PROPOSTES DE REFLEXIÓ (diumenge 28
febrer 2016)
● PENDENTS DEL ZIKA.- En el món
globalitzat en que vivim, les crisis sanitàries estan cada dia més
interconnectades, malgrat de les malalties endèmiques al tercer món, sobretot a
l’Àfrica, ningú se’n recorda fins que se’n contagien ciutadans occidentals, i
corre perill que el virus del que sigui envaeixi llars de ciutadans del primer
món. Milions de persones moren cada any per malària o d’altres porqueries, per
fam o, simplement, per falta d’higiene; però des del nostre còmode llimbs
passem d’aquestes històries des de la seguretat de la immunitzat. I fem veure
com uns per-fectes cínics que si els del primer món ens ho passem més o menys
de conya, comparat amb ells, és gràcies als recursos naturals que hem espoliat
a tremuja del tercer món. Això sí, quan el pànic a contagiar-nos d’Ebola, per
exemple, va fer saltar totes les alarmes, es va començar a entendre que per
frenar certes epidèmies era imprescindible arremangar-se i eradicar “in situ”
la misèria origen de tots els virus. Ara, novament, la por i la psicosi per la
picada d’un coi de mosquit que transmet una fastigosa malaltia, fins ara
desconeguda a aquest costat del planeta, està enervant la panxacontenta
societat occidental i tothom diu que cal fer-hi alguna cosa, abans no infecti
totes les dones prenyades i la ballem ben ballada. Però ja és ben trist que
només movem el cul quan se’ns crema: mentre eren els culs dels altres els que
es socarrimaven a centenars de quilometres ens importava una merda. I perdoneu
l’expressió, però és que la mandra del primer món alhora de treure les
castanyes del foc als del tercer, francament, fa fàstic i molta pudor.
● UN GOVERN COM DÉU MANA.- Ep! No em
mireu pas sorpresos per l’elogi, com si m’hagués tornat boig, que no es tracta
del nostre govern, sinó d’un de més llunyà: el canadenc. Segons diuen els
papers, a diferència dels successius governs espanyols que els darrers quaranta
anys han competit posant pals a les rodes de totes les iniciatives
democràtiques per obrir foses comunes on estan enterrats en un anonimat vergonyós
centenars de soldats i civils republicans, el govern canadenc ha admès que des
del 1980 al seu país es van ocultar milers d’assassinats de dones i nenes
aborígens, fets violents que la policia va emmascarar atribuint-los a suïcidis
o morts naturals, enlloc d’investigar-ne les circumstàncies honestament i
tirar-hi terra a sobre, obeint ordres polítiques. A diferència dels nostres
governants, que engeguen a dida i tracten a baqueta els moviments de
recuperació de la memòria històrica, al Canadà una comissió governamental
integrada per tres ministres s’ha passat dos mesos recorrent tot el país per
recollir informació sobre el genocidi, i després d’escoltar els testimonis
aportats per les famílies de les víctimes, han acordat que s’ha de reprendre la
recerca sobre aquelles morts violentes fins que es faci justícia. Ben al
contrari d’aquí, on mentre hi hagi foses comunes sense obrir, i persones que
ignoren on estan enterrats els seus parents republicans “liquidats” pels
“nacionals”, l’exemple del govern canadenc posa en evidència l’escàs tarannà
democràtic de qui ens ha governat fins ara i la poca sensibilitat humana de la
societat que els hi dóna suport.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada