SERRELLS DE LA LLEI DE LA DEPENDÈNCIA // LA BASARDA SIRIANA // PENSAMENTS MANLLEVATS

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dimecres 17 febrer 2016)

● SERRELLS DE LA LLEI DE LA DEPENDÈNCIA.- En Blai fa set anys era un cadell socialista que, amb la ingenuïtat a flor de pell, anava de casal en casal i de barri en barri, venent la guinda del pastís a l’estat del benestar: la llei de la dependència. Aquell entusiasta i prometedor escolà d’amén estava tan enlluernat pels deliris d’en Zapatero que, francament, no li va lleure d’entretenir-se en comprovar si les flors i violes que encolomava quadraven amb els recursos públics disponibles a la caixa. Tanmateix, la Roser, la mare d’en Blai, fa set anys va veure el cel obert escoltant son fill explicant-se com una calàndria, i ara maleeix els ossos dels que el feien anar a vendre fum. I és que la Roser ja s’havia fet pagues que els seus pares baldats, quan ja no poguessin viure sols ni permetre’s pagar una residència, amb les ajudes previstes a la llei de la dependència podrien continuar envellint a casa, fent-los ella mateixa de cuidadora a canvi d’un petit sou que cotitzaria inclús per a la jubilació. Com ella, moltes altres Rosers és varen empassar que el conte de fades anava de veres, i que la gent gran dependent tindria garantida una vellesa color de rosa. Però com que els números no s’havien fet tocant de peus a terra, aquells bons propòsits sense suport pressupostari suficient es varen desinflar, portant el desconcert, la frustració i el ressentiment a moltes llars. El fet que molts de Blais ara es penedeixin d’haver venut, no dubto que de bona fe, carretades de fum no serveix de res a tantes Rosers que no saben com entomar la depressió per la fallida d’unes perspectives de benestar merescudes, per culpa d’uns polítics de míting i pandereta que avui encara pretenen arreglar el món. 

● LA BASARDA SIRIANA.- Per més que Bertrand Russell escrigués que l'experiència de superar la por resulta increïblement satisfactòria, la veritat és que als porucs i esmaperduts sirians que fugen en busca d’asil, costarà més d’una generació esborrar de llurs memòries torturades la basarda de la guerra. Però si els japonesos després de tastar l’horror atòmic varen emmordassar la por construint centrals nuclears a tremuja al pati de casa, segur que no hi ha basarda que cent anys duri.

●  PENSAMENTS MANLLEVATS.- No me’ls puc treure del cap, dos pensaments que he llegit fa quatre dies als papers diaris. Un reproduïa un proverbi africà bambara que diu: “El que el vell veu per estar assegut, no ho percep el jove que està dret”. I l’altre, simplement feia palès que: “el progrés d’una nació es mesura per a la capacitat de millorar respecte del passat, no pas per estar més a prop o més lluny de la meta. El futur no s’assalta, sinó que es construeix picant pedra cada dia”.