● L’AVI FLORENCI.- En Manel, mentre
dimecres fullejava el diari fent tanda a cal barber, va rondinar: “jo també
tenia un avi Florenci, que li dèiem Florenciet i que no ens va llegar cap
“deixa”. Es va morir de vell, als 68 anys; perquè en aquella època la vellesa
arribava més d’hora que ara... Només en guardo una fotografia, a la vora d’un
riu, amb la gorra de ferroviari i la canya de pescar...” I després, mig
emmurriat, mig sorneguer, va afegir: “... això dels avis va com va, la ma joria
es moren pelats però un, de tant en tant, deixà pèl. Què haurien fet els meus
pares si l’avi Florenciet els hagués encolomat una “deixa” com l’avi dels
Pujol? Qui sap, això no es pot dir mai! Però ara com ara no els hi envejo pas
els maldecaps, perquè ja veieu on els ha portat l’avarícia. I al pas que van,
no els hi canvio pas el seu avi Florenci pel meu avi Florenciet...” Un dels que
s’esperava com ell, va aixafar-li la guitarra: “quan no les pot heure, la
guilla diu que són verdes!”
● LA MODERACIÓ.- Avui que la moda de
“ser d’esquerres” i del morro fort s’escampa com una taca d’oli – fins al punt
que molts de dretes de tota la vida es despentinen i es treuen la corbata
-, els moderats van tan buscats com els
rovellons i les llenegues a la tardor; però es veu que ara no és temporada de
moderació. No hi patiu, que ja en sortiran, rai, de moderats quan el temps hi
acompanyi. Per si de cas, però, ja hi ha qui cava el terreny per plantar-hi les
velles llavors del seny: “... moderació vol dir que no et caiguin els anyells
per canviar de rumb quan les circumstàncies facin palès que el camí emprès
porta a un cul de sac, i que no et requi respectar els deures i els compromisos
adquirits per la majoria de la societat, encara que tu i uns quants més no hi
estigueu d’acord.” A la meva manera de veure, diria que també es pot contribuir
a que arreli la moderació tradicional del tarannà català, no traient el
bocamoll que portem dintre, mossegant-nos la llengua i comptant fins a cent
abans d’obrir la boca.
● PERDONAR .- El col•lega i mestre
Antoni Puigvert m’ha fet adonar d’una veritat com un temple: que gairebé tots
els que es posen com galls de panses exigint que els terroristes demanin perdó
a les víctimes en particular i a la societat en general, com a condició prèvia
per guanyar-se ésser perdonats, són els primers que no han demanat perdó. El
ministre de l’Interior utilitza sovint aquest mantra per regatejar, per
exemple, als de la ETA la reinserció. No puc pas dir que no hi estigui d’acord
que els botxins demanin perdó a les víctimes; però aquesta regla no funciona si
no se l’aplica tothom. ¿Quants botxins franquistes varen demanar perdó per les
barbaritats que varen cometre o emparar? ¿Quantes víctimes varen haver de
conviure al mateix carrer o al mateix poble, tapant-se el nas i la boca, amb
botxins directes o indirectes, com si no passés res de res? Qui sap si no ens
convé pensar-hi una mica en aquesta realitat tan injusta i procurem demanar
tots perdó, per la part que ens toca. Aleshores potser sí que podrem resar el
parenostre sense que soni a fals.
● PROSTITUCIÓ.- Després de donar amb una
colla – sol no m’hi hagués pas vist en cor - una volta com si diguéssim
turística pel barri xino, tinc més clar que l’aigua que legalitzar la
prostitució posaria fi a les màfies que en viuen, seria un gran què per a les
putes, i els impostos generats per aquest negoci clandestí podrien revertir-se
en partides com benestar social, sanitat o educació, a les quals prou falta els
hi fa. A més a més, el govern espanyol, que copiant d’altres governs europeus,
amb el beneplàcit de Brussel•les afegeix al PIB les partides il•legals
provinents del vici per farcir el creixement de de l'economia amb una dosi de
cinisme fantàstica, podria comptabilitzar part d’aquest vergonyós 0,87 sense
tanta hipocresia.
● FRASES RODONES.- Esporgant les fulles
dels “papers” que he llegit els darrers dies, he caçat al vol tres frases que
m’han fet rumiar: - “Els morts són els únics que veuen el final de les guerres”.
/ “La cultura ja no viatja a peu, ni en avió. Internet l’està alliberant de la
geografia”. / “Quan els interessos, això que alguns anomenen causes, són més
importants que les persones és que ha arribat el gran moment dels escarabats”.
● ELS VALORS.- Ho transcric amb retocs
personals d’una “carta al director” publicada en un diari d’aquí: “els pares
inculquem als nostres fills la importància de formar-se per trobar una bona feina.
Els eduquem perquè siguin independents socialment i econòmica. Però, ¿com els
hi expliquem que és més popular i ben valorada la dona mig analfabeta que
s’aparella amb un torero, que no pas un metge eminent que salva vides després
de cremar-se les celles estudiant anys? ¿Com els podem convèncer perquè
estudiïn, si el capsigrany més gamarús participant en un “reality show” pot
embutxacar-se 300.000 euros sense fotre cop? Els pares ens qüestionem si podem
exigir als nostres fills que es preparin per ésser persones de profit, si els
que triomfen en aquest país són els que viuen de l’escàndol i de exposar la
seva intimitat a l’aparador d’una revista rosa que té més tirada i lectors que
una publicació cultural o científica ...”
http://tabrilde.blogspot.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada