SE'N POT PARLAR O NO DEL SUÏCIDI?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 5 febrer 2016)

SE’N POT PARLAR O NO DEL SUÏCIDI?

Ahir, com que algú es va tirar al tren i va col•lapsar-se rodalies mig matí, la “paraula lletja” va protagonitzar per força uns minuts unes poques tertúlies, ja que segons sembla hi ha una mena de manual d’estil no escrit, però seguit d’esma per tots els comunicadors, que prohibeix o recomana abordar amb sordina el tema del suïcidi, considerat encara un tabú, per prevenir un presumpte “efecte contagi”. Ahir mateix, una comunicadora tan popular i escoltada com la senyora Terribas, confessava que els del seu gremi s’esquequejaven tant com podien de parlar del suïcidi en singular, tranquil·litzant les seves consciències periodístiques traient la pols de tant en tant a les estadístiques. Les quals, per cert, fan caure de cul: segons el Departament de Salut el suïcidi es manté com la primera causa de mort a Catalunya entre els menors de 34 anys. El 2013, l’últim any del qual es tenen dades, Salut va comptabilitzar 537 suïcidis consumats, un 44,7% més que l’any 2007. Però no s’han d’oblidar els intents fallits, considerant que les temptatives les protagonitzen sobretot els majors de 45 anys; de manera que si no fos de cert mal gust fer-ne broma d’un tema tan serio, es podria dir que en el cas dels joves predomina el “dit i fet”, mentre que la gent de quaranta per avall s’ho pensa dues vegades. Poca broma, doncs! Segons Salut, de cada 100.000 persones, un 33,8% de dones i un 21,6% d’homes han hagut de rebre en un moment donat assistència per haver provat d’engegar tot a parir banderes, sense haver-ho aconseguit. I en tot aquest paquet tràgic no s’hi inclouen les temptatives que no han engreixat l’estadística perquè s’han amagat pudorosament en la intimitat familiar. Encara rai que per mantenir l’orgull català, les dades que enregistrem aquí són lleugerament inferiors a les de la resta de l’Estat i molt per sota de les taxes europees. Ara bé, davant d’aquestes xifres desgraciades, de veritat creieu que sobre el suïcidi val més passar-hi de puntetes?

L’OMS va publicar fa un parell d’anys un estudi alarmant i plenament vigent: que la taxa mundial de suïcidis consumats – basat en dades de 172 països – era de 804.000 morts, en números absoluts. I si ho preferiu en relatius, l’11,4% per cada 100.000 habitants, xifra que representa el 50% de totes les morts violentes entre homes i el 71% entre dones. Els metges de capçalera, psicòlegs i psiquiatres constaten que allò que l’adolescència i la joventut són etapes felices i despreocupades - per contraposició a l’estrès laboral i les càrregues que suporten els adults -, afegit al fet que els símptomes de depressió en els joves no sempre coincideixen amb els dels adults, fa que molts dels estats depressius en gestació passin desapercebuts en els seus inicis. No obstant això, les cauteles que des dels mitjans de comunicació es tenen respecte d’aquest tipus de successos, no només es justifiquen per evitar l’efecte contagi, sinó també - i al meu parer, sobretot -,  per neutralitzar les reaccions dels que viuen la tragèdia del suïcidi de més a prop, com són els familiars o els amics íntims d’algú que s’hagi llevat la vida voluntàriament. El sentiment de pèrdua i d’absència, es veu agreujat per la sensació que té l’entorn directe del suïcida: s’hi podria haver fet alguna cosa? Com és que no vam ser capaços de detectar el que s’estava covant? Aquest sentiment d’impotència és terrible. A més a més, quan el sentiment de culpa i de dol es barreja amb  un parèntesi emocional d’especial desolació, caracteritzat per la decisió de patir en silenci i de no compartir el dolor, deixant tantes i tantes preguntes sense resposta, costa de tirar endavant.

Per aquesta raó, a la meva manera de veure, practicar el restrenyiment informatiu i ocultar la “paraula lletja”, no dóna visibilitat al problema ni ajuda a sensibilitzar sobre les seves dimensions reals per aportar més atenció i facilitar noves accions preventives del problema de salut que tenim la societat sobre la taula. Malgrat això, per molt que se’n parli i es debati per treure-li ferro a la part de misteri o de mite, el suïcidi continuarà sent una decisió individual complexa i no sempre s’arribarà a totes les claus. Algú va escriure, i li dono la raó, que amb el suïcidi passa com amb els incendis: per molts extintors, tallafocs o detectors de fums que t’empatollis, al final sempre quelcom que t’estimaves molt acaba cremant. I ja em perdonareu les molèsties.