CAMPANES I CAMPANARS

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dimarts 23 febrer 2016)

● CAMPANES I CAMPANARS.- Confesso que me n’he alegrat, que els veïns del barri antic de Girona hagin fet rectificar l’ajuntament del disbarat que havia comés, emmordassant les campanes de la Catedral durant tota la nit, perquè els hostes d’un hotel veí dormissin tranquils. Quina rucada! De què serveix un campanar amb les campanes castigades de cara a la paret? Ni per fer bonic serveix un campanar eixorc! Tanmateix, si les campanes no toquen a morts, ni repiquen les festes, ni donen l’hora, no pas voluntàriament sinó perquè estan segrestades per conveniències de forasters amb l’orella molt fina i la pell massa prima, ja passa de taca d’oli, a la meva manera de veure. De petit passava temporades a l’Armentera, a casa dels Roura-Teixidor, els meus oncles, quasi a tocar de l’església, de manera que vaig acostumar-me a dormir com una soca acaronat pel toc d’hores, quarts i repicons. Però el que em va commoure primer i em va fer flipar després, fou el relat d’un meu cosí, deu o dotze anys més gambat que jo, sobre les campanes del poble. Em va explicar que les que tocaven s’havien estrenat de feia poc, ja que els primers dies de la guerra, uns quants esvalotats van estimbar campanar avall les campanes parroquials, i que son pare i oncle meu, llavors batlle republicà, ho va consentir per evitar que calessin foc a l’església i “passegessin” el rector pels afores. Per cert – que n’és d’absurda la guerra! – al capellà l’oncle el va tenir de dispeser fins que va passar la flamarada i pogué ajudar-lo a tocar el dos cap a Figueres, amagant-lo a la tartana quan pujava a mercat. D’ençà d’aquell relat, les campanes sempre m’han emocionat i, de fet, per casualitat bona part de la meva vida n’he viscut envoltat.

Vaig “patir” les de l’església de sant Pere, de Figueres, per raons de veïnatge, i encara quan hi torno de visita m’allotjo en un hotel del carrer de la Jonquera, sota del Museu Dalí, com si les enyorés. Durant els quasi set anys que vaig estudiar a Girona, la Catedral la tenia a un cop de roc, i des de casa estant, a Manresa, sentia el campanar de la Seu i, ara mateix, escric aquesta reflexió veient des de la finestra el campanar capat de l’església de santa Maria de Valldaura. I per arrodonir la festa, conservo un rellotge de paret, que havia estrenat l’avi, i que ens toca les hores amb veu de xantre dia i nit. Francament, doncs, no entendre mai, per molt democràtic que pugui semblar, que per la queixa de tres o quatre perepunyetes es condemni ningú – i menys un campanar – a fer-se “l’haraquiri” o, a pagès, es persegueixin els galls o els femers perquè a un parell d'estiuejants els ofengui la pudor o les refilades de matinada, des del galliner. Però el que em fot més és que aquests que denuncien campanes, galls i fems es consideren més “civilitzats” que ningú. Vatua l’olla, com deia una padrina en sentir aquestes bajanades: “qui no dorm d’un son, potser és perquè tenen la consciència desballestada”. Sé que aquesta consideració no és justa, pensant en els que pateixen d’insomni crònic, als quals planyo; però per desgràcia no són aquests els enemics de les campanes, sinó els que més que insomnes són amargats que es pensen que tocant el botet sense mida ni sentit comú faran amics. Perdoneu les molèsties, però les coses són com són.