PENDENTS DEL ZIKA // UN GOVERN COM DÉU MANA

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (diumenge 28 febrer 2016)

● PENDENTS DEL ZIKA.- En el món globalitzat en que vivim, les crisis sanitàries estan cada dia més interconnectades, malgrat de les malalties endèmiques al tercer món, sobretot a l’Àfrica, ningú se’n recorda fins que se’n contagien ciutadans occidentals, i corre perill que el virus del que sigui envaeixi llars de ciutadans del primer món. Milions de persones moren cada any per malària o d’altres porqueries, per fam o, simplement, per falta d’higiene; però des del nostre còmode llimbs passem d’aquestes històries des de la seguretat de la immunitzat. I fem veure com uns per-fectes cínics que si els del primer món ens ho passem més o menys de conya, comparat amb ells, és gràcies als recursos naturals que hem espoliat a tremuja del tercer món. Això sí, quan el pànic a contagiar-nos d’Ebola, per exemple, va fer saltar totes les alarmes, es va començar a entendre que per frenar certes epidèmies era imprescindible arremangar-se i eradicar “in situ” la misèria origen de tots els virus. Ara, novament, la por i la psicosi per la picada d’un coi de mosquit que transmet una fastigosa malaltia, fins ara desconeguda a aquest costat del planeta, està enervant la panxacontenta societat occidental i tothom diu que cal fer-hi alguna cosa, abans no infecti totes les dones prenyades i la ballem ben ballada. Però ja és ben trist que només movem el cul quan se’ns crema: mentre eren els culs dels altres els que es socarrimaven a centenars de quilometres ens importava una merda. I perdoneu l’expressió, però és que la mandra del primer món alhora de treure les castanyes del foc als del tercer, francament, fa fàstic i molta pudor.

● UN GOVERN COM DÉU MANA.- Ep! No em mireu pas sorpresos per l’elogi, com si m’hagués tornat boig, que no es tracta del nostre govern, sinó d’un de més llunyà: el canadenc. Segons diuen els papers, a diferència dels successius governs espanyols que els darrers quaranta anys han competit posant pals a les rodes de totes les iniciatives democràtiques per obrir foses comunes on estan enterrats en un anonimat vergonyós centenars de soldats i civils republicans, el govern canadenc ha admès que des del 1980 al seu país es van ocultar milers d’assassinats de dones i nenes aborígens, fets violents que la policia va emmascarar atribuint-los a suïcidis o morts naturals, enlloc d’investigar-ne les circumstàncies honestament i tirar-hi terra a sobre, obeint ordres polítiques. A diferència dels nostres governants, que engeguen a dida i tracten a baqueta els moviments de recuperació de la memòria històrica, al Canadà una comissió governamental integrada per tres ministres s’ha passat dos mesos recorrent tot el país per recollir informació sobre el genocidi, i després d’escoltar els testimonis aportats per les famílies de les víctimes, han acordat que s’ha de reprendre la recerca sobre aquelles morts violentes fins que es faci justícia. Ben al contrari d’aquí, on mentre hi hagi foses comunes sense obrir, i persones que ignoren on estan enterrats els seus parents republicans “liquidats” pels “nacionals”, l’exemple del govern canadenc posa en evidència l’escàs tarannà democràtic de qui ens ha governat fins ara i la poca sensibilitat humana de la societat que els hi dóna suport.