El tema del terrorisme ens preocupa i ens
desorienta, perquè és d’una ambigüitat tenebrosa. En certs àmbits, sembla que
se’l vulgui revestir d’heroisme, com a darrer recurs de grups o col•lectivitats
perseguides i marginades. El mal és que massa sovint el terrorisme, en comptes
d’herois engendra covards anònims que maten amb la cara tapada víctimes
innocents i indiscriminades. I un mal més gros, encara, és el que serveix de
justificació a terrorismes pitjors: tant el que practiquen fanàtics – sovint
mamellons – que es creuen soldats, com el terrorisme estatal,
institucionalitzat d’una manera o altra en més llocs dels que ens pensem, que
paralitza voluntats, tortura, reprimeix i fins i tot mata. El terrorisme no
pretén res més que acollonir la ciutadania perquè es tanqui a casa i deixi
lliure el carrer, i si bé és difícil de combatre només es pot aconseguir
combinant tres elements: la bel•ligerància de la població contra els violents,
l’aïllament social, moral i polític dels terroristes i una policia - inclosos
els serveis d’informació -, eficaç i professional. Ah!, i que es desenganyin
els que pensen que amb pancartes, concentracions, paraules i gestos aturaran
aquest nou terrorisme que festeja el prime time televisiu o infiltrar-se a les
xarxes socials camuflant-se sota pells de xai.
A la meva manera de veure, tractar els
terroristes com a interlocutors vàlids en cap hipotètica negociació és un error
que sempre es paga molt car, perquè aquesta gentussa que viu de fer xantatge
amb la vida dels altres, no representa ningú ni res; per molt que revolucionaris
malalts com Leon Trotsky, prediquessin, i defensin encara avui alguns ideòlegs
de pa sucat amb oli, que “el terror és un mitjà poderós de fer política”. Un
dels problemes socials del terror, precisament, és que sota els seus efectes,
persones sensates i pacífiques poden reaccionar, en un reflex de pura
supervivència, intentant substituir l’Estat en la seva exclusiva parcel.la de
seguretat individual o familiar, la qual cosa és una amenaça per a la pau
civil: buscar protecció en els clans i el retorn a una certa organització
tribal són reaccions patològiques en societats molt perjudicades pel
terrorisme, en les quals el veí pot ser un sospitós i el germà un enemic,
mentre la vida quotidiana es perverteix sota silencis, pors i exclusions,
dividida entre bons i dolents. Els terroristes ensarronats per l’islamisme
voldrien ser considerats soldats; ells s’ho creuen tant com que els esperen
després de cada massacre hurís al cel de les oques, però un terrorista mai serà
un soldat. Ni un màrtir, malgrat alguns tarats com ells, els hi muntin un
altar, els hi encenguin ciris i els hi portin flors. En una societat com la
nostra és molt difícil impedir que un llop solitari o una petita cèl•lula d’il·luminats
pugui immolar-se en un desvari; però encara ho serà més si cada vegada que la
policia, democràticament legitimada, deté sospitosos, una part dels ciutadans
arrufen el nas per sistema i es posen del costat dels pobres detinguts. Potser
que ens esbandim les lleganyes i comencem a entendre que qualsevol policia
democràtica en acció sempre actuarà - poc o molt - arbitràriament. I, per
acabar de tocar de peus a terra, que ens adonem que el dret a desobeir la llei
és un pressupost revolucionari al qual també s’hi apunten els terroristes. Però
tinguem present – les planes de la història en van plenes d’evidències fefaents
-, que quan la revolució s’instal•la al poder, el primer que fa és negar el
dret a desobeir als seus súbdits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada