueva Simone era deportada a Dachau i si bé ella se’n sortí d’aquell infern, els seus pares i d’altres membres de la família Veil se’n feren la pell. Em preguntareu: ¿que tenen a veure aquestes dues dones, l’una amb l’altra, perquè els hi dediqui una reflexió aquest xafogós matí de juliol? Doncs que la setmana passada compartiren ambdues espai als papers. La Gudrun Himmler, perquè fou enterrada gairebé en la clandestinitat, a l’empara d’un cognom neutre com Burwitz, manllevat per camuflar la ignomínia penjada del seu vertader. En canvi, les despulles de la Simone Veil van ser dipositades amb tots els honors de l’Estat, al Panteó dels Patriotes francesos il•lustres.

Però el que m’ha cridat l’atenció periodística d’aquesta història i que vull compartir amb vosaltres, és que enmig de molts altres detalls contradictoris en les biografies d’aquestes dones, el més horrible de tots és com cadascuna va gestionar allò que en podríem dir la seva i personal “memòria històrica”. La Simone Veil, va consagrar tota la seva vida a superar els horrors i les pors patides quan era una nena, reconstruint la seva vida sobre la base d’estar sempre a punt per testimoniar sobre l’holocaust, perquè ningú se n’oblidés mai més d’aquella tragèdia, i sacrificant tota la seva destacada activitat política a evitar que mai es pugés tornar a reproduir aquella monstruosa bogeria. La Gudrun, en canvi, mai va renegar del seu passat i es va dedicar amb orgull fins el darrer alè a protegir amb diners i consols ex-nazis condemnats o en perill de ser desemmascarats. Fins que va estirar la pota quasi als noranta anys, la dona va negar aferrissadament l’existència de cap holocaust ni de camps d’extermini ètnic massiu de jueus i gitanos, malgrat quan tenia 12 anys son pare, que volia portar-la sempre al costat més com una mascota que com a una filla, la va du de visita a Dachau, on en aquells dies s’estava en l’apogeu del sòrdid i aberrant programa d'experimentació mèdica amb presoners. La nena prototip de la raça ària, va escriure en el seu diari: “Avui hem anat a passar el dia amb el papa al camp de concentració de les SS a Dachau. Ens van deixar veure tot el que vam voler: els treballs de jardineria, les pereres i els dibuixos a les parets que feien els presoners. Tot meravellós. I després ens varen donar un bon dinar. Va ser molt agradable”. És possible que quedin més exemplars humans com la Gudrum escampats pel món, amb el cervell girat i el cor mort conservat en formol, però afortunadament n’hi ha molta més com la Simone, de manera que el futur de la humanitat està garantit mentre procurem que pugin més Simones que no pas Gudruns!