FER ANYS

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dilluns 29 febrer 2016)

● FER ANYS.- Quan arribes a aquella alçada de la vida que el dia del teu aniversari ja no festeges eufòric un any més, sinó que t’envaeix la sensació que en tens un de menys, t’has de plantar ferm a terra i no deixar-te portar pel decandiment ni el pessimisme, tot dient: aquí em teniu, a punt per la feina! Això que acabo d’escriure sona molt bé, però no us penseu pas que no costa fer-te’n a la idea. Si voleu que us sigui sincer, jo mateix quan s’acostava la data màgica vaig començar a emmurriar-me, i quasi vaig caure en la temptació de fer-me trampes al solitari i dissimular l’edat real, potser perquè es tractava d’una d’aquelles xifres massa cantelludes, com ara els 33, els 40 o els 65. Per aquesta mena de coqueteria ximple vaig intentar marejar la per-diu quan em preguntaven quants anys feia, però vet-aquí que ahir, el mateix dia que em queia la nova castanya, al diari de la meva ciutat – Regió-7 – van publicar a doble plana una d’aquelles entrevistes biogràfiques que volen enquibir els trets més característics de la teva vida, i en el titular ja la varen deixar anar sense contemplacions: “escriptor i periodista, que fa 75 anys va néixer a Figueres...” Alça Manela! Però mira per on se’m va estroncar la tonteria d’amagar-me anys, com si em fes vergonya, i vaig començar a fer plans per a la propera dècada, això sí: tocant de peus a terra.

A la meva manera de veure, cal assumir que cada dia que passa el ciri s’escurça; però els dies, per molt que sembli que passen més de pressa quan et fas gran, continuen tenint vint-i-quatre hores. Quan ens facin aturar per força, cadascú ja s’ho trobarà com ho trampeja; però la qüestió és que mentrestant la vida segueixi no et pots resignar a prendre el sol a la plaça o a veure desfilar vides alienes assegut com un mussol davant la televisió. Potser els que figura que som grans no podem prendre’ns-ho tot amb el mateix delit que quan érem uns vailets; però som tan capaços d’arribar on arriba el jovent, intel•lectualment parlant, només que anant més a poc a poc. Però amb el valor afegit de portar un sarró ple d’experiència, incloent-hi els fracassos, que són els que més ensenyen a sobreviure. Ahir aquells amics “virtuals” de la xarxa, que bastants sociòlegs llepafils consideren de fireta – recordeu la meva reflexió de fa quatre dies, on sortia en defensa d’aquest tipus amistat a distància -, em van inundar de felicitacions i de desitjos de llarga vida. Us ben asseguro, doncs, que engego la carrera cap als cent, amb les piles ben carregades i la motxilla plena de projectes.

I no sóc l’únic que s’ho pren amb aquesta filosofia... Sense anar més lluny, avants d’ahir vàrem enterrar una “noia” de quasi noranta-dos anys que després de quedar-se vídua i d’haver parit quatre fills ben plantats, al llindar dels 77 anys va emparellar-se amb un amic, si fa o no fa de la mateixa edat, i agafadets de la maneta com dos enamorats de la primera volada van conviure 14 anys d’una segona joventut dinàmica i plena d’activitats socials, passant d’alguna sorneguera mirada de joves sense substància ni valors o de vells amargats. La Camila, així es deia l’amiga de qui us parlo, era una dona tan endreçada que se’n va anar en un sospir – “sense donar feina”, com ella diria -, i una de les seves filles en la celebració de comiat va recalcar que l’empenta i l'alegria de sa mare, al costat de la seva parella de gran – en Pere –, foren un exemple i un bàlsam per a la família i per a tota la gent que els coneixia. I és que a partir de certa edat, el que toca no es “fer anys”, sinó posar vida als anys que queden, enlloc d’asseure’s a reposar abans d’hora d'estar cansats. I perdoneu que avui la reflexió sigui tan personal, però ahir vaig pujar un grau en l’escalafó de la gent gran i, per una vegada, espero que m’ho dispensareu.

http://tabrilde.blogspot.com/